Mapa actual de l'occità i el català/valencià
L'occità, com tots sabem més o menys, és l'origen del català medieval. Segons expliquen Antoni Ferrando i Miquel Nicolàs en la seua Història de la llengua catalana, el català es definí al llarg del segle XII, però no fou fins al regnat de Jaume I (1213-1276) que s'independitzà de l'occità, ja que fins a aquell moment les similituds eren encara molt grans com per a considerar-los idiomes diferents. Així, és a partir de la derrota de Muret i la renuncia dels comtes de Barcelona a dominar les terres occitanes -expandint-se, contràriament, cap al sud, cap a Mallorca i València- quan es detecta entre les capes lletrades una voluntat explícita d'allunyar la seua llengua de l'occitana i, per exemple, es substituïren els dígrafs "lh" i "nh" per "ll" o "yl" i "ny", així com l'aplec consonàntic final "tz" per "ts", és a dir: "belh" per "bell" o "beyl", "senhor" per "senyor" o "compratz" per "comprats". Alhora, també fou llavors quan es produïren moltíssims altres canvis lingüístics (vocàlics, consonàntics, morfosintàctics i lèxics) que configuraren dos llengües plenament autònomes i diferenciades (amb els seus propis parlars particulars i variants internes). En estes noves formes s'escrigueren, per exemple, les primeres obres narratives en català: el Llibre dels fets de Jaume I, l'extensa obra de Ramon Llull o les cròniques de Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós, redactades en la centúria que va de 1270 a 1370 aproximadament. Alhora, també l'escriptura utilitària, la que era emprada pels professionals de les lletres com els notaris i els oficials administratius, seguia eixes formes per a confeccionar els milers i milers de documents (epístoles, contractes, ordenances, etc.) que es requerien en la vida quotidiana.
No obstant això, és ben conegut que encara fins a començaments del segle XV els catalans, valencians i mallorquins cultes mantingueren un fort vincle amb l'occità a través de la poesia trobadoresca, un gènere poètic nascut en el segle XII i practicat en les corts reials i nobiliàries mitjançant l'anomenada "llengua d'oc", "provençal" o "llemosí". En realitat, no es corresponia materialment amb cap dels parlars occitans (al principi del gènere encara s'hi incloïa el català com a tal), sinó que era una mena de "koiné" occitana artificial en la qual s'entenien tots. D'esta forma, nombrosos poetes de la Corona d'Aragó participaren activament en els cercles de la poesia trobadoresca durant molt de temps. Entre altres, hi destacaren Cerverí de Girona i Guillem de Berguedà en el segle XIII, Jaume March i Pere March en el XIV, o Jordi de Sant Jordi en el XV, tot i que amb ell, mort cap a 1424, es considera que el gènere trobadoresc posà el punt i final a les nostres terres, com mostra la immediata obra poètica d'Ausias March, molt diferent. Però el que desconeixia totalment és que durant esta època també alguns catalanòfons produïren altres tipus d'obres literàries en occità, ja que, si més no, ens han pervingut dos històries de cavalleries en eixa llengua: una de començaments del segle XIV, Blandín de Cornualla, anònima però atribuïda a un autor català per la gran presència de catalanismes, i una altra de 1370 aproximadament, La faula, composta pel donzell mallorquí Guillem de Torroella. Les dos són narracions en vers, en decasíl·labs la primera i en octosíl·labs la segona, que s'adscriuen d'una manera o d'una altra a la matèria de Bretanya i les llegendes artúriques que circulaven per Europa des del segle XII. La primera per la temàtica general, ja que compta amb la típica presència de sers fantàstics i donzelles encantades, i la segona perquè personatges com el rei Artús i la fada Morgana són protagonistes de la història, juntament amb el mateix autor, que la narra en veu pròpia.
