dimarts, 19 de maig del 2009

Justos per pecadors?

La desamortització eclesiàstica decretada pel ministre d'Hisenda Juan Álvarez Mendizábal en 1836 posà les bases de la construcció de l'Estat liberal espanyol: nacionalitzà tots els béns del clergat regular -religiosos de convents i monestirs, els ordes dels quals havien sigut dissolts l'any anterior- i els posà a la venda en pública subhasta. Això permeté afeblir el poder de l'Església a Espanya -només sobrevisqueren uns 300 convents dels 2.000 existents-, sanejar la hisenda estatal per a fer front a la guerra contra els carlins i desenvolupar l'estructura burocràtica, posar en circulació una immensa massa de diners, crear una nova capa social de propietaris partidaris del liberalisme moderat o alliberar espais intramurs que es destinaren als nous usos urbans (mercats, places, avingudes, teatres, etc.).

Tanmateix, tot i que des del nostre punt de vista puga ser una reforma útil, justa i necessària -cal recordar que l'Església havia acumulat entorn d'un 25% de les finques rústiques i urbanes en funció de la dominació social que havia exercit durant molts segles-, també hi podem copsar l'altra cara de la moneda: la radicalitat amb què van ser tractats els perjudicats per eixa decisió estatal vinculada a una ideologia de progrés i modernitat. Una bona mostra d'això la podem veure al retrat que va fer Antonio Gil y Zárate, un liberal convençut, de la figura dels frares i monjos exclaustrats a l'obra col·lectiva Los españoles pintados por sí mismos, publicada en 1843, només set anys després de les exclaustracions massives. Ell mateix, en comprovar la misèria a la qual havien arribat molts d'ells, semblava penedir-se d'haver escrit en contra seua en ocasions anteriors:
Si en algún tiempo me aconteció también el sacar a la escena, entregando a la execración pública, pasiones y crímenes de hombres que encerrara el claustro, cedí tal vez con harta facilidad al torrente que entonces nos arrastraba a todos, hallábase todavía mi ánimo preocupado con la idea de su antiguo prepotencia, y sobre todo no había visto a esos infelices cubiertos de andrajos, muriéndose de hambre, o implorando en las calles la caridad de los mismos por quien se veían arrojados de su antiguo y pacífico retiro.
El mateix Gil y Zárate reproduïa o literaturitzava el suposat testimoni d'un pobre vell frare exclaustrat que havia trobat plorant i demanant almoina a un solar de Madrid. La seua història, molt abreujada, era la següent:
Soy natural de un pequeño pueblo de Castilla la Vieja. [...] Mis padres eran unos pobres labradores, y tenían cinco hijos, de los cuales yo era el menor: de éstos, el primogénito debía quedar con ellos para ayudarles a labrar su escasa hacienda; otro se metió a soldado; otro pasó a Salamanca a seguir los estudios, mientras servía a uno de los catedráticos; el cuarto se embarcó para América a probar fortuna; y a mi me destinaron a entrar en un convento. [...] Los austeros deberes de la religión, llegaron a ser para mi, no solo una costumbre, sino también un placer; y el estudio y la oración, me hacían feliz, llenando cumplidamente mis afanes. [...]

Ya a la vejez había encanecido mis cabellos y menguado mis fuerzas: con más de sesenta años sólo pensaba en prepararme a la muerte que en mi concepto no podía tardar. [...] Un día, hallándome en mi celda, entregado a una mística lectura, oí de repente un rumor estraño: llegaron hasta mi feroces alaridos, golpes horribles, tiros de fusil y griterío como de pueblo amotinado. Salí para informarme de lo que era, y vi a todos los religiosos correr despavoridos por los claustros. [...] Una cuadrilla de hombres furiosos había penetrado en el convento, profanando la casa de Dios y asesinando a sus ministros. [...] En vano he buscado algún arbitrio, todos me han faltado: mi edad y miseria me cierran todas las puertas. [...] A donde quiera que vuelvo la vista, no encuentro más que abandono.
La quantitat de persones en la seua situació degué ser extremadament elevada fins al punt d'aparéixer al llibre esmentat com un dels 'tipus' característics de l'Espanya del moment. No tingueren més ajuda que la que pogueren trobar en les seues pròpies mans o en les seues famílies, si les conservaven. En conseqüència, el cas dels monjos i els frares ancians fou el més sagnant: abocats a la pobresa, la mendicitat i la fi dels seus dies en la més absoluta misèria. Hi ha qui dirà que ells s'ho havien buscat en formar part d'una institució opressora i contrària a les llibertats individuals. Tanmateix, testimonis i realitats com la d'aquell exclaustrat fan què pensar, sobretot si tenim en compte que el seu 'bàndol', el de l'Església, també fou recolzat per un bon nombre de llauradors pobres que formaven part del carlisme, tant al País Valencià, com a Catalunya, el País Basc o Navarra. Eren tots 'culpables'?

11 comentaris:

Blai ha dit...

I què me'n dius de les barbaritats que van patir els convents desamortitzats? Només amb els exemples de Santa Maria de la Valldigna o del Panteó Reial de Poblet ja en tenim prou.

Sembla que en aquest "país" tot ho hem fet sempre malament i a deshora...

Manuel Pérez i Muñoz ha dit...

La major part dels "pobres" flares vivien de rentes, sense treballar, paràsits. Podem parlar d'aleshores o d'ara. Més pena em fan el pobres camperols que durant segles van estar esclavitzat pel clero.

La desamortització de Medizabal va ser dels pocs fets positius en la història liberal espanyola. Tan de bo es donara la Desamortització de Zapatero, que aquestes coses continuen sent molt necessàries segle i mig després.

Vent d Cabylia ha dit...

Però a això em referisc, Manel, que bona part d'eixos camperols, els més pobres com els del Maestrat i els Ports, estaven de part dels frares (eren bovos o és que els liberals de les ciutats els havien fotut encara més?).

En el camp contrari, respecte al que diu Blai, les ànsies de trencament vers el passat d'una altra part de la societat eren massa fortes com per a valorar res (ni tan sols el seu patrimoni) en els considerats adversaris.

Simplement he tret el tema per a reflexionar, no amb cap conclusió prèvia ni final. En tot cas, el que vull dir és que a les víctimes de qualsevol decisió -per molt coherent i justa que ens puga semblar- se les ha de tractar amb dignitat.

Dani ha dit...

sobre el carlisme i per què va profunditzar a les meues terres se'n podria dir molt i ja hi ha molt escrit. Crec que en el fons és una forma de revolta contra un oblit i contra la metròpoli. No estem massa lluny de fer les províncies i Tortosa és la gran oblidada per exemple. No crec que els dels Ports foren més catòlics que la resta de valencians, però potser si més allunyats de la perifèria.

Anònim ha dit...

Els carlins, millor dit la població rural que engreixava els files carlines a l'acabament del segle XIX es passà en massa a les files dels anarquistes i dels republicans.

Anònim ha dit...

Només una qüestió que poso damunt la taula.

Que se'n va fer dels arxius de les institucions desamortitzades? Tots cremats?

Salutacions

Francesc

Vent d Cabylia ha dit...

Francesc, la documentació arxivística va anar a parar a l'Archivo Histórico Nacional.

Anònim ha dit...

Vicent,
tota la documentació?

I ara una pregunta per aixecar polèmica. Em demano si els documents que varen ser diguem-ne "manllevats" no caldria tornar-los als "legítims propietaris".

Salutacions
Francesc

Vent d Cabylia ha dit...

No sóc un expert en l'AHN, però em sembla que la major part de la documentació va anar a parar allà (i també a alguns arxius provincials).

Contràriament al que proposes, pense no només que no s'hauria de tornar eixa documentació, que és patrimoni de tota la societat, sinó procedir a expropiar -en darrer terme- tots aquells arxius privats que no cuiden com tocaria d'una documentació històrica que hauria de ser pública i consultable per tothom (en eixa situació hi ha des d'arxius notarials fins a nobiliaris).

Anònim ha dit...

Vicent,

Gràcies per l'enllaç.

Estic d'acord amb tu que caldria expropiar els arxius privats que dius.

Deia allò de retornar documents perquè molt sovint aquests són fruits d'expolis... a la manera dels marbres del Partenó, que descansen al museu Britànic.

Salutacions

Francesc

miquel ha dit...

Home, tant com expropiar... Trobe que en el tema dels arxius privats no hauríem d'actuar amb la mateixa radicalitat amb la que es va fer la desamortització del segle XIX, sinó que, com Vicent ha dit adés, pense que en aquest cas també s'hauria d'intentar de respectar la dignitat de les persones. Potser una solució seria informatitzar els continguts de tots els arxius privats, de manera que pugueren ser accessibles a tothom. A més, es podria fer una catalogació i una inspecció regular d'aquests arxius privats, per tal de controlar-ne el seu estat de conservació.

Per cert, una qüestió molt interessant a debatre: com es pot determinar el límit entre la propietat privada i el patrimoni públic.