dijous, 22 de novembre de 2012

Eixir de Benimaclet a comprar tabac i acabar a Eivissa en 1777

 Una joia de llibre
 
Conéixer experts en història de la literatura valenciana és tot un goig. Entre d'altres coses perquè, a banda de compartir els seus coneixements, en ocasions et fan l'immens plaer d'obsequiar-te amb les seues investigacions. Això em va passar fa un any en conéixer Rafael Roca, professor de la Facultat de Filologia de la Universitat de València i actualment el major expert en la Renaixença i en Teodor Llorente, una figura històrica que s'ha encarregat de rehabilitar en els darrers temps mitjançant llibres, conferències i exposicions. Un d'eixos llibres, el que encapçala este post sobre La Renaixença valenciana i el redescobriment del país. El Centre Excursionista de Lo Rat Penat (1880-1911), és el que em va regalar llavors. Es tracta d'una recopilació de les cròniques de les més de 140 visites que va fer l'esmentat centre excursionista durant poc més de 30 anys, sota la direcció del mateix Llorente, en un esforç inèdit fins aleshores de conéixer i vertebrar col·lectivament el país dels valencians.

L'obra, doncs, és una autèntica joia de vora 800 pàgines, amb un rigorós estudi introductori i nombroses fotos, que reflecteixen la realitat de tota una època a través dels ulls dels primers valencianistes contemporanis, els dels membres de Lo Rat Penat, una institució que hui en dia, desgraciadament, està en mans d'una gent que hauria de renegar del valencianisme, atés que convida a personatges com Luis María Ansón per a fer de mantenidor dels Jocs Florals d'enguany... És un plaer, en qualsevol cas, llegir les cròniques reunides i transcrites per Rafael Roca, ja que a través d'elles, a més de conéixer molts detalls d'aquell primer pensament valencianista, podem accedir a anècdotes i curiositats de tot tipus. I d'una d'elles volia parlar, reportar-la molt breument, puix si bé no passa d'un simple succeït, té la seua gràcia.

S'explica en una crònica publicada a Las Provincias el 30 de març de 1905 -segurament redactada per Josep Martínez Aloy, qui seria molt poc després alcalde de València- després que el Centre Excursionista de Lo Rat Penat haguera visitat l'ermita de Vera, en terme de Benimaclet, que llavors era una pedania de València. S'hi fa una descripció arquitectònica de l'exterior i de l'interior de l'ermita, així com de les seues peces artístiques principals, i, a més, es para especial atenció a un fet curiós: un exvot, un objecte oferit en agraïment per un suposat favor realitzat per la figura religiosa en qüestió, com els que hi ha en tants i tants santuaris d'arreu del món. En este cas l'exvot contenia una bella representació pictòrica -expresada por no torpe pincel- d'una barqueta rescatada prop de les costes d'Eivissa. I quina era la raó d'aquella pintura i d'aquell oferiment a les imatges religioses que habiten l'ermita? Ho explicava una llegenda escrita en el mateix exvot:
En el año 1777, día 4 de mayo, saliendo por la gola de la acequia de Vera al mar Mariano Camas y Vicente Cardona, con un barquito de 12 palmos de largo, con el objeto de ir a comprar tabaco a la barraca del Cañamelar, fueron arrebatados por un recio poniente y puestos en el golfo fluctuando cuatro días y tres noches, en cuyo conflicto imploraron el socorro de las imágenes arriba expuestas, en cuyo medio fueron socorridos de un barco catalán, que les tomó estando ya en el canal de Ibiza, en el cual era patrón Ramón Oliva, que los desembarcó en Denia.
Així doncs, sembla que els amics Mariano i Vicent tractaren d'anar navegant per la séquia de Vera amb una barqueta de poc més de dos metres i mig per tal d'arribar directament al Canyamelar, on és possible que els esperara, prop de la platja, un carregament de tabac de contraban, cosa que, evidentment, no explicitaren en el seu text. Es limitaren a dir que anaren a comprar tabac... Un fet que a ulls de hui en dia també té la seua gràcia, ja que és la típica excusa per a desaparéixer de casa, el que Marianet i Vicentet feren ni més ni menys que durant tres nits seguides. "Carinyo, me'n vaig a per tabac", digueren un divendres, i els bons hòmens no tornaren fins al dilluns següent explicant que s'havien perdut i que els havien rescatat vora Eivissa! En tot cas, deixant les bromes a banda, la veritat és que ho degueren passar molt malament navegant durant tants dies a la deriva, sense provisions i en una barqueta realment menuda. De bona se'n salvaren i per això estaven tan agraïts als sants de l'ermita.

Ara bé, això succeí en 1777 i l'exvot continuava en el seu lloc més d'un segle després, en 1905. Però algú sap si encara para per allà? Sempre que he anat a l'ermita de Vera l'he vista tancada i no sé com ni quan s'hi pot accedir. Ho sabeu vosaltres? Si algú ho sap li agrairia que deixara un comentari sobre la qüestió i, en qualsevol cas, si hi podeu entrar en alguna ocasió fixeu-vos-hi, mireu si hi ha exvots i, si és així, busqueu si encara hi ha este, tan interessant, de fa 235 anys.

L'ermita de Vera en l'actualitat

6 comentaris:

Toni de l'Hostal ha dit...

Jo hui tammé m'ha firat un llibret interessant: La Valéncia occitana, de Lluís Fornés. En París-Valencia el tenen d'ofrenda...

Vent d Cabylia ha dit...

Occitanistes!! :P

L'Emboirat ha dit...

Ja m'esteu dient en quina secció està eixa "ofrenda", perquè "La Valéncia occitana" és un digne candidat per estar a la meua pseudo-biblioteca al costat de "Memorial de Agravios de la Nación de Valencia" de Carles Recio XD

Coentor ha dit...

Emboiri, als llibres en valencià. Crec que al del Parterre hi han diversos exemplars

Josep Lluís ha dit...

Ai Mariano i Vicent... mals pillastres.

Molt curiosa l'anècdota. L'editorial Denes té publicacions valencianistes verdaderament interessants.

Albert Gilabert ha dit...

Bona entrada! A mi també m'agradaria saber quan està oberta l'ermita perquè no hi he anat mai, i això que sóc benimacleter de soca-rel. Quant a la història del tabac, em recorda a eixes narracions orals de ma iaia, que és del Cabanyal, del carrer del Doctor Lluch, en què em parla de l'estraperlo de café i tabac a les zones del grau i en general a totes les del districte marítim. Gràcies, Vicent!