L'encanteri de Ponça (II)

Il cielo di Ponza

Com deia despús-ahir, els preliminars de la campanya bèl·lica de 1435, amb el rumor de la mort d'Alfons el Magnànim i l'infant Joan, feien presagiar un desenllaç fatídic. Potser per això, quan s'aproximava el dia de l'enfrontament directe entre genovesos i aragonesos, els consellers de Barcelona s'adreçaren a l'abat de Montserrat per tal que el monestir pregara a Déu per la victòria dels seus:

Nova çerta hic ha que l'estol dels janovesos és partit per dampnificar si porà lo senyor rey, lo qual és sobre Gayeta, e, jassie cregam la ajuda de Déu migençant que lo dit senyor tembrà poch lo dit estol, però encare havem del·liberat que per devotes persones sie per suffragi seu a la ajuda divinal recorregut. Per ço us pregam ab tanta afecció com podem que per impetrar la dita ajuda vos plàcia fer e continuar certa comemoració en vostre monastir.

Tanmateix, es veu que els monjos no estigueren massa inspirats perquè al cap d'unes poques setmanes arribaren noves notícies des de la Mar Tirrena, però ben roïnes. Així, el 28 d'agost de 1435 els regidors barcelonins es veien obligats a informar els valentins de la desgràcia patida per l'estol reial, vençut davant l'illa de Ponça i amb els principals dirigents de la Corona empresonats, començant pel mateix rei. Dels importants només se n'havia salvat un, l'infant Pere, virrei de Sicília:

No és per extimar la greu dolor de la qual nosaltres e tota aquesta ciutat som detenguts per la sobres cruel e molt dolorosa nova a nosaltres pervenguda de nostron rey e senyor, la qual és aquesta, ço és, que l'estol dels janoveses, venint subvenir a Gayeta, lo estol del senyor rey li és exit e denan Ponça són venguts a batalla, los janovesos han vençut lo senyor rey, lo qual és pres ab lo rey de Navarra, e ab l’infant Don Enrich, e ab molts nobles, barons e gran hòmens del realme e molts de la nostra gent e molts qui hi són mort, é·s campat lo senyor infant Don Pedro ab alsguns.

Però la reacció dels magistrats municipals, que se sentien responsables del futur polític de la Corona, no es féu esperar i de seguida, només 5 dies després, es dirigiren a la reina Maria per tal de requerir-li una actuació ràpida, invocant la inutilitat de les lamentacions i, així mateix, la pròpia paraula de Déu:

Si la divinal majestat, los juys de la qual són inscrutables, ha permès lo cas seguit de la presó de nostron rey e senyor, lamentacions tristes, cogitacions planes e plors excessius no deuen axí occupar los coratges e les penses de vós, senyora, e dels seus vassaylls e súbdits, que Déu omnipotent ne sie ofès ne·n sien oblidades degudes provisions faedores, ans ab humils supplicacions deu ésser recorregut a la ajuda indeficient de aquell subiran Déu qui diu ‘mia és la venjança e jo retribuhiré’ e, en altra part, diu ‘jo mataré e jo faré viure, batre e sanaré’.

Però l'actuació no només havia de ser ràpida, sinó també consensuada: devets haver special confiança en la innada fe e naturalesa pura dels feels vassaylls e súbdits del dit senyor, los quals jamés han defalgut ne defalran ne defallir porien per totes lurs forçes en socórrer e ajuda a lur príncep e senyor. Per això, a ulls dels magistrats de Barcelona -i amb tota seguretat als de València, Saragossa o Palma-, s'imposava una assemblea de tots els estaments (eclesiàstics, nobles i ciutadans) i de tots els territoris de la Corona per tal d'acordar i aconsellar allò que havia de ser més útil -des del seu punt de vista- per a gestionar la situació i tractar d'alliberar el rei i la resta de magnats empresonats. Per tal de no alentir el procés, no calia convocar Corts, sinó que bastaria una simple reunió de tots plegats:

E, per obrir vies e maneres opportunes a tractar, manajar e finar de tots remeys salutables faents al fet, és nostre parer que vós, senyora, deguéssets appellar per donar-vos consell de cascuns dels staments e condicions, axí ecclesiàstichs com barons, nobles e cavallers, com ciutedans e habitadors de totes les universitats, viles e lochs reyals de tots los regnes e terres del dit senyor, no per acte de Corts ne Parlaments, mas per aconsellar a vós senyora sobre totes e sengles provisions faedores occorrents a total benifici e salut del dit senyor e de la cosa pública de tots sos regnes e terres.

Amb tot, la resolució de l'afer sí que requerí finalment d'unes Corts, les Generals de Montsó de 1435-1436, destinades a aprovar la forma de recaptació del rescat de 30.000 ducats que els genovesos demanaven pel monarca, qui havia estat traslladat a terres milaneses. En darrer terme, a més a més, la trobada del Magnànim amb el duc de Milà proporcionà un rocambolesc final a la història, ja que, abans de l'alliberament, pactaren el repartiment de les terres itàliques que volien conquerir. Així, la derrota de Ponça representà un inesperat impuls a l'ocupació del regne de Nàpols, que acabà sent pres per la monarquia aragonesa 6 anys després. A Ponça passen coses estranyes, ja ho deia Marieta...