dissabte, 9 de maig de 2009

Casos pràctics

Avinguda Blasco Ibáñez de València. Lloc de l'encontre

En quin d'estos dos casos creus que es farà més valencianisme i es desemmascararà l'antivalencianisme a València-ciutat?


a) Cas real:
- Homeee, quant de temps sense vore't.
- Ja veus, per ací un parell de setmanetes.
- Precisament ahir li preguntava a X per tu. Li vaig dir: '¿qué, ya se ha hecho un catalán y no quiere volver'? I em va respondre: 'no, ése ya era catalán antes de irse'.
- Serà cabró! Ja l'agarraré ja. Ell sí que és un renegat, que és del Madrid i ni parla valencià ni res... Vull tornar quan acabe la tesi.
- Però tornaràs fet un català? Perquè si és aixina X i jo anem allà davant la Conselleria a manifestar-nos per a què et posen barreres a la frontera.
- No em vingues amb llets, que justament estic allà investigant sobre història valenciana i per això vull tornar, perquè no té sentit fer història valenciana si no és per a donar-la a conéixer als valencians.
- Ah, val. Això és una altra cosa. Ja li diré a X que una altra vegada no parle tan ràpid, que a vore si tu eres més valencià que ell.
- Dis-li-ho, dis-li-ho.
- Vinga, me'n vaig a vore el meu germà, que està malalt.
- Adéu.


b) Cas imaginat a partir d'unes paraules públiques que vaig sentir d'un valencià en un acte sobre valencians a Barcelona ("vindre a Barcelona no és moure's de casa, és simplement canviar de comarca dins de la nostra terra, com anar de la Costera a l'Horta o de la Garrotxa al Penedés"):
- Homeee, quant de temps sense vore't.
- Ja veus, per ací un parell de setmanetes.
- Precisament ahir li preguntava a X per tu. Li vaig dir: '¿qué, ya se ha hecho un catalán y no quiere volver'? I em va respondre: 'no, ése ya era catalán antes de irse'.
- Home, sóc valencià, però els valencians també som catalans.
Ell sí que és un renegat, que és del Madrid i ni parla valencià ni res... Vull tornar quan acabe la tesi.
- Tu no parles d'equips, que tu eres del Barça, home. I si penses aixina no cal que tornes. Ja anirem X i jo allà davant la la Conselleria a manifestar-nos per a què et posen barreres a la frontera, ja.
- No em vingues amb llets, si alguna cosa ens ensenya la història és que els valencians i els catalans parlem la mateixa llengua i som parts d'un mateix poble.
- El mateix poble? Tu eres d'eixos que es creu això dels Països Catalans?
- Home, doncs sí. La millor manera de defensar la nostra llengua és anar tots a una.
- Ah! Ja li diré a X que tenia tota la raó. T'has fet un català.

- Dis-li-ho, dis-li-ho. Valencià i català, i ben orgullós de ser-ho.
- Vinga, me'n vaig a vore el meu germà, que està malalt.
- Adéu.



No puc assegurar com és a la resta del país, però a la capital, i en els meus cercles, les coses van així. ¿Com penseu que podem atraure als interessos del valencianisme (impuls de la llengua, intensificació del sentiment valencià lligat als nostres trets diferencials, comarcalització, etc.) a tots aquells que se senten regionalment valencians i nacionalment espanyols, però conserven molts elements de fricció latents amb el nacionalisme espanyol castellanista? A través d'un discurs que fixe el seu marc nacional en allò valencià o en allò català?

En tot cas,
vull deixar molt clar que no estic dient que per a ser nacionalista valencià s'haja de ser del València o ni tan sols, per a donar suport als valencianistes, parlar valencià. Simplement, que el projecte valencianista estricte dóna unes eines per a atraure gent i simpatitzants que el projecte valencianista catalanista no té, perquè es limita a si mateixa i, des del meu punt de vista, no és capaç de crear consensos amplis i majoritaris dins de la societat valenciana.

23 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

fa dies que no passo ( el temps) i només volia saludar-te

Josep Lluís ha dit...

No sé si triaré una opció o una altra, perquè no crec que centrar-se en allò «valencià» o centrar-se en allò «català» siga el problema en aquests exemples que ens poses. El problema és l’animadversió que sent un dels interlocutors [tant en a) com en b)] envers un poble: Catalunya i els catalans. Aquest fàstic o enemistat no és sana (és fins i tot perillosa) i el fet que molts la senten denota que alguna cosa no va bé. Per què hem d’odiar tot un poble en bloc, com si aquest fóra roín de per si? És condició “sine qua non” de la nostra identitat odiar-ne una altra? Quin problema tenim amb els catalans, els valencians? La reacció d’aquest personatge ens indica la seua por a tindre alguna cosa a veure, a pertànyer a la mateixa entitat –en sentit abstracte– amb els catalans. I aquesta mateixa por posa en evidència que aquesta unió existeix o és plausible que existisca. L’interlocutor dóna l’esquena a aquesta realitat o possibilitat de realitat (=que els valencians i els catalans tenim molt en comú, i que podem identificar-nos sota un mateix nom, un mateix concepte, culturalment i política, que som, al capdavall, la mateixa cosa).

Respecte a la manera de fer valencianisme i atraure els interessos d’aquesta gent, primer fóra bo que 1) nosaltres mateixos tinguérem clar si realment pertanyem a un mateix poble (i si realment la història ho demostra) 2) si, amb raons historicolingüísticoculturals fonamentades o no, tenim el desig, la voluntat de pertànyer a aquesta unitat, de definir-nos com a la mateixa cosa. Si decidim que sí, que és el que sembla que propugna el catalanisme valencià, el que caldria fer és primer de tot és no amagar-se (si alguns tenen la barra i poca vergonya de dir tot tipus de barbaritats sobre Catalunya en públic, per què no podem nosaltres exposar els nostres sentiments i les nostres idees raonades amb naturalitat?) Després, hi ha els problema dels dogmatismes. Potser els valencians tendim a tindre un complexe d’inferioritat, ja siga envers Madrid (provincianisme) o bé envers Catalunya. En aquest darrer cas, això pot dur a dues reaccions extremes ben curioses: 1) odiar Catalunya (blavers) o 2) idolatrar i imitar-la (lingüísticament, en concret) fins a fugir de la realitat i arribar a la paranoia. No crec que ens calguen cap de les dues coses.

En qualsevol cas, encasellar la realitat en conceptes tancats (el perill del llenguatge!) és sempre un xic arbitrari i artificial, com ho és el llenguatge en si. Però és la manera amb què ens entenem els humans. Són encara més perillosos els mots amb el sufix –isme, que denoten afiliació a una doctrina. Així i tot, a mi hi ha una frase que m’agrada: «sóc catalanista, és a dir, valencianista». Així m’adreçaria jo als nostres paisans, Vicent: sense complexos, amb bon rotllo, i un somriure.

novesflors ha dit...

Jo sóc valenciana del nord o catalana del sud. Com t'agrada més?

Vent d Cabylia ha dit...

Josep Lluís, no tinc complexos en eixa qüestió. He dit el que he dit perquè és el que pense de veritat. Ni per amagar-me ni res per l'estil. Ara, estic convençut que l'interlocutor se n'ha anat pensant que "este que es dedica a la història valenciana i la llengua resulta que no és un catalanista com jo em pensava". Segur que la propera vegada que parlem i isca la qüestió atendrà a raons sense la barrera de pensar: "dis-me el que vulgues, que a la llarga el que vols són els Països Catalans". No sé per què hem d'associar defensa de la llengua i dels nostres trets diferencials al catalanisme...

