"I love roast peppers". Estellés en anglés (II)

M'han passat moltes coses des de l'últim post que vaig publicar ara fa cinc mesos. Entre d'altres, he iniciat una estada biennal a Oxford per a desenvolupar un projecte de recerca postdoctoral sobre el pactisme/contractualisme polític a la Corona d'Aragó i Anglaterra entre els segles XIII i XIV. Ara, però, estic fruint d'uns dies de vacances que he aprofitat per a tornar a la meua illa i per a comprovar que molts valencians continuen treballant per la cultura valenciana i valencianista -ahir, per exemple, a la gala de lliurament dels VIII Premis Ovidi. Encara que la faena continua sent molta, i per això l'abandonament d'este blog, espere anar traient temps per a contar-vos alguna coseta més durant este període estival. La primera és reprendre la història sobre les traduccions a l'anglés de Vicent Andrés Estellés que vos vaig contar fa uns mesos: no és que haja eixit l'antologia que està pendent de publicació, sinó que he pogut adquirir la que preparà David H. Rosenthal  en 1992, amb vora una cinquantena dels seus poemes. I un d'ells és tan conegut per tots nosaltres que potser vos faça gràcia llegir-lo, el primer de les Horacianes sobre el pimentó torrat, que vos transcric a continuació. Gaudiu-lo:

there's nothing i like as much

as garlanding roast peppers

with virgin olive oil.

then i sing happily, i talk to the oil, to the fruits of the earth.

i love roast peppers

-not too roasted, that ruins them-

but with the inside easy to get at

when you lift off the burnt skin.

i spread them on the plate in an exciting sequence

and garland them with oil and a pinch of salt

and i dunk lots of bread,

as the poor people do,

in the oil mixed with saltand flavored by the roast peppers.

then i pick up a bit of pepper

and a bit of bread between my thumb

and my index finger, i raise them avidly,

eucharistically,

i stare at them in the air.

sometimes i reach a point of ecstasy, of orgasm.

i close my eyes and gulp down the motherfucker. 

M'agrada molt el pimentó torrat...

Banquers fraudulents: sempre han tingut impunitat total?

Ahir vaig escriure al blog d'Harca un post que crec que vos pot interessar, ja que tracta sobre l'edat mitjana però és, alhora, ben actual. En concret, aborda comparativament la qüestió dels financers que actuen de forma inepta o fraudulenta i acaben per eixir-ne indemnes en l'actualitat. Passava el mateix en època medieval? Ací vos transcric el que hi vaig escriure.

Banquers de començaments del segle XIV, comptant, feliços, els seus diners  

A l'edat mitjana europea també hi havia bancs, encara que no tingueren oficines per tot arreu, amb un rètol anunciant una marca comercial disposada a oferir bons interessos, una vaixella o un joc de paelles pel simple fet d'ingressar la nòmina o uns diners a llarg termini. Es tractava per contra, de particulars instal·lats en les grans ciutats que aproximadament des del segle XIII es dedicaven a fer tres tipus d'operacions financeres bàsiques: acceptar dipòsits de diners (per garantir-ne la seguretat a canvi d'una comissió), canviar els diferents tipus de moneda que corrien pels diversos territoris del món conegut (quedant-se'n, també, una comissió) i realitzar préstecs als que necessitaven de liquiditat urgent (cobrant uns interessos que podien arribar fàcilment al 20%). A més a més, també realitzaven altres operacions econòmiques en nom dels seus clients, com ara cobrar rendes, pagar deutes (domiciliacions al cap i a la fi) o cobrir descoberts, i tenien la seua pròpia borsa de negocis, ja que invertien tant els diners que tenien en dipòsit com els propis en altres afers, com per exemple les comandes mercantils, l'adquisició de terres o la compra de deute públic.

Per tant, més o menys eren banquers com els entenem hui en dia, tot i que amb un volum de negocis i una complexitat molt menor a la de qualsevol banca o caixa d'estalvis actual. En relació amb això, no obstant, hi havia una altra diferència fonamental: quan feien fallida, els banquers de l'edat mitjana es quedaven sense un xavo, havien de pegar a fugir o, fins i tot, eren ajusticiats. Per al cas del regne de València tenim nombrosos casos documentats gràcies als estudis de Juan Vicente García Marsilla. Per exemple, sabem que de la cinquantena de banquers que estava en actiu en la ciutat de València entre 1290 i 1325 feren fallida fins a set, no per "furtar" diners, sinó, generalment, per un excés d'ambició, ja que realitzaren inversions massa arriscades i perderen els dipòsits dels seus clients. És a dir, la mala praxi, combinada amb les conjuntures canviants d'un món com el medieval sotmés a guerres constants, provocà que determinats banquers s'hagueren de declarar en fallida, moment en què es procedia a repartir entre els seus clients la fiança que havien deixat davant el Justícia de València en el moment d'iniciar el seu negoci -normalment 1.000 marcs de plata-, així com la resta del seu patrimoni. Si això no bastava per a retornar els diners dipositats, havien de ser jutjats i podien ser condemnats, fins i tot, a la pena de mort. 

És per això que molts fugien de la ciutat, com sembla que va fer el banquer o canvista (que així els anomenaven en l'època per la seua tasca primigènia de canviar monedes) Arnau Ferrer, ja que els seus creditors reclamaren la seua cerca i captura al Justícia de València en 1299. Ferrer havia estat un dels financers més actius de la capital durant les dècades de 1280 i 1290, arribant a ser el principal banquer en la ciutat del rei Jaume II, el que no impedí la seua bancarrota. El mateix any caigué Ponç Fibla, devent una enorme quantitat -que actualment podria equivaldre a mig milió d'euros-, de manera que, com a mètode per a evitar ser jutjat per la justícia civil, es tonsurà i al·legà pertànyer a l'Església. Un poc més tard, en 1306, Bernat de Llémena i Bartomeu de Llagostera foren els que hagueren de tancar i deu anys després, en 1316, li tocà el torn a Francesc de Pals, la fallida del qual, segons el procés judicial conservat, afectà a 73 clients diferents. No debades, sabem que hi hagué un moment en què Pals hagué de refugiar-se en el monestir de Sant Vicent de la Roqueta, fins a on el perseguiren els seus creditors enfurismats. Finalment, entre 1324 i 1325 plegaren i es declararen insolvents Pere Ciriol i Francesc Planell, que era fill d'un dels principals banquers de la València de començaments del segle XIV -membre del govern municipal en repetides ocasions durant aquella època. Planell, com Ciriol, pegà a fugir i sa mare hagué de vendre totes les seues propietats en el terme de Benimaclet, on residien, per a poder ajudar-lo. 

Tot plegat, doncs, el risc que assumien els banquers era un risc veritable. Alguns es feren enormement rics i fundaren llinatges que perduraren al llarg dels segles com en el cas d'Arnau de Valleriola, un dels principals financers de la segona meitat del segle XIV, de la dinastia del qual encara es conserven nombroses petjades en la ciutat de València: el seu propi sepulcre funerari al Museu de Belles Arts, el carrer de Valeriola (el cognom perdé la "ll" pel camí), el palau de Joan de Valeriola, el palau dels Valeriola o el palau dels Català de Valeriola. D'altres, en canvi, no saberen o no pogueren reeixir en l'ofici de banquer i ho pagaren car, amb la ruïna i l'exili. Alguns, fins i tot, amb la seua vida, com el banquer de Barcelona Francesc de Castelló, que es declarà en fallida en 1360 i acabà sent ajusticiat. En el segle XXI, per contra, tot ha canviat: els financers fraudulents tenen impunitat total. S'enriqueixen amb els negocis dels seus clients en època de bonança econòmica, però quan arriba una crisi no es veuen ni mínimament afectats en el seu patrimoni, sinó que, per contra, són els mateixos clients i el conjunt de la societat els que han de pagar per les seues males arts. És això just? Caldrà tornar, ni que siga per una vegada, de forma excepcional, a la justícia del segle XIV? En este cas, si més no, sembla que era molt més lògica i racional que la nostra...

El blau en l'escut del València Club de Futbol

Ara que el València Club de Futbol passarà a ser de tots els valencians -la Generalitat en serà la propietària-, caldrà posar fi a una vella polèmica que circula dins dels cenacles valencianistes (nacionalistes valencians, vull dir): ¿És cert que l'escut original del València CF no duia blau i constava únicament de la quadribarrada? ¿És cert que el blau s'hi afegí en plena batalla de València com a reacció blavera? En relació amb això, centenars d'imatges en què l'escut apareix exclusivament amb les quatre barres i el nom sobre una franja blanca corroborarien esta idea. Com, per exemple, totes estes: 

 Quadro commemoratiu del subcampionat "regional" de 1923-1924

Portada de la Historia del Valencia Fútbol Club, de 1941

Passe de l'abonada Pepita Gisbert, de 1943

Àlbum de 1946-1947

Calcomanies de la dècada de 1950

Fotografia de l'equip en la temporada 1950-1951

Portada de la Historia del Valencia C. de F., de 1963

Cartell del Trofeu Ramon de Carranza de 1967

Estes i moltes altres imatges: la història del futbol va plena d'escuts del València CF sense el blau, però no perquè no formara part integrant del mateix des d'un bon principi. Cal deixar-ho clar i resulta ben fàcil desmentir tal bola, probablement inventada per algú en vore alguns d'estos escuts que cromàticament només portaven el rat-penat en negre i les quatre barres roges i grogues. Per contra, també hi ha centenars d'imatges, des de ben al principi -el club es va fundar en 1919- que indiquen la presència de la franja blava en l'escut: en banderes, en l'equipament, en cartells, en postals, etc. Ací en van unes quantes:

 Benedicció de la bandera del València FC, en 1924

Cartell del València FC - Real Betis, de 1933

Cartell del València CF, de la temporada 1942-1943

Fotografia de Mundo, que va jugar en el València CF durant la dècada de 1940

Postal del València CF com a campió de la Copa del Generalíssim en 1954

Cartell anunciador de la final de la Copa de Fires de 1963

Portada de la revista Deportes, de 1969

Ara bé, per què esta duplicitat de representacions? La raó sembla clara: perquè el blau no tenia la significació simbòlica que va prendre a partir de la Transició i la batalla de València. En conseqüència, no importava gens si la franja blava, menuda i que servia de fons al nom de l'equip, es posava o no. De fet, tipogràficament era més fàcil no posar-la, ja que les lletres de "Valencia F.C." o "Valencia C.F." (el canvi de nom es va produir en 1941) ressaltaven molt millor si anaven en negre sobre un fons blanc. Per tant, l'escut es representava així moltes vegades, tot i que oficialment duia els colors tradicionals de l'ensenya municipal, incloent el blau. Tanmateix, sembla que tot canvià a partir del conflicte entre "catalanistes" i "blavers" que començà en 1977, de manera que la franja blava adquirí una importància cabdal. No és estrany, doncs, que siga molt més difícil trobar algun escut del València CF sense el blau a partir de llavors (algun n'hi ha, com el que adjunte baix de 1994). Així mateix, aquella mateixa temporada, la de 1977-1978, la directiva decidí recuperar la camiseta de la reial senyera que ja s'havia dut en la temporada 1956-1957, amb certs precedents en la final de Copa de 1934, durant la Segona República, quan  l'ensenya es portà vorejant el coll d'una samarreta fosca, com també podeu vore a continuació:

