dimecres, 7 d’octubre del 2009

Cant a la Barceloneta

La mar de la Barceloneta, de nit

Quan vam arribar a la casa de la Barceloneta ho véiem tot menut: els carrers menuts, l'escala menuda, el bany menut, l'habitació menuda, el pis menut, la gent menuda... Tot plegat, però, em venia insistentment al cap el record d'un conte de Quim Monzó en el qual -si no recordava malament- una persona que arribava a un veïnat de gent extremadament petita acabava per empetitir-se ella mateixa, tot integrant-se harmònicament en l'entorn. Si fa no fa al cap d'uns pocs mesos és el que ens havia passat: ja no trobàvem res menut. Supose que nosaltres mateixos ens hi havíem acoblat sense adonar-nos-en. Sempre he tingut la sensació, en tot cas, que "els altres", els que ens veien de fora, els que no havien experimentat el mateix procés de 'barcelonetització', ho continuaven veient tot menut.

I supose que la casa nova, vista des de fora, també resulta menuda. Carrers menuts, pis menut, veïns menuts... Tant ens ha fet i tant ens farà. Per començar, pareix que tots ells van plens d'històries interessants: el carrer on va viure la Soledad Real i va ser desarticulat el PSUC l'any 1941, el pis d'un compositor tan apassionat que va gravar la partitura de l'Ave maris stella al terra, i un veïnat d'ací i d'allà, com la senyora Rosa, que va arribar d'Altea ara fa 62 anys seguint el seu home, pescador, que havia trobat faena al port de Barcelona. Per acabar, ho tenim ben clar: no hi ha res com açò i morirem amb una part de la Barceloneta al nostre cor. Per molts anys.

1 comentari:

Clidice ha dit...

Fer-te teu un barri, un entorn, és quelcom que es perd en les noves construccions. Arribar a un barri amb solera i amb "gent de tota la vida" ha de donar una sensació d'arribada a port important. M'agrada com ho expliques :)