Fet i fet, resulta més interessant i complexa esta segona, La faula, que podeu llegir sencera ací. Torroella empra l'occità en la major part de l'obra, és a dir, quan narra en primera persona, però també utilitza el francés, quan intervenen altres personatges, i tal vegada esta elecció estiga relacionada amb una possible finalitat política de la narració: coincideix en el temps amb la invasió de Catalunya realitzada per Jaume IV de Mallorca en 1374, amb 6.000 mercenaris proporcionats pel rei de França, amb la intenció de recuperar la Corona de Mallorca que el seu pare havia perdut davant Pere el Cerimoniós 30 anys abans. Potser no debades La faula conta com Guillem de Torroella és engolit per una balena en el port de Sóller i dut fins a una illa encantada, en l'altre món, on resideix el rei Artús després d'haver mort, junt a Morgana. Ací Artús li explica, mirant en la fulla de l'espasa Excàlibur, que hi ha dos tipus de gent en el món: uns que estan alegres però duen els ulls tapats, el que és una injustícia, i uns altres que coneixen la veritat i estan tristos i lligats de mans i peus, el que tampoc és just. Per tant, potser l'obra era un clam per la tornada d'un rei justicier que posara ordre, és a dir, Jaume IV, que havia de venjar a son pare, traït i mort per Pere el Cerimoniós, que encara era el monarca de la Corona d'Aragó. Tanmateix, la invasió de l'aspirant a rei de Mallorca, tot i que arribà a les portes de Barcelona, fracassà finalment i ell mateix morí un any després, en 1375.
Quant a Blandín de Cornualla es tracta d'una obra més simple, limitada a les aventures del cavaller homònim i el seu company Guillot Ardit de Miramar. Lluiten contra un gegant, un cavaller negre o una serp, rescaten una donzella encantada, Brianda, i es casen amb ella i la seua germana, Irlanda. Una narració del gènere cavalleresc en tota regla. Però la particularitat d'esta és que si bé les edicions actuals de La faula són de difícil comprensió a causa del seu complex occità i la presència del francés, el Blandín, en canvi, és molt més accessible. En primer lloc, perquè el seu occità, transcrit per Arseni Pacheco en 1983, és molt proper al català, i en segon lloc perquè se n'han fet diverses versions actualitzades: una en prosa de Jordi Tiñena per a Bromera en 1999 (en estàndard català) i dos més que han tractat de mantindre l'estructura en vers, una en valencià i una altra en castellà. Estes darreres, de fet, no estan ni editades, ja que es corresponen a un treball de màster realitzat per Vicent Vidal per a la Universitat d'Alacant en 2012. El podeu consultar en línia en este darrer enllaç i vos en deixe una mostra de la versió occitana original i la valenciana actual per tal que en pugueu fer un tast. Fins ací el passeig medieval de hui per la llengua occitana, germana del nostre valencià/català.
Versió valenciana actualitzada Versió occitana original
D’ací parteix el bon Blandín D'aquí se part lo bon Blandin
se’n va per l’estret camí, e va-se'n per l'estret camin,
i s’endinsa pel boscatge e intra-se'n per lo boscatge
com a bon cavaller de paratge. com a bon cavalier de paratge.
Ràpidament ell va a cercar Apertament ell va cercar
aventura, per si la pogués trobar. ventura, si porria trobar.
I quan ja porta un temps anant E quan ell hac un temps anat
pel boscatge on havia entrat, per lo boscatge on era intrat,
va veure una donzella ell va veser una donzella,
molt i molt agraciada, mout graciosa a maravella
que vigilava en un bell prat que guardava en un bell prat
un cavall blanc tot ensellat, un cavall blanc tot ensellat,
i cantava agradablement que cantava joliament
un cant d’amors certament. un cant d'amors veraiament.
I quan Blandín veié la donzella, E quan Blandin vi la donzella,
ràpidament va cap a ella, apertament se'n va vers ella,
i bellament la saludà, e bellament la saludet,
i per amors li demanà, e d'amors ell li demanet,
i digué: —Donzella de molt alt llinatge, e dis: —Donzella de gran paratge
com és que sou ací en aquest boscatge? com és aissí en tal boscatge?
Aprofite, finalment, per a convidar-vos al DictadÒc 2013, un acte d'agermanament amb el poble i la llengua occitana que es celebrarà este dissabte 26 de gener a El Musical de Benimaclet. Hi tindré el plaer de participar amb una xarrada sobre l'origen de la identitat col·lectiva valenciana a les 20:30 h. de la vesprada. En acabar un bon soparet allà mateix.
15 comentaris:
Això, amic Vicent, amb tots els meus respectes és poesia amb rima i no narració com ho seria la Chanson de Roland... Aquests romanços popular s'exportaven pels països veïns i es procuraven que fossen intel·ligibles per a les classes més cultes. Entra dins l'escola poètica catalana de l'època i no ens han d'estranyar. D'altra banda, es tracta d'un llenguatge força catalanitzat vist des d'una òptica autènticament occitana. Juraria que, fins i tot, hi has afegit alguna catalanització inconscient: "ell".. Ja se'n queixaven a la darreria del segle XIII: «si tu trobes en cantar proençals alcun mot que.i sia francés o catalanesch...». Fixa't que comparen el "catalanesch" al "francès"... Pel que fa a l'escriptura en occità hi ha també trobadors anglofrancesos (Ricard el Cor de Lleó) i força poetes italians fins al cor de la Toscana segons comprovaràs en la traducció catalana que he fet de l'únic sonet escrit en occità, molt recentment al meu blog. Malgrat la meua valencianitat pregona promet que he traduït el sonet al català tan català allò meu com una traducció feta a Girona! ;-) De fet, jo hauria deixat "aquí" on han traduït "ací"... Com fem tots els de la meua antiga governació...
Joan-Carles, jo em limite a recollir l'opinió dels filòlegs que s'hi han dedicat i han fet estudis introductoris al "Blandín de Cornualla" i "La faula", que els qualifiquen de narracions i, fins i tot, de novel·les de cavalleries ("novel·la" a la manera medieval, clar). Altrament, és normal que tu deixes "aquí": tan normal com que els que diem "ací" posem "ací"!!
Benvolgut,
Et felicite pel bloc tan interessant i complet. T'he de dir que sóc Vicent, l'autor de la traducció enllaçada del Blandín, així que m'ha sorprès i m'ha afalagat que hi remetes en aquestes observacions que fas.
No voldria crear cap debat, ni desmentir les opinions de cap autoritat... però, a pesar que en cap cas sóc expert en medievalística, puc confirmar que, si més no el Blandín, és narrativa pura, i no pas poesia. Ben diferent és que es tracte d’una cançó de gesta, com la Cançó de Rotllà o el Cantar del Mío Cid, d’un caràcter èpic i nacional o de nissaga en què l’element amorós és pràcticament absent, per no dir sovint nul. No és el cas: l’adscripció genèrica (el subgènere dins del gènere narratiu) s’hauria de discutir. Presenta algunes concomitàncies amb el que Martí de Riquer, a tall divulgatiu, anomenà ‘llibre de cavalleries’: aventures fantàstiques poc travades protagontizades per un heroi amb poders sobrenaturals. Altres estudiosos apunten que aquesta adscripció no és tan clara i hi ha alguna cosa més. Però del que no hi pot haver dubte (convide a la lectura!) és del fet que es tracta d’una narració en vers: hi ha fil narratiu, aventures, personatges, elements d’espai-temps, conflicte, trama i, en fi, les estructures i els elements bàsics de la narrativa.
Pel que fa a la traducció, com explicite als criteris inicials del treball, és una traducció-adaptació divulgativa —que no pas crítica, ni filològica—, que manté visualment l’aspecte versificat però que no manté la mètrica ni pretén ser totalment fidel a l’original. I adaptada al valencià actual, per bé que a un valencià convergent. Jo, per raons que no vénen al cas, m’hauria estimat més adaptar-ho al català oriental i en pau, però aquesta decisió no va dependre de mi.
Sóc ben conscient que tant la traducció catalana que he fet com, sobretot, la castellana, presenten mancances importants. És un treball que vaig iniciar en segon de carrera i que al màster vaig mirar de retocar, però de vegades pense que hauria valgut més que l’hagués començat de nou.
Res més! Disculpa la intromissió, és que m’ha fet gràcia veure que hi feies referència. Molt agraït, doncs, i a disposar.
Una abraçada,
Vicent Vidal
Doncs si no passa res, em passaré el dissabte per Benimaclet a gaudir de la jornada occitana, la dictada i la xarrada d'en Baydal. Per cert, m'hauré de repassar una mica l'ortografia occitana, però primer caldrà triar alguna de les diverses normes que existeixen.
No m'agrada gens la doble denominació catala/valencià. Crec que estem d'acords tots en que es la mateixa, doncs no cal fer el doblet, cal utilitzar una, o català o valencià. Sembla que si diguen català molesten a alguns valencianets i si diguen valencià no reconegem la unitat de la llengua.
... a més, un mapa catala/valencia?, significa que a Girona parlen valencià i a les illes?, jo diria que ni a Vinaros parlen valencià, i Alcoi, parlen valencià?
a València parlem valencìa, que es el nostre català
Anònim, un "mapa de català/valencià" és simplement un mapa d'una mateixa llengua que rep dos denominacions. I evidentment que a Vinarós o a Alcoi parlen valencià! Sobre la doble denominació, Abelard Saragossà va fer un escrit fa vora una dècada. Solucionaria problemes com els de les pàgines web oficials o d'empreses en "valencià" i en "català" (a la qual cosa caldria afegir l'elaboració d'un estàndard comú per a eixe tipus de coses...)
rep dos denominacions en una part de territori. Si en el mapa fiques tot el territori de parla catalana (i en el mateix color) no tén sentit posar dos denominacions
No, anònim, si has llegit el manifest que he enllaçat voràs que una opció és dir-li a la llengua "català/valencià" i per tant eixe és per a alguns el nom general de la llengua. Vaig explicar la meua postura en els comentaris d'este post.
Per cert, Vicent, havia oblidat dir res del teu comentari. Moltes gràcies per participar-hi. Jo simplement em vaig limitar a oferir la teua versió en línia que és molt útil per a llegir el "Blandín". I t'anime a què faces el mateix amb "La faula", que, fins on sé, no hi ha cap edició actualitzada!
Vicent,
M'alegre que siga útil!
Per si t'interessa, hi ha almenys una edició crítica de La faula publicada per l'editorial Tirant lo Blanch a càrrec de Sara Vicent Santamaria que conté una versió actualitzada del text a la llengua actual. No he tingut ocasió de consultar-la, però em sembla que pinta molt bé i, segons les referències que en tinc, està molt ben feta. Si mai li fas una ullada, ja ens diràs!
Salut,
Vicent
Vicent, entenc que et refereixes a això. En l'índex no queda massa clar si hi ha una versió actualitzada (supose que és "la traducció" de la qual es parla), però el consultaré, sens lloc al dubte. Moltes gràcies per la informació!!
per als que no reconeixen la unitat de la llengua qualsevol denomianció de les proposades no la acepten "valencianocatalana o
catalanovalenciana, o bé valencià-català o català-valencià". Perque tenen clar que no es el matexi idioma. I si això sols serveix per a que en una pàgina web del Ministeri no hi posen dos versions i només d'una "valenciocatalana". En quina varietat l'haurien de escriure?, al 50% del text, 50 de la pàgina, uns dies unes i altres l'altra. Ja no sols es qüestion de denominacios, etc.etc. etc. I si es en la versió valenciana en la d'Alcoi o Vinaròs
Sí, Vicent, em referisc a aquesta edició que enllaces. La versió actualitzada és la "traducció rimada" aquesta; de fet se'n fa un breu comentari unes pàgines més avall.
Salut!
Vicent
....Ja no sols és cuestió....
http://www.levante-emv.com/opinion/2013/01/28/diputat-pp-exigeix-tancar-lavl-i/970031.html
I perquè si a l'occità li dius a tot occità quan hi han de molt diverses variants, unes paregudes al valencià d'altres gens
Jo coneixia "La faula" de G. Torroella perquè fa alguns anys vaig tenir ocasió de transcriure'n en text del Cançoner Vega-Aguiló, però aquest és el meu primer contacte amb el "Blandín de Cornualla".
Cal dir que el "Blandín" no és en decasíl·labs, con aquí s'afirma, sinó en octosíl·labs apariats (amb alguna irregularitat de tant en tant, pel que veig).
Els octosíl·labs i, més rarament, els hexasíl·labs apariats són la versificació habitual del que s'anomenen "noves rimades", gènere factici que agrupa tant poemes narratius com didàctics, però que es distingeix perfectament de les cançons de gesta (en tirades monorimes de versos llargs cesurats) i, evidentment, de la lírica trobadoresca.
Felicito en Vicent Vidal per la seva edició i traducció del "Blandín", que miraré més a fons quan tingui una estona llarga.
Publica un comentari a l'entrada