El València FC en la final de la Copa d'Espanya de 1934

Camiseta de la Senyera, en la temporada 1956-1957

Camiseta de la Senyera, en la temporada 1976-1977

Portada de Valencia. 75 años de gloria, de 1994

Tot plegat, doncs, cal proscriure eixa hipòtesi infundada que encara circula per ahí. L'escut del València CF, com és lògic i normal, ha portat des de sempre els colors de l'ensenya de la ciutat de València (excepte el primer, que va durar de 1919 a 1921 i que es basava no en la bandera, sinó en l'escut municipal). En tot cas, la història de la seua representació és una mostra de la pròpia història politicoidentitària dels valencians: la franja blava en formava part, però no tenia la importància indispensable que adoptà en passar a simbolitzar la "lluita contra el catalanisme" a partir de 1977. Fins a aquell moment la bandera sense blau, que també s'identificava amb un símbol tradicional valencià, va conviure tranquil·lament amb la que duia blau, la bandera de la ciutat de València, triada pel nacionalisme valencià de començaments del segle XX com a ensenya representativa de tot el país. El problema vingué quan una i altra foren associades a ideologies polítiques i identitàries antagòniques. 

En qualsevol cas, tot i haver-se associat al regionalisme blaver durant els anys '70, no penseu que la senyera amb blau no és una bandera que, en el món del futbol, no cause rebuig per part de molts sectors espanyolistes. Ja ho va fer en 1977, quan el València CF decidí posar-se l'equipament de la senyera en el Santiago Bernabéu i rebé una xiulada monumental ("El público del Bernabéu no es autonomista" titulà El País en la crònica posterior). I ho continuà fent 34 anys després, en 2011, quan el rebé en Mestalla de la mateixa manera, com explica L'Emboirat en este post, on arreplegà nombrosos insults destinats al València per part d'aficionats  madridistes. No debades, com ja vaig exposar en este altre post, el significat de tot símbol depén d'una convenció social i al cap i a la fi la senyera tricolor representa oficialment al nostre país. És per això que aquells que no toleren la diferència, aquells de l'España una, tampoc poden tolerar una bandera, un idioma o un nacionalisme que siguen diferents als espanyols...

Aficionats valencianistes, amb una quadribarrada, acompanyant l'autocar del València CF en la dècada de 1940 

Evolució històrica de l'escut del València CF 

Fonts: La majoria d'imatges d'este post estan extretes dels blogs Fotos del Valencia CF i Valencia en el recuerdo. A més, ja es va parlar d'este tema al fòrum de valencianisme.com. 

"Blandín de Cornualla" i "La faula", dos obres en occità fetes a la Corona d'Aragó en el segle XIV

Mapa actual de l'occità i el català/valencià

L'occità, com tots sabem més o menys, és l'origen del català medieval. Segons expliquen Antoni Ferrando i Miquel Nicolàs en la seua Història de la llengua catalana, el català es definí al llarg del segle XII, però no fou fins al regnat de Jaume I (1213-1276) que s'independitzà de l'occità, ja que fins a aquell moment les similituds eren encara molt grans com per a considerar-los idiomes diferents. Així, és a partir de la derrota de Muret i la renuncia dels comtes de Barcelona a dominar les terres occitanes -expandint-se, contràriament, cap al sud, cap a Mallorca i València- quan es detecta entre les capes lletrades una voluntat explícita d'allunyar la seua llengua de l'occitana i, per exemple, es substituïren els dígrafs "lh" i "nh" per "ll" o "yl" i "ny", així com l'aplec consonàntic final "tz" per "ts", és a dir: "belh" per "bell" o "beyl", "senhor" per "senyor" o "compratz" per "comprats". Alhora, també fou llavors quan es produïren moltíssims altres canvis lingüístics (vocàlics, consonàntics, morfosintàctics i lèxics) que configuraren dos llengües plenament autònomes i diferenciades (amb els seus propis parlars particulars i variants internes). En estes noves formes s'escrigueren, per exemple, les primeres obres narratives en català: el Llibre dels fets de Jaume I, l'extensa obra de Ramon Llull o les cròniques de Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós, redactades en la centúria que va de 1270 a 1370 aproximadament. Alhora, també l'escriptura utilitària, la que era emprada pels professionals de les lletres com els notaris i els oficials administratius, seguia eixes formes per a confeccionar els milers i milers de documents (epístoles, contractes, ordenances, etc.) que es requerien en la vida quotidiana. 

