L'altre dia, en parlar de l'expansió medieval del català i l'aragonés cap al sud, vaig comentar que al nord de Tamarit de Llitera (conquerida entre 1106 i 1149) hi ha molts encreuaments d'isoglosses i una transició gradual entre les dos llengües, el que prova que s'hi havien desenvolupat progressivament a partir del romanç antic, mentre que al sud d'aquella població la frontera lingüística era ben nítida, el que evidencia que foren idiomes trasplantats per nous pobladors. Però encara no havia sentit directament un d'eixos parlars de transició i ara ho he pogut fer gràcies a la bona faena d'Iberolingua, que ha donat a conéixer l'Archivo Audiovisual del Aragonés, un fons audiovisual de gravacions a persones que parlen l'esmentat idioma. Doncs bé, hi ha diversos exemples d'alguns dels parlars de transició que es conserven en la zona nord-oriental d'Aragó, bàsicament en la comarca històrica de la Ribagorça, on hi ha pobles en què es parla català occidental i en d'altres aragonés oriental, però amb tantes influències, préstecs i estructures comunes que es fa difícil establir el límit on acaba una llengua i on comença l'altra. Si no ho creieu o si no vos en podeu fer una idea, mireu estos vídeos de persones parlant en benasqués o alt ribagorçà, això és, la variant més nord-oriental de la llengua aragonesa:
"Esquelles y dallas". Ens ho explica un parlant de Saúnc
"Ou de yegua". Ens ho explica un parlant d'Erisué
"El patués". Ens ho explica una parlant de Gia
"Chuegos de homes". Ens ho expliquen dos parlants de Benasc
"Chuegos de homes". Ens ho expliquen dos parlants de Benasc
Impressionant, no? Este alt ribagorçà o benasqués sembla català nord-occidental de pobles catalans com El Pont de Suert o aragonesos com Benavarri, i fins i tot, en algunes coses, recorda al valencià de la zona nord-occidental, d'alguns pobles dels Ports i el Maestrat. Tanmateix, també comparteix característiques amb el baix ribagorçà, que podeu sentir en el vídeo que pose a continuació i que majoritàriament -hi ha alguna excepció- és clarament aragonés, un aragonés oriental de transició cap al català, però al cap i a la fi aragonés. Així les coses, pel que fa a l'alt ribagorçà, hi ha autors, com Pompeu Fabra, Joan Coromines o Manuel Alvar, que han defensat la seua inclusió dins del català, però d'altres, com Joan Veny i Antoni Badia, el consideren part de l'aragonés. Tant és així que encara d'altres prefereixen no decantar-se per una opció o per l'altra i el classifiquen, simplement, com a benasqués o patués (que és el nom que li donen els seus parlants), declarant que és un parlar de difícil classificació, en contrast amb l'aragonés de transició al català i el català de transició a l'aragonés. Podeu veure gràficament esta darrera postura en l'últim dels mapes que enllace a continuació.
"Chuegos" (incloent la pilota al trinquet). Ens ho explica una parlant de Fonts
Varietats lingüístiques presents al territori d'Aragó
Isoglosses dels parlars ribagorçans
Sembla que entre els que gasten l'alt ribagorçà hi ha una tendència a eixa darrera opció híbrida, tot i que escorada cap a l'aragonés: ells li diuen patués, s'entenen perfectament amb els catalans i consideren que el seu parlar és més paregut al català que a l'aragonés, però se senten aragonesos i els pocs que l'empren literàriament s'acullen abans a la normativa de l'Academia del Aragonés que a la de l'Institut d'Estudis Catalans. Per tant, encara que es redueix a uns pocs centenars o milers de parlants, este cas del benasqués resulta realment interessant: des d'un punt de vista filològic és molt difícil dilucidar si és un parlar català o aragonés -és, de fet, un parlar de transició-, per la qual cosa per a la normativització i la consideració final s'han de recórrer a altres criteris historicopolítics i identitaris. En eixe sentit, també té implicacions pel que fa al debat sobre les nacions i els nacionalismes: ¿els benasquesos s'haurien de considerar catalans o aragonesos en funció del que diga la filologia sobre el seu parlar, si és català o és aragonés? ¿O eixe és un sentiment que ha de dependre d'altres factors? La resposta sembla evident... Però, alhora, ¿els benasquesos haurien de rebutjar visceralment la inclusió del seu parlar dins del català si això estiguera filològicament ben clar? Doncs la resposta també és evident: no.
D'una altra banda, com a mostra de permeabilitat i transició lingüística, el cas del benasqués també fa pensar en el procés de formació medieval del valencià com a resultat de la convergència d'una majoria de catalans (entorn d'un 60%) i d'una minoria, però molt significativa, d'aragonesos (entorn d'un 30%). És evident que el valencià s'assembla molt al català occidental de Catalunya, però també que té diferències, les quals potser es deguen en part a eixa influència aragonesa, de la mateixa manera que els nostres parlars "xurros" són parlars de base castellanoaragonesa influenciats pel valencià/català i viceversa, com ja vam parlar ací mateix (o en este altre blog sobre l'aragonés a terres valencianes o en este article de Joaquim Martí sobre les correspondències toponímiques entre l'Alt Palància i el Camp de Morvedre). No debades, els aragonesismes presents en el valencià actual són nombrosos i hauríem de fer-ne ús sense cap por, ja que són plenament històrics i normatius: mentira, corder, coixo, cego, atalbar, manifasser, fardatxo, fondo, a boqueta nit, etc. En relació amb tot això, fa poc que m'he assabentat que a Cocentaina fan alguns diminutius en -ico (un trossico, un gossico, els pisicos) i potser siga, precisament, per eixe substrat aragonés, ja que no debades fou una de les viles valencianoparlants amb major presència d'aragonesos al llarg de l'edat mitjana. Realment sorprenent, però, sentir-ho en ple segle XXI...
13 comentaris:
Evidentment, parles de catalans occidentals i d'aragonesos però saps que, en determinades comarques, els contingents de catalans orientals també van ser molt importants i determinants. Tant a la Governació d'Oriola fins a la darreria del segle XVI -cognoms i repobladors orientals abundosos del Rosselló a Tarragona- com la influència dels parlars mallorquins a la Marina Baixa, Marina Alta, part de la Safor i del Comtat després l'expulsió dels moriscs (1609). De fet, tot això explica la presència de mots i girs tinguts per "poc valencians" a la València actual o comarques centrals valencianes que ho jutgen tot en funció del "seu estat dialectal rebut". Més enllà dels nombrosos d'arcaismes conservats que eren generals a l'Edat Mitjana de Salses a Guardamar i que es mantenen als extrems per lateralisme: coses com "petit" o "vermell" que han arribat a ser mots tabú a València malgrat dir-se en moltes comarques valencianes del sud. Tot això sense parlar del tortosí que s'endinsa per terres valencianes. De fet, els aragonesismes del parlar d'Elx, a tall d'exemple, ens arriben sovint per l'adstrat murcià contemporani i no per la repoblació medieval. I la cosa afecta, fins i tot, el vocalisme o la pèrdua de la "r" final... Quines coses! Alguns dels aragonesismes són del segle XIX-XX !!! El cas és que fins al segle XVI-XVII és molt difícil saber si un document és valencià o català. Per tant, ningú no nega la presència d'aragonesismes o arabismes en el valencià. El que passa és que no són generals a totes les comarques. Tinc arabismes que sonarien a moro a València! Tot això, és clar, ho saben els filòlegs i no invente res nou. La diferència entre els parlars valencians comarcans i catalans és insignificant des d'un punt de vista lingüístic. De fet, la unitat actual dels parlars catalans i valencians actuals és molt més ferma -en tot un seguit de punts evolutius, fins i tot morfosintàctics- que amb els parlars balears aïllats i sempre arcaitzants.
Així i tot, unes mostres de veu impressionants. Moltes gràcies... Podríem fer la comparança amb parlars anglesos britànics i d'ultramar, parlars castellans europeus i d'ultramar. L'anivellament és dóna més en terres de repoblació que no en terres constitutives i els parlars dels colons acostumen a estar, sovint, més prop de l'estàndard que no els parlars constitutius... Els valencians, si llevem quatre taques, parlem un català admirable.
1305 Evidentment, cada comarca o regió del país pot tindre unes influències que afecten al seu llenguatge, com en totes les llengües del món. El que no hauriem de fer és obsessionar-nos amb el cap-i-casal o amb les comarques adjacents, perquè és normal que els localismes se'ns facen estranys a tots de manera recíproca. Jo he viscut a la Safor i podria fer un diccionari de saforenc amb preciosos localismes, però a molts amics de la comarca li semblaven estranyes també moltes de les meues paraules de l'Horta (quan els acusava de "dotorejar" o li deia ad alguna amiga que era una "mantera" o quan parlava del fum que eixia per la "xumenera" o quan feia servir l'aní o el baixí). Per això dic, que més enllà de fer objecte de totes les malvestats del món al cap-i-casal i comarques del voltant, crec que s'hauria de tractar amb normalitat eixa riquea lingüística que tenen els parlars de la llengua valencianocatalana.
Això que comentes dels diminutius en "-ico" a Cocentaina, s'estenen també a altres pobles de la comarca i conviu amb una forma molt semblant que és "-eco" (amb "e" oberta): pissico, pisseco.
Roger, la terminació en -eco, a la Marina també la fem, però diria que és amb un matís més pejoratiu encara que el que duu implícit l'-ico...
D'una altra banda, vull aprofitar per a enllaçar la informació que l'usuari Al-fahhar ha aportat sobre el tema en un fil de valencianisme.com:
La meua opinió és que això de parlar de transició és un calaix desastre on s'inclouen varietats lingüístiques que no sabem -o no volem- explicar com toca. També el terme se sol usar per a classificar llengües amb poc d'estatus i poc de prestigi, però és que, ben mirat, quasi totes les llengües són de transició entre la d'un costat i la de l'altre. Així, a pesar que l'asturià és evident que és transicional entre el castellà i el gallec, és una llengua com totes, a pesar que siga catalogat com un dialecte del castellà. Un altre exemple és l'slask, una llengua de transició entre l'alemany i el polonés.
Ja fa temps que em vaig assabentar del cas del benasqués i, després d'escoltar alguns documents sonors, trobe que és molt difícil d'encabir tant en el català com en l'aragonés, però jo no sóc cap especialista en eixos temes. Jo no crec en les varietats lingüístiques misterioses, per tant, si el benasqués no és ni català ni aragonés ha de ser una altra llengua (això sí, molt xicoteta).
En resum: el benasqués, si arribem a la conclusió que no pertany al català ni a l'aragonés, és una llengua de transició, però no un parlar, un dialecte ni altres térmens pejoratius que, fora dels àmbits especialitzats, només servixen per a jerarquitzar varietats lingüístiques.
Si algú està interessat en el tema del benasqués, pot llegir els treballs del filòleg -nadiu de la zona- Jose Antonio Saura:
http://www.raco.cat/index.php/estudis/article/viewFile/177337/229707
http://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/22/32/05saura.pdf
dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/837151.pdf
dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/1278664.pdf
dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/127530.pdf
http://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/6295/1/ELUA_14_12.pdf
http://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/16/29/07saura.pdf
http://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/22/32/05saura.pdf
http://www.aragon.es/estaticos/GobiernoAragon/Departamentos/PoliticaTerritorialJusticiaInterior/Documentos/docs/Areas/Informaci%C3%B3n%20territorial/Publicaciones/Coleccion_Territorio/Comarca_Ribagorza/HUE_1.PDF
Vicent:
Al remat Saura defensa que el benasqués no és ni català ni aragonés. Ho fa, però, en un article d'opinió d'una revista, no en els seus treballs filològics. En tot cas, si la seua opinió està fonamentada en criteris filològics, trobe que l'hauríem de considerar (eixa revista la vaig llegir ahir, jo ja pensava que era una altra llengua). És cert que a simple vista el benasqués pareix una mena d'exercici de, com diuen els anglòfons, "code mixing" (barreja de codis lingüístics). Però eixes barreges són sociolectals i no tenen res a vore amb el benasqués (una varietat genuïna d'un territori).
Salutacions
per cert, les terminacions -ico/-ica no són aragoneses. En aragonés les terminacions dels diminutius són -et/-eta. -ico/-ica són terminacions de diminutius del castellà antic que ha perdurat al castellà oriental (Aragó, La Mancha, Múrcia etc...). http://an.wikipedia.org/wiki/Diminutivo_-et
Gràcies per la informació, Pepe. En tot cas, quan parle "d'influència aragonesa" no m'estic referint exclusivament a la llengua aragonesa. Vull dir: molts dels aragonesos que colonitzaren el regne de València durant l'edat mitjana -la majoria, probablement- no parlaven aragonés sinó castellanoaragonés -o castellà d'Aragó- i en eixa variant lingüística el diminutiu -ico és ben present. Per tant, no crec que l'-ico s'utilitze en alguns llocs de les comarques interiors valencianes per una influència castellana posterior, sinó per la influència aragonesa d'aleshores (encara que estos aragonesos, al seu temps, dugueren l'-ico perquè parlaven castellà...)
La revista on Saura classifica el benasqués com a llengua diferent del català i l'aragonés:
http://www.guayente.info/doc/revista86.pdf
Pel que fa a -ico: és un diminutiu típic en el castellà actual de la província de Terol, que és la realitat lingüística que més conec de l'Aragó (no sé si és una zona on el castellanoaragonés s'ha parlat sempre o substituí l'aragonés ben prompte).
S'hauria d'aprofundir més en la influència aragonesa al País Valencià. No entenc perquè el DCVB etiqueta com a castellanisme moltes paraules que poden ser d'origen aragonès, paraules com "corder", "sanguango", "cego". Al meu parer la influència del castellà en l'edat mitjana deuria ser anecdòtica com per a voler donar-li tant de pes. No sé que en penses. M'agrada molt el teu bloc, per cert, enhorabona!
En un espai que va formar fins a cert punt una unitat lingüística, com són les terres de llengües romàniques, és normal que hi hagi un contínuum entre les diverses variants, és a dir, que el canvi entre elles sigui gradual. Així, la distància entre el castellà i l'italià, per exemple, és superior a la que hi ha entre el català i l'italià.
I ser considerat un parlar de transició no és cap menyspreu. Simplement, les isogloses no permeten fer una diferenciació clara. Voler fer-la tant sí com no, aquesta diferenciació, crec que respon més a una lògica de "fronteres d'estats-nació", per dir-ho d'alguna manera, que a la realitat històrica de la zona. Jo no hi era, evidentment, però juraria que durant segles els parlants d'aquestes variants de transició no han tingut cap problema per comunicar-se amb els habitants dels pobles veïns, justament perquè el canvi lingüístic és gradual i no posa traves a la comunicació.
Parlar de variants de transició entre llengües tan diferents com l'alemany i el polonès, l'una germànica i l'altra eslava, però, ja em sembla més estrany. Sobretot perquè, a diferència de les llengües romàniques actuals, l'alemany i el polonès no s'han originat a partir d'una mateixa llengua. L'"slask" que s'ha mencionat és el silesià, que és de transició entre el polonès i el txec, ambdues eslaves, però no entre el polonès i l'alemany, idiomes entre els quals no hi ha cap contínuum dialectal (justament perquè, com he dit, no provenen d'una mateixa llengua). És cert que el silesià té influència de l'alemany, deguda a la presència històrica de pobladors alemanys entre les poblacions eslaves de la regió, però no per això el silesià deixa de ser una llengua eslava (l'anglès té una forta influència del francès, però és una llengua germànica dins el contínuum dialectal de les llengües germàniques).
Per cert, l'asturià no és considerat un dialecte del castellà, sinó que forma part de l'asturlleonès.
Pel que fa a "manifasser", és un mot que també es diu en català oriental.
Si, per a un valencià, pot impressionar escoltar qualcú que parla en benasquès, un mallorquí pot quedar amb la boca badada amb el parlar salat de l'Empordà (que abans era emprat gairebé a tota Catalunya oriental). Les consemblances entre aqueix parlar i el mallorquí (que n'és hereu), no es redueixen a l'article salat, sinó també a la iodització etimològica (fonoll> fonoi; all> ai; allioli> aioli), l'ús el pronom vos en comptes de la forma us (Si vos[vus] sembla; i vos [vus] agradarà molt. També pot sorprendre, i encara fa més consemblant el seu parlant al mallorquí el fet que la dona del video empri els pronoms personals en/na, generals a les Illes Balears (sóc na Monserrat Nadal)o "se" en comptes de "es" darrera consonant (com se fa), vostro [vostru] en comptes de vostre... Sabeu què varen dir els secessionistes mallorquins quan veren aqueix video? Que els catalans de l'Empordà són descendents de mallorquins que hi emigraren a l'època altmedieval. En fi...
http://www.youtube.com/watch?v=EgPt1NCMcE8
https://youtu.be/9THSWM-Ujb8
Publica un comentari a l'entrada