dimarts, 3 de gener de 2017

La "València al detall" de Tono Giménez i Tomás Gorria

València al detall. Elemens urbans d'una ciutat inèdita (Tono Giménez i Tomás Gorria, Eina Cultural, 2016)

Hui en parla Eugenio Viñas a CulturPlaza: "Un llibre arreplega tots els diables de València que es troben en els seus detalls". I diu que és "una joia per als que estimen la ciutat de València". I tant que ho és. Es tracta de València al detall, el llibre que han fet Tono Giménez (seues són les fotografies) i Tomás Gorria (seua és la coordinació editorial i el disseny), amb la col·laboració d'una sèrie d'experts que escriuen sobre cada tipus de detalls urbans de la capital valenciana que els autors presenten en el llibre: el mateix Tono Giménez parla sobre portes, portalons, reixes, guardaeixos i guardacantons, l'arxiver Javier Sánchez Portas sobre anelles, baldes, cridadors i picaports, l'arquitecta Sonia Rayos sobre canalons i baixants, el geògraf i comunicador Vicent Molins sobre tapes d'embornals, el documentalista Jorge García sobre rellotges públics, el pedagog d'art Ricard Huerta sobre rètols i cartells, el topògraf Luis Fernández sobre plaques de carrers, el mateix dissenyador Tomás Gorria sobre panells ceràmics publicitaris, el webmaster Rubén Tapias sobre panells ceràmics religiosos, el sociòleg Francesc J. Hernández sobre plaques commemoratives, el documentalista Javier Mozas sobre plaques falleres, el periodista Christian Parra sobre grafittis, l'advocat Andrés Goerlich sobre signatures arquitectòniques, l'arqueòleg José Luis Bouzas sobre talles i ornaments dels edificis, la fotògrafa Mayte Piera sobre escultures públiques, el periodista José Manuel Rambla sobre penells, el també periodista Francesc Bayarri sobre l'Estació del Nord, novament Tono Giménez sobre el Mercat de Colom, el bibliòfil i antiquari Rafael Solaz sobre el Cementeri General i jo mateix sobre les gàrgoles medievals i neogòtiques.

Quan els autors em demanaren participar coneixia el projecte i les fotos de Tono Giménez (n'havien fet un verkami i ja se n'havia parlat a la premsa), però no em pensava que el resultat seria tan espectacular. Tant per la varietat de temes tractats com per les fotos, les col·laboracions, el disseny i l'execució material de tot plegat. Una autèntica joia, en efecte, per als enamorats de València, que es pot adquirir via web (i complementar amb una fantàstica col·lecció de postals d'algunes de les millors fotografies que ixen en el llibre) o també, a partir de ja mateix, en les principals llibreries del centre de la ciutat (ací el llistat). Per la meua part, vos en deixe un tast en forma de vídeo preparat per Eina Cultural i la meua col·laboració en valencià (el llibre també està disponible en castellà, Valencia al detalle. Elementos urbanos de una ciudad inédita) sobre "Les gàrgoles de València", que, contràriament al que pensa molta gent, es poden trobar en més llocs a banda de la Llonja dels Mercaders i la Catedral, com les Drassanes del Grau, el Micalet o algunes altres esglésies. En el llibre trobareu fins a 35 d'eixes gàrgoles fotografiades per Tono Giménez. Tot un luxe. No vos el perdeu!


Gàrgola del segle XVI de la Llonja dels Mercaders de València (Foto: Tono Giménez)

Tot en les gàrgoles és expressiu. Fins i tot el seu nom, conformat per la partícula onomatopeica «garg-», com «gàrgares», i el substantiu «gola». Observar-les en dies de pluja intensa llançant aigua amb estrèpit al carrer recorda la idoneïtat de la seua denominació. La paraula ve de França, on es documenta des del segle XIII, quan justament les gàrgoles comencen a consolidar-se com un dels elements més característics de l’arquitectura gòtica. De Noruega a Sicília i de Portugal a Hongria no hi ha grans edificis baixmedievals, especialment els eclesiàstics, que eren els de major volum, en els quals no estiguen presents. No debades la seua funció bàsica era preservar els sostres, les parets i els fonaments de les construccions tractant d’expel·lir l’aigua dels ruixats el més lluny possible. I per això es multiplicaren ací i allà fins que, ja en època moderna, foren substituïdes per les canonades de descens. 

