Valencians i catalans, veïns i cosins

Foto icònica d'un Aplec del Puig del segle XXI de germanor entre sensibilitats diferents del valencianisme

Ja en l’assemblea de Pau i Treva de l’any 1198 entre Pere el Catòlic i els principals barons dels comtats catalans es feia menció a «totam Cathaloniam» i es definien les seues fronteres. Ergo, fa més de huit segles, que es diu prompte, que Catalunya i els catalans estan allí, primer des de Salses i després des de Portbou fins a Alcanar. I no se n’han d’anar. Tot sembla indicar que continuaran durant molts més segles en eixe mateix territori, exercint de catalans, però també de veïns nostres, dels valencians, com també ho són dels francesos, els aragonesos o el conjunt d’espanyols. No ens convé odiar-los ni dur-nos malament, si no volem amargar-nos l’existència, com li passa a qualsevol que té una mala relació amb els seus veïns, ni tampoc podem obviar-los, com si no existiren, perquè el que fan i el que fem ens influïx mútuament i molt directament. 

Però mai hem viscut en la mateixa casa ni hem format una mateixa llar. Hem compartit edifici, això sí, des de la Corona d’Aragó fins a l’actual Espanya. I és ben cert que la majoria dels habitants del Regne de València que començaren a sentir-se valencians per primera volta, allà pel segle XIV, procedien de Catalunya, entorn d’un 65%, per un 30% de pobladors procedents de l’Aragó, segons els estudis detallats d’Enric Guinot. També és ben cert que el valencià que parlem és una varietat d’aquella mateixa llengua que portaren els catalans, amb les aportacions de les gents que han habitat des d’aleshores el territori valencià. No obstant això, ja fa molts segles, sis com a mínim, que també es diu prompte, que ja no som pares i fills. Som, en tot cas, cosins, com sàviament recorda la dita popular. 

No és sobrer explicar-ho en una tribuna valencianista, ja que el nacionalisme valencià contemporani, el dels darrers 50 anys, ha crescut sobre una formulació segons la qual els valencians de la part valencianoparlant del país seríem catalans i hauríem d’adherir-nos teòricament a una identitat col·lectiva catalana, per procedir majoritàriament dels catalans que colonitzaren el regne durant l’edat mitjana. Però tampoc cal ser historiador ni sociòleg per a suposar que els segles no passen debades i saber que en el nostre cas hi ha hagut una altra identitat, la valenciana, que és la que hem heretat des de fa moltes generacions. Tenim un cas propi que mostra clarament eixa prevalença i consolidació històrica: el dels mallorquins de pobles com Santa Margalida, Llucmajor o Manacor que durant el segle XVII, després de l’expulsió dels moriscos, poblaren molts municipis de la Marina i el Comtat, com Xaló, Llíber, Tàrbena, Pedreguer, Fageca o Famorca. 

Sempre hi havia hagut fama d’això, però només recentment, gràcies a estudis molt detallats, s’han pogut conéixer les dades que constaten que més del 90% de la població d’alguns d’ells era mallorquina. Així les coses, potser hauríem de concloure que actualment eixos pobles són i haurien de sentir-se mallorquins, ja que quan aquells pobladors hi desembarcaren, en ple segle XVII, se sentien i es consideraven mallorquins. Però evidentment no és així perquè arribaren fa ja quatre segles i progressivament s’integraren en el sentiment identitari valencià, de manera que actualment se senten valencians. Ara bé, no es consideren mallorquins, sinó valencians, però sí que s’ha donat un fenomen molt interessant des del moment en què han sigut plenament conscients dels seus orígens: hi ha una simpatia i una atenció especials entre uns i altres, amb actes culturals, celebracions, activitats conjuntes, etc. 

Probablement eixa actitud de col·laboració i intercanvi des del coneixement acurat de la història i l’afirmació de la pròpia identitat és la que millor serviria al valencianisme a l’hora d’abordar la seua relació amb els veïns i cosins catalans. Això, no obstant, no evitarà el joc brut dels anticatalanistes, que atacaran qualsevol acte conjunt amb catalans i balears, per molt que es faça des de la valencianitat més ferma, ja que en realitat aquells no aspiren a potenciar la cultura valenciana en la riquesa de la seua història, sinó que es limiten a intentar evitar que el nacionalisme valencià puga avançar en la nostra societat. Però segurament en esta darrera tasca, la de fer avançar socialment el projecte valencianista, sí que seria molt útil afirmar sense embuts la pròpia identitat valenciana i distingir-la sense cap mena de complexos de la catalana, com cada volta fem més valencianistes, vinguem d’on vinguem. 

Així ho feien també, per exemple, els nostres avantpassats valencianistes de la dècada de 1930, que, davant de les acusacions interessades de pancatalanisme fetes pel diari republicà El Pueblo, contestaven rotundament des del setmanari El Camí: «Els valencianistes no volen atra cosa que la consagració de la personalitat valenciana amb independència de tot atre poder. Políticament no acceptem cap tutela. Per això voldríem que ningun partit valencià depenguera de “jefes” situats més allà dels límits del País Valencià. Nosatres, que no odiem a Catalunya, que li hem agraït tot el seu esforç vers la llibertat dels pobles hispànics, no toleraríem que adoptara atra postura respecte a València, que la que adoptà quan floria la Confederació valenciano-catalano-aragonesa. Govern propi, independent de Madrid i Barcelona. Parlar de pancatalanisme en el sentit de fer de València “prolongació” de ningú, és pedre el temps. Els actes dels valencianistes, ens abonen... ¡Valencians de totes les terres: ha arribat l’hora de pensar en gran!». En efecte, ha arribat l'hora.

Reivindicació de l'Estat Valencià en una manifestació valencianista dels anys 30

Nota: Al llarg de 2014 i 2015 vaig publicar un seguit d'articles en la Fundació Nexe que eren fruit de la conferència "L'aspiració valencianista", feta en el marc del VIIIé Seminari-Debat d'Idees Valencianistes de l'ACV Tirant lo Blanc. Ara els recupere ací.