D'altra banda, no entenc que té a vore no voler unir-se amb els catalans (identitàriament) amb la possibilitat que eixa unió existisca. Jo no vull ser castellà i això no demostra que hi haja la possibilitat que valencians i castellans siguem la mateixa cosa... En tot cas, ara no tinc massa temps i et contestaré una altra vegada demà, després d'haver llegit el teu missatge amb més tranquil·litat.

Noves Flors, jo sóc valencià estiga on estiga i vaja on vaja... Ara, parle valencià, que és el mateix que és la mateixa llengua que el català.

Salut!

Andreu ha dit...

Salvavides abans de comentar: voldria pensar que no és una ingenuïtat per part teua, ni tampoc el subterfugi d'unes altres motivacions qui sap si menys confessables (repetisc, voldria pensar que no), el fet que ens presentes el sainets d'un projecte valencianista "estricte" i un projecte valencianista "catalanista" com si haguérem de fotre una destralada pel mig (vinga, una altra més!) a tots els valencians, del color polític que siguen. Què t'he de dir? És, tu ho saps bé, Història de les Destralades Valencianes. Sense alguna cosa més que una ortopèdica tangència entre els projectes que esmentes, la pràctica política d'un tal "estricte" em sembla un miratge. Vicent, cap dels diàlegs és exemplar. No és qüestió de prémer un botonet: "su proyecto, gracias". És un problema d'entranyes llargament remogudes, de focs atiats contra el nord, no com ara de possibles, practicables, màgics convenciments. Fixa't que, pel fet d'anar-te'n a Barcelona a estudiar, ja ets, per als teus interlocutors, un ser sospitós i corromput. Això, efectivament, com tu dius, deu passar segurament als teus cercles. En general, a Vila-real, pel simple fet d'estudiar història a Barcelona (als cercles que vulgues anar), no ets víctima d'aquest odi "anticatalanufo" que ens mostres. I una cosa més... Això: "X i jo anem allà davant la Conselleria a manifestar-nos per a què et posen barreres a la frontera". Per a una persona que parla amb aquestos processos mentals, amb aquestes "barreres", tu seràs sempre un sospitós, per més que perdes el temps reinventant una pedagogia valenciana-valenciana per a l'estricte projecte.

Anònim ha dit...

clar que no ho teniu a Vila-real, Andreu, però segur que teniu altres coses. hi han diferents nivells i discursos, a diferents llocs. però si creus que el que passe a la capital no importa i que ja s'ho faran els capicasalins i valencians d'allà, estàs molt equivocat.

Andreu ha dit...

Anònim, faça vostè aquesta reflexió a l'inversa i potser toparà amb l'Esperit Sant: "Si creus que el que passe a les comarques no importa i que ja s'ho faran els valencians d'allà, estàs molt equivocat". És més: "Si creus que el que passe al Principat no importa i que ja s'ho faran els "valencians" d'allà, estàs molt equivocat". És més, les seues paraules, Anònim, són un bon exemple de per què un projecte estricte no és integrador per a tot el País Valencià (i pressupose, Anònim, que vosté pensa que som un país, i no una comunidad). La meua humil i criticable crítica anava, en qualsevol cas, una miqueta més enllà de les variables sociopolítiques geogràfiques. La seua rèplica, Anònim, s'agafa només a un dels fils, que és l'habitual, d'altra banda, quan cal acarar la molla del conflicte. Aquest valencianisme "estricte" hauria de començar potser per una lluita contra els odis atiats per la dreta espanyola, i no contra el "catalanistes". I això, sincerament, no ho hem vist. Junts podem. Separadets, mira quins hortets més valencianets.

joan ha dit...

Me n'he adonat que el terme "complex" ja ha aparegut diverses vegades en la discussió. Segons el diccionari, un complex és un "conjunt de tendències inconscients que determinen les activitats i el comportament de l'individu. Per extensió, un complex és qualsevol preocupació més o menys obsessiva provocada pels propis defectes físics, mancances, frustracions, etc." Per tant, podríem dir que el que viu acomplexat és aquell que se sent incapaç de superar els seus defectes i limitacions. Aquest és, al meu parer, el gran problema dels valencians en general. No se sentim capaços de reafirmar-nos com a poble enfront d'altres pobles. Per tant, sorgeix la necessitat de formar part d'una altra identitat, ja siga espanyola o bé catalana.

Si parlem de l'odi envers Catalunya, trobe que aquest és fruit del desconeixement i la desinformació. Situació a la que ens ha abocat la manca, durant segles, d'una relació fluida entre valencians i catalans. Aquest aïllament, unit amb la campanya furibunda "anti-Catalunya" atiada per elements castellanoespanyols, és un caldo de cultiu ideal per als prejudicis i les pors infundades. Hem de reconéixer que vivim en un ambient molt hostil, dominat pels partits polítics i els mitjans de comunicació que participen del projecte nacional castellanoespanyol. Encara més: el mateix Govern valencià s'entesta a privar els valencians de la TV3, una televisió pública que mostra dia a dia que els catalans no són uns monstres. Al remat, el resultat no pot ser un altre que una societat que majoritàriament no només es considera anticatalanista sinó, per extensió, "anti-Catalunya" en general (és a dir, contra Catalunya i els seus ciutadans),
encara que no hi haja cap raó fundada que justifique el "perill" català. Més bé hauríem de parlar del perill "castellà". Un perill avalat pels fets històrics: Des de fa segles, Castella ha intentat privar-nos de la nostra identitat
(llengua i cultura) i autonomia, és a dir, ha intentat de diluir-nos. Es evident que no ha estat un èxit complet, encara som capaços
de parlar una llengua diferent a la castellana: el valencià, i de mantindre uns trets culturals propis, però es tracta tan sols d'una qüestió de temps. Això sí, el perill castellà no és en principi evident, diguem-ne visible, ja que no nega explícitament la identitat valenciana ("és possible ser valencià i espanyol alhora", és el missatge). La seua estratègia és una altra: afeblir la identitat valenciana fins al punt de fer-la desaparéixer.

Bé, siguem pràctics, tot seguint el fil del títol del post: "Casos pràctics". Què hem de fer quan ens trobem amb un interlocutor que ens manifesta el seu recel envers Catalunya? (Atenció: No he dit "catalanisme", sinó "Catalunya".
Es clar que el fet de no participar d'un projecte catalanista no ha d'implicar necessàriament l'odi envers els catalans i el seu país. Em referisc, per tant, a un interlocutor amic de posar "barreres" en la frontera entre el País Valencià i Catalunya.)
Bé, ací teniu una proposta ben concreta. Podem fer-li unes preguntes molt senzilles i alhora molt aclaridores:

1. A qui o a què té ell por?

2. No se sent ell capaç de reafirmar la seua identitat de valencià enfront les suposades "maniobres" catalanes?

3. No hauríem de tindre més por encara d'un altre enemic infinitament més poderós com és Castella? (Dur en la butxaca un exemplar del Decret de Nova Planta pot estalviar-nos moltes explicacions).

Ep!, no estic dient amb això que jo participe d'un projecte (bastant difús, per cert) anomenat "Països Catalans". El que vull dir, al remat, és que el Poble Valencià serà allò que vulga ser. Però per prendre una decisió, primer haurem de deslliurar-nos de totes les pors i prejudicis interioritzats durant segles. Això sí, tenim Castella i tot el seu poder polític i mediàtic enfront: un repte fet per a titans.

Jo sóc del Cap i Casal, i, com podeu imaginar-vos, molt sovint m'he d'enfrontar amb una situació semblant. Molts m'han acusat de catalanista. La meua rèplica, molt senzilla: Què significa per a ells ser catalanista? Simplement jo sóc valencià: em sent valencià i actue com a valencià. El meu marc nacional és el País Valencià i la meua llengua la compartisc amb altres països, d'igual manera que els anglesos i els estadounidencs. Això és ser catalanista?

Oxímoron ha dit...

Estic d´acord amb la teua reflexió final, encara que jo no m´ho plantejaria com un dubte, sinó des del convenciment que el nacionalisme valencià serà privativament valencianista o no serà. Òbviament, no vull quedar com un guardià d´essències ni res paregut i, per exemple, eixe valencianisme que he enunciat també comprendria raonaments com el que has donat com resposta a novesflors.
Tal volta he circumscrit massa la meua opinió al terme nacionalisme i per ací és probable que apareguen opinions tendents a altres relacions sentimentals, també respectables. De totes maneres, tornant a la matèria nacionalista, resulta notori que, si parlem de nacions strictu sensu, català és un tertium genus diferent a valencià i castellà/espanyol. En conseqüència, des de la politologia més bàsica el pancatalanisme valencià seria definit com una mena de regionalisme.
Salutacions i enhorabona per la recreació tan marquesiana del post!

Anònim ha dit...

Hola, què tal?
Aquest tema és massa elevat per a mi, o per a respondre amb bones argumentacions... Realment voldries reunir(a un partit o el que siga) gent suposadament valencianista que odia tot allò que li semble català?


A mi, en realitat, el que m'ha sorprès de la conversa, és la frase final: me'n vaig a vore el meu germà que està malalt. (supose que anirà al Clínic, ja que això passa a Blasco Ibañez)

Adéu i bona setmana a punt de començar!
maria

Testenguaret ha dit...

Convèncer? Vols convèncer qui ja ha escollit de bell antuvi que serà espanyol i res més?

Anònim ha dit...

sóc l'anònim que li va escriure a l'Andreu.

vostè ha dit que "això" (de les fòbies o pors) no passa a la seua ciutat, doncs m'alegre. que m'he agafat a un dels fils, clar, sóc lliure de comentar el que crega o puga.

a modo ironia no me faig la pregunta de si no m'interessa el que passe a les "altres" comarques (no, "les comarques"). O que el que passa a Catalunya (no "el Principet") me fa igual o no. No és veritat que no m'importe i per tant no me les faig. Simpatitzaré o no amb Catalunya, simpatitzaré o no amb Espanya, l'únic que se me pot demanar és un mínim de respecte paca ells. El meu país no està en el seu millor moment socioeconòmic, i me preocupa més que Espanya o Catalunya. Jo estic per els casos pràctics, però tampoc se poden demanar impossibles.

Si se vol capgirar, la situació, és inevitable que eixes pors i fòbies es dirigisquen i invertisquen paca Madrid o l'estat de Madrid. Encara que siga en baixa mesura, no dic de fomentar odi ni res però sí de dir les veritats, el país perfecte que volia J. V. Marqués sí que era una utopia. Si és perfecte i intel·lectualoide mai haurà País.

Crec que hi ha un marc polític que hauríem de llevar-nos, on ens volen ficar, això del valencianisme d'estricte. Clar que és estricte, no tot val senyors, valencianistes/nacionalistes valencians tenen que tindre un País, un territori polític, saber d'on a on va i a on anem. La resta és secundari, si no tinguérem consciència de res seria directament viure a un núvol, garbejar aigua, ser un cultureta, viure a un món fantàstic sense institucions, ni preocupacions, doncs està molt bé, però no és el que pertoca, perquè ningú vindrà de fora a arreglar res.

Testenguaret, home hi ha gent que té una identitat difusa. Clar que hi ha que convéncer a la gent. Jo per viure a la raval i ser del gueto, plegue los trastos directament. El valencianisme polític ha d'aspirar a ser la societat, i per a ser la societat haurà de convéncer a detractors, passotes, indefinits, catalanistes, espanyolistes, etc...

No s'està demanant puresa, s'està demanant consciència de valencià i tenir determinació per a recolzar demà mateix una declaració unilateral d'independència del parlament valencià. És el que hi ha.

Vent d Cabylia ha dit...

Andreu, jo no estic parlant de cap destralada. Simplement he volgut compartir una cosa que m'ha passat perquè l'he trobat exemplificadora de com el valencianisme té un potencial molt fort si se sap utilitzar-lo en el dia a dia. Com diu Joan, per a mi anar sense complexos és dir ben clar "som valencians" i ací podrem trobar molts consensos, ja siga de gent que també se sent espanyola o de gent que se sent part del projecte dels Països Catalans.

Maria, jo no formaria part d'eixe partit, però si eixe partit ha de fer força en uns mateixos punts bàsics (com la valencianització o l'autogovern) que un partit valencianista progressista, doncs benvingut siga. D'altra banda, l'home tenia el germà malalt a casa, cap al carrer Ramon Llull crec...

Testenguaret, a mi em té igual que haja decidit ser espanyol. És l'opció -ben respectable, tot i que no la compartisca- de la majoria dels valencians. El que pense que hem de fer és tractar de trobar punts d'unió del nostre projecte amb el dels altres. Si no, continuarem a la trinxera...

Josep Lluís, tornant al que deies: si partim de la base que el problema el té l'interlocutor, quasi que pleguem. En tot cas, les identitats sí que tenen com a condició sine qua non definir-se per la contraposició a uns altres, ja siguen catalans, castellans o anglesos. Quant a la segona part del que dius, jo ja he anat definint el meu projecte i eixe, des del meu punt de vista, passa per formar una comunitat lingüística amb tots els catalanoparlants però sense cap intenció de formar el mateix poble (perquè pense que no el formem ni per trets objectius ni subjectius).

Toni ha dit...

Mare meua per aconseguir quatre vots més el que fa la gent. Com que jo no em venc a ningú preferisc votar al partit més antisistema de tots (o no votar) que votar esta retòrica del sí...però no...però diferent...però el parle... maededéu escollisc ser lliure!! Amb mi no compteu. Dins de l'aula sóc mestre de català, parle català i no m'amague davant ningú. I tant com m'ha costat. Aleeee!

Comtessa d´Angeville ha dit...

Baydal no té massa que vore (bueno, en el fons ho té que vore tot), però m'ha fet gracieta que en El Penjoll baix la foto de la senyera amb blau que despenjaren unos posaren el comentari "O són, tal vegada, Vicent Baydal i les Baydaletes?"

miquel ha dit...

Vicent, no acabe d'entendre del tot la teua darrera frase, en què dius que

"el projecte valencianista estricte dóna unes eines per a atraure gent i simpatitzants que el projecte valencianista catalanista no té, perquè es limita a si mateixa i, des del meu punt de vista, no és capaç de crear consensos amplis i majoritaris dins de la societat valenciana."

Vols dir amb això que el projecte valencianista catalanista és un projecte d'intel.lectuals fet per a intel.lectuals? Es clar que un projecte així no podrà arrossegar mai les masses socials. Trobe que si es pretén que un determinat projecte nacional (siga valencianisme estricte o bé valencianisme catalanista) cree consensos amplis i majoritaris, llavors s'ha de tindre en compte a qui va adreçat. No estic parlant de baixar al nivell groller del discurs blavero, sinó de bastir un discurs coherent, clar i senzill d'entendre, per tant, fàcil de ser assumit per amplis sectors de la societat.

german ha dit...

a mi els únics que m foten de veritat són els que diuen "jo sóc ciutadà/na del món"... què collons vol dir això? salut!

Vent d Cabylia ha dit...

Miquel, el que vull dir és que és molt difícil que el catalanisme valencià puga arribar al comú dels valencians perquè no apel·la a uns sentiments o unes evidències diferencials que la majoria d'ells pot capir fàcilment. Per exemple, el catalanisme a Catalunya apel·la a una llengua i uns trets que quadren amb la identitat heretada de pares a fills -la catalana- i això pot arribar a molta gent. Tanmateix, com hem d'arribar a la majoria dels valencians si els estem dient: "sí, som valencians, un poble diferenciat, però la nostra bandera, la nostra nació i la nostra llengua són les catalanes". Això només pot arribar a la gent que s'ha interessat per la qüestió nacionalista, ha llegit sobre el tema i ha pogut entendre (i compartir, que eixa és una altra) els arguments de fons d'eixa proposta, però no al ciutadà de carrer que l'únic que té clar és que és valencià i espanyol.

Personalment crec que si volem potenciar una d'eixes dos identitats -la valenciana- el camí no és vincular-la a la catalana, sinó posar en relleu certs elements en què entra en conflicte amb l'espanyola, exemplificat barroerament en el cas que vaig posar: els valencians hem de defensar la llengua i allò que ens representa, no ser uns renegats i després anar de valencianots, per simple contraposició als catalans (la gent que vulga fer això que ho faça, però almenys que no puga monopolitzar la identitat valenciana i que siga identificada contràriament com a antivalenciana).

Per molt que la proposta valencianista catalanista baixe al nivell de la gent, tupa amb una barrera insalvable: la majoria de valencians no volen ser catalans ni tenen perquè ser-ho. A sant de què, els catalans han de ser valencians? Han bastit el seu nacionalisme sobre la idea que o se senten també valencians o són uns espanyols regionalistes? I no en va ple el nacionalisme català de gent que se sent espanyola però té clar que hi ha una sèrie de coses, com la llengua o l'autogovern, que s'han de defensar en clau catalana?. Eixe és el límit al qual em referia: tota la valencianitat a la qual es pot apel·lar per evitar la castellanització definitiva o per evidenciar que als valencians ens convé anar units es perd en associar inextricablement eixa valencianitat al catalanisme.

German, els que de veritat són o es podrien dir 'ciutadans del món' normalment no ho diuen. I llavors dóna goig trobar-se'ls, que també hi ha gent molt tolerant...

miquel ha dit...

Vicent, has dit que la majoria dels valencians no volen ser catalans, encara que se'ls explicara de manera clara i senzilla el projecte catalanista.

Llavors, et faig la pregunta següent: Els valencians volen ser espanyols?

Potser diràs que una majoria sí. Llavors, per què? Què ens ofereix Espanya? Anem a veure: dèficit fiscal, infraestructures deficitàries, menyspreu de la nostra llengua i cultura amb la imposició de la llengua (obligatòria, segons la Constitució) i la cultura castellanes, etc, etc. Com veus, tampoc hi ha cap argument per ser espanyol. Espanya és un mal negoci
per als valencians. Per què llavors hi ha una ampla majoria social a favor de l'espanyolitat
del País Valencià? Això és el fruit de segles de castellanització política, lingüística i cultural. A banda d'un procés sistemàtic d'afebliment de la identitat valenciana amb un conflicte lingüístic i identitari.
Per tant, es pot afirmar que el projecte valencianista catalanista també podria triomfar d'igual manera que el projecte valencianista espanyolista.
Només caldria disposar dels mitjans necessaris.

Atenció: No estic defensant amb això el projecte valencianista catalanista, ni cap altre projecte en particular. En definitiva, el que vull dir és que, abans de definir la nostra identitat com a Poble, primer hauríem d'alliberar-nos de tot els prejudicis i pors infundades que durant segles hem anat interioritzant, com ha dit Joan. Només així podrem veure clarament allò que ens convé en realitat als valencians, sense complexos de cap mena.

Anònim ha dit...

el que no acabe d'entendre és per què aquest interès en convéncer 'catalanistes', en refutar Fuster, en comparar el 'teu' projecte amb el valencianisme fusterià, si tant clar tens que hi ha una divisòria insuperable i que la teua proposta és netament superior...

Vent d Cabylia ha dit...

