Una capitalitat seductora per a un país heterogeni

Peníscola en festes (Wilmar Photography)

Diuen que Espanya és un Estat extremadament divers i tenen raó. De l’Atlàntic a la Mediterrània, dels litorals atapeïts a les planures deshabitades, de la mar a la muntanya, de la península a les illes, de la pluja constant al sol perenne, del predomini del castellà al d’altres llengües seculars, de la gaita a la guitarra, de la sidra al vi o del marmitako al gaspatxo. Fins a cert punt és ben normal en un espai tan gran i amb 46 milions de pobladors: també són diversos, per exemple, França o Itàlia. No és tan habitual, però, en països més menuts, com el valencià, que ronda els 5 milions d’habitants, els mateixos que tenen, per exemple, Dinamarca, Finlàndia, Eslovènia, Noruega o Irlanda. 

Tot i que comunament els valencians som vistos en bloc com un lloc de sol, platja, paella i festa, el territori és molt més heterogeni del que sembla a priori. Ens unixen una història i un gentilici comuns, els de l’antic Regne de València, i ens particularitzen una sèrie de trets culturals clarament identificables en el paisatge, la gastronomia, les festes o la llengua. No obstant això, si apamem el terreny amb cert detall ens sorprén una àmplia diversitat, molt més gran que la d’altres regions ibèriques. En realitat, no som homogenis ni quant als aspectes lingüístics (el valencià és l’idioma històric de la major part del país, però el castellà també té una presència important), ni festius (les Santantonades, Gaiates, Falles, Moros i Cristians o Fogueres es distribuïxen desigualment), ni gastronòmics (què dir de la gran varietat territorial d’arrossos, embotits, dolços i begudes o de les especialitzacions locals, com l’allipebre, la pericana i els gaspatxos), ni paisatgístics (de les hortes als secans, dels camps de tarongers als d’arròs, de les vinyes als palmerars o de les platges caloroses d’arena i de roca a un interior fred i muntanyenc, farcit de pics i de valls). 

Tampoc en un sector tan important com l’econòmic hi ha unitat. Si bé el turisme és important a tot arreu, el gran comerç se centra en l’àrea metropolitana de València i en els ports de Castelló, Sagunt, Gandia i Alacant, mentres que la producció industrial presenta importants diferències geogràfiques: ceràmica i taulells al nord; automòbils, mobles i alimentació al centre; tèxtil i joguets més avall; i calçat, estores o plàstics a l’extrem meridional. Un país, el valencià, divers, ben divers. De fet, també hi ha divergències notables, algunes radicals, pel que fa a les mentalitats i els sentiments identitaris hegemònics existents, per exemple, entre els habitants dels Ports i el Baix Segura, l’Alacantí i la Plana, l’Alcoià i l’Horta o la Marina i el Racó d’Ademús. 

Generalment, però, no hi ha país que puga construir-se de manera vertebrada ni persistir en el temps sense una capital que exercisca de pal de paller i guia ferma del conjunt. Pràcticament tots els nacionalismes que ens envolten ho demostren, començant pels que tenim més a prop, l’espanyol i el català, en els quals Madrid i Barcelona acomplixen una funció bàsica, primordial, de vegades totpoderosa. I això ha estat sobretot així precisament des que els nacionalismes corresponents hi prengueren embranzida. Per exemple, en la dècada de 1880, en un moment en què el catalanisme encara es trobava a les beceroles i era un moviment minoritari però ascendent, en una situació potser semblant a la del valencianisme actual, Valentí Almirall, un dels seus principals teòrics, afirmava: “Pera tot Catalunya, Barcelona és la capital, la directora, la que dona'l to a totes las manifestacions catalanas. Sas virtuts y sos vicis s’espargeixen per tota la regió”. 

De fet, també els historiadors actuals han coincidit a assenyalar la importància cabdal que tingué per al creixement i l’èxit del nacionalisme català el gran canvi econòmic i mental que la ciutat de Barcelona experimentà precisament llavors. Segons afirma Jordi Casassas, “hi havia una barreja excitant de provincialisme i sentit naixent de metròpoli per la qual Barcelona va poder reivindicar una certa capitalitat moral de tot Catalunya”. I, com explica Josep Termes, “la Barcelona de fi de segle va passar de ser una ciutat provinciana espanyola més a esdevenir capital de Catalunya i ciutat europea; si fins a mitjan segle XIX els catalans que volien assolir un paper important feien el mateix que tots els provincians espanyols, o sigui anar a Madrid, centre del poder i de la cultura, i no pas a Barcelona, a la fi de la centúria s’invertiren les coses: Barcelona va esdevenir una bona plaça perquè els catalans il·lustres hi triomfessin”. 

Evidentment, una transformació d’eixes característiques requerix prèviament de dos condicions: una de naturalesa econòmica, que la capital lidere les estructures bàsiques del país i sàpia donar joc o impulsar fermament les que es concentren en altres zones; i una altra de caràcter polític, que crega realment ser la capital d’un país propi i amb futur, i que les seues actuacions en eixe sentit aconseguisquen el reconeixement de la resta del territori. El primer valencianisme, el de finals del segle XIX, tenia clara esta darrera premissa i és que no debades nasqué a la ciutat de València. Constantí Llombart, Teodor Llorente o Jacint Labaila eren fills de la capital i en ella començà el moviment de la Renaixença i s’establiren les primeres organitzacions valencianistes, com Lo Rat Penat o València Nova. El seu propòsit era encara regionalista, amb una clara vinculació amb la “mare Espanya”, però foren pràcticament els únics que en aquell moment lluitaren per recuperar i potenciar la unió entre els habitants de les tres províncies valencianes. Així ho cantava el mateix Llorente en la visita que Lo Rat Penat feu a Alacant en 1908: “¡Fills del gloriós Lucentum!¡Fills de la hermosa Edeta! Formem un estret rogle; donem-se be les mans. De la unió naix la forsa; y ella el valor completa; jurem ser pera sempre tots uns, tots valencians”. 

Precisament aleshores, d’aquells regionalistes nasqueren les primeres fornades de nacionalistes valencians, els Ignasi Villalonga, Daniel Martínez Ferrando, Maximilià Thous, Adolf Pizcueta o Joaquim Reig, que impulsaren fins a la Guerra Civil un valencianisme amb voluntat de país i consciència de capitalitat per a València. No debades el primer alcalde a presentar una moció per tal que les escoles que rebien subvencions municipals alfabetitzaren els seus alumnes en valencià fou el de la capital, el republicà blasquista i valencianista Faustí Valentín en 1919. També el primer alcalde a rebre la Segona República en abril de 1931 amb un ban municipal en valencià fou el blasquista Vicent Marco Miranda: “No hi ha des d’este moment atres autoritats legítimes que les naixendes de la voluntad soberana del poble: la Junta Provisional Republicana i els Ajuntaments en totes les ciutats, pobles i viles de la terra valenciana”. 

Tanmateix, la guerra de 1936 i la dictadura posterior arrasaren allò, desapareixent tota consciència política de país fins que en els anys 60 i 70 prengué impuls un nou valencianisme, que, no obstant això, ja no es feu predominantment des de la capital com abans, sinó més prompte des del ressorgiment social i cultural de les comarques, amb una certa animadversió cap a la ciutat de València, que sens dubte se l’havia guanyada des del punt de vista valencianista, després del brutal procés de defecció lingüística i aprofundiment de la mentalitat provinciana que havia protagonitzat durant el franquisme. 

En l’actualitat, però, el valencianisme i, per tant l’autoreferència col·lectiva al país dels valencians, ha trobat novament espais polítics, socials i culturals dins de la mateixa capital, que, fins i tot sense voler-ho, exercix una enorme força d’atracció, ja que concentra, amb el seu hinterland urbà, més d’un milió i mig d’habitants, vora la tercera part del conjunt del territori. En concret, l’actual alcalde i algunes de les regidories governants recullen en la seua acció de govern certs plantejaments valencianistes i, encara que molt tímidament, tracten de mirar més enllà de la pròpia àrea metropolitana. Tot i que a poc a poc, la idea d’una capitalitat del país oberta i proactiva avança per a deixar arrere la mentalitat individualista, arbitrària i desvertebradora que ha prevalgut durant tant de temps, especialment des del decret de Nova Planta de 1707. 

No debades, al conjunt dels valencians ens convé un projecte de capital que actue com a líder i representant d’un gran país de cinc milions d’habitants, des de Sant Rafel del Maestrat fins al Pilar de la Foradada i des de Vallanca fins a Xàbia; i també, alhora, un projecte de país que faça sentir els habitants de la capital més valencians –en el sentit ampli de la paraula– i que, a un mateix temps, aconseguisca l’adhesió i el suport de tots els ciutadans del territori. No és una tasca només dels polítics, sinó també dels empresaris, els mitjans de comunicació, els agents culturals i la ciutadania en general. Si València seduïx al país i el país seduïx a València tots n’eixirem guanyant. Tindrem una veu més potent que serà capaç d’impulsar la unitat dins de la diversitat i de liderar amb fermesa la millora del benestar del conjunt dels valencians.

Estes i moltes altres reflexions de passat, present i futur en el llibre de Vicent Baydal, Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians (Llibres de la Drassana, 2019), per només 19,75 euros sense cap cost d'enviament: http://bit.ly/36iTcn7

Les Corts Valencianes i el Palau dels Borja: quan la història es retroba

Palau de les Corts Valencianes en l'actualitat

València va ser l’únic regne de conquesta baixmedieval amb lleis i també amb Corts pròpies. Ni el Regne de Toledo, ni el de Sevilla, ni el de Múrcia, ni el de Granada, ni tan sols el de Mallorca, van gaudir d’aquella autonomia jurídica i parlamentària. La decisió inicial la prengué Jaume I en promulgar en 1238 els Costums o Furs de València per al conjunt del territori que estava conquerint llavors: «Com manaments sien de dret honestament viure e altre no agreujar, e son dret a cascú donar, e els prínceps de les terres hagen reebuts los governaments dels regnes per ço que donassen egualment son dret tan bé al pobre com al rich, costumes en aquesta reyal ciutat de València e en tot lo regne fem e ordenam». I la posterior aparició de les Corts estigué precisament vinculada a la dissensió entre la ciutat i les viles reials, d’una banda, i la noblesa, d’una altra, a l’hora d’acceptar aquell codi legislatiu: com que els nobles el rebutjaven, el mateix monarca tractà d’arribar a un gran acord a través de la legitimitat que podien oferir les Corts, congregades per primera vegada en 1261.

Tanmateix, la disputa s’allargà durant vora set dècades, durant les quals els principals nobles del regne obstaculitzaren tant com pogueren el desenvolupament de les Corts, malgrat les crides dels juristes de l’estament reial al «bé comú e manteniment de justícia» que la cultura parlamentària podia prodigar. Finalment, el gran i perseguit acord arribà en les Corts de 1329-1330, quan els Furs de València passaren a regir la pràctica totalitat del territori i les assemblees parlamentàries començaren a ser emprades per tots els dirigents com a fòrum de debat. A penes uns anys després, de fet, assolien una representativitat plena del conjunt de la comunitat política: «La dita Cort General representa tot lo Regne de València, car en la celebració et sol·lempnitat d’aquella són los prelats, religiosos e persones eclesiàstiques, qui fan un e lo primer membre; los richs hòmens, cavallers e generosos, qui fan lo segon membre; los ciutadans et hòmens de viles del dit regne, qui fan lo terçer membre de la dita Cort; e no és presumpció ne semblant de veritat ne deu alcun creure que tots los membres de la Cort, en la qual ha tantes sàvies persones e moltes en dignitat e noblea constituïdes, se acordassen ne consentissen a fer tort o prejudici a alcú».

Evidentment, els prelats, nobles i prohoms urbans presents en les reunions miraven en primer lloc pels seus propis interessos, però alhora també actuaven per la «tranquil·litat e bon estament de la terra» i miraven d’evitar tota «cosa contrària a justícia, rahó, egualtat e honestat», bo i procurant el «servey de la cosa pública». No debades, les Corts servien en primer lloc per a renovar el pacte existent entre el regne i els successius monarques a través del jurament del rei i els Furs, però no només això, sinó que a més a més eren l’organisme polític mitjançant el qual s’adequaven les lleis a la realitat de cada moment, es corregien les actuacions arbitràries de l’administració i s’aprovaven els impostos que havien de finançar les guerres de la Corona i també la defensa del mateix territori valencià. Eren, en definitiva, un lloc de diàleg i negociació, des del qual es gestionava la col·lectivitat valenciana, conformada pel conjunt d’habitants que poblaven les terres de Vinaròs a Oriola.

En eixe sentit, les Corts eren també un espai de trobada i autoafirmació col·lectiva de les elits del regne, entre les quals sempre hi hagué, des del segle XIV, els ducs de Gandia, descendents de Jaume I i fundadors a la ciutat de València del palau que amb el temps seria engrandit i embellit pels Borja, quan, a finals del XV, adquiriren el ducat i totes les seues possessions. Eren, justament, una de les mostres més enlluernadores del Segle d’Or valencià, l’exemple de com aquella hibridació d’aragonesos i catalans arribats a partir de la conquesta cristiana –els valencians– pogué assolir el cim del món, el papat, al caliu de l’entramat institucional i eclesiàstic del Regne de València i la Corona d’Aragó. I encara més avant, tot i que ben enquadrats dins dels engranatges de la nova Monarquia Hispànica, continuarien exercint com a líders dels valencians, segons constatava el cronista asturià Diego Suárez, en afirmar que tots ells acudirien en defensa del mestre de Montesa Galceran de Borja, si este corria perill al seu virregnat d’Orà, en la dècada de 1570: «estaba todo el Reyno de Valencia bien prevenido en el exercicio de las armas y, encoraginados viendo a su maestre sitiado, su caballería y no caballería pasarían, aunque fuese a nado, a socorrerle».

Certament, el terrible daltabaix econòmic provocat en 1609 per l’expulsió dels moriscos afeblí notablement tant el lideratge de les elits autòctones com el paper de les Corts, però res comparable a la brutal abolició dels Furs de València i el conjunt d’institucions públiques decretat per Felip V en 1707, en plena Guerra de Successió, que, a través de l’absolutisme, el centralisme i la militarització, acabà amb qualsevol possibilitat de gestió negociada, comuna i consensuada de la col·lectivitat valenciana. I just llavors, potser com a metàfora dels temps, el ducat de Gandia i amb ell el palau dels Borja passaren a dinasties castellanes absentistes que finalment, a mitjan segle XIX, vengueren l’edifici a una família d’industrials catalans per a la seua reconversió durant un temps en fàbrica sedera, abans d’esdevindre marquesos de Benicarló. Probablement això el salvà de la piqueta, mentre la desídia pel propi passat demolia sense pietat tants altres monuments d’incalculable valor patrimonial, com el palau del Real, la casa de la Ciutat, el palau de l’Ambaixador Vich o el palau de Mossén Sorell, davant l’amarga queixa dels primers corrents d’enfortiment de la personalitat col·lectiva perduda, que encara brollava del fons de la història.

Els mateixos corrents que feren possible la instauració d’un fugaç Estat regional durant la Segona República de 1931 i d’un Estat autonòmic amb la Constitució de 1978, que ha anat bastint la progressiva recuperació d’un sistema institucional dirigit a atendre els interessos dels valencians, una altra vegada des de Vinaròs fins a Oriola. És per això que la decisió d’instal·lar la seu de les noves Corts Valencianes al palau dels Borja significà un feliç retrobament amb la història pròpia, enllaçant així amb els beneficis materials d’un autogovern secular, amb l’esplendor i la projecció del Segle d’Or i amb un lideratge polític entés en clau valenciana. Potser, per cert, és hora de prendre la mateixa decisió amb un altre dels grans edificis històrics de València, el convent de Sant Doménec, seu recurrent de les mateixes Corts al llarg de la història foral i encara, a estes alçades, reservat a usos militars.

El Palau dels marquesos de Benicarló, abans de la seua darrera restauració

La Casa del Metge o, més ben dit, el Palauet Maria Burgos

Palauet de Maria Burgos. Foto: Gobike

Darrerament s'ha posat de moda parlar de la Casa o Xalet del Metge de l'avinguda del Port de València. No debades, després de més d'una dècada sense habitar, des de 2007, finalment hi ha hagut un comprador particular que l'ha adquirida i l'està restaurant, a través de l'estudi d'arquitectura de Javier Hidalgo Mora, per a tornar a fer d'ella una residència unifamiliar. I és que l'edifici, enmig d'una avinguda on predominen els blocs de vivendes de les darreres dècades, no passa desapercebut per la seua singularitat com a palauet o xalet d'estil romàntic, amb un destacat mirador central i dos torres, una quadrangular i una altra hexagonal, més menuda i amb coberta apuntada, que sempre han fet volar cap al misteri la imaginació dels vianants i la ciutadania valenciana. Fet i fet, les obres de l'arquitecte Javier Goerlich, tot i la seua joventut en el moment de dissenyar, esta en 1921 sobre un projecte previ de Ricardo Cerdà, sempre han deixat petjada al cap i casal durant la seua extensa trajectòria...

Però ací no vull parlar del seu valor arquitectònic -que evidentment el té-, ni la seua vinculació a la trajectòria del mateix Javier Goerlich -una de les seues primeres grans fites-, ni el seu reconeixement ciutadà -ben constatable, amb la creació d'un nom popular per a la casa-, sinó que voldria destacar un aspecte que considere que no s'ha remarcat suficientment i aportar-ne algunes dades documentals. Es tracta del fet que, malgrat eixe nom popular amb què es coneix, ja explicat amb cert detall en este post de Valencia Bonita i en el qual ens endinsarem després, un dels valors afegits de l'edifici és que és un dels pocs xalets burgesos de la ciutat -o potser l'únic- que va ser encarregat per una dona, Maria Burgos Romero. En concret, segons es pot deduir de les notícies que dona la premsa de l'època, Maria degué heretar en 1915 la potent empresa de comerç de fusta del seu marit, Felipe Olmos Cremades, qui va morir llavors de manera prematura, als 49 anys. Així ho indicava l'esquela apareguda en el diari El Pueblo, que apuntava, a més a més, que la família ja vivia al principi de l'avinguda del Port, probablement en la mateixa adreça on acabaria alçant-se el palauet (residien en el número 13 i actualment la casa es correspon amb el 24, però tal vegada, com vorem més avant, era exactament el mateix lloc).

Esquela de Felipe Olmos Cremades en El Pueblo (1 de març de 1915)

Nota necrològica de Felipe Olmos Cremades en Diario de Valencia (1 de març de 1915)

Notícia sobre el funeral de Felipe Olmos Cremades en El Pueblo (2 de març de 1915)

En la mateixa esquela d'El Pueblo s'indicava que Olmos era "del Comercio" i en la nota necrològica que va aparéixer el mateix dia en el Diario de Valencia es destacava que era un "inteligente comerciante", amb un extens cercle de relacions i que "su laboriosidad y constancia en el trabajo le colocaron a una altura envidiable entre el comercio de nuestra ciudad". No debades, la notícia sobre el funeral que donava a l'endemà novament El Pueblo palesava la riquesa i la posició social que havia assolit el comerciant de fusta: "muchas personalidades de la banca, la industria y el comercio formaron en el fúnebre cortejo", "el lujoso y severo féretro, la hermosa carroza, tirada por seis caballos y el numeroso acompañamiento daban al acto una solemnidad digna del finado". Una riquesa i una posició que Maria Burgos va decidir mantindre i millorar de totes totes, ja que ja a l'any següent apareixen notícies en la premsa sobre la nova empresa que havia fundat per tal de gestionar el magatzem i la serradora que tenia a la mateixa avinguda del Port, amb algunes desenes d'obrers, i el negoci de fusta que havia heretat: estaria al capdavant de Viuda de Olmos y Compañía. De fet, amb ella com a cap de l'empresa, la fàbrica es va modernitzar amb la instal·lació en 1918 d'un motor elèctric de 15 cavalls, que de seguida va ampliar a un altre de 60 cavalls, i amb la construcció de noves dependències, una de les quals encara es conserva en un parc públic que hi ha just darrere del Palauet Burgos o Casa del Metge. Igualment, també va ser ella qui va encarregar a l'escultor Eugenio Carbonell un bell panteó familiar, que encara es conserva al Cementeri General de València.

Plànol de València en 1883, quan el Camí del Grau o Avinguda del Port a penes estava urbanitzat

Plànol de València en la dècada de 1940, quan l'avinguda del Port anava prenent cos i ja es preveia la seua urbanització completa (en rosa clar el que estava previst construir)

Peticions de Viuda de Olmos y Compañía per a modernitzar la serradora de l'empresa

Obrers de la fàbrica de fusta de Viuda de Olmos y Compañía

Metro del magatzem i serradora Viuda de Olmos y Compañía

Edifici annex al magatzem i fàbrica de fusta de Viuda de Olmos y Compañía. Foto: Candreu

Edifici annex al magatzem i fàbrica de fusta de Viuda de Olmos y Compañía en la dècada de 1970. Foto de la col·lecció de José Luis Bouzas publicada en La Valencia Desaparecida.

Edifici annex al magatzem i fàbrica de fusta de Viuda de Olmos y Compañía en 2015. Foto d'Ángel Martínez publicada en La Valencia Desaparecida.

Notícia de La Correspondencia de Valencia sobre l'escultor Eugenio Carbonell que informa sobre el panteó que li va encarregar Maria Burgos (31 d'octubre de 1916)

Esquela de Maria Cremades Gisbert, sogra de Maria Burgos, en el Diario de Valencia (17 d'octubre de 1917)

Primera esquela de Pascual Olmos, sogre de Maria Burgos, en El Pueblo (24 de maig de 1919)

Segona esquela de Pascual Olmos, sogre de Maria Burgos, en El Pueblo (6 de juny de 1919)

Durant els anys immediatament posteriors al traspàs del marit de Maria Burgos en 1915 també van faltar, a més a més, els seus sogres, que, segons les esqueles corresponents, vivien amb ella: en 1917 la sogra, Maria Cremades, als 73 anys i en 1919 el sogre, Pascual Olmos, als 83 anys. I va ser just llavors quan Maria Burgos, que possiblement tindria una cinquantena d'anys o poc més, va encarregar la construcció de la seua gran nova casa. De fet, el permís municipal per a "derribar y construir un nuevo chalé" -que, per tant, estaria en el mateix solar on ja vivien- es va donar el 6 de juny de 1919, el mateix dia en què, dos setmanes després de la seua mort, es publicava l'esquela convocant al funeral del sogre, en l'església de Sant Joan de Ribera de l'avinguda del Port, a escassos minuts del seu domicili. En este sentit, com ja hem indicat, el primer projecte de l'edifici el va signar l'arquitecte Ricardo Cerdà, però posteriorment va passar a mans de Javier Goerlich, qui va introduir notables reformes i el va executar cap a 1922, amb un certificat final d'obres expedit en 1924. Tanmateix, malauradament Maria Burgos a penes si va poder gaudir del seu palauet, ja que va morir molt poc després, en 1925, quan probablement encara no arribava a la seixantena d'anys. 

I novament les esqueles, necrològiques i notícies funeràries corresponents ens donen una imatge clara de la posició de prestigi social a la qual havia arribat "Doña María Burgos Romero, Viuda de Olmos del comercio de maderas", en una societat en la qual les dones ho tenien realment difícil per a fer-ho. Segons s'hi deia, a banda d'apuntar a una possible procedència del poble de Caudiel -on també es van fer misses per la seua ànima-, se la considerava una "dama respetabilísima y de excepcionales dotes personales", "dotada de cualidades que le granjearon el cariño de cuantos la rodeaban", "dejando tras de sí una estela de simpatías que tardará en borrarse". No en va, tant la fortuna com l'afecte que va deixar degueren ser grans, ja que el seu record es feia públic en els aniversaris de la seua mort, amb esqueles que publicava la família en la premsa anunciant les misses fúnebres que es feien per ella i el seu marit difunt. En relació amb això, cal destacar que, com es pot deduir de totes eixes esqueles, el matrimoni no va tindre fills, ja que només hi apareixen els seus germans i nebots, que, efectivament, van ser els qui van heretar el palauet romàntic que Maria Burgos havia fet alçar en l'avinguda del Port, just al costat de la seua fàbrica Viuda de Olmos y Compañía. 

Esquela de Maria Burgos Romero en Diario de Valencia (6 de maig de 1925)

Esquela de Maria Burgos Romero en La Correspondencia de Valencia (13 de maig de 1925)

Nota necrològica de Maria Burgos Romero en Las Provincias (8 de maig de 1925)

Nota necrològica de Maria Burgos Romero en La Correspondencia de Valencia (8 de maig de 1925)

Nota necrològica de Maria Burgos Romero en Diario de Valencia (8 de maig de 1925)

Primer aniversari de la mort de Maria Burgos Romero en Las Provincias (6 de maig de 1926)

Quint aniversari de la mort de Maria Burgos Romero en La Correspondencia de Valencia (6 de maig de 1930)

Panteó familiar amb escultures d'Eugenio Carbonell, al Cementeri General de València, on descansen les restes de Maria Burgos i Felipe Olmos. Foto: Tono Giménez.

Detall del panteó familiar Olmos-Burgos del Cementeri General de València, amb escultures d'Eugenio Carbonell. Foto: Tono Giménez.

En concret, una germana de Maria Burgos, Amparo Burgos, era casada amb José Ricart i van tindre una filla, Carmen Ricart Burgos (neboda, per tant, de Maria Burgos), que va contraure matrimoni amb un metge gallec, Isidoro Álvarez Souto, qui es va instal·lar amb ella a València en els anys 40, al palauet de l'avinguda del Port. Aquell doctor no només exercia a l'ambulatori de Pare Porta, molt a prop d'allí, sinó que, a més a més, tenia la seua pròpia consulta particular en el palauet, que, en conseqüència, va prendre el nom popular de "el Xalet del Metge" o "la Casa del Metge". La denominació, de fet, va continuar mantenint tot el seu significat fins a començaments del segle XXI, atés que després hi van viure Ámparo Álvarez Ricart, una de les filles d'Isidoro Álvarez i Carmen Ricart (i besneboda, per tant, de Maria Burgos), amb el seu marit José María Aragón, un doctor d'Àvila criat a la Pobla Llarga que va exercir durant dècades als hospitals de La Fe i la Salut i que, a més a més, era metge i cirurgià de la plaça de bous de València, amb la qual cosa la seua continuava sent "la Casa del Metge". Este doctor, però, va morir en 2006 i sembla que va ser llavors, a l'any següent, quan la família va abandonar la casa i la va posar a la venda fins que, després de diversos canvis de mans, ha estat adquirida per un nou propietari, que és qui ha encarregat ara la restauració per a tornar a fer-la servir com a residència de la seua família. 

En este sentit, encara que evidentment la denominació de la Casa del Metge es correspon amb un nom identificatiu i popular que perdurarà en el temps, amb les dades que hem aportat ací, ateses les iniciatives i la forta personalitat que hem vist que devia tindre Maria Burgos Romero, potser valdria la pena reforçar alhora el nom que, per història i en propietat, mereix l'edifici: el Palauet Maria Burgos. Si més no que el nom d'aquella dona forta no caiga en l'oblit!

El Palauet Maria Burgos. Foto: Joanbanjo

Vista frontal del Palauet Maria Burgos o Casa del Metge, donant a l'avinguda del Port. Imatge: Javier Hidalgo Mora

Vista lateral del Palauet Maria Burgos o Casa del Metge, amb l'edifici conservat de la fàbrica de fusta de Viuda de Olmos y Compañía darrere. Imatge: Javier Hidalgo Mora

El país necessari

Titular de Las Provincias, abans d'apuntar-se a la Batalla de València en 1979

Una de les coses que més em va sobtar en arribar a viure a Barcelona, fa una desena d'anys, va ser que quan la gent em preguntava «que tu d’on ets?» i jo contestava que «de València» em retrucaven: «de València, però de quina part?». I no, no es que volgueren saber el barri de la capital del qual provenia, sinó que estaven referint-se al conjunt del país; el nom popular del nostre país per als catalans, tot i la nomenclatura oficial dels mitjans de comunicació o dels ambients més polititzats -que ens anomenen País Valencià-, és simplement i planerament València. És així des de fa segles, ja que eixe ha sigut el nom d’històric del nostre territori. Com és sabut, les terres islàmiques i castellanes que van conquerir Jaume I i Jaume II entre 1233 i 1304 van rebre el nom de Regne de València. Però eixa expressió no significava que el regne pertanyera a la ciutat de València -igual que la de Regne d’Aragó no indicava cap mena de pertinença a un municipi-, sinó que únicament al·ludia al nom del territori, València, que coincidia amb el de la capital. València era el nom de la ciutat i València era el nom del regne, del conjunt de terres que anaven del Sénia al Segura i fitaven amb Catalunya, Aragó i Castella. 

És per això que el nom de València -com també el de «el Reino», que s’ha mantingut en zones frontereres castellanoparlants- s’ha conservat fins a hui en altres llocs per a referir-se a tot el  nostre territori. I és també per això que el nostre gentilici col·lectiu i la nostra llengua reben d’ací el seu nom: som valencians i parlem valencià perquè històricament el nom del nostre territori ha sigut València. Ara bé, aquell nom comú i inclusiu va començar a decaure en el moment que primer, en 1707, va desaparéixer el regne al qual feia referència i després, en 1833, es van crear les tres províncies de Castelló, València i Alacant, que han vehiculat bona part de la nostra vida política i administrativa des de fa quasi dos segles. Així, el subjecte col·lectiu provincial anà prenent cada vegada més força, de manera que els «valencians» passaren a identificar-se amb els habitants de la ciutat i de la província, enfront dels «castellonencs» i els «alacantins», habitants de les ciutats i les províncies respectives. 

Per eixa raó, el nom de València, tot i que era emprat a bastament per les primeres fornades de regionalistes valencians, sorgides precisament en la capital, no acabava de funcionar bé per al conjunt del país ja a finals del segle XIX. Així, per exemple, quan la principal institució valencianista del moment, Lo Rat Penat, visità Castelló de la Plana en 1909, l’acte acabà amb un: «¡Vixquen els bons valencians! ¡Vixca Castelló! ¡Vixca Alacant! ¡Vixca el Reyalme Valencià!». Es recorria, doncs, a esta darrera expressió, com també a les sinònimes Reine Valencià, Regne Valencià o Regne de València, però això tampoc solucionava la qüestió del nom global, en tant que el territori valencià ja no constituïa cap regne. En conseqüència, des dels sectors més valencianistes es feren propostes alternatives, com les de Valentínia, Valentània o Valensània, propugnades per Faustí Barberà i Rossend Gumiel entorn de 1907. No obstant això, cap d’elles quallà i els noms de València i Regne (o Antic Regne) de València continuaren sent els més estesos, juntament amb el de Regió Valenciana, que, evidentment, no devia satisfer les pretensions d’un nacionalisme valencià que continuava avançant i madurant. 

Així les coses, amb l’esclat valencianista de la Segona República aparegué un nom nou, el de País Valencià, que anteriorment mai s’havia emprat amb un significat polític i social, sinó simplement geogràfic. Com va indicar Joan Fuster, va ser en les planes de la revista Acció Valenciana, publicada entre 1930 i 1931, on va començar a utilitzar-se i reivindicar-se el terme. Es tractava del butlletí quinzenal d’Acció Cultural Valenciana, una organització de jóvens historiadors i filòlegs nacionalistes entre els quals hi havia progressistes i conservadors, com Manuel Sanchis Guarner, Emili Gómez Nadal, Joan Beneyto o Felip Mateu i Llopis. La terminologia va ser ràpidament adoptada per la gran majoria del valencianisme fins al punt que l’empresari de dretes i promotor de l’important setmanari El Camí Joaquim Reig l’emprà profusament en l’opuscle Concepte doctrinal del valencianisme, de 1932, i aquell mateix any, en una emotiva Processó del 9 d’Octubre a València, amb presència de l’alcalde i el president de la Diputació de Castelló i representants de la ciutat i la província d’Alacant, un regidor valencianista de Sedaví féu un abrandat parlament improvisat amb les següents paraules: «Com que València -vullc dir el País Valencià- compta amb hòmens que en tots els sectors de la vida estan plenament capacitats dels nostres problemes, el nostre Estatut és la única forma de fer-los aparèixer a la vida pública sense atra finalitat que l'engrandiment moral i material del País Valencià». 

Durant la dècada de 1930 el terme va anar guanyant espais públics, especialment en l’àmbit polític, en consonància amb les aspiracions autonomistes, però la instauració del franquisme va comportar la desfeta del valencianisme i la tornada al provincialisme i el centralisme més ferotges, per als quals eren ben útils els noms de Región Valenciana o simplement Levante, que havia vingut covant-se des de la integració nacional en Espanya des de mitjan segle XIX. País Valencià va quedar, doncs, relegat als ambients de l’exili i del nacionalisme valencià, especialment aquell que va formar-se gràcies a l’impuls de Joan Fuster en la dècada de 1960. Des d’ací, el nom tornà a estendre’s entre tots els sectors polítics al caliu de les expectatives democràtiques dels darrers anys del franquisme i els primers de la Transició. De fet, el «Proyecto de Estatuto de Autonomía del País Valenciano» començat a negociar en 1979 pels diputats valencians d’UCD, AP, PSOE, PCE i UDPV va ser admés a tràmit en les Corts espanyoles en setembre de 1981 amb un primer article que afirmava que: «El pueblo valenciano, cuya forma histórica de institucionalización política fue el Reino de Valencia, se constituye en Comunidad Autónoma de acuerdo con lo dispuesto en la Constitución y en el presente Estatuto, con la denominación del País Valenciano». 

A Madrid, no obstant això, l’articulat va ser modificat i, en consonància amb les tesis del blaverisme dretà nascut uns anys abans, que el vinculava al projecte de Països Catalans, el terme País Valencià va ser eliminat i substituït pel de Comunitat Valenciana. D’eixa manera, el primer va ser relegat a l’ostracisme, identificat amb els sectors més d’esquerres i de tendència catalanista, mentre que el segon ha sigut des de 1982 el nom oficial del nostre territori, que no és una altra cosa que una actualització del més clàssic de Regió Valenciana, però aplicat al marc autonòmic que ha organitzat l’Estat espanyol durant les darreres dècades. Heus ací la diferència entre País Valencià i Comunitat Valenciana: el fet de considerar-se un país veritablement autònom, un conjunt de ciutadans que pot tractar de tu a tu amb qualsevol altra comunitat humana, començant per la resta d’Espanya, o ser una simple regió, que pot tindre autogovern, però és dependent, subsidiària i subalterna de les decisions preses per altres. Davant d’esta disjuntiva, una de les màximes mostres d’afecte onomàstic que un valencià pot fer al seu territori i la seua gent és la d’anomenar-los País Valencià, perquè per a qualsevol col·lectivitat, si en té la necessitat i les capacitats -i nosaltres les tenim-, sempre serà millor considerar-se i ser un país que una regió (ergo, una comunitat subsidiària i dependent).

Això, racionalment, no significa un trencament amb Espanya, ni un posicionament radical o necessàriament d’esquerres, ni res per l’estil. És, en primer lloc, una mostra d’autoestima, d’orgull col·lectiu i de consideració històrica cap al nostre territori, de la mateixa manera que també ho denoten altres denominacions com ara País Basc -un nom igualment encunyat en el segle XX i que ha sigut universalment acceptat- o la mateixa qualificació de länder (països) dels diversos estats alemanys federats. En segon lloc, considerar-nos un país és tan important perquè, com explica Joan Francesc Mira en Sobre la nació dels valencians, això implica tot «un projecte de defensa, reforçament i creixement d’aquells béns comuns que configuren l’àmbit de vida de la societat valenciana». És a dir, des del moment en què ens considerem de veres un país, impulsarem sense embuts el nostre patrimoni comú: el cultural (lingüístic, històric), el natural (paisatgístic, mediambiental), el socioeconòmic (el benestar, l’educació, la sanitat, les comunicacions) i el polític (un autogovern cohesionador i realment responsable davant de la ciutadania). En definitiva, el que hauria de buscar qualsevol polític valencià preocupat pels valencians, siga quina siga la seua orientació ideològica. 

És evident que el terme de País Valencià continua connotat en la ment d'una gran majoria dels nostres conciutadans i que això presenta moltíssimes dificultats per a la seua extensió, però ja és hora, precisament, d’eliminar eixes connotacions, de presentar-lo com un terme inclusiu, de tots els valencians independentment del seu grau de valencianisme o de la seua filiació política. En determinats contextos es pot combinar amb multitud de variants que ajuden a normalitzar-lo («el nostre país, el valencià», «València, el nostre país», «la gent d’ací, del país», «els ciutadans valencians, del nostre país»,  «el país dels valencians»,  etc.), així com utilitzar-lo sense por normalitzat en castellà («el País Valenciano»). No cal que siga el principal cavall de batalla, però sí un cavall de tir, que ens ajude, amb naturalitat i pedagogia, a tirar del carro de la societat valenciana, eixa que durant segles va rebre el nom de València i que des de 1930 també ha sigut anomenada País Valencià, en plena consonància amb les aspiracions vertebradores, democràtiques i de millora política i social del conjunt de la ciutadania valenciana.

El País Valencià, el llibre del conservador Felip Mateu i Llopis publicat en 1933

Nota: Al llarg de 2014 i 2015 vaig publicar un seguit d'articles en la Fundació Nexe que eren fruit de la conferència "L'aspiració valencianista", feta en el marc del VIIIé Seminari-Debat d'Idees Valencianistes de l'ACV Tirant lo Blanc. Ara els recupere ací.

Valencians i catalans, veïns i cosins

Foto icònica d'un Aplec del Puig del segle XXI de germanor entre sensibilitats diferents del valencianisme

Ja en l’assemblea de Pau i Treva de l’any 1198 entre Pere el Catòlic i els principals barons dels comtats catalans es feia menció a «totam Cathaloniam» i es definien les seues fronteres. Ergo, fa més de huit segles, que es diu prompte, que Catalunya i els catalans estan allí, primer des de Salses i després des de Portbou fins a Alcanar. I no se n’han d’anar. Tot sembla indicar que continuaran durant molts més segles en eixe mateix territori, exercint de catalans, però també de veïns nostres, dels valencians, com també ho són dels francesos, els aragonesos o el conjunt d’espanyols. No ens convé odiar-los ni dur-nos malament, si no volem amargar-nos l’existència, com li passa a qualsevol que té una mala relació amb els seus veïns, ni tampoc podem obviar-los, com si no existiren, perquè el que fan i el que fem ens influïx mútuament i molt directament. 

Però mai hem viscut en la mateixa casa ni hem format una mateixa llar. Hem compartit edifici, això sí, des de la Corona d’Aragó fins a l’actual Espanya. I és ben cert que la majoria dels habitants del Regne de València que començaren a sentir-se valencians per primera volta, allà pel segle XIV, procedien de Catalunya, entorn d’un 65%, per un 30% de pobladors procedents de l’Aragó, segons els estudis detallats d’Enric Guinot. També és ben cert que el valencià que parlem és una varietat d’aquella mateixa llengua que portaren els catalans, amb les aportacions de les gents que han habitat des d’aleshores el territori valencià. No obstant això, ja fa molts segles, sis com a mínim, que també es diu prompte, que ja no som pares i fills. Som, en tot cas, cosins, com sàviament recorda la dita popular. 

No és sobrer explicar-ho en una tribuna valencianista, ja que el nacionalisme valencià contemporani, el dels darrers 50 anys, ha crescut sobre una formulació segons la qual els valencians de la part valencianoparlant del país seríem catalans i hauríem d’adherir-nos teòricament a una identitat col·lectiva catalana, per procedir majoritàriament dels catalans que colonitzaren el regne durant l’edat mitjana. Però tampoc cal ser historiador ni sociòleg per a suposar que els segles no passen debades i saber que en el nostre cas hi ha hagut una altra identitat, la valenciana, que és la que hem heretat des de fa moltes generacions. Tenim un cas propi que mostra clarament eixa prevalença i consolidació històrica: el dels mallorquins de pobles com Santa Margalida, Llucmajor o Manacor que durant el segle XVII, després de l’expulsió dels moriscos, poblaren molts municipis de la Marina i el Comtat, com Xaló, Llíber, Tàrbena, Pedreguer, Fageca o Famorca. 

Sempre hi havia hagut fama d’això, però només recentment, gràcies a estudis molt detallats, s’han pogut conéixer les dades que constaten que més del 90% de la població d’alguns d’ells era mallorquina. Així les coses, potser hauríem de concloure que actualment eixos pobles són i haurien de sentir-se mallorquins, ja que quan aquells pobladors hi desembarcaren, en ple segle XVII, se sentien i es consideraven mallorquins. Però evidentment no és així perquè arribaren fa ja quatre segles i progressivament s’integraren en el sentiment identitari valencià, de manera que actualment se senten valencians. Ara bé, no es consideren mallorquins, sinó valencians, però sí que s’ha donat un fenomen molt interessant des del moment en què han sigut plenament conscients dels seus orígens: hi ha una simpatia i una atenció especials entre uns i altres, amb actes culturals, celebracions, activitats conjuntes, etc. 

Probablement eixa actitud de col·laboració i intercanvi des del coneixement acurat de la història i l’afirmació de la pròpia identitat és la que millor serviria al valencianisme a l’hora d’abordar la seua relació amb els veïns i cosins catalans. Això, no obstant, no evitarà el joc brut dels anticatalanistes, que atacaran qualsevol acte conjunt amb catalans i balears, per molt que es faça des de la valencianitat més ferma, ja que en realitat aquells no aspiren a potenciar la cultura valenciana en la riquesa de la seua història, sinó que es limiten a intentar evitar que el nacionalisme valencià puga avançar en la nostra societat. Però segurament en esta darrera tasca, la de fer avançar socialment el projecte valencianista, sí que seria molt útil afirmar sense embuts la pròpia identitat valenciana i distingir-la sense cap mena de complexos de la catalana, com cada volta fem més valencianistes, vinguem d’on vinguem. 

Així ho feien també, per exemple, els nostres avantpassats valencianistes de la dècada de 1930, que, davant de les acusacions interessades de pancatalanisme fetes pel diari republicà El Pueblo, contestaven rotundament des del setmanari El Camí: «Els valencianistes no volen atra cosa que la consagració de la personalitat valenciana amb independència de tot atre poder. Políticament no acceptem cap tutela. Per això voldríem que ningun partit valencià depenguera de “jefes” situats més allà dels límits del País Valencià. Nosatres, que no odiem a Catalunya, que li hem agraït tot el seu esforç vers la llibertat dels pobles hispànics, no toleraríem que adoptara atra postura respecte a València, que la que adoptà quan floria la Confederació valenciano-catalano-aragonesa. Govern propi, independent de Madrid i Barcelona. Parlar de pancatalanisme en el sentit de fer de València “prolongació” de ningú, és pedre el temps. Els actes dels valencianistes, ens abonen... ¡Valencians de totes les terres: ha arribat l’hora de pensar en gran!». En efecte, ha arribat l'hora.

Reivindicació de l'Estat Valencià en una manifestació valencianista dels anys 30

Nota: Al llarg de 2014 i 2015 vaig publicar un seguit d'articles en la Fundació Nexe que eren fruit de la conferència "L'aspiració valencianista", feta en el marc del VIIIé Seminari-Debat d'Idees Valencianistes de l'ACV Tirant lo Blanc. Ara els recupere ací.