L’invent, en tot cas, no era nou. Ja se’n coneixen d’època egípcia, grega i romana. Però sí que eren una innovació en el seu context i, sobretot, compartiren sistemàticament una sèrie de trets que les acabaren per identificar de manera inequívoca amb el període medieval. Eren simples boques de canalitzacions ubicades generalment en l’exterior dels edificis però decorades amb escultures que representaven inquietants figures zoomorfes, antropomorfes o híbrides. Inquietants per la seua tendència a les imatges impactants, terrorífiques, grotesques, obscenes i escatològiques, que han suscitat tota classe de teories sobre el seu significat i simbolisme. Cap d’elles, però, concloent, més enllà de la constatació que les gàrgoles eren un espai per a la llibertat i la creativitat dels picapedrers, que, sense indicacions iconogràfiques establides per contracte, optaven per esculpir imatges emanades de les històries i la cultura popular. 

Eren «arquitectura marginal», sí. Xicotets detalls al marge de conjunts molt majors. Però amb tal expressivitat i enginy que mai no han passat desapercebudes als ulls dels veïns i visitants de cada lloc. València n’és l’exemple. L’element més conegut del seu edifici més important, la Llonja de Mercaders, és, després del saló columnari, el seu conjunt de gàrgoles. Però no només allí les podem trobar. També entre les naus de les Drassanes del Grau, les més rudimentàries, amb un simple escut de la ciutat del segle XIV. O igualment en algunes de les esglésies històriques, com les de Sant Martí, Sant Esteve, Sant Joan del Mercat i Sant Joan de l’Hospital, en les quals apareixen tota classe d’animals. I evidentment també en la catedral, tant en el Micalet, amb una sèrie de gàrgoles molt poc conegudes atesa la seua ubicació a gran alçària, com en les dos portes laterals, la dels Apòstols i la de l’Almoina, i en la façana oriental, on destaca la figura d’una dona tocant-se els pits nus.

Les més cèlebres, en qualsevol cas, són les de les Torres dels Serrans i les de la Llonja, tot i que una part important d’elles no siguen medievals, sinó recreacions neogòtiques realitzades per l’escultor Josep Aixa en el moment de la seua primera restauració a començaments del segle XX. De fet, les quatre de les torres ho són, com el conegut sabater amb un martell o la persona cridant amb por com si d’El crit de Munch es tractara. Les vint-i-huit de la Llonja, per contra, són majoritàriament originals, amb l’excepció de les huit que va fer Aixa, entre les quals s’inclouen algunes de ben notables, com un rei d’armes amb els símbols de València, una figura humana amb un xiquet sobre el cap fent les seues necessitats o un home alat subjectant-se el penis sobre un pitxer. La resta pertanyen a la imaginació dels picapedrers de principis del segle XVI, que obraren figures tan diverses com un àngel tocant la viola, un combatent agafant amb força un gran caragol, un salvatge amb un gerro i gest d’anar begut o, segurament la més famosa, una dona nua tocant-se el sexe amb expressió orgàsmica i mirant al bordell públic de València, ubicat llavors en els contorns de l’actual carrer de Na Jordana.

Detalls d’una València popular que recentment s’ha afanyat a anomenar «Pont de les Gàrgoles» al pont que unix l’avinguda del Regne de València amb la continuació del passeig de l’Albereda. Encara que en realitat les escultures que el presidixen no siguen gàrgoles, sinó quimeres o figures fantàstiques decoratives sense cap utilitat de drenatge, que és la funció que definix, en essència, a les primeres. Sí que diuen, en tot cas, que custodien la metròpoli, com les antigues gàrgoles medievals feien amb els seus edificis més poderosos i representatius. Detalls que no ho són tant. Detalls que ajuden a conformar, a la seua manera, la identitat secular de la ciutat de València.   

Gàrgola del segle XV al costat de la portada romànica de la Catedral de València (Foto: Tono Giménez)

Gàrgola neogòtica, del segle XX, de la Llonja dels Mercaders de València (Foto: Tono Giménez)


Cap comentari: