Hui parle a l'Informatiu de Softvalencià, un projecte que va suscitar reaccions ben fortes arran de les crítiques realitzades per Cucarella. Certament, no resulta lògic que si català i valencià són dos noms per a una mateixa llengua no es puga potenciar amb normalitat un Softcatalà (País Valencià) o que es puguen oferir les variants valencianes, com fins ara, en una mateixa pàgina web. Tanmateix, menys normal és encara que, conformant més del 25% dels parlants de la llengua, només un 5% del total d'usuaris que visiten softcatala.org siga d'origen valencià. Així les coses, si la iniciativa serveix per a estimular l'ús del valencià en el món d'internet i la informàtica, benvinguda siga.
Cal recordar que potenciar el nom de "valencià" i les formes valencianes no és estar en contra de la unitat de la llengua ni menys encara del futur de la llengua. Això seria tant com dir que potenciar el nom de "català" i publicar en l'estàndard de Catalunya és estar en contra de tot allò que sone a valencià i de les formes valencianes. La realitat, però, és que tant una cosa com l'altra són, simplement, accions en favor de la llengua pròpia, la mateixa, amb denominacions i estàndards diferents dins d'una normativització comuna (aspecte, però, que encara està per resoldre en funció de les relacions inexistents entre l'AVL i l'IEC, i de l'anticatalanisme latent que el PPCV manté interessadament viu). La qüestió és complexa, però allò que importa és que cresca el nombre d'usuaris amb el Firefox, l'Office, el Windows o l'Ubuntu en valencià. Com comentàvem en la xarrada de dilluns passat de l'Associació Cívica Tirant lo Blanc -que David s'ha encarregat de resumir al seu blog Un ciutadà qualsevol- és necessari fer visibilitzar el valencià i la consciència valenciana a tots els nivells. Com més els normalitzem, més exemples donarem perquè altres s'hi senten atrets i s'hi puguen sumar.
Entorn de Softvalencià:
En els darrers mesos han vingut a coincidir dos fets a priori molt allunyats però que al cap i a la fi guarden una ben certa relació. D’una banda, el catedràtic d’història medieval José Hinojosa ha publicat els pergamins d’època de Jaume II conservats a l’Arxiu Municipal de València, entre els quals es troba un de l’any 1313 que inclou el primer ús –que jo conega– del gentilici “valencians” per a referir-se als ciutadans del territori valencià; abans s’havien emprat fórmules alternatives com “habitants del regne de València”, “regnícoles” o similars, que demostraven que encara no havia quallat una identitat comuna a la massa de nouvinguts –sobretot catalans i aragonesos– que s’havien traslladat a colonitzar les terres del nou reialme valencià. D’una altra banda, vora 700 anys després els membres valencians de Softcatalà, amb el suport d’Escola Valenciana, han presentat Softvalencià, una pàgina web destinada a difondre l’ús de les variants valencianes de la llengua catalana al món d’internet i el programari informàtic.
Relacione les dos coses perquè, com sol passar arreu del món –no som els únics–, també en el nostre cas identitat i llengua van intensament relacionades. Així, de seguida hi ha hagut crítiques que han interpretat l’aparició de Softvalencià com una forma de secessionisme lingüístic valencià i, en conseqüència, com un acte pràcticament homologable als del blaverisme anticatalanista. No m’agradaria haver estat en la pell dels promotors de la iniciativa, gent que dia rere dia demostra la seua ferma militància en favor de l’ús social del valencià, però que ara, a banda de certes crítiques constructives, ha rebut desqualificacions de tota mena. La qüestió, que és ben complexa, se centra en dos aspectes principals: la proposta normativa, que, resumint-ho molt, va en la línia de les recomanacions realitzades per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i el nom triat, que diferencia onomàsticament entre “català” i “valencià”.
Pel que fa al primer punt, Softvalencià no ha fet més que ser coherent amb la història de la normativització de la nostra llengua, que ha consolidat tres estàndards policèntrics, el català, el valencià i el baleàric, que no corresponen a les diverses modalitats de la parla sinó als tres principals territoris polítics, amb les dissonàncies que això ocasiona (per exemple, una persona d’Ulldecona i una de Benicarló fan servir quasi les mateixes formes, però queden incloses en dos variants generals diferents, la catalana i la valenciana). Amb tot, com que l’AVL representa l’actual fase del procés estandarditzador valencià en què s’ha apostat per una normativa més particularista i menys convergent que la dels anys ’60-’80, per a molts això ja és símptoma de fragmentació i feblesa de la llengua. En qualsevol cas, siga quin siga la tria, més o menys convergent, al remat això no evita que hi haja un estàndard valencià efectivament diferent del català per al qual no sembla negatiu tindre eines informàtiques especialitzades, de la mateixa manera que hi ha per a l’alemany d’Alemanya, Àustria, Liechtenstein, Luxemburg o Suïssa (diferenciant per unitats polítiques, en el seu cas estats nacionals i en el nostre territoris històrics amb diversos graus d’autonomia política).
