dilluns, 13 d’agost de 2012

A tall de Josep Piera

Nosaltres els valencians, som valencians. Això és així (Foto d'Ombra i Claror)

Mitjan agost. Els termòmetres arriben als 40 graus. Tot funciona a mig gas, a excepció de les Olimpíades. Quasi ningú contesta els correus, els diaris van plens de farcits, les xarxes socials van més lentes que mai i ni tan sols FullQuatre sembla renovar-se més enllà d’estes ratlles. En un viatge d’Algesires a Sevilla aprofite per a llegir el darrer llibre de Josep Piera. Després d’una temporada dedicat a una nova fornada d’escriptors com Vilaplana, Aliaga o Lozano, torne als consagrats que esclataren en els ’70. Joc de daus, desbrossat per l’excel·lent Fenollosa, és un dietari ple de vivències, memòries i opinions personals. Tot passat pel tamís particular de Piera, que en certa manera és el de tota una generació diguem-ne “perduda”. Perduda si ho considerem des del desencant que ells mateixos traspuen en girar la vista arrere, però fecunda si ho mirem des del moviment que foren capaços de generar. Si hi ha valencianisme hui en dia és en bona part gràcies a ells. Van tindre influència social ‒en la cultura, en l’ensenyament o en els mitjans de comunicació‒, però no la que hagueren volgut, ja que no arribaren a acompanyar-la d’un canvi generalitzat de mentalitats ni del necessari poder polític i institucional.

A tall d’açò, m’ha interessat una anècdota que Piera explica en el llibre. Feia el servici militar en els anys ’60 i els reclutes s’agruparen segons la procedència durant un descans obligatori, cantant cançons pròpies. Les dels catalans i els balears se li feren pròximes, les dels bascos, gallecs i asturians li agradaren, les dels andalusos tenien un toc especial i les dels valencians... Ai, els valencians. Quan els tocà es quedaren muts. Ningú no sabia cap cançó popular de memòria, ni “El tio Pep”, ni l’himne de Serrano, ni “Al vent”, ni res de res. Tots en silenci fins que un cridà: Som valencians?, sense rebre resposta. Ho repetí elevant el to de veu: Som valencians?, i alguns contestaren amb un tímid . Tornà a fer la pregunta amb més entusiasme i, finalment, obtingué una resposta massiva: Sííí!!!. Així, el xicon pogué rematar la jugada bramant: Visca el pa, visca el vi, visca la mare que mos ha parit!. L’alegria i l’esclat de palmes fou general entre els valencians, que salvaren d’aquella manera l’afer de les cançons. No passa d’una simple anècdota, però ve a ressaltar la manca de referents col·lectius que tenien els valencians de l’època. I per a construir un país en són d'imprescindibles, els referents col·lectius. [Continua a FullQuatre]

Cap comentari: