València, un país d'austriacistes (en procés)

Armes de Carles d'Àustria com a emperador del Sacre Imperi Germànic i rei de la Monarquia Hispànica

Fa poc m'encarregaren un article sobre la Guerra de Successió en el Regne de València per a un dossier de la Revista de Catalunya coordinat per Josep Vicent Boira. I hui, que és 29 de juny, el 307 aniversari de la promulgació del Decret de Nova Planta, voldria mostrar ací algun dels principals arguments exposats i de les cites de l'època emprades. Es titula "València, país d'austriacistes" i eixa és precisament la seua idea central, és a dir, que, malgrat que durant molt de temps s’ha considerat que la intervenció valenciana en el conflicte estigué caracteritzada per constituir una simple revolta social de camperols –De bello rustico valentino l’anomenà un cronista de l’època–, els darrers estudis indiquen que hi participaren membres de tots els grups socials de manera generalitzada i en tot el territori valencià. Amb excepcions individuals i locals, València fou un país d’austriacistes. Per exemple, l'escriptor anglés Daniel Defoe, referint-se als valencians, digué que «this City and Kingdom was as much inclined to the interest of King Charles as Catalonia itself», mentre que un capellà valencià apassionadament proborbònic, Isidre Sales, explicà que «ni le tienen ni le quieren por rey", a Felip V, "de las 100 partes de hombres y mugeres, las 90». 

Per tant, evidentment que l'aristocràcia valenciana i l'alt funcionariat estigueren a favor de l'orde establit que representava Felip V de Borbó -en quina rebel·lió no és així? també a Catalunya passà el mateix aleshores-, però no és cert que els austriacistes valencians foren únicament gent de classes populars. De fet, més de la mitat de l’Estament Militar, que representava la noblesa i la cavalleria del Regne, romangué al costat de l'arxiduc Carles després de la seua proclamació a València com a Carles III d'Àustria, amb austriacistes tan assenyalats com els marquesos de Boïl, Noguera, la Casta i Rafal, el germà del duc de Gandia o els comtes de Cirat, Casal, Cervelló, Elda i Vilafranquesa. També en l’Estament Eclesiàstic foren majoria els prelats de la jerarquia que refermaren la causa austriacista, com el bisbe de Sogorb, l’abat de Benifassà, el prior de Valldecrist o el capítol de la catedral de València. De fet, en un nivell més baix, el suport dels monjos i els capellans valencians a Carles III fou multitudinari des del començament del conflicte successori. Finalment, també la gran majoria de ciutats i viles pertanyents a l’Estament Reial estigué del costat dels Àustria, començant per la capital, tot i que amb algunes importants excepcions, com Morella, Peníscola, Sagunt o Xixona, que mantingueren la seua fidelitat borbònica. Per tant, no es pot dir que l'alçament austriacista de la Guerra de Successió fóra una simple revolta de classes populars contra les elits, sinó, mes prompte, una confrontació de models polítics i d'interessos socioeconòmics diferents, representats per dos dinasties distintes i suportats per una conjunció diversa de grups.  

Quant al desenvolupament del conflicte, els nuclis centrals de l’austriacisme valencià estigueren escampats arreu del territori. Al nord destacaren Vinaròs i Vila-real, mentre que al sud ho féu Alacant, principal port mercantil de la zona i actiu focus de propaganda imperial. Així mateix, les dos principals urbs del regne, València i Xàtiva, foren escenari de nombrosos actes proaustríacs, com la veneració de retrats «del rey de los romanos», l’apedregada de cases de francesos, processons satíriques contra Felip V o reunions de «apasionados al Imperio». Finalment, la vila d’Altea i la comarca de la Marina foren el principal punt d’entrada d'agents austriacistes en el territori valencià, ja que, des de l'inici del conflicte entre els Borbons i els Àustria en 1702, l'armada aliada s'hi aturava tots els anys a fer aiguada. Així, quan en agost de 1705 eixa armada es dirigia cap a Catalunya per tal d'animar els catalans a la rebel·lió, un destacament liderat per Joan Baptiste Basset desembarcà en Altea i, amb suport local, aconseguí l'adhesió de Dénia, que fou la primera vila de la Monarquia Hispànica a proclamar rei Carles III d'Àustria. La següent vila en sumar-se a l’alçament fou Vinaròs, amb l’ajuda de miquelets procedents del sud de Catalunya. De fet, l’ajut català també fou providencial en l’extensió de la revolta valenciana, ja que el coronel borbònic que contenia Basset a Dénia, Rafael Nebot, nascut a Riudoms, es passà al bàndol austriacista a finals de 1705 i deixà via lliure per tal que la gran majoria del regne, incloent la ciutat de València, proclamara la seua fidelitat a Carles III.

En produir-se l'alçament austriacista generalitzat, Felip V envià diversos regiments al territori valencià, amb ordes d’aplicar-se amb especial duresa per tal d’exemplificar la cruesa dels càstigs que rebrien els rebels. Així, durant la primera mitat de 1706, d’una banda, es produïren diverses matances de miquelets i camperols «a sangre fría» (més de 200 a la Salzadella i una quantitat indeterminada a Manuel, poble que fou destruït, com també Ontinyent, Borriol i Quart de Poblet), mentre que, d’una altra banda, un dels nuclis principals del regne, Vila-real, fou pres carrer a carrer per tropes castellanes, navarreses i valones, que «passaron a cuchillo» vora 1.500 veïns i incendiaren la població. No obstant això, en estiu d'aquell any 1706 els austriacistes recuperaren la iniciativa i avançaren en la part sud del Regne, que fou objecte d’una acarnissada disputa. D'una banda, els austriacistes saquejaren Alacant i, d'una altra banda, els borbònics prengueren Oriola, on moriren fins a 1.400 habitants i, com a càstig, s’aplicaren les lleis castellanes d’immediat. Aleshores, durant la tardor de 1706, Carles III arribà amb un exèrcit de 35.000 soldats a València, on va ser rebut fervorosament: «Estaban locos en Valencia, era una Babilonia toda la ciudad». L’entrada cerimonial tingué especial significació. Es féu pel portal de Quart el 10 d’octubre, el sendemà del centenari de la conquesta, i finalitzà en la catedral amb el jurament dels Furs per part del monarca, prenent amb la mà l’espasa de Jaume I, mentre es feien sonar les campanes de tota la metròpoli durant més de quatre hores. Feia més de 60 anys que un rei no es dignava a visitar el Regne i la injecció d’orgull propi i d'empoderament que significava per als valencians la presència de Carles III fou enorme. 

Tanmateix, per qüestions bèl·liques, en març de 1707 la cort del monarca es traslladà Barcelona i molt poc després, el 25 d'abril, es produí la fatídica batalla d'Almansa, en què el 80% dels 22.000 soldats proaustríacs que participaren foren morts o empresonats, deixant el camí expedit per a l'entrada d'un immens exèrcit borbònic en el territori valencià. També els dos regiments de la Ciutat i del Regne de València, que es trobaven a Requena, foren capturats, de manera que dos setmanes després la capital es lliurà, mentre que altres llocs amb importants fortificacions, com Xàtiva, tractaren de resistir esperant la tornada de l'auxili austriacista. Tanmateix, la ciutat només pogué aguantar durant un mes i el 6 de juny també capitulà, la població fou deportada a peu a Castella, «sin dexar persona viviente», i el 19 de juny fou arrasada i cremada sense pietat. Deu dies després, el 29 de juny de 1707, era publicat el Decret de Nova Planta, mitjançant el qual s'abolien les institucions i lleis pròpies del Regne de València, que passà a ser governat «por las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el Universo». Lloables i plausibles per al poder autoritari del monarca i per al centralisme castellà, clar, puix així ho assenyalà al cap de molt poc de temps el mateix Isidre Planes, el capellà valencià esmentat adés, que durant tota la guerra s'havia mostrat aferrissadament proborbònic. Tanmateix, en comprovar els abusos comesos per les autoritats borbòniques, propis d'una explotació colonial, es desenganyà i acabà afirmant que:

Nos echáis las leyes castellanas, en todo destructivas de las conveniencias de los paisanos de este reyno, y esto sólo por mirar a vuestras propias conveniencias, sin mirar a otro fin que a levantaros con todos los puestos de judicatura y govierno político, ajándolo todo con malos y tiránicos modos, sin mirar a otro fin que el de hazer doblones. Advertid que quando leíamos las cosas que refieren las historias mexicanas de las tyranías de los ministros castellanos y las que refieren los portugueses las teníamos por imposturas, pero, quando hemos visto vuestro modo de proceder, que hazemos otro juicio y dezimos: «Tengámonos lástima de ser governados por esta nación [castellana]». 

I, en certa manera, encara n'arrosseguem les conseqüències...