I ací arriba l’altre aspecte al qual feia referència: en tots eixos casos (malgrat alguna polèmica puntual a Àustria) el nom de la llengua no genera discussió, és “l’alemany”. Per què, doncs, dirien els detractors de Softvalencià, no s’ha optat per anomenar la iniciativa “Softcatalà (valencià)”, “Softcatalà (País Valencià)” o “Softcatalà (Comunitat Valenciana)”? Evidentment, pareix que ho han fet seguint també la nostra particular realitat històrica i social, segons la qual el nom de la llengua més amplament utilitzat ha estat el de “valencià” sense que això haja suposat un rebuig general –fins l’aparició del secessionisme– a la coordinació amb catalans i balears. I en eixe sentit, el codi de reconeixement informàtic emprat per Softvalencià no ofereix lloc als dubtes, ja que és “ca@valencia_ES”, una variant del codi general de la llengua catalana “ca_ES”. El grau d’acceptació de la pàgina web dirà si en conjunt han encertat o no, ja que la realitat és que fins ara només un 5% dels usuaris que visitaven Softcatalà eren valencians, malgrat que ja hi estaven presents els programes amb formes valencianes. En tot cas, però, tampoc caiguem en l’error de pensar que som valencians o li diem “valencià” a la llengua per alguna estranya maniobra reaccionària: és així perquè des de fa segles que és així.
Cal recordar que potenciar el nom de "valencià" i les formes valencianes no és estar en contra de la unitat de la llengua ni menys encara del futur de la llengua. Això seria tant com dir que potenciar el nom de "català" i publicar en l'estàndard de Catalunya és estar en contra de tot allò que sone a valencià i de les formes valencianes. La realitat, però, és que tant una cosa com l'altra són, simplement, accions en favor de la llengua pròpia, la mateixa, amb denominacions i estàndards diferents dins d'una normativització comuna (aspecte, però, que encara està per resoldre en funció de les relacions inexistents entre l'AVL i l'IEC, i de l'anticatalanisme latent que el PPCV manté interessadament viu). La qüestió és complexa, però allò que importa és que cresca el nombre d'usuaris amb el Firefox, l'Office, el Windows o l'Ubuntu en valencià. Com comentàvem en la xarrada de dilluns passat de l'Associació Cívica Tirant lo Blanc -que David s'ha encarregat de resumir al seu blog Un ciutadà qualsevol- és necessari fer visibilitzar el valencià i la consciència valenciana a tots els nivells. Com més els normalitzem, més exemples donarem perquè altres s'hi senten atrets i s'hi puguen sumar.
Entorn de Softvalencià:
En els darrers mesos han vingut a coincidir dos fets a priori molt allunyats però que al cap i a la fi guarden una ben certa relació. D’una banda, el catedràtic d’història medieval José Hinojosa ha publicat els pergamins d’època de Jaume II conservats a l’Arxiu Municipal de València, entre els quals es troba un de l’any 1313 que inclou el primer ús –que jo conega– del gentilici “valencians” per a referir-se als ciutadans del territori valencià; abans s’havien emprat fórmules alternatives com “habitants del regne de València”, “regnícoles” o similars, que demostraven que encara no havia quallat una identitat comuna a la massa de nouvinguts –sobretot catalans i aragonesos– que s’havien traslladat a colonitzar les terres del nou reialme valencià. D’una altra banda, vora 700 anys després els membres valencians de Softcatalà, amb el suport d’Escola Valenciana, han presentat Softvalencià, una pàgina web destinada a difondre l’ús de les variants valencianes de la llengua catalana al món d’internet i el programari informàtic.
Relacione les dos coses perquè, com sol passar arreu del món –no som els únics–, també en el nostre cas identitat i llengua van intensament relacionades. Així, de seguida hi ha hagut crítiques que han interpretat l’aparició de Softvalencià com una forma de secessionisme lingüístic valencià i, en conseqüència, com un acte pràcticament homologable als del blaverisme anticatalanista. No m’agradaria haver estat en la pell dels promotors de la iniciativa, gent que dia rere dia demostra la seua ferma militància en favor de l’ús social del valencià, però que ara, a banda de certes crítiques constructives, ha rebut desqualificacions de tota mena. La qüestió, que és ben complexa, se centra en dos aspectes principals: la proposta normativa, que, resumint-ho molt, va en la línia de les recomanacions realitzades per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i el nom triat, que diferencia onomàsticament entre “català” i “valencià”.
Pel que fa al primer punt, Softvalencià no ha fet més que ser coherent amb la història de la normativització de la nostra llengua, que ha consolidat tres estàndards policèntrics, el català, el valencià i el baleàric, que no corresponen a les diverses modalitats de la parla sinó als tres principals territoris polítics, amb les dissonàncies que això ocasiona (per exemple, una persona d’Ulldecona i una de Benicarló fan servir quasi les mateixes formes, però queden incloses en dos variants generals diferents, la catalana i la valenciana). Amb tot, com que l’AVL representa l’actual fase del procés estandarditzador valencià en què s’ha apostat per una normativa més particularista i menys convergent que la dels anys ’60-’80, per a molts això ja és símptoma de fragmentació i feblesa de la llengua. En qualsevol cas, siga quin siga la tria, més o menys convergent, al remat això no evita que hi haja un estàndard valencià efectivament diferent del català per al qual no sembla negatiu tindre eines informàtiques especialitzades, de la mateixa manera que hi ha per a l’alemany d’Alemanya, Àustria, Liechtenstein, Luxemburg o Suïssa (diferenciant per unitats polítiques, en el seu cas estats nacionals i en el nostre territoris històrics amb diversos graus d’autonomia política).
I ací arriba l’altre aspecte al qual feia referència: en tots eixos casos (malgrat alguna polèmica puntual a Àustria) el nom de la llengua no genera discussió, és “l’alemany”. Per què, doncs, dirien els detractors de Softvalencià, no s’ha optat per anomenar la iniciativa “Softcatalà (valencià)”, “Softcatalà (País Valencià)” o “Softcatalà (Comunitat Valenciana)”? Evidentment, pareix que ho han fet seguint també la nostra particular realitat històrica i social, segons la qual el nom de la llengua més amplament utilitzat ha estat el de “valencià” sense que això haja suposat un rebuig general –fins l’aparició del secessionisme– a la coordinació amb catalans i balears. I en eixe sentit, el codi de reconeixement informàtic emprat per Softvalencià no ofereix lloc als dubtes, ja que és “ca@valencia_ES”, una variant del codi general de la llengua catalana “ca_ES”. El grau d’acceptació de la pàgina web dirà si en conjunt han encertat o no, ja que la realitat és que fins ara només un 5% dels usuaris que visitaven Softcatalà eren valencians, malgrat que ja hi estaven presents els programes amb formes valencianes. En tot cas, però, tampoc caiguem en l’error de pensar que som valencians o li diem “valencià” a la llengua per alguna estranya maniobra reaccionària: és així perquè des de fa segles que és així.
3 comentaris:
Vaja, quina casualitat! Just ahir vaig entrar (no sé com) a això de softvalencià. Bé, en la plana web principal apareix la relació ben clara amb softcatalà, així com una presentació perfetament redactada d'acord amb la normativa. Per tant, queda ben clar que no es tracta de cap maniobra secessionista. Quant a que tinga una pàgina pròpia i tal... jo la veritat, no li veig gens d'importància. Ni ho recolze aferrissadament ni ho critique aferrissadament. Em pareix bé, una eina més per conrear el nostre català.
Respecte a les reaccions catastrofistes... bé, ja hi estem avesats. És un altre dels símptomes d'anormalitat sociolingüística i d'estretors de mires: buscar problemes on no n'hi ha, i tractar de resoldre els que hi ha per on no pertoca. Pose un exemple fàcil: el corrector del Word té el Español, Español (Argentina, Español (Costa Rica) i un llarg etcètera i això no vol dir que siguen l’espanyol s’haja fragmentat en llengües diferents. Afortunadament aquesta llengua gaudeix d'una situació sociolingüística, d’identitat i de filiació normal, i ningú s'escandalitza per això ni perd el temps criticant-ho.
La segona casualitat és que a mi també em va dir un aficionat del Llevant que alguns seguidors de l’Hèrcules anaven dient això de valencianos de mierda. Podíem aprofundir en una anàlisi sobre la falta de sentiment valencià a la província d’Alacant (tema interessant), però vaja, preferisc interpretar-ho com a les brofegades típiques d’alguns destrellatats que acudeixen a un camp de futbol.
Totes les iniciatives que promoguen llengua que siguen benvingudes. Ara bé, la duplicitat d'esforços em sembla una estupidesa. Igual que la existència de dos organismes separats, l'AVL i l'IEC. No te cap sentit.
Tot açò és un destrellat i aquestes iniciatives contribuïxen al desconcert. Jo sempre havia entrat al Softcatalà i mai m'ha donat cap problema. La versió catalana del diccionari del Firefox i de molts altres programaris ja inclouen les variants dialectals valenciana i balear.
Softvalencià és una pèrdua de diners que podien haver estat empleats en altres coses. Que falta fa.
Hola,
Primer que res, gràcies per enllaçar el meu blog.
Això de "puta València, puta capital" ho he sentit jo cantar moltes vegades a les festes de Castelló, quan estudiava a la UJI (fa ja més de 15 anys). Ho recorde amb molta tristor, em va sobtar molt quan els estudiants castellonencs (de la província de Castelló) intentaven oposar-se a que els valencians (segons ells, els de la província de València) tinguerem el mateix dret que ells a estudiar en la "seua" Universitat. Jo, que era representant dels estudiants, intentava que comprengueren que tots som del mateix País i que si teniem universitat a Castelló era gràcies a que les competències en materia d'educació estaven transferides a les comunitats autònomes, i que per tant la universitat de Castelló existia gràcies a la Generalitat, però era impossible, el sentiment anti-valencianista està molt arrelat a la província de Castelló, especialment a la capital, és una llàstima.
Publica un comentari a l'entrada