El país que fórem sense arribar a ser-ho

La primera traducció completa dels Contes valencians (1896-1902) de Vicent Blasco Ibáñez

L'empresa València Immaterial: Gestió cultural, comunicació turisme, amb José Camarillas al capdavant, està duent a terme el projecte "La València de Blasco Ibáñez", consistent en el desenvolupament d'una aplicació que vincula determinats llocs de la ciutat a una sèrie de curtmetratges de producció pròpia inspirats en contes i històries de l'escriptor Vicent Blasco Ibáñez. Han començat pel Palmar i tenen idea d'expandir-ho a altres zones i barris en un futur. Mentrimentres, com a part del projecte, també han traduït al valencià per primera vegada els Cuentos valencianos de Blasco Ibáñez, amb l'assessoria lingüística de Juli Jordà (curiosament coincidint amb la traducció al valencià de La Barraca feta per Francesc Bayarri). I em van demanar que en fera el pròleg, a la qual cosa vaig accedir gustosament. Ací avall vos el deixe. Si voleu encomanar el llibre, que acaba d'eixir fa a penes uns dies i val 19 euros sense cost d'enviament, ací mateix podeu fer-ho. Una joieta, amb il·lustracions de Saida Granero!

* * *

La primera edició de Cuentos valencianos fou publicada en novembre de 1896, amb "Dimòni", "¡Cosas de hombres!", "La cencerrada", "La apuesta del esparrelló", "La caperuza", "Noche de bodas", "La corrección", "Guapeza valenciana" i "El femater", juntament amb una segona part, "El país de Barbarroja", que incloïa una sèrie de cròniques sobre el viatge que Vicent Blasco Ibáñez (1867-1928) havia realitzat l’any anterior a Alger per tal de documentar part de l’escriptura de Flor de mayo (1895). Tanmateix, en edicions posteriors, com la de Sempere y Compañía de 1910, desaparegué la part relativa al país nord-africà i s’afegiren altres relats escrits entre 1898 i 1902, com "En la puerta del cielo", "La tumba de Alí-Bellús", "El dragón del Patriarca" i "El establo de Eva". Finalment, però, este darrer text fou eliminat en l’edició de Prometeo de 1919, que fou la que acabà fixant-se amb el temps i que és la que ací es traduïx per primera vegada al valencià. 

El primer impacte del llibre, doncs, es produí en 1896, en un moment en què Blasco Ibáñez, amb 29 anys, ja despuntava en la ciutat de València com a periodista, polític i escriptor. De fet, havia acabat d’enllestir l’edició en la presó, on havia estat reclòs després de donar actiu suport, amb manifestacions i des de les planes d’El Pueblo, a l’oposició contra la Guerra de Cuba. El diari s’havia convertit en la plataforma des de la qual impulsava la seua carrera política lligada al republicanisme federal i també la seua carrera literària, amb la publicació fulletinesca de dos grans novel·les com Arroz y tartana (1894) i la mateixa Flor de mayo (1895) o d’altres columnes, cròniques, semblances i relats, com els que quedaren inclosos en Cuentos valencianos. Llavors ja havia trencat per complet el seu vincle amb el valencianisme en el qual l’havia iniciat Constantí Llombart (1848-1893) i que l’havia dut a publicar en el Calendari Llemosí de 1882, ser vocal de Lo Rat Penat en 1888 i mantenidor dels Jocs Florals de 1891.

Això, no obstant, no impedí que la dedicatòria inicial del llibre es destinara al patriarca conservador dels ratpenatistes: "Estos cuentos, que inspiró el amor a la tierra valenciana, están dedicados al poeta Teodoro Llorente, mi adversario en creencias, mi maestro en el arte". En efecte, tot i els furibunds atacs de caràcter polític que Blasco Ibáñez arribà a dirigir a Llorente (1836-1911), en el camp literari sempre li guardà un respecte i una admiració que afloraren a l’hora de compilar aquell conjunt de narracions vinculades a la terra. La ressenya en Las Provincias de Don Teodor festejava "haber sacado tan buen discípulo", però no deixava escapar l’oportunitat, al mateix temps, de fer una referència a la llengua emprada: "Es una colección de cuentos verdaderamente valencianos no por la lengua, pues están escritos en castellano, sino por el asunto, porque todos reproducen tipos y costumbres de nuestro pueblo". Serà l’eterna crítica que es farà a l’obra de Blasco Ibáñez des dels sectors valencianistes: bevent d’una societat que s’expressava majoritàriament en valencià, la integrà totalment, per contra, en la literatura en castellà.

Al remat, però, no es tractava en realitat de cap paradoxa, ja que la llengua de cultura de la València del moment era el castellà, mentre que les obres escrites en valencià es limitaven quasi exclusivament a les poesies jocfloralesques, sense cap altre referent ni cap estructura de producció o difusió mitjanament acceptables. Allò realment estrany, de fet, és que Blasco Ibáñez, per a escriure en El Pueblo o publicar els seus llibres, haguera triat el valencià. Però per això mateix ara que, més de cent anys després, hem fet considerables avanços en la consideració social del valencià com a llengua de cultura, és un veritable goig poder disposar d’una primera traducció dels seus Cuentos valencianos. Es tracta d’un veritable acte de reintegració i afirmació cultural d’un dels referents històrics ineludibles per als valencians, el seu novel·lista contemporani més important, precisament a través d’una obra que, com deia Llorente, se centra en determinats tipus i costums particularment propis.

