És el que hauríem de demanar tots els tuiters i la societat valenciana en conjunt després del que s'ha sabut sobre la preparació detallada d'una versió sobre l'accident de metro del 3 de juliol de 2006, que va costar la vida a 43 persones, amb l'objectiu de mostrar, costara el que costara, que havia estat un desgraciat i inevitable succés. D'això en parle hui a l'Informatiu i espere que els partits polítics facen alguna cosa per acabar amb este terrible menyspreu de la Generalitat Valenciana cap als seus ciutadans.
Fa exactament cinc mesos que el president Alberto Fabra es va dignar a rebre l’Associació de Víctimes del Metro 3J. I fou l’ínclita Paula Sánchez de León, la que ara ordena carregar i detindre menors que protesten contra els incompliments i la irresponsabilitat de la Generalitat Valenciana, qui es va encarregar de fer la roda de premsa posterior. Segons deia, els governants popularistes estaven en “sintonía con las víctimas de este trágico accidente”, però no podien fer res més que “trasladarlos personalmente las condolencias y el dolor”, ja que allò era un afer tancat. En el seu moment el Consell havia posat en marxa “con rigor y eficacia todos los mecanismos necesarios para atender a las familias de las víctimas, así como para esclarecer los hechos”. En definitiva, aigua passada no movia molí. Però vaja que si en mou...
I és que ahir saltà l’escàndol: la direcció de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV) contractà una consultoria de comunicació per adoctrinar els tècnics que havien de declarar davant la comissió parlamentària organitzada per a investigar l’accident. La pròpia pàgina web de la consultoria explica clarament a què es dediquen: preparar fins a l’últim detall estratègies comunicatives destinades a “alcanzar los objetivos previamente definidos”. I en este cas l’objectiu, fóra veritat o no, era mostrar que allò havia sigut un accident imprevisible i inevitable, sense cap mena de responsabilitat política. Ara s’explica per què vetaren la presència d’experts independents en la comissió parlamentària i la despatxaren en a penes cinc dies. Ni hi hagué rigor, ni eficàcia, ni investigació, ni perits independents, ni hòsties en vinagre. Tot era una pura farsa.
Un engany amb nom i cognoms: Marisa Gracia, la gerent de FGV. Ho era quan l’accident, ho era quan la comissió d’investigació i ho continua sent ara. Malgrat que la jutge afirmà que hi podia haver responsabilitats polítiques en la manca d’inversions en la Línia 1 del metro. Malgrat que va fer cas omís als sindicats del ferrocarril quan, un any abans de la tragèdia, van advertir que calia instal•lar sistemes de seguretat més moderns. Malgrat que va mentir davant les Corts Valencianes, en negar explícitament que s’havia establert una estratègia de comunicació sobre l’accident. Malgrat que ha permés que FGV acumule un deute de 1.000 milions d’euros, a canvi d’un servici manifestament millorable. I tot això, és clar i evident, amb la col·laboració necessària i el suport total de la plana major del PPCV, Camps primer i Fabra després. Ací no ha passat res: ella segueix al front de l’empresa pública, cobrant la mòdica suma de 6.000 euros al mes.
Però alguna cosa ha de passar després del que s’acaba de saber. I és la seua dimissió immediata o el seu cessament fulminant. Quina confiança es pot mantindre en una persona que ha mentit deliberadament davant els representants del poble valencià sobre la mort de 43 dels nostres conciutadans? Si tan transparent és com diu el senyor Fabra no podrà tolerar este escàndol majúscul, que representa un insult a tots els valencians i en especial als afectats per l’accident. Farà bé, doncs, d’atendre les peticions que l’Associació de Víctimes del Metro no es cansen de reclamar, com ara la realització d’una auditoria en FGV, l’obertura d’una nova investigació, independent i objectiva, el cessament dels responsables de seguretat de la Línia 1 o el reconeixement públic que l’accident era previsible i evitable. Fer com que tot continua igual seria miserable.
Fa exactament cinc mesos que el president Alberto Fabra es va dignar a rebre l’Associació de Víctimes del Metro 3J. I fou l’ínclita Paula Sánchez de León, la que ara ordena carregar i detindre menors que protesten contra els incompliments i la irresponsabilitat de la Generalitat Valenciana, qui es va encarregar de fer la roda de premsa posterior. Segons deia, els governants popularistes estaven en “sintonía con las víctimas de este trágico accidente”, però no podien fer res més que “trasladarlos personalmente las condolencias y el dolor”, ja que allò era un afer tancat. En el seu moment el Consell havia posat en marxa “con rigor y eficacia todos los mecanismos necesarios para atender a las familias de las víctimas, así como para esclarecer los hechos”. En definitiva, aigua passada no movia molí. Però vaja que si en mou...
I és que ahir saltà l’escàndol: la direcció de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV) contractà una consultoria de comunicació per adoctrinar els tècnics que havien de declarar davant la comissió parlamentària organitzada per a investigar l’accident. La pròpia pàgina web de la consultoria explica clarament a què es dediquen: preparar fins a l’últim detall estratègies comunicatives destinades a “alcanzar los objetivos previamente definidos”. I en este cas l’objectiu, fóra veritat o no, era mostrar que allò havia sigut un accident imprevisible i inevitable, sense cap mena de responsabilitat política. Ara s’explica per què vetaren la presència d’experts independents en la comissió parlamentària i la despatxaren en a penes cinc dies. Ni hi hagué rigor, ni eficàcia, ni investigació, ni perits independents, ni hòsties en vinagre. Tot era una pura farsa.
Un engany amb nom i cognoms: Marisa Gracia, la gerent de FGV. Ho era quan l’accident, ho era quan la comissió d’investigació i ho continua sent ara. Malgrat que la jutge afirmà que hi podia haver responsabilitats polítiques en la manca d’inversions en la Línia 1 del metro. Malgrat que va fer cas omís als sindicats del ferrocarril quan, un any abans de la tragèdia, van advertir que calia instal•lar sistemes de seguretat més moderns. Malgrat que va mentir davant les Corts Valencianes, en negar explícitament que s’havia establert una estratègia de comunicació sobre l’accident. Malgrat que ha permés que FGV acumule un deute de 1.000 milions d’euros, a canvi d’un servici manifestament millorable. I tot això, és clar i evident, amb la col·laboració necessària i el suport total de la plana major del PPCV, Camps primer i Fabra després. Ací no ha passat res: ella segueix al front de l’empresa pública, cobrant la mòdica suma de 6.000 euros al mes.
Però alguna cosa ha de passar després del que s’acaba de saber. I és la seua dimissió immediata o el seu cessament fulminant. Quina confiança es pot mantindre en una persona que ha mentit deliberadament davant els representants del poble valencià sobre la mort de 43 dels nostres conciutadans? Si tan transparent és com diu el senyor Fabra no podrà tolerar este escàndol majúscul, que representa un insult a tots els valencians i en especial als afectats per l’accident. Farà bé, doncs, d’atendre les peticions que l’Associació de Víctimes del Metro no es cansen de reclamar, com ara la realització d’una auditoria en FGV, l’obertura d’una nova investigació, independent i objectiva, el cessament dels responsables de seguretat de la Línia 1 o el reconeixement públic que l’accident era previsible i evitable. Fer com que tot continua igual seria miserable.
1 comentari:
jorge feo, conseller delegat de HM&Sanchis:
http://www.jorgefeo.com/articulos2.aspx?id=957
J.
Publica un comentari a l'entrada