dilluns, 6 de febrer del 2012

Sobre "El finançament dels valencians"

Hui a l'Informatiu comence parlant del "Resacón en Levante" que vam haver de patir l'altre dia, però, alhora, l'aprofite per a comentar un altre dels temes que va ser notícia la darrera setmana, gràcies a la bona tasca de la Fundació Nexe i la seua col·lecció Demos, dirigida per Vicent Flor. Sense més, vos deixe amb l'inici del text:


Així ens va amb el nou sistema de finançament aprovat per Aznar i reformat per Zapatero

Divendres per la nit alguns valents vam tractar de pair el documental Resacón en Levante amb què ens van obsequiar des de La Sexta, un canal televisiu de “la Meseta” (els haurem de nomenar sistemàticament així fins que ens diguen pel nostre nom, als valencians). Amb un to sensacionalista i una mica burleta van aplegar un rere l’altre els diversos casos de corrupció i balafiament que han deixat els darrers anys de govern popularista a les institucions valencianes. El twitter tirava fum amb el hashtag #resacon: des dels que, com el periodista Xavi Aliaga, tenien “ganes de cridar per la finestra Nooooooooo!!” en veure-ho tot arreplegadet, fins els que, com l’editor Joan-Carles Girbés, opinaven que “haurien d'obligar els dirigents del PPCV (i molts dels seus votants) a veure el documental amb els ulls oberts a l'estil de La taronja mecànica”. Tot plegat, tenien raó. D’una banda, feia bona cosa de ràbia, però, d’una altra banda, resultava una peça necessària per a entendre per què els governants valencians ens han dut fins a la pèssima situació en la qual ens trobem.

Però, fent honor a la visió castellanocèntrica que s’explicitava al títol, el documental negligia la principal causa estructural per la qual, a banda del mal govern, els valencians tenim els problemes que tenim. No se’n deia absolutament res del finançament autonòmic. I això malgrat que, segons va confirmar Ignacio Blanco d’EUPV, també per twitter, ell en va fer una referència expressa a la qüestió. S’obvià, s’amagà, es silencià, es retallà. No interessava, evidentment. Però les dades estan ahí, tant les de la inversió estatal, com les de les balances fiscals o les del repartiment dels diners per a finançar la despesa de les institucions autonòmiques. I són públiques i ben clares, segons ha constatat a bastament l’analista financer Rafael Beneyto, que acaba de publicar El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica, un llibre editat per la fundació valencianista Nexe. Les conclusions són esfereïdores per al nostre cas.

En primer lloc, la inversió anual feta pels Governs centrals a través dels pressupostos generals de l’Estat no s’ha correspost mai amb el pes de la societat valenciana. I cal pensar que és la més important (un 50% enfront del 35% de la inversió pública autonòmica). Però tant amb el PP com amb el PSOE la inversió estatal ha estat d’un 6% enfront del 10% que representen el PIB i la població valencianes. Així és normal, per exemple, que no tinguem ni la xarxa de trens o d’autopistes que ens pertocaria. En plena consonància amb això, també som un dels pocs territoris amb una balança fiscal negativa, un 6,4% de diferència entre la despesa efectuada pel sector públic estatal al País Valencià i el volum d’ingressos fiscals que generem. I tres quarts del mateix passa pel que fa al model de finançament autonòmic. Som la segona autonomia pitjor finançada, només per darrere de Canàries, de manera que, de mitjana, hem comptat en els darreres 10 anys amb uns 1.000 milions d’euros menys que la resta d’autonomies. 

Es diu prompte. Uns 30 euros cada segon que passa. 1.900 euros cada minut. 114.000 euros cada hora. 2.700.000 euros al dia. 1.000 milions d’euros a l’any. Per què? En base a què? És completament inexplicable des del punt de vista de la solidaritat interterritorial si tenim en compte l’enorme agreujant que ens donen menys diners que a la resta d’autonomies, però tenim una renda per càpita menor que la mitjana. De fet, eixe sistema ha anat afonant l’economia valenciana i en a penes 10 anys, del 2001 al 2010, hem passat d’ocupar el huité lloc del PIB per càpita a l’onzé lloc. Els únics que hem baixat tres posicions, juntament amb els canaris, com una conseqüència clara del finançament injust que ens ofega a uns i als altres. I què han fet el PPCV i el PSPV davant d’això? Doncs pactar l’única reforma estatutària que ni preveu la creació d’una Agència Tributària pròpia, ni reclama el deute històric acumulat, ni reclama una inversió mínima anual de l’Estat. Banyuts i pagar el beure, en diuen. Estaria bé, doncs, que els senyors de la Sexta en feren un documental sobre la qüestió. I, evidentment, encara seria millor que la societat civil i els polítics valencians feren pinya per tal d’acabar amb una situació tan injusta i que ens continua afonant encara més.
   

9 comentaris:

Anònim ha dit...

Tens tota la raó per lo que dius del finançament,ens donen poque diners, pero això no es el tema.

Si hagueren tingut més diners, ho harien gestionat millor?.
Tendrine mes infraestructures, millor Industria?
o continuarien sent la platja de Madrid, (pais de cambres).
Tendrien millor escola pública, millor, sanitat més, o mes formaula 1, mes casos Emarsa etc, etc.
jo crec saber que haurien fet amb més diners

Vent d Cabylia ha dit...

Efectivament, jo també pense que més que hagueren tingut, més que haurien gastat. Però també crec que una cosa no lleva l'altra. L'asfíxia financera de la Generalitat Valenciana no és exclusivament una qüestió de mal govern, sinó també de maltractament estatal. I considere que cal denunciar les dos coses.

Jesús Párraga ha dit...

Altrament, eixe argument de "se ho hagueren gastat en putes" sembla una miqueta de minoria d'edat. Lo que li tocava al País Valencià que li ho donen a Andalusia que ixos el que fan és comprar llibres... Per cert, sabeu alguna cosa de algun reportage semblant sobre Andalusia?

Vent d Cabylia ha dit...

Ni de Castella-La Manxa, ni de Múrcia, ni de les Balears, etc. Tots tenim les nostres coses, encara que cal reconéixer que els governants valencians s'han lluït especialment en eixe sentit. Però, com dic, crec que són coses independents. Únicament demanem igualtat i justícia. "Simplement" això...

Anònim ha dit...

serà de minoria d'edat, pero la resposta es que NO ho hagueren fet millor.

Tambè plorava Camps a Zapatero que le mancaven diners, que si repartimen per habitants, etc.

Si forem un Paìs amb majoria de edat no deixariem que un altre ens diguera que ens pertoca

Jesús Párraga ha dit...

I si foren (Espanya) una república unitària no tindríem tan de cacique cabró, tants ploramiques, tants resentits i tanta merda.

Anònim ha dit...

perquè??? no hauria corrupció en una EspaÑa grandre y libre. Xè, miracle