"Dimoni", el dolçainer que Vicent Blasco Ibáñez fixà en l'imaginari col·lectiu valencià (Il·lustració de Saida Granero)

No debades potser des del nostre punt de vista eixa seria la veritable paradoxa que naix de la lectura dels Contes valencians: la constatació de la ferma realitat d’un poble valencià, d’un país amb trets clarament diferencials respecte de la resta de pobles ibèrics i europeus, en contrast amb la inexistència coetània d’un moviment organitzat que advocara, en l’àmbit polític, per una acció col·lectiva pròpia. En eixe sentit, en primer lloc les narracions de Blasco Ibáñez s’assenten clarament sobre un radi geogràfic que, partint de la ciutat de València, els seus poblats marítims i l’Horta, s’estén a altres comarques valencianes, com la Vall d’Albaida o la Marina, i fan referència ocasional a "quasi tot el Regne de València", com s’explica en "La tomba d’Alí-Bellús". I en totes eixes contrades trobem, a més a més, uns noms propis i uns malnoms característicament valencians, com ara Vicentico, Nelo, Ximo, Tona, Pasquala, Pepeta, Menut, Groguet o el Tio Beceroles. Tots ells, encara més, expressant-se en valencià, a excepció feta, això sí, de les classes urbanes en ascensió, com Andrés García en "La caperuza" o Don Esteban en "El femater". Curiosament, però, el mateix Sant Pere arribarà a amollar un "Xe, pocavergonya" des de la mateixa porta del cel.  

D’altra banda, més enllà de la qüestió territorial, nominal i lingüística, els contes reflectixen tot un món de celebracions i tradicions pròpies, com ara els festejos matrimonials relatats en "L’esquellada" i "Nit de noces", incloent el cant de versos populars i fins i tot la lluita entre bàndols llançant-se la vaixella d’un convit com si d’una arca es tractara. O també l’omnipresència dels sons del tabal i la dolçaina, fins al punt que una de les colles de perdonavides que campaven per la ciutat de València es feia dir "Els dolçainers", com s’explica en "Guapesa valenciana", alhora que la seua pràctica donà vida a un dels personatges de Blasco Ibáñez que més temps pervisqué en l’imaginari col·lectiu valencià, el del virtuós dolçainer, però bohemi i perdulari, Dimoni. De fet, les particularitats dels costums valencians eren llavors tan fortes que inclús sobrepassaven els murs de les presons, on, com s’apunta en "La correcció", eren habituals les partides de pilota entre reclusos. I l’autor sabia ben bé de què parlava, ja que les havia visitades en diverses ocasions.

Així mateix, el país dels valencians que traspua en els relats de Blasco Ibáñez és també ja el país de la pólvora i del llançament de coets amb la menor excusa d’alegria. I, igualment, és també el país de l’arròs i del seu cim gastronòmic: la paella. No debades el plat, encara sense recepta canònica, arriba a aparéixer en quatre dels dotze contes com a símbol de celebració. I, més encara, tot sembla indicar que els Contes valencians són la porta d’entrada de la paella en la literatura moderna, després de més d’un segle d’extensió progressiva del plat al llarg de tot el territori valencià. Com és ben sabut, en este sentit, el naturalisme de l’autor aspirava a reproduir tots els aspectes de la realitat amb la màxima objectivitat possible i el que Blasco retrata és precisament una societat valenciana culturalment i etnogràficament pròpia, fruit d’una història, una geografia, uns condicionants climàtics i unes estructures socials i polítiques particulars. Era també, però, una societat en què la qüestió nacional i territorial valenciana estava encara molt lluny de formar part del debat públic i d’ací que no trobara cap reflex en les narracions blasquianes. 

Els seus personatges, per contra, solen lluitar, cadascun a la seua manera, per trobar un lloc en el món, deixant a un costat l’acció política o col·lectiva explícita, ja siguen fematers, músics, criats, obrers, retors o advocats. Però més enllà de l’aposta pel realisme de Blasco Ibáñez, els seus Contes valencians inclouen la novetat d’una sèrie de relats que beuen del folklore valencià, com "L’aposta de l’esparrelló", "En la porta del cel" i "El drac del Patriarca". En realitat, no obstant, els dos primers, una faula de peixos i l’engany d’un capellà pecador per a entrar en el paradís, responen a històries universals simplement ubicades en coordenades valencianes. També ho fa, evidentment, la llegenda del drac, que no és sinó la coneguda història d’una bèstia que aterra una determinada població, però l’enorme significació popular del cocodril dissecat sobre el cancell de l’església del Patriarca conferix al conte una especial rellevància com a fixador de tota una tradició popular valenciana. 

En definitiva, ja siga per la via de la descripció narrativa o de la fixació creadora de la tradició, els Contes valencians de Vicent Blasco Ibáñez són una cita inexcusable, gojosa i abellidora per a tots aquells que vullguen conéixer el país que els valencians vam ser, sense consciència real de ser-ho, fa cosa d’un segle i passeres. Un país que només es conserva de manera parcial, però que paradoxalment té ara més consciència, gràcies a l’acció valencianista desenvolupada amb posterioritat al mateix Blasco Ibáñez. Un país que només podrà ser de manera definitiva i completa en el moment que la majoria dels seus habitants prenguen consciència de la seua història i de les seues particularitats culturals, territorials i socials. Mentrimentres, en qualsevol cas, ací podrem trobar aquell país que fórem sense arribar a ser-ho.