Miquel, si el projecte catalanista ha d'imposar-se amb els mateixos mitjans que el castellanoespanyol (guerres, prepotència, imposició), doncs... La qüestió és que no veig la necessitat de "redefinir-nos" com a catalans. No entenc quina necessitat hi ha de considerar-nos catalans (que ho érem fa huit segles? i els que es diguen de cognom Montsó hauran de redefinir-se com a aragonesos? O jo com a musulmà perquè el meu cogno és àrab?). En canvi, tindre clar què és el que ens defineix com a valencians condueix a evitar tot allò que puga agredir eixa identitat (i l'espanyolisme castellanista va ple d'eixes coses, com tu mateix has palesat).

Anònim, tinc interés a convéncer als nacionalistes valencians perquè pense que si en compte de difondre un missatge catalanista en treballàrem tots plegats un de valencianista tindríem més influència social i política. D'altra banda, com a persona que ha dedicat part dels seus estudis a la qüestió nacionalista, no em veig capaç de quedar-me callat si veig que la realitat del nacionalisme valencià s'allunya cada vegada més del que diuen les investigacions socials i historiogràfiques dels darrers anys. Per què va parlar Fuster o tots els intel·lectuals valencians? Perquè es preocupaven per la seua societat i tractaven de fer el millor per ella, supose. Jo no els arribe a la sola de la sabata, ni a Fuster ni a molts altres, però simplement vull compartir les meues idees i estudis amb la resta de la ciutadania. Estic en el meu dret, crec.

miquel ha dit...

Vicent, no estic referint-me a cap invasió ni imposició per part de Catalunya. Només volia dir que la societat valenciana es troba ofegada per l'espanyolisme castellanista, immersa en un procés de castellanització política, lingüística i cultural que ve de segles. Per tant, demanar als nostres conciutadans que definisquen la identitat valenciana no és gens senzill. Clar que els valencians tenim uns trets identitaris, lingüístics i culturals que en molts casos són diferents als de la resta del domini lingüístic català. Però són molt més diferents als de l'Espanya castellana i, tanmateix, una àmplia majoria de valencians es defineixen com a espanyols. Absurd? Obviament és més absurd ser valencià-espanyol que ser valencià-català. D'igual manera que el País Valencià és una regió d'Espanya, amb molta més raó ho podria ser de Catalunya.

La qüestió és: Els valencians podem constituir un País diferent d'Espanya i de Catalunya? Jo crec que sí, sense complexos. Es més, crec que és l'opció que millor ens convé. De fet, ja vam ser un País abans del 1707. Ara bé, hem de tindre ben present la realitat de la qual partim: el llarg procés de castellanització, inclòs un dolorós conflicte lingüístic i identitari. Hem d'afinar molt bé amb la pedagogia. D'altra banda, pense que ara mateix un projecte valencianista catalanista és pràcticament inviable, per culpa del avançat grau de castellanització de la societat valenciana. Però un projecte valencianista estricte, ben explicat a la gent, com tu has dit, Vicent, pot tindre moltes expectatives d'èxit.

Vent d Cabylia ha dit...

Completament d'acord Miquel. Els valencians podem constituir (perquè, de fet, tenim trets diferencials per a ser-ho) un país propi. Si és que no hauria que calfar-se massa el cap... Ja ho va dir ràpidament dit l'usuari Trellat a val.com:

El nostre és un dels pocs països del món a on ú s'ha de justificar perquè vol tindre el seu propi país i no vol incorporar-se al país del veí. "A vore vosté perquè collons vol ser valencià, que no es dóna compte que això és perillós per a la salut". [...] No m'imagine inquirint a un uruguaià: “a vore, vosté perquè collons no vol ser argentí d'una puta vegada”. [...] El País Valencià forma part “de facto” d'Espanya més de 500 anys, com Catalunya vaja (una altra cosa és la construcció de l'Estat-nació prenent com a base l'Espanya castellana i intentant acastellanar a la resta). 500 anys deixen una empremta que no es pot esborrar en dos dies. I molt menys amb el sistema de dir sistemàticament “eres català i si no eres un mediocre i un coent”. La manera de descastellanitzar als valencians no és a base de dir-los que són una merda i que s'han de fer de la nació del veí que és molt guapo i molt listo.