No obstant això, és ben conegut que encara fins a començaments del segle XV els catalans, valencians i mallorquins cultes mantingueren un fort vincle amb l'occità a través de la poesia trobadoresca, un gènere poètic nascut en el segle XII i practicat en les corts reials i nobiliàries mitjançant l'anomenada "llengua d'oc", "provençal" o "llemosí". En realitat, no es corresponia materialment amb cap dels parlars occitans (al principi del gènere encara s'hi incloïa el català com a tal), sinó que era una mena de "koiné" occitana artificial en la qual s'entenien tots. D'esta forma, nombrosos poetes de la Corona d'Aragó participaren activament en els cercles de la poesia trobadoresca durant molt de temps. Entre altres, hi destacaren Cerverí de Girona i Guillem de Berguedà en el segle XIII, Jaume March i Pere March en el XIV, o Jordi de Sant Jordi en el XV, tot i que amb ell, mort cap a 1424, es considera que el gènere trobadoresc posà el punt i final a les nostres terres, com mostra la immediata obra poètica d'Ausias March, molt diferent. Però el que desconeixia totalment és que durant esta època també alguns catalanòfons produïren altres tipus d'obres literàries en occità, ja que, si més no, ens han pervingut dos històries de cavalleries en eixa llengua: una de començaments del segle XIV, Blandín de Cornualla, anònima però atribuïda a un autor català per la gran presència de catalanismes, i una altra de 1370 aproximadament, La faula, composta pel donzell mallorquí Guillem de Torroella. Les dos són narracions en vers, en decasíl·labs la primera i en octosíl·labs la segona, que s'adscriuen d'una manera o d'una altra a la matèria de Bretanya i les llegendes artúriques que circulaven per Europa des del segle XII. La primera per la temàtica general, ja que compta amb la típica presència de sers fantàstics i donzelles encantades, i la segona perquè personatges com el rei Artús i la fada Morgana són protagonistes de la història, juntament amb el mateix autor, que la narra en veu pròpia. 

Fet i fet, resulta més interessant i complexa esta segona, La faula, que podeu llegir sencera ací. Torroella empra l'occità en la major part de l'obra, és a dir, quan narra en primera persona, però també utilitza el francés, quan intervenen altres personatges, i tal vegada esta elecció estiga relacionada amb una possible finalitat política de la narració: coincideix en el temps amb la invasió de Catalunya realitzada per Jaume IV de Mallorca en 1374, amb 6.000 mercenaris proporcionats pel rei de França, amb la intenció de recuperar la Corona de Mallorca que el seu pare havia perdut davant Pere el Cerimoniós 30 anys abans. Potser no debades La faula conta com Guillem de Torroella és engolit per una balena en el port de Sóller i dut fins a una illa encantada, en l'altre món, on resideix el rei Artús després d'haver mort, junt a Morgana. Ací Artús li explica, mirant en la fulla de l'espasa Excàlibur, que hi ha dos tipus de gent en el món: uns que estan alegres però duen els ulls tapats, el que és una injustícia, i uns altres que coneixen la veritat i estan tristos i lligats de mans i peus, el que tampoc és just. Per tant, potser l'obra era un clam per la tornada d'un rei justicier que posara ordre, és a dir, Jaume IV, que havia de venjar a son pare, traït i mort per Pere el Cerimoniós, que encara era el monarca de la Corona d'Aragó. Tanmateix, la invasió de l'aspirant a rei de Mallorca, tot i que arribà a les portes de Barcelona, fracassà finalment i ell mateix morí un any després, en 1375.

Quant a Blandín de Cornualla es tracta d'una obra més simple, limitada a les aventures del cavaller homònim i el seu company Guillot Ardit de Miramar. Lluiten contra un gegant, un cavaller negre o una serp, rescaten una donzella encantada, Brianda, i es casen amb ella i la seua germana, Irlanda. Una narració del gènere cavalleresc en tota regla. Però la particularitat d'esta és que si bé les edicions actuals de La faula són de difícil comprensió a causa del seu complex occità i la presència del francés, el Blandín, en canvi, és molt més accessible. En primer lloc, perquè el seu occità, transcrit per Arseni Pacheco en 1983, és molt proper al català, i en segon lloc perquè se n'han fet diverses versions actualitzades: una en prosa de Jordi Tiñena per a Bromera en 1999 (en estàndard català) i dos més que han tractat de mantindre l'estructura en vers, una en valencià i una altra en castellà. Estes darreres, de fet, no estan ni editades, ja que es corresponen a un treball de màster realitzat per Vicent Vidal per a la Universitat d'Alacant en 2012. El podeu consultar en línia en este darrer enllaç i vos en deixe una mostra de la versió occitana original i la valenciana actual per tal que en pugueu fer un tast. Fins ací el passeig medieval de hui per la llengua occitana, germana del nostre valencià/català.

Versió valenciana actualitzada                                 Versió occitana original

D’ací parteix el bon Blandín                                         D'aquí se part lo bon Blandin
se’n va per l’estret camí,                                            e va-se'n per l'estret camin,                       
i s’endinsa pel boscatge                                              e intra-se'n per lo boscatge
com a bon cavaller de paratge.                                    com a bon cavalier de paratge.
Ràpidament ell va a cercar                                          Apertament ell va cercar
aventura, per si la pogués trobar.                                ventura, si porria trobar.

I quan ja porta un temps anant                                     E quan ell hac un temps anat
pel boscatge on havia entrat,                                       per lo boscatge on era intrat,
va veure una donzella                                                  ell va veser una donzella,
molt i molt agraciada,                                                 mout graciosa a maravella
que vigilava en un bell prat                                          que guardava en un bell prat
un cavall blanc tot ensellat,                                          un cavall blanc tot ensellat,
i cantava agradablement                                              que cantava joliament
un cant d’amors certament.                                         un cant d'amors veraiament.


I quan Blandín veié la donzella,                                     E quan Blandin vi la donzella,
ràpidament va cap a ella,                                             apertament se'n va vers ella, 
i bellament la saludà,                                                   e bellament la saludet, 
i per amors li demanà,                                                 e d'amors ell li demanet,
i digué: —Donzella de molt alt llinatge,                          e dis: —Donzella de gran paratge
com és que sou ací en aquest boscatge?                        com és aissí en tal boscatge?

Aprofite, finalment, per a convidar-vos al DictadÒc 2013, un acte d'agermanament amb el poble i la llengua occitana que es celebrarà este dissabte 26 de gener a El Musical de Benimaclet. Hi tindré el plaer de participar amb una xarrada sobre l'origen de la identitat col·lectiva valenciana a les 20:30 h. de la vesprada. En acabar un bon soparet allà mateix. 

L'alt ribagorçà o benasqués: català o aragonés?

L'altre dia, en parlar de l'expansió medieval del català i l'aragonés cap al sud, vaig comentar que al nord de Tamarit de Llitera (conquerida entre 1106 i 1149) hi ha molts encreuaments d'isoglosses i una transició gradual entre les dos llengües, el que prova que s'hi havien desenvolupat progressivament a partir del romanç antic, mentre que al sud d'aquella població la frontera lingüística era ben nítida, el que evidencia que foren idiomes trasplantats per nous pobladors. Però encara no havia sentit directament un d'eixos parlars de transició i ara ho he pogut fer gràcies a la bona faena d'Iberolingua, que ha donat a conéixer l'Archivo Audiovisual del Aragonés, un fons audiovisual de gravacions a persones que parlen l'esmentat idioma. Doncs bé, hi ha diversos exemples d'alguns dels parlars de transició que es conserven en la zona nord-oriental d'Aragó, bàsicament en la comarca històrica de la Ribagorça, on hi ha pobles en què es parla català occidental i en d'altres aragonés oriental, però amb tantes influències, préstecs i estructures comunes que es fa difícil establir el límit on acaba una llengua i on comença l'altra. Si no ho creieu o si no vos en podeu fer una idea, mireu estos vídeos de persones parlant en benasqués o alt ribagorçà, això és, la variant més nord-oriental de la llengua aragonesa: 

"Esquelles y dallas". Ens ho explica un parlant de Saúnc

"Ou de yegua". Ens ho explica un parlant d'Erisué

"El patués". Ens ho explica una parlant de Gia



  "Chuegos de homes". Ens ho expliquen dos parlants de Benasc

Impressionant, no? Este alt ribagorçà o benasqués sembla català nord-occidental de pobles catalans com El Pont de Suert o aragonesos com Benavarri, i fins i tot, en algunes coses, recorda al valencià de la zona nord-occidental, d'alguns pobles dels Ports i el Maestrat. Tanmateix, també comparteix característiques amb el baix ribagorçà, que podeu sentir en el vídeo que pose a continuació i que majoritàriament -hi ha alguna excepció- és clarament aragonés, un aragonés oriental de transició cap al català, però al cap i a la fi aragonés. Així les coses, pel que fa a l'alt ribagorçà, hi ha autors, com Pompeu Fabra, Joan Coromines o Manuel Alvar, que han defensat la seua inclusió dins del català, però d'altres, com Joan Veny i Antoni Badia, el consideren part de l'aragonés. Tant és així que encara d'altres prefereixen no decantar-se per una opció o per l'altra i el classifiquen, simplement, com a benasqués o patués (que és el nom que li donen els seus parlants), declarant que és un parlar de difícil classificació, en contrast amb l'aragonés de transició al català i el català de transició a l'aragonés. Podeu veure gràficament esta darrera postura en l'últim dels mapes que enllace a continuació.

"Chuegos" (incloent la pilota al trinquet). Ens ho explica una parlant de Fonts

Varietats lingüístiques presents al territori d'Aragó

Isoglosses dels parlars ribagorçans

Sembla que entre els que gasten l'alt ribagorçà hi ha una tendència a eixa darrera opció híbrida, tot i que escorada cap a l'aragonés: ells li diuen patués, s'entenen perfectament amb els catalans i consideren que el seu parlar és més paregut al català que a l'aragonés, però se senten aragonesos i els pocs que l'empren literàriament s'acullen abans a la normativa de l'Academia del Aragonés que a la de l'Institut d'Estudis Catalans. Per tant, encara que es redueix a uns pocs centenars o milers de parlants, este cas del benasqués resulta realment interessant: des d'un punt de vista filològic és molt difícil dilucidar si és un parlar català o aragonés -és, de fet, un parlar de transició-, per la qual cosa per a la normativització i la consideració final s'han de recórrer a altres criteris historicopolítics i identitaris. En eixe sentit, també té implicacions pel que fa al debat sobre les nacions i els nacionalismes: ¿els benasquesos s'haurien de considerar catalans o aragonesos en funció del que diga la filologia sobre el seu parlar, si és català o és aragonés? ¿O  eixe és un sentiment que ha de dependre d'altres factors? La resposta sembla evident... Però, alhora, ¿els benasquesos haurien de rebutjar visceralment la inclusió del seu parlar dins del català si això estiguera filològicament ben clar? Doncs la resposta també és evident: no.

D'una altra banda, com a mostra de permeabilitat i transició lingüística, el cas del benasqués també fa pensar en el procés de formació medieval del valencià com a resultat de la convergència d'una majoria de catalans (entorn d'un 60%) i d'una minoria, però molt significativa, d'aragonesos (entorn d'un 30%). És evident que el valencià s'assembla molt al català occidental de Catalunya, però també que té diferències, les quals potser es deguen en part a eixa influència aragonesa, de la mateixa manera que els nostres parlars "xurros" són parlars de base castellanoaragonesa influenciats pel valencià/català i viceversa, com ja vam parlar ací mateix (o en este altre blog sobre l'aragonés a terres valencianes o en este article de Joaquim Martí sobre les correspondències toponímiques entre l'Alt Palància i el Camp de Morvedre). No debades, els aragonesismes presents en el valencià actual són nombrosos i hauríem de fer-ne ús sense cap por, ja que són plenament històrics i normatius: mentira, corder, coixo, cego, atalbar, manifasser, fardatxo, fondo, a boqueta nit, etc. En relació amb tot això, fa poc que m'he assabentat que a Cocentaina fan alguns diminutius en -ico (un trossico, un gossico, els pisicos) i potser siga, precisament, per eixe substrat aragonés, ja que no debades fou una de les viles valencianoparlants amb major presència d'aragonesos al llarg de l'edat mitjana. Realment sorprenent, però, sentir-ho en ple segle XXI...

"Never were there in València two lovers like us". Estellés en anglés

Estellés, al seu poble

Una de les coses bones de viatjar és que coneixes gent, amplies mires i eres més conscient de la magnitud de les teues pròpies coses. Jo encara no me n'he anat a Oxford, però ja estic preparant la imminent marxa, en la qual m'estan ajudant diversos amics que he conegut, curiosament, per obra i gràcia de la blogosfera. Un d'ells, un hebraista mostoleny poliglota, que inclou el valencià entre les moltes llengües que parla a la perfecció, m'ha presentat per correu un altre hebraista, en este cas holandés i que resideix actualment a Cambridge. I m'ha demanat si li podia fer arribar una cosa que no m'havia plantejat encara si existia: una traducció a l'anglés dels poemes d'Estellés, ja que, no debades, fou precisament l'amor als seus versos el que l'impel·lí a aprendre valencià. Pensa, doncs, que seria una bona idea que també l'hebraista holandés els llegira i qui sap si li pegara per traduir-los a l'holandés o a l'hebreu! Però, com dic, no m'havia plantejat la qüestió... Han traduït Estellés a l'anglés? 

Per fortuna, tenia la resposta ben a prop. Dominic Keown, professor de Cambridge, anglés d'origen irlandés, supporter del Manchester City i el Llevant UE, membre de La Cretina Comèdia i apassionat d'Ausias March, és el màxim especialista anglosaxó en el mestre de Burjassot. Li vaig preguntar, doncs, si existien traduccions angleses i la resposta va ser que molt poques... Estellés, pel que sembla, ha estat traduït sobretot al castellà, com indica ací Daniel P. Grau, i hi ha escasíssimes versions en anglés, com, per exemple, la breu selecció que va fer David H. Rosenthal sota el títol Nights that make night. Però el mateix Keown està disposat a solucionar la mancança: ell mateix acaba de lliurar a l'editorial John Benjamins d'Amsterdan una selecció de la poesia del diví burjassoter traduïda a l'anglés amb el títol VAE: "After the Classics". Per tant, la publicació eixirà molt probablement enguany i comportarà un importantíssim salt del millor poeta valencià contemporani a l'àmbit internacional. Esperem que la versió li faça el màxim de justícia possible -traduir poesia sempre és molt difícil- i que Estellés comence a ser considerat com el que realment és: un poeta enorme d'escala europea.

Mentrestant, ens haurem de conformar amb els pocs poemes que estan traduïts de moment. Un d'ells, com no podia ser d'una altra manera, és el d'Els amants, que ací transcric en la versió del professor de la universitat novaiorquesa d'Albany Jack H. Smith, sota el títol de Lovers:

Flesh craves flesh (Ausias March)

Never were there in València two lovers like us.
We loved ferociously, from morn 'til night.
I recall everything, as you hang out the clothes.
Years have passed, many years: many things have happened.
Suddenly that wind, or love, seizes me still
And we roll on the ground amidst embraces and kisses.
We do not know love as a loving custom,
As a quiet custom of politeness and finery
(and may the chaste López-Picó pardon us).
Love, It awakens suddenly, like an old hurricane,
it throws us to the ground, it joins us together,
squeezing us tightly.
Sometimes I desired a courteous love,
With the gramophone on, kissing you idly,
Now a shoulder, next an ear lobe.
Our love is a brusque and savage love
And we feel a bitter yearning for the earth,
Of rolling upside down amidst kisses and clutches.
I'll say it clear. Primal, ... I know it.
We ignore Petrarch's work, we ignore many things.
The stanzas of Riba, the rhymes of Bécquer.
Afterwards, lying somehow on the ground,
We realise that we are barbarous, that this may not be,
we are not in the right age, and this and that.
Never were there in València two lovers like us,
Lovers like us are just not born!

No debades, probablement es tracte del poema més traduït d'Estellés, ja que, si més no, hi podem trobar versions en francés (ací la d'Amador Calvo, d'una traducció sencera del Llibre de les meravelles, o ací la de Pilar Chiva), en castellà (feta pel propi autor), en holandès (per part de Bob de Nijs), o en croata (de la mà de Pau Sif). Vos deixe, a més, amb uns quants poemes més del poeta, en esta ocasió recitats en valencià per les dolces i intenses veus de Reis Juan, Tomàs Llopis, Manel Rodríguez Castelló i Vicent Camps, en ocasió de l'exposició que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua acaba de dedicar-li en el context de l'Any Estellés. Gaudiu-los!

Els musulmans del regne de València: arabòfons persistents

Ahir publicava al blog d'Harca un post sobre la llengua dels musulmans del regne de València i l'origen catalanoaragonés de la llengua valenciana. Supose que la majoria de vosaltres ja l'haureu llegit, atés que ha tingut molta difusió per les xarxes socials. En tot cas, també m'agradaria tindre'l enllaçat des de Vent d Cabylia i el reproduïsc sencer a continuació per si encara no l'heu vist i vos pot interessar.

Abuabdal·là Yuan Fudayl, senyor de la Vall d’Alcalà, es declara vassall de l’infant Alfons, primogènit de Jaume I, i li cedeix el castell de Pego i altres. En aragonès i àrab, interliniats. Any 1234. Reial Cancelleria, Pergamins de Jaume I, núm. 947

Una llarga tradició de l'arabisme espanyol havia defensat des del segle XIX que els habitants d'Alandalús eren majoritàriament bilingües (Simonet, Ribera, García Gómez). Parlarien i escriurien l'àrab per aculturació, com a llengua culta i de les elits, però, alhora, haurien mantingut el romanç evolucionat del llatí propi de la població prèvia a la conquesta islàmica del segle VIII. A este "romanç andalusí", a més a més, els arabistes l'anomenaren "mossàrab", vinculant-lo als cristians nadius que havien viscut sota domini musulmà i, en conseqüència, a les idees de "Reconquesta" desenvolupades pel nacionalisme espanyol. És a dir, la presència del bilingüisme entre els andalusins seria la prova fefaent que, tot i que la immensa majoria s'haguera convertit a l'Islam en el segle XIII, el seu origen poblacional era autòcton, peninsular, procedent dels iberoromans de l'Antiguitat. L'aplicació d'esta tradició al cas valencià, forçada fins a l'extrem per historiadors i erudits d'ideologia anticatalanista (Ubieto, Simó, Peñarroja), arribà a plantejar que, en efecte, la majoria de musulmans parlaven romanç en època de la conquesta de Jaume I, de manera que esta parla seria l'origen del valencià actual (i no la llengua que portaren els colonitzadors majoritàriament catalans i aragonesos). 

Tanmateix, des de la dècada de 1970 nombrosos estudis del propi arabisme espanyol, com els de Federico Corriente, han evidenciat que, a més de la desaparició completa, ja en el segle XII, de les comunitats cristianes residuals romanents a Alandalús -ací un bon resum de Javier López Coca-, el romanç andalusí també desaparegué per complet, com a mínim en aquella mateixa centúria. Per tant, en el moment dels primers grans avanços conqueridors d'aragonesos i catalans, produïts entre 1118 i 1171 (Saragossa, Daroca, Tortosa, Lleida, Terol), ja no hi havia població andalusina que parlara romanç. Una bona prova d'això és que al nord de Tamarit de Llitera (conquerida entre 1106 i 1149) hi ha molts encreuaments d'isoglosses i una transició gradual entre el català i l'aragonés, el que prova que ambdues llengües s'hi havien desenvolupat progressivament a partir del romanç antic, mentre que al sud d'aquella població la frontera lingüística és ben nítida, el que evidencia que el català i l'aragonés foren dues llengües trasplantades pels nous pobladors. Així, per exemple la llengua parlada a Lleida i a Tortosa, el català de la Catalunya Nova, fou completament transportat pels colonitzadors de la Catalunya Vella. 

Ubicació de Tamarit de Llitera, població a partir de la qual deixen d'existir parles de transició entre el català i l'aragonés o castellanoaragonés (no com al nord, on, per exemple, el ribagorçà és una mena d'híbrid entre ambdues llengües) 

El mateix passaria, evidentment, amb el territori islàmic que formà el regne cristià de València vora un segle després, en ser conquerit per catalans i aragonesos entre 1233 i 1245. Quan els conqueridors ocuparen les seues terres cap musulmà parlava romanç de forma nativa, és a dir, per transmissió intergeneracional. Els andalusins eren una societat arabòfona i continuaren sent-ho durant molts segles, ja sota domini cristià, fins a la seua expulsió en 1609. Tanmateix, això que ens pot semblar tan evident és encara tema de polèmica dins de la societat valenciana, ja que, com a conseqüència dels escrits que donaren cobertura en la dècada de 1970 a la visió segons la qual el valencià provindria del romanç andalusí, encara una part dels valencians comparteixen esta idea: el català i el valencià no serien la mateixa llengua pel -suposat- fet que tindrien orígens diferents, ja que el valencià no seria la llengua portada pels catalans -amb aportacions aragoneses-, sinó la mateixa que parlaven els andalusins abans de l'arribada de Jaume I. És per això, per la persistència social -que no historiogràfica ni filològica- d'esta visió, que ara i ací aportarem alguns dels arguments oferits pel jesuïta estatunidenc Robert Ignatius Burns, ja en 1976, per a demostrar que els musulmans del regne de València eren arabòfons unilingües en el moment de la conquesta cristiana del segle XIII.

En efecte, en un treball titulat "The language barrier: the problem of bilingualism and Muslim-Christian interchange in the medieval Kingdom of Valencia", publicat en Contributions to Mediterranian Studies i traduït al valencià en el primer número de la revista L'Espill, el pare Burns aportava un arsenal de dades, del Llibre dels fets i dels documents de la cancelleria reial, tot demostrant que la llengua parlada pels musulmans de les terres islàmiques que constituïren els regnes de València i Múrcia era, sense dubte, l'àrab. Per exemple, per a tractar la rendició de Múrcia en 1266 Jaume I envià a persones de les quals es diu explícitament que sabien "algaravia" i a un jueu que era "escrivà nostre d'algaravia", és a dir, el torsimany oficial del rei. Igualment, quan els musulmans de Xàtiva enviaren un negociador al monarca, aquell hagué de parlar "denant lo trujaman" per tal que el pogueren entendre, o quan ho feren els de Petrer trameteren un altre jueu que coneixia ambdues llengües. Així mateix, el rei també envià "un trujaman" per a parlar amb els d'Elx o els de Mallorca i en casos de disputes a nivell popular, com la que es produí per la distribució de les aigües d'irrigació en 1244 entre els nous pobladors cristians de Gandia i els musulmans que havien romàs en el terme, s'hagué de recórrer, igualment, a "un trugaman".

D'una altra banda, tots els tractats de rendició originals que es conserven del territori valencià estan escrits en àrab, o en llatí i àrab. I sabem que, en ocasions, els musulmans transferien títols de possessió de la terra mitjançant una escriptura en àrab, "in instrumento sarracenico", com en Alzira en 1245 o en Carbonera en 1261. Als mateixos musulmans de Carbonera o als de Guadalest se'ls enviaren documents en àrab, que escrivien els mateixos "escrivans d'algaravia" de la cancelleria reial, un ofici reservat durant esta època a jueus entesos en llengües. I és que, com el mateix Jaume I expressa sovint en la seua crònica, els musulmans parlaven sempre en àrab: així ho feia el sobirà de Múrcia, "en sa algaravia", en dirigir-se a la seua aljama, o quan els de Peníscola enviaren una oferta de rendició i s'hagué de recórrer a un musulmà de Terol "que sabia llegir d'algaravia", o quan es negocià la d'Almassora a través de Miguel Pérez, un escuder que "sabia algaravia". En conseqüència, tant aquell monarca com el seu fill Pere el Gran hagueren de redactar nombroses cartes i ordinacions "in arabico" a totes les aljames del regne de València. I, igualment, les aljames feien els seu propis documents en àrab, com els comptes fiscals dels musulmans de Xàtiva de 1280 o els d'Oriola en 1317. 

També hi ha proves evidents que els musulmans s'expressaven oralment en àrab. Enmig d'un assalt contra la Mallorca musulmana, el seu sobirà, segons Jaume I, "cridà a los seus: 'Rodo', que tant vol dir com 'Aguanteu'". En una altra ocasió, un musulmà es negà a rendir-se per a salvar la vida dient, segons el mateix monarca, "'Le mulex', que vol dir 'No senyor'". O ja més tard i més al sud, quan s'intentà conquerir l'Almeria nassarita en 1310, Ramon Muntaner relata que el fill del sobirà de Guadix realitzà un atac al crit de "Ani ben a soltan" i l'infant de Mallorca, nét de Jaume I, hagué de preguntar a "los torsimanys" què significava allò, informant-lo que estava dient que era "fill del soldà". No és estrany, doncs, que el teòleg Ramon Llull aprenguera "lo lenguatge aràbic" per tal d'intentar evangelitzar els musulmans o que també els dominics obriguessen escoles d'àrab en València i Xàtiva amb la mateixa finalitat. Tot plegat, sembla ben cert el que digué a mitjan segle XIII en la seua crònica l'arquebisbe de Toledo, Rodrigo Ximénez de Rada, en asseverar que els andalusins, respecte als cristians de la península, eren un "populum alterius religionis et lingue", o el que afirmà el bisbe de València a començaments del segle XIV, queixant-se que la meitat o més de la població de la seua diòcesi parlava exclusivament "algaravia seu sarracenice".

Mapa de llengües de la península Ibèrica entre els segles XVI i XVII 
(A. Ferrando i M. Nicolás, Història de la llengua catalana, UOC, 2005, p. 198)

És evident, no obstant, que a partir del moment en què la conquesta cristiana es consolidà per complet, és a dir a partir del darrer terç del segle XIII, una part dels musulmans aprengueren la llengua romanç dels conqueridors, especialment els hòmens que havien de fer d'intermediaris amb les aljames o els que havien de comerciar. Però, així i tot, la llengua de les comunitats musulmanes, la que s'usava en el seu interior i entre elles, la que es transmetia de pares a fills, fou sempre l'àrab, fins a 1609. No debades, després de produir-se la conversió forçosa de 1525, un dels principals cavalls de batalla dels que volien una plena assimilació dels moriscos fou la interrupció de la llengua àrab. Però, com ells mateixos deien a Carles I en 1528, la major part d'ells -i "quasi totes les dones"- desconeixien el romanç i per tal d'aprendre'l necessitarien un gran espai de temps, almenys 40 anys. De la mateixa manera, en 1550 els rectors parroquials afirmaven que la comunicació era impossible perquè els musulmans "no sabien" romanç o, un poc més tard, el bisbe d'Oriola advertia que les morisques eren "molt obstinades i adverses a la nostra llengua". En esta època, per tant, la regla devia ser la que representava un musulmà de Xiva, que "no parlava ni escrivia mai sinó en algaravia", mentre que el bilingüisme era encara la gran excepció. Els contractes i els documents de les aljames se seguien escrivint en àrab i la llengua oral, de fet, era una mostra més de l'evidentíssima diferència que existia entre els cristians dominadors i els musulmans subjugats. Una barrera lingüística i social que es mantingué entre els segles XIII i XVII: els musulmans que habitaren a terres valencianes foren arabòfons persistents.