Dubón, l’artista que pintà la modernitat amb rostre de dona

El famós cartell d'Esquerra Valenciana "¡Germans al front!" (1936), de Lluís Dubón

Lluís Dubón Portalés (1892-1953) és un altre dels grans artistes valencians del primer terç del segle XX oblidats a causa del trauma brutal que representà el franquisme. De l’impressionisme al modernisme, l’art nouveau i l’art déco, tingué un leitmotiv al llarg de la seua trajectòria artística: la dona, i especialment la dona valenciana, com a símbol i al·legoria de la força, la modernitat i la plena llibertat. 

Als peus del Micalet i a dos minuts del Mercat Central, Lluís Dubón nasqué a finals del segle XIX, al si d’una família de carnissers en el cor de la València menestral i de botiguers que impulsà la irrupció del republicanisme liderat pel periodista i escriptor Vicent Blasco Ibáñez, qui acabaria esdevenint un cabdill polític inigualable i un autèntic líder de masses. La carrera de Dubón, de fet, i els seus principals èxits artístics, estigueren vinculats d’una manera o d’una altra als cercles blasquistes i les aspiracions de modernitat política i cultural que els republicans valencians impulsaven amb força. Això mateix, però, feu que la instauració de la dictadura franquista a partir de 1939 comportara el seu decaïment i posterior oblit, del qual l’ha rescatat, amb passió i mereixement, el jove historiador de l’art sogorbí Néstor Morente y Martín, que li dedicà part de la seua tesi doctoral i comissarià, en 2019 al MuVIM, la seua primera exposició antològica, el catàleg de la qual es pot consultar en línia.

En breu en parlaré en la revista Lletraferit #22, a la qual vos podeu subscriure des d'ací per només 9,95 euros a l'any (i cada trimestre rebreu a casa un exemplar de 100 pàgines a tot color amb la millor cultura valenciana i universal en valencià). Ací podeu vore una xicoteta selecció extreta de l'esmentada exposició i que també tindrà el seu reflex en la mateixa revista:

Luis Dubón cap a 1920, amb uns 28 anys

"Llauradora valenciana" (1917), on és representada la seua dona, la sogorbina Dolores Aucejo

Portada de la primera Gramàtica Valenciana moderna, de Bernat Ortín (Editorial Valenciana, 1918)

Portada de la guia sobre l'Arxiu Municipal d'Eduard Martínez Ferrando (Editorial Valenciana, 1919)

Portada d'una reedició de Cañas y barro de Vicent Blasco Ibáñez (Prometeo, 1919)

Portada d'una reedició de Los muertos mandan de Vicent Blasco Ibáñez (Prometeo, 1919)

Cartell de la Fira Mostrari de València de 1919, entre el modernisme i l'art nouveau, de la qual Dubón s'encarregà de la imatge ininterrompudament fins a 1935

Publicitat de l'Hotel Ripalda de València, amb fons japonesos (1919)

Programa de la Fira de València de 1925, inspirat en La gran onada d'Hokusai (Dubón fou un dels precursos del japonisme en el disseny ibèric)

Esbós per a anunci de magdalenes valencianes (c. 1923), que la seua dona venia als hotels durant la seua etapa madrilenya (1922-1932)

Programa de la coronació de la Mare de Déu dels Desemparats (1923)

Anunci de la fàbrica de perfums Floralia, on treballava Dubón durant la seua etapa madrilenya, en la revista Blanco y Negro (1928)

Blasco Ibáñez en la sèrie Hòmens de València (c. 1928)

Sorolla en la sèrie Hòmens de València (c. 1928)

Sèrie de postals Hòmens de València, editada en els anys 30

 Programa de la Fira de València de 1929, en transició de l'art nouveau cap a l'art déco

Al·legoria de la República en l'homenatge a Blasco Ibáñez que va fer El Pueblo en 1921, a propòsit de la darrera visita de l'escriptor a la ciutat de València

Al·legoria de la Segona República Espanyola (1931), l'obra més coneguda de Dubón en l'àmbit estatal, feta poc abans de tornar de Madrid a València

Al·legoria d'Espanya en l'accés al Saló de Sessions de l'Ajuntament de València (1932)

Al·legoria de València en l'accés al Saló de Sessions de l'Ajuntament de València (1932), amb la figura de la seua dona, Dolores Aucejo

Publicitat per a Trinaranjus, l'empresa del dirigent del PURA i alcalde de València Agustín Trigo (c. 1933)

Falla de la plaça del Mercat plantada en 1933 per Dubón (Col·lecció particular), materialitzant la proposta feta per Blasco Ibáñez en 1921 sobre la creació d'un Museu del Folklore Valencià

Banyista a la platja de Pinedo (c. 1934)

Caricatura de Hitler publicada en El Mercantil Valenciano (1937)

Al·legoria de la República publicada el Primer de Maig de 1938 en El Mercantil Valenciano

Cartell per a la Central d'Exportació d'Agres (1937)

Falla ferroviària plantada en 1948 per Dubón (Col·lecció particular)

Retrat de Manuel González Martí (1952)

Retrat de Francisco Franco (1952), penúltima obra que va fer, satírica del dictador en ple franquisme, segons s'explica amb tota classe de detall en l'esmentat número de la revista Lletraferit

Valencianista, tu?

Fragment de la Declaració Valencianista de 1918

Hi havia un temps, no massa llunyà, en què dir-se “valencianista” era mal vist dins del nacionalisme valencià: “Valencianista, tu? Del Blavència Club de Futbol?”, et podien arribar a preguntar sense astorar-se. Havent-se decantat teòricament per construir els Països Catalans i recuperar una pretesa unitat nacional catalana primigènia, els veritables nacionalistes valencians cediren el camp simbòlic del “valencianisme” a l’espanyolisme regionalista, aquell que, omplint-se la boca de valenciania, se sotmetia a les ordes de Madrid, aprofundia la provincialització identitària, interrompia la transmissió generacional del valencià i únicament centrava els seus esforços a evitar un imaginari perill català. El seu era un valencianisme que casava molt bé amb la definició exclusivament folklòrica que encara en fa el diccionari de la Real Academia Española: “amor o apego a las cosas características o típicas de Valencia”. 

Afortunadament, en la darrera dècada les coses han canviat de manera considerable. Els valencianistes ja no som únicament els aficionats al València C.F., sinó també els que pertanyem al “moviment que reivindica els interessos propis del poble valencià, en especial la seua llengua i la seua cultura”, tal com acaba de definir “valencianisme” el flamant diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La mateixa existència d’esta institució des de fa quinze anys és també un símbol de la centralitat que ha adquirit el marc valencià en les qüestions relatives a la nostra identitat. Si per a la institució normativa espanyola els valencianistes no som més que una particularitat accidental, afectiva, per a la valenciana som tot un moviment de caire ideològic, polític i cultural. És la gran diferència entre comptar amb institucions pròpies i no fer-ho: que fins i tot la definició dels mots pot ajustar-se amb major precisió a la realitat social nostrada. 

El mateix passa amb la paraula “nacionalisme”, que la RAE connota subjectivament amb finalitats dubtoses, “ideología que atribuye entidad propia y diferenciada a un territorio y a sus ciudadanos, y en la que se fundan aspiraciones políticas muy diversas”, mentre que és definida de manera impecablement objectiva per l’AVL: “ideologia i moviment polític que es basa en la presa de consciència d'una comunitat de formar una nació i que reivindica el dret de constituir-se en un Estat independent”. Eixe és precisament l’objectiu de qualsevol nacionalisme sense Estat del món: reivindicar l’autodeterminació d’un determinat poble que és considerat una nació, com així ho fan el nacionalisme basc, català, escocés, flamenc, etc. L’horitzó final del nacionalisme valencià, si més no en la seua definició lingüística estricta, no pot ser un altre: considerar els valencians una comunitat nacional i reclamar un Estat per a ells. És, evidentment, una forma de dur el “valencianisme” fins a les darreres conseqüències, atés que, en el món en què vivim, tindre un Estat propi seria la millor manera de “reivindicar els interessos propis del poble valencià, en especial la seua llengua i la seua cultura”. 

Per això, quan em pregunten si sóc “valencianista” responc que “sí, i ben orgullós”. Per això, quan em pregunten si sóc “nacionalista valencià” responc que “sí, i ben orgullós”. Trobe que és la millor manera d’estimar els valencians i la llengua i la cultura valencianes, i vetlar pel seu futur, molt més enllà dels amors superficials, efímers i folklòrics d’aquells que durant molt de temps s’han dit “valencianistes”, però en realitat no ho eren.

Nota: Al llarg de 2014 i 2015 vaig publicar un seguit d'articles en la Fundació Nexe que eren fruit de la conferència "L'aspiració valencianista", feta en el marc del VIIIé Seminari-Debat d'Idees Valencianistes de l'ACV Tirant lo Blanc. Ara els recupere ací.

Valencians des de fa més de 650 anys

Armes dels Borja en els apartaments que construïren al Palau Apostòlic del Vaticà

Com ha explicat Agustín Rubio Vela, la consciència de pertànyer al col·lectiu valencià no era en absolut incompatible amb la participació en altres sentiments identitaris. És ben conegut, per exemple, que fins a la primera meitat del segle XVI els valencians s’identificaren sense problema amb allò que fora de les fronteres de la Corona d’Aragó era conegut com «nació catalana» o «nació dels catalans». El concepte, però, no feia principalment referència a una comunitat en sentit polític o territorial, per a la qual s’utilitzava el de «nació valenciana», sinó al d’una comunitat de caire etnocultural, és a dir, que englobava tots els cristians catalanoparlants o que tenien uns ancestres comuns procedents de terres catalanes, habitaren on habitaren. De la mateixa manera que actualment a l’estranger, per norma general, es qualifica d’espanyol a qualsevol ciutadà d’Espanya, sense diferenciar si és castellà, valencià, andalús o gallec, a l’edat mitjana passava una cosa similar. Llavors, però, la caracterització no es feia per Estats-nació, que són un fenomen modern, sinó per grups etnoculturals: castellans, catalans, provençals, gascons, toscans, vènets, anglesos, flamencs, etc. 

Això explica, per exemple, que el papa valencià Alfons de Borja fora considerat de «nationis catalane» a mitjan segle XV o que unes dècades més tard el seu nebot, Roderic de Borja, fos denominat «cathalano» pel cardenal Giuliano della Rovere. No és perquè foren «nacionalment» catalans en un sentit modern, sinó perquè eren catalanoparlants i la major part dels seus avantpassats procedien de Catalunya ‒a banda de la família aragonesa que els donava cognom, els mateixos Borja eren descendents dels Escrivà, els Fenollet, els Llançol de Romaní, els Serra, etc. Ho explicava el jurista i humanista barceloní Jeroni Pau, que havia treballat amb ells a Roma i en un escrit del 1491 afirmava que: «quidam valentinos et maioricenses horumque regnorum incolas ab origine atque lingua catalanos appellavere», és a dir, que «alguns anomenaven catalans als valencians i mallorquins, i als habitants d’aquests regnes, pel seu origen i la seua llengua.» El terme de nació, doncs, era realment polisèmic durant l’edat mitjana. El mateix Alfons de Borja, a banda de «nationis catalane», també fou qualificat de «natione Valentia», «natione de Terragonia» ‒que era la província eclesiàstica a la qual estava adherida la diòcesi de València‒, o «cardenal d’Aragó» i signava com a «papa Valentinus».  

Un altre exemple mostra a la perfecció la diferència en l’ús del mot «nació» per a fer referència de manera divergent a col·lectius etnolingüístics i a comunitats politicoterritorials. En concret, l’any 1506, els consellers barcelonins escrigueren al virrei de Sicília per tal de solucionar una controvèrsia produïda entre els mercaders catalans, valencians, mallorquins i rossellonesos que residien a Palerm. Estaven construint tots plegats una capella a la Mare de Déu de Montserrat, en l’església del convent de dominics de la ciutat siciliana, però els catalans havien posat exclusivament l’escut de Barcelona sobre les reixes que la tancaven. Per això, els mercaders dels altres territoris s’havien queixat demanant que també es col·locaren els escuts de les seues respectives capitals, davant de la qual cosa els catalans al·legaren un precedent proper que justificava la seua actuació: 

En la capella antiga de Sancta Eulàlia [del mateix convent dominic de Palerm] estan les dites armes de Barcelona ab les armes reyals d’Aragó e del regne de Sicília sens mixtura de altres armes de València, Mallorques e Perpinyà, no contrestant que les despeses se paguen de comú de totes les dites nacions compreses sots la nació de catalans, y algú no deu ésser tret de possessió la qual per ús anticat és haguda per títol. 

Hi havia, per tant, diverses «nacions compreses sots la nació de catalans», és a dir, diverses comunitats polítiques (la nació catalana de Catalunya, la nació valenciana de València, la nació mallorquina de Mallorca i la nació rossellonesa del Rosselló) dins d’una mateixa comunitat etnocultural (la nació de tots els cristians catalanoparlants amb orígens comuns). Per tant, el sentiment de pertinença, amb major o menor intensitat, a una i l’altra no era antagònic durant l’edat mitjana. 

De fet, també una part dels valencians se sentia vinculada a la comunitat etnocultural aragonesa, és a dir, a la «nació aragonesa» que incloïa tots aquells que descendien d’aragonesos. Les qüestions protocol·làries relacionades amb la Corona, per exemple, mostren la gran proximitat que hi havia entre valencians i aragonesos, segurament perquè la part més potent de la noblesa valenciana procedia d’Aragó. Així, els valencians seien junt als representants aragonesos en les Corts generals, mentre que els catalans i els mallorquins formaven una representació conjunta sense diferenciar-se’n. Igualment, en les cerimònies de coronació també es guardava aquell mateix orde, puix els cordons que penjaven del cavall del rei eren oferits als aragonesos i valencians, per la banda dreta, i als catalans i mallorquins, per la banda esquerra. No debades, els mateixos Furs d’Aragó atribuïen la condició aragonesa a tot fill d’home aragonés, estiguera on estiguera i procedira d’on procedira sa mare. I, així les coses, el mateix Aznar Pardo de la Casta que hem citat adés, tot i ser considerat un valencià més de la seua època, era al mateix temps qualificat de «generació aragonesa» ‒sinònim de nació aleshores‒ pels jurats de València. 

Tot plegat, els habitants del territori valencià durant l’edat mitjana podien participar de diversos sentiments identitaris. Pels seus orígens molts d’ells podien ser considerats i sentir-se catalans, aproximadament uns dos terços de la població, o aragonesos, entorn d’un terç. I no és que uns s’assentaren en una part del regne i els altres en una altra, com durant molt de temps s’ha pensat, sinó que es mesclaren de manera indistinta ‒amb majories diferents en cada zona‒, segons ha explicat i demostrat fefaentment Enric Guinot en el seu llibre Els fundadors del Regne de València. Paga la pena recordar les seues paraules: 

No podem parlar d’una homogeneïtat de llocs d’origen en la gent que s’establí a cadascun dels pobles valencians. No hi ha ni un sol lloc on no es puguen trobar persones que pel seu cognom siguen només catalans o només aragonesos. Això vol dir que és un mite parlar del caràcter dual de la repoblació des d’un punt de vista territorial: unes comarques haurien estat repoblades per catalans i d’altres només per aragonesos. Aquesta afirmació simplista en realitat responia a la constatació, per part dels historiadors contemporanis, de l’existència d’una frontera lingüística castellà-valencià, juntament amb una confusió de conceptes històrics, en pensar que l’existència de furs aragonesos i de València en el sistema jurídic local implicava la respectiva homogeneïtat de procedència dels seus veïns. 

En aquest sentit, també és interessant recordar que una quarta part de la ciutat de València, la màxima defensora dels furs homònims, era d’origen aragonès a mitjan segle XIV ‒per dos terços de catalans, a més d’alguns castellans i navarresos. La presència massiva i simultània de catalans i aragonesos, per tant, fou un tret que caracteritzà tot el regne, de nord a sud, i que explica els estrets lligams que molts d’ells mantingueren amb les seues identitats d’origen durant tota l’edat mitjana. Cal destacar, però, que la primera identitat que els agrupà a tots en una sola consciència fou la valenciana, la que hem vist nàixer al llarg de les pàgines precedents. Persones com Arnau Samorera, Arnau de Valleriola, Pasqual Maçana, Gonzalo de Roda, Aznar o Pedro Pardo de la Casta, tot i tenir ben clars els seus orígens catalans o aragonesos, començaren a sentir-se també valencians, un gentilici que associaven no només al territori del Regne de València, sinó també a unes lleis, institucions i òrgans de govern propis, que els diferenciaven de la resta de pobles de l’Occident europeu. 

Per tant, no és que la identitat valenciana fora una forma particularitzant, regional o menor de la identitat catalana o de la identitat aragonesa, sinó que, ben al contrari, es tractava d’un fenomen totalment nou i, a més a més, inclusiu, que no entrava en contradicció directa amb aquelles. Responia, com hem vist, a un procés d’identificació amb els Furs de València, primer, i amb el regiment comú del regne a través de les Corts, després. Era, doncs, una consciència nova que per primera vegada unia col·lectivament tots els habitants del territori valencià, independentment del seu origen poblacional. Catalans i aragonesos es barrejaren i donaren lloc a una nova identitat, la valenciana. [...] Una identitat que, transformada constantment i modulada pels diversos canvis històrics, ha arribat fins als valencians del segle XXI. Valencians des de fa més de 650 anys.

Fragment del llibre Els valencians, des de quan són valencians? (Editorial Afers, 2016), disponible en llibreries i des d'ací per només 16 euros, sense cap cost d'enviament.

Les paraules i les coses: província, país i comarca

Les províncies, vora dos segles de centralisme estatal cuinat a Madrid

Etimològicament, “província” és una paraula lletja: es diu que ve del llatí “pro vincere” i que, per tant, designava els territoris conquerits per Roma, subjugats a foc i ferro pels soldats de l’exèrcit republicà o imperial. Una província era, literalment, un país vençut. L’origen etimològic de “país”, en canvi, és molt més bonic: del mateix llatí “pagus”, com “pagés”, denominava els districtes del camp, de la ruralia, de la terra. Hi havia una profunda connotació tel·lúrica en la seua utilització. Més tard va aparéixer la paraula “comarca”, que definia les zones situades al costat de la “marka”, un nom d’origen germànic que significava senyal, límit, frontera. Un sentit, per tant, merament geogràfic i utilitari. 

Passa de vegades que el sentit pristí dels mots perdura en els seus matisos i encara hui revela coses. És exactament el que succeeix amb estes tres paraules aplicades al cas dels valencians. Quan el Regne de València desaparegué el 1707 com a conseqüència de la victòria de Felip V en la Guerra de Successió, esdevingué una província d’Espanya, que posteriorment fou esquarterada en les actuals tres províncies per decisió del Secretari d’Estat Cea Bermúdez el 1833, a l’inici del procés de construcció de l’Estat liberal espanyol. Amb tot, un segle després, en la dècada de 1930, l’efervescència del valencianisme polític durant la Segona República féu que s’encunyara el terme País Valencià per a superar aquella divisió arbitrària. Del cor del poble valencià sorgí l’esperança de recuperar la unitat política llegada per la Història i precisament llavors es plantejaren les primeres propostes de divisió comarcal, formulades per a administrar de manera més coherent i racional el territori. 

Les comarques són un factor d’unitat dins de la gran diversitat valenciana. No debades, tenim un país molt heterogeni. Tot i la història que ens unix i l’existència d’una sèrie de trets comuns que ens particularitzen com a valencians, unes zones són prou diferents de les altres, ja siga en aspectes orogràfics, climatològics, lingüístics, etnogràfics, paisatgístics o de geografia urbana. El fet comarcal, per contra, és molt homogeni en tots els sentits i, en conseqüència, resulta una excel·lent base per a una gestió pública racional i eficient. El franquisme, tanmateix, arrasà amb tota esperança republicana de comarcalització i es dedicà a consolidar i aprofundir el govern centralitzat que havia heretat de l’Espanya borbònica. Com succeïa des de 1833, els governadors civils i les Diputacions provincials corresponents exerciren com a mera corretja de transmissió del que es decidia a Madrid. 

L’adveniment del règim democràtic significà, no obstant, un canvi important amb l’establiment, ja en la dècada de 1980, d’una administració territorial descentralitzada, l’autonòmica, que es fonamentava en l’existència d’uns territoris històrics anteriors. L’antic Regne de València, amb l’impuls dels que havien recuperat la noció de país, esdevingué novament un territori unitari autogovernat per la seua pròpia gent. Com sabem, però, l’espenta inicial no fou suficient. La idea de País Valencià fou reemplaçada ràpidament per la de Comunitat Valenciana i el desplegament autonòmic avançà amb un perfil molt baix: la llei de comarcalització prevista per l’Estatut de 1982 no arribà a desenvolupar-se mai, per exemple, i l’herència de les províncies fou assumida plenament. Pensades per a unes altres circumstàncies, les Diputacions provincials, amb les notables transferències rebudes de l’Estat, passaren a exercir tasques de suport als municipis, clarament infrafinançats. Al remat, però, exerceixen poques funcions i moltes de les que fan, en el terreny de la cultura o de les infraestructures, se solapen amb les d’altres administracions. 

Mentre les expectatives de creixement econòmic no han cessat, no hi ha hagut excessius problemes: s’ha anat fent per inèrcia. Però, ara que la crisi iniciada en 2008 ha deixat en evidència que moltes coses fallaven, veus autoritzades, com les del geògraf Joan Carles Membrado o el professor de Dret Administratiu Andrés Boix, reclamen un canvi profund en busca de la racionalització, l’eficàcia i la transparència. Boix, en concret, acaba de publicar l’assaig Una nova planta per als valencians (Fundació Nexe, 2013), en què proposa quatre punts bàsics: 

a) Una millora de la Generalitat que passaria per l’obtenció d’un finançament autonòmic just, la disseminació territorial de les institucions autonòmiques, la selecció exigent de funcionaris i la contractació de treballadors públics en règim laboral. 

b) La desaparició de la burocràcia provincial, de manera que les funcions de suport als municipis de les Diputacions serien assumides per la Generalitat i s’evitarien duplicitats. 

c) El reforçament del règim local amb una reforma del finançament municipal que permetria l’aprofundiment de les competències dels Ajuntaments.

 d) La incentivació dels sistemes de gestió comuna entre diversos municipis que oferirien servicis col·lectius a determinades zones. 

En este darrer àmbit segurament prendrien força les mancomunitats comarcals, ja que les comarques presenten una homogeneïtat forta i solen tindre interessos específics que elles mateixes podrien gestionar. En definitiva, la nova planta proposada per Andrés Boix, perfectament compatible amb l’actual sistema jurídic constitucional, resulta una aportació cabdal per al debat sobre la millora de l’administració pública. En compte d’actuar dins l’encotillament d’unes demarcacions creades per a unes funcions que ja no existixen, com les províncies, reforça la idea de país, de territori històric que encara unix els valencians, i s’acomoda a les necessitats reals dels ciutadans, és a dir, la dels servicis públics que se’ls han d’oferir a escala municipal i en un àmbit un poc més ampli, d’espectre comarcal o intercomarcal. El concepte de “província”, com antigament, destil·la encara un matís nociu per al futur dels valencians. Els de “país” i “comarca”, en canvi, van en plena en consonància amb el seu origen etimològic respectiu, vinculat, com hem vist, a la terra i la geografia. Les paraules i les coses.

La primera representació cartogràfica del Regne de València, de 1584

Nota: Al llarg de 2014 i 2015 vaig publicar un seguit d'articles en la Fundació Nexe que eren fruit de la conferència "L'aspiració valencianista", feta en el marc del VIIIé Seminari-Debat d'Idees Valencianistes de l'ACV Tirant lo Blanc. Ara els recupere ací.

El 25 d'Abril i el 29 de Juny, les dates commemoratives del valencianisme de preguerra

Felip V cap per avall, en la segona commemoració del 29 de Juny de 1707, feta en 1915, després de la de 1907

Mentres els historiadors esperem a vegades fins a tres i quatre anys en vore publicats els nostres articles, capítols i llibres acadèmics, una periodicitat indigna per a una disciplina científica i que, a més a més, perjudica la nostra pròpia carrera, la connexió per xarxes i Internet mostra constantment com de fàcil és col·laborar en el progrés del coneixement amb immediatesa, també en el camp historiogràfic. Ho dic en este cas arran del que vaig comentar l'altre dia quan em van demanar pel potenciament de la commemoració del 25 d'Abril com a Dia Nacional Valencià i, a banda de fer certes propostes -com poder vincular-lo al Ball de la bandera que fan a Beniarjó per Sant Marc o al llegat literari d'Ausias March- vaig recordar que el valencianisme de preguerra tractava d'impulsar més aïna el 29 de Juny, data del Decret de Nova Planta i l'abolició dels Furs del Regne de València, com a jornada patriòtica commemorativa. Pose ací d'on va sorgir la cosa (estalvie la contestació de Twitter, però incloc la de Facebook, més desenvolupada):

Ja en els comentaris Víctor Pastor Banyuls em va indicar que "si no vaig errat, Acció Nacionalista Valenciana feu en 1934 la "Diada de Dol Nacional" celebrada en 25 d'abril", però li vaig contestar que: "Sí, la Batalla d'Almansa i el 25 d'abril evidentment no es desconeixien, però la commemoració tradicional del valencianisme era el 29 de juny (el valencianisme polític nasqué de l'Assemblea Regionalista Valenciana feta en aquella data de 1907, en record del segon centenari del Decret de Nova Planta). De fet, aquell mateix any de 1934 Acció Nacionalista Valenciana, que havia posat la bandera valenciana a mitja asta en la seua seu pel 25 d'abril, feu el mateix el 29 de juny i llavors: 'Al migdia, dos agents de vigilància s'han personat a l'estatge social de l'entitat fent llevar tot seguit la Senyera per ordre del Governador'". És el que pensava a partir de la lectura de llibres, fullets i sobretot diaris i revistes de l'entorn valencianista de l'època: el 29 de Juny sempre es tenia més en ment i es rememorava de manera més freqüent en aquells escrits que el 25 d'Abril. De fet, era per això que sempre m'havia estranyat el que indicava Agustí Colomer sobre l'origen contemporani de la celebració del 25 d'Abril en vincular-lo a aquella Diada de Dol Nacional proposada en 1934 pel partit valencianista democristià Acció Nacionalista Valenciana, que es va concretar en una vetlada literària i en què les senyeres onejaren a mitja asta en les seus de les organitzacions valencianistes i en els edificis municipals de la ciutat de València i d'algunes altres localitats.

Em semblaven molts pocs anys de celebració -només tres fins a l'esclat de la Guerra Civil- i sense cap connexió aparent, a més a més, entre la iniciativa d'aquell partit de dreta catòlica i la recuperació de la jornada durant la Transició, que, com apunta Joan Francesc Mira, es va produir en 1977, amb un míting de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals al teatre El Micalet de València en record de la Batalla d'Almansa, i a partir de 1978 amb l'organització de concentracions i manifestacions per part d'Acció Cultural del País Valencià, una organització fundada eixe mateix any. En conseqüència, no vaig fer molt de cas quan el partit hereu d'Acció Nacionalista Valenciana, dit igual en l'actualitat, em va fer un recordatori en xarxes sobre la seua acció "pionera" de 1934. Però sí que en faig -i molt!- del post que acaba de publicar en el seu blog el filòleg i historiador Josep Daniel Climent, un dels majors experts en la història del valencianisme al llarg del segle XX. En ell, "25 d'abril, una commemoració centenària", indica que si bé l'origen del record de la pèrdua de l'autogovern estaria en l'Acte d'Afirmació Valencianista de 1914, amb l'objectiu de fer-lo cada any pel 29 de juny, aquella jornada no hauria quallat més enllà de 1915 i, per contra, entre 1918 i 1921 es va celebrar durant quatre anys consecutius per part de l'Agrupació Escolar Nacionalista i algunes altres entitats en la data del 25 d'abril, fent-la coincidir amb la derrota d'Almansa. Més tard, ja en la Segona República, el Centre d'Actuació Valencianista recordaria també la data a partir de 1932 i finalment, en 1934, Acció Nacionalista Valenciana proposaria l'esmentat Dia de Dol Nacional.

Evidentment, jo desconeixia les referències anteriors a l'any 1932 i per això és meravellós que en a penes un dia, sense haver d'esperar a processos de publicació eterns, en puga tindre accés gràcies a la rapidesa d'Internet. Ara bé, també vull aprofitar això per a compartir la informació que indica que el 29 de Juny va ser igualment commemorat i era una data de referència cabdal per al valencianisme de les quatre primeres dècades del segle XX. En primer lloc, com ja he indicat adés, cal tindre molt en compte que el valencianisme polític contemporani va nàixer de la mà de València Nova i Faustí Barberà justament en la commemoració del segon centenari del Decret de Nova Planta, per a la qual van congregar una Assemblea Regionalista Valenciana, "convocant per a els dies 28, 29 y 30 del pròxim mes de juny a tots els patriotes valencians a un congrés en què s'ha de estudiar una a una les fatals conseqüències que tingué per a València i Aragó la supressió del Furs, en mal hora decretada contra tota raó i justícia en 29 de Juny de 1707 per Felip V". A ella no només es van sumar aquells incipients nuclis valencianistes, sinó també els carlistes i els republicans sorianistes, entre els quals Josep Maria Escuder proposà en El Radical que: 

"El 29 de Juny deu ser dia de dol i de protesta per a tot valencià. Eixe dia duen amanéixer endolats tots els balcons i finestres de totes les cases de totes les poblacions valencianes. L'obrer que no tinga cobertor negre que pose el vestit o el mocador de la dona. Les banderes dels Círcols i Societats deuen penjar-se a mitja asta replegades amb grans llaços de crespó negre. Açò fins al migdia. De migdia per avant deu mudar-se la manifestació de dol en manifestació de protesta. A este fi deuen llevar-se els dols, hissar-se les banderes valencianes i lluir tots, hòmens i dones, xics i grans cavallers i senyores, els botonets i llaços dels colors valencians: blau cel, quatre barres roges i cinc grogues. En les poblacions valencianes a on hi haja estàtua del rei En Jaume I deu celebrar-se grandiosa i patriòtica manifestació per a dur corones de flors i reblir d'elles eixes estàtues. Tot açò deu repetir-se el mateix dia de cada any fins que tornem a tindre les llibertats que ens varen robar".

Amb tot, la certa efervescència que va seguir a l'Assemblea, amb un projecte fracassat de Solidaritat Valenciana de partits polítics i l'aparició del Centre Regionalista Valentí i la Joventut Valencianista, va decaure en 1910 i no va ser fins a 1913 quan l'esmentada Joventut Valencianista es va reconstituir, a Barcelona, i va proposar la celebració d'un Acte d'Afirmació Valencianista a finals de juliol de 1914. Poc abans, tot i que sense relació explícita, el 29 de juny apareixia en la portada de Las Provincias un article signat amb el pseudònim "Eugènic" que recordava aquella "trista data en la qual foren abolits els Furs de València", la qual "deixà a la dissortada pàtria en postració anorreadora, de la que encara no s'ha pogut deslliurar". I, com bé indicava Josep Daniel Climent, una de les resolucions de l'Acte va ser "la commemoració anyal, 29 de Juny, trista data de la pèrdua dels Furs i de la llibertat dels valencians arrabassades a la força per el despotisme d'un rei tirànic i funest", de manera que en 1915 no només Miquel Duran i Tortajada va proposar la vinculació d'un Aplec del Puig anual a eixa data concreta i la revista Pàtria Nova li va dedicar un monogràfic -ja amb una imatge de Felip V cap per avall-, sinó que la mateixa Joventut Valencianista de Barcelona va celebrar una "Festa de Pàtria Valenciana", "commemorativa de la trista data de 29 de Juny de 1707, en què nostre volgut reialme perdé ses llibertats a mans d'aquell botxí de pobles".

Igualment, si més no tres anys després, la Joventut Valencianista de Barcelona tornà a celebrar una altra "Festa de la Pàtria" el 29 de juny de 1918, amb una vetlada poètica a la qual s'adheriren la Joventut Valencianista de València, el Grup Regionalista d'Alacant, l'Associació Pro-Poesia Valenciana, Lo Rat Penat i els polítics Joan Pérez Lucia i Francesc  Cambó, i de la qual, a més a més, isqué la publicació del fullet 29 juny de 1707, amb textos històrics i literaris d'Eduard Martínez Ferrando, Jacint Maria Mustieles, Josep Blanquer, Josep Garcia Conejos i l'esmentat Miquel Duran i Tortajada per tal de "despertar el sentimiento nacionalista entre los valencianos". En paral·lel, aquell mateix dia La Correspondencia de Valencia obria en portada amb un article de l'erudit d'Altea Francesc Martínez, titulat "Quan el mal està en Almansa a tots alcança", en el qual explicava que la conseqüència directa de la batalla havia estat l'abolició foral ordenada en aquella data de juny. De 1919, no obstant això, no tenim constància de la celebració, però el mateix diari tornava a rememorar la jornada amb una breu nota en portada, que parlava de la imposició de "les lleis i la llengua de Castella", i també amb un text en l'interior de Vicent Tomàs i Martí que també ho recordava: "mai més des d'aquella hora fatídica, des d'aquell 29 de juny de 1707, havem fruït de la llibertat que fa grans als pobles". Així mateix, Carles Salvador va publicar en El Cuento del Dumenche la poesia "En el 29 de juny", sobre "el maleït Felip V".

A l'any següent, en tot cas, sí que es tornà a fer un acte, esta vegada en València, en 1920, amb un "gran míting" d'Unió Valencianista i Joventut Valencianista en el qual participaren el mateix Tomàs i Martí, Lluís Cebrian, Pasqual Asins, Adolf Pizcueta, Roger Botí -en representació dels valencianista d'Alcoi- i Francesc Almela i Vives, "qui digué que el 29 de juny és un jorn de melancolies; [...] l'aniversari de quan un rei borbònic donà el decret que suposà la màxima depressió del poble valencià". De fet, segons es recollia en un resum posterior de les accions realitzades durant aquella anualitat, al llarg de 1920 els valencianistes celebraren tant el 25 d'Abril, amb els actes esmentats abans de l'Agrupació Escolar Nacionalista, com el 29 de Juny, amb aquell acte polític, i encara l'11 de Setembre, amb l'enviament a Barcelona per part de la Joventut Valencianista de dos corones de flors al monument de Casanova, i el 9 d'Octubre, "commemorant l'entrada del rei en Jaume" en la ciutat de València amb "uns parlaments valencianistes al peu del seu monument". Igualment, en 1921 la Unió Valencianista, l'Agrupació Escolar Nacionalista, la Joventut Nacionalista Obrera i la Joventut Valencianista tornaren a celebrar un "míting patriòtic" -en la seu de la darrera, en el carrer les Barques 17, i amb l'adhesió de diverses Joventuts Aragonesistes i de Nostra Parla de Barcelona-, que es va anunciar en la portada de La Correspondencia de Valencia, la qual obria, de fet, amb diversos articles especials sobre el "29 junio 1707" i tornava a reproduir la Declaració Valencianista de 1918. En l'acte, presidit per Ignasi Villalonga, van intervindre Lluís Cebrian, Vicent Tomàs i Martí, Rafael Arteseros i Maximilià Thous, que van recordar "el luctuoso período de 1707, que dio fin a la libertad de Valencia".

De l'any 1922, amb tot, no tenim notícies sobre la possible commemoració del 29 de Juny, mentres que en 1923, si més no, les dos principals publicacions valencianistes del moment feren sengles recordatoris: Pàtria Nova, amb un breu sobre la pèrdua "de les llibertats valencianes" i el telefonema rebut de Nostra Parla de Barcelona amb l'adhesió "en tan luctuosa data", i El Crit de la Muntanya, amb una "poesia de Carles Salvador, glossant el dia 29 de juny" -que no hem pogut consultar, però que possiblement era la mateixa que ja hem indicat de 1919-. En eixe mateix any, d'altra banda, el castellonenc Gaietà Huguet recordava "el tiránico decreto del rey francés Felipe V, de 29 de junio de 1707", en un article en Las Provincias titulat "El renacimiento valencianista antre el centralismo y catalanismo". Però des de llavors fins als anys 30, com a conseqüència de la Dictadura de Primo de Rivera, tot acte de reivindicació valencianista va quedar suspés i, per tant, no serà fins a l'arribada de la Segona República que torna a documentar-se el record públic del 29 de Juny com a data vinculada al Decret de Nova Planta, ara bàsicament a través d'articles en premsa, algunes reunions valencianistes i la baixada a mitja asta de la senyera valenciana.

Així, per exemple, als dos mesos i mig de la instauració de la república va eixir el primer número de la segona època del setmanari valencianista de dreta El Poble Valencià, en juliol de 1931, justament amb un especial sobre "La data del 29 de Juny de 1707", amb una vinyeta de Felip V, "el... que ens robà les llibertats", informant, a més a més, que "entusiastes representants d'entitats valencianistes" s'havien reunit per a organitzar els "actes commemoratius" corresponents i havien decidit enviar un telegrama al president Alcalá-Zamora i a l'alcalde d'Almansa per tal de demanar-los la "demolición monumento que allí celebra victoria ignominiosa tropas primer Borbón Felipe V, verdugo patria nuestra". Altrament, a l'any següent, en 1932, Bernat Bono i Barber, del Centre d'Actuació Valencianista, publicava un article en la segona pàgina de Las Provincias recordant que "fa 225 anys que... un rei unitari i uniformiste, importat de França, ens abolia, en un acte de despotisme, nostres gloriosos Furs i privilegis", per la qual cosa acabava arengant la ciutadania: "Valencià, recorda sempre la data infamatòria de 29 de Juny del 1707; treballa per el nostre Estatut que vindria a reconéixer la personalitat històrica del País Valencià i mereixeràs les alabances dels teus germans i la gratitud de les generacions futures!". De fet, segons relatava el setmanari El Camí, el mateix Centre d'Actuació Valencianista va celebrar una "vetlada commemorativa de la data d'abolició dels nostres Furs, la qual va constituir un gran èxit", amb la participació d'Emili Cebrian, Àngel Castanyer i Joaquim Reig, qui, en un vibrant discurs, blasmà la pèrdua de les llibertats i el menyspreu de la llengua valenciana, "fent vots perquè la glòria del País Valencià retorne, plena de modernitat, a tindre aquell prestigi que fon enveja del món". Així mateix, es tornà a enviar un telegrama, en esta ocasió al president del Govern Manuel Azaña, demanant "ser derrocado monumento que en Almansa perpetúa espíritu dinastías absolutistas escarnio personalidad valenciana”.

A l'any següent, la data caigué dins de la II Setmana Cultural Valenciana que organitzaren el mateix Centre d'Actuació Valencianista i l'Ajuntament de València, entre el 23 de juny i el 3 de juliol de 1933, però almenys en El Camí, la principal publicació valencianista del moment, no s'hi feu cap menció explícita de la possible commemoració. En este sentit, cal dir que cada jornada era temàtica, potser per orde d'importància i, així les coses, la primera era el Dia de la Pàtria, la segona el Dia de la Llengua, la tercera el Dia de l'Economia, etc., i el 29 de juny era simplement el Dia del Teatre. En qualsevol cas, en un "míting" o "acte d'afirmació valencianista" celebrat aquell mateix dia pel Centre a Patraix el primer dels oradors, Manuel Marco, no s'oblidà de recordar que "feia anys de la publicació del decret de Felip V, en què 'por justo derecho de conquista' ens llevaren els Furs i matà la nostra personalitat" i, segons la crònica d'El Camí, "donà lectura al decret, fent alguns comentaris". Aquell any, d'altra banda, s'encetà una veritable campanya per l'enderrocament de l'obelisc que commemorava la Batalla d'Almansa, mitjançant nombroses peticions realitzades a l'alcalde de la localitat castellana per part de diversos Ajuntaments valencians, i ara, a diferència dels dos anys anteriors, es va fer pel 25 d'Abril. 

L'obelisc en commemoració de la victòria borbònica en la Batalla d'Almansa va ser posat per orde del mateix Felip V en 1707. Va ser enderrocat durant la Revolució Gloriosa de 1868, però el Duc d'Alba va finançar un altre en 1925, dins del poble, que va ser enderrocat en 1936. Finalment, en els darrers anys s'ha tornat a instal·lar un altre, al costat del lloc de la batalla, ara en memòria dels morts i per la pau, amb ofrenes florals de tots els participants en la batalla.

De fet, va ser a l'any següent, en 1934, quan es va fer l'esmentada proposta d'Acció Nacionalista Valenciana, a través del seu president Antoni Senent, que demanà a l'Ajuntament de València que el 25 d'Abril fora commemorat, de manera que "onege la bandera valenciana a mitja asta de totes les dependències de la vostra jurisdicció, en senyal de dol per la pèrdua de les nostres llibertats i la mort dels defensors de la nostra independència (proveint de banderes valencianes als edificis que carixen d'elles, com el Vestuari, Asilo, Escoles, etc.)". Amb tot, en la mateixa notícia d'El Camí en què es ressenyava la proposta s'indicava que "les conseqüències d'aquella desfeta són encara hui ben remarcables, puix per la pragmàtica reial del 29 de Juny del mateix any quedaríem sotmesos a les lleis i magistrats castellans", la qual cosa, sumada al que recollia poc després Acció, l'òrgan d'expressió del mateix partit Acció Nacionalista Valenciana, m'havia fet pensar sempre en la primacia -tant en el temps com en les accions- de la data de juny sobre la d'abril en el valencianisme de preguerra. En concret, en el darrer número de juny de 1934 s'explicava que, "com anys anteriors, les entitats valencianistes, posaren a mig pal la bandera en senyal de dol per l'aniversari de la trista i dissortada data del 29 de juny", és a dir, que possiblement des de 1931 o 1932 ja es venia fent i, encara més, la cosa devia ser tan simbòlica que dos policies es presentaren en la seu del partit, en el carrer de Cavallers 3, per tal de retirar "la Senyera per ordre del Governador". 

En conseqüència, això va provocar airades respostes de l'organització política, que va enviar telegrames al president del Govern, el valencià Ricard Samper, i al Ministre de Governació, protestant contra l'"arbitraria medida Gobernador retirando Bandera media hasta puesta conmemoración trista fecha 29 junio decreto primer Borbón derogando fueros valencianos". De fet, a la següent setmana Acció obria en portada amb un article titulat "No és cap delit posar la BANDERA VALENCIANA al balcó", en què tornava a demanar la intervenció del president del Govern -"la mateixa que embolcalla les despulles de vostre mestre Blasco Ibáñez"- i es feia una comparació entre el 29 de juny de 1707 i el de 1934, concloent que "COM VOREU, GERMANS, HAN PASSAT ELS ANYS, PERÒ ENCARA PERSISTIX L'OPRESSIÓ CENTRALISADORA 'por justo derecho de conquista'". S'hi explicava, a més, que no era la primera prohibició arbitrària semblant que s'havia produït durant el període republicà:

"No ens estranya el fet; no és la primera vegada que passen coses semblants a nostra Pàtria. Fa dos anys fon també prohibida l'exhibició de la bandera valenciana al carrer per una de eixes aus de passada que els valencians venim patint des de fa més de dos-cents anys, 'si no iba acompañada de la nacional' -es clar que de la d'ells, de la espanyola-. També per la mateixa època i pel mateix 'Gobernador Civil' era suspesa la radiació dels Jocs Florals valencians pel sol motiu d'emprar en ells únicament la llengua valenciana. Fa pocs mesos, el representant d'aquell poder espanyol a la ciutat germana de Castelló sancionava amb fortes multes als valencianistes d'aquella població per haver posat al balcó del seu estatge social una lliçó en valencià escrita a una pissarra. Esta actitud dictatorial i absolutista, adoptada pel representant de l'Estat espanyol a València, està més prop d'aquell fet de Felip V que commemoràvem que de les paraules que referents a l'autonomia i llibertats valencianes exposava el cap el cap del Govern central Sr. Samper, en el seu discurs de 25 de juny passat, al saló de sessions de les Corts espanyoles".

En el mateix número d'Acció, però, també es recollia que, quan la publicació ja estava en màquines, s'havia rebut la disculpa pública del Governador Civil i un telegrama del president Samper retractant-se per la prohibició: "Recojo vuestras justas y legítimas aspiraciones que no pueden sentirse perjudicadas por confusión agentes subalternos ajena al derecho de esa entidad valencianista a solemnizar efemérides". Així les coses, l'acte de desgreuge que s'havia previst es va suspendre i a l'any següent, en 1935, Acció Valenciana -que havia llevat del nom el terme Nacionalista- tornà a celebrar tant el 25 d'Abril, amb una missa i una vetlada poètica en la qual participaren Pasqual Asins, Josep Maria Esteve, Josep Maria Bayarri, Vicent Casp i Carles Salvador, com el 29 de Juny, amb la publicació d'un manifest amb el seu ideari, "aprofitant la data tristament cèlebre", que es dirigia als "patriotes catòlics" per tal que s'afiliaren al partit i enrobustir així "les esquadres de jóvens que sota el guiatge de la nostra Senyera nacional, sense més companyia que la Creu de Crist, es llança ardidamenta i valerosa en retrobament d'una Pàtria lliure". Aquell dia, a més, s'havia previst una conferència de l'historiador Joan Beneyto, que s'hagué de suspendre "per causes alienes al Consell Directiu", i el partit s'adreçà també a les tres Diputacions valenciana i l'Ajuntament de València per demanar novament que "en commemoració del 29 de juny de 1707 siga enlairada a mig pal la Bandera Nacional Valenciana", amb el convenciment que "almenys totes les entitats valencianistes posaran dol a la Senyera de la nostra Pàtria, mostrant-la a la balconada del seus estatges perquè al mateix temps servixca de record als fills de la terra d'un dia de dissort de la seua Pàtria". 

Finalment, 1936 és l'únic any en què no sembla detectar-se cap esment durant la Segona República a la commemoració del 29 de Juny, ja en les agitades vespres del colp d'Estat i l'inici de la Guerra Civil a penes tres setmanes més tard. Per contra, el 25 d'Abril sí que es va recordar, fonamentalment per part de les organitzacions valencianistes i, sobretot, de la mà de la mateixa Acció Valencianista, segons explicava el seu òrgan d'expressió: "Commemorant la batalla d'Almansa. Acció Valenciana celebra la Diada de Dol Nacional. Desapercebuda com sempre per a la majoria dels valencians ha passat la data dolorosa de la batalla d'Almansa. Poques banderes onejaren a mig pal, entre elles la d'Acció Valenciana i la de l'Ajuntament, esta última a proposta del regidor senyor Monmeneu. Ha segut com en anys anteriors Acció Valenciana qui ha fet remembrança de tan dissortada efemèride. Pel matí es celebrà en l'antiga capellà de Sant Jaume una missa per l'ànima dels valencians que periren el 25 d'abril del 1707 defensant les llibertats valencianes, a la que assistí selecta concurrència i per la vesprada tingué lloc al seu estatge social una vetllada a la que assistí nombrós públic i en la que prengueren part els inspirats poetes senyors Casp (Vicent), Esteve Victòria i Salvador (Carles), que llegiren composicions adients a la data que es commemorava". En acabar els poetes Nicolau Primitiu Gómez Serrano va fer una conferència, "plena de magnífiques orientacions patriòtiques", on novament tornava a connectar la derrota d'Almansa amb "l'abolició dels nostres furs" el 29 de juny de 1707, i també van arribar les adhesions de l'esmentat Monmeneu, de Joan Manuel Borràs Jarque i d'Unió Democràtica de Catalunya, que va enviar el telegrama "En aniversari dolorós saludem País Valencià".

En definitiva, per tot allò exposat, especialment perquè no coneixia els precedents de 1918-1921, pensava que el 29 de Juny era la commemoració preponderant entre els valencianistes de l'època, des del segon centenari i l'Assemblea Regionalista de 1907 fins a les commemoracions diverses de la Segona República, cosa que evidentment s'ha de matisar notablement i corregir amb el que exposen Josep Daniel Climent i Agustí Colomer: ja des de 1918 es va commemorar també el 25 d'Abril i durant el període republicà també s'hi van fer celebracions, especialment promogudes per Acció Nacionalista Valenciana. La represa posterior de 1977, però, després del fort trencament generacional produït per la Guerra Civil i el franquisme, sembla una decisió presa sense connexió directa amb tot allò, la qual cosa, en qualsevol cas, va deixar pel camí l'altra data tradicional de commemoració del valencianisme de la primera mitat del segle XX, el 29 de Juny, en record del Decret de Nova Planta de 1707 que va abolir els Furs i les institucions d'autogovern del Regne de València. En l'actualitat poc importa: les dos fan referència a uns mateixos fets i, com deia al principi, allò important des d'un punt de vista valencianista és tractar d'intensificar d'una manera o d'una altra -institucionalment o popularment- la celebració ja consolidada en les darreres dècades i que, a més a més, és oficialment des de 2016 el Dia de les Corts Valencianes.  

Personalment, en tot cas, em quede amb una altra lliçó: la de la immediatesa del coneixement històric que possibilita la compartició d'informació a través de les xarxes i d'Internet. Tant de bo en la historiografia hi haguera un canvi de paradigma al respecte: tot publicat digitalment i en terminis que, permetent l'avaluació per parells, siguen de sis mesos com a màxim...

El 25 d'Abril de 1936, el darrer que va celebrar el valencianisme abans de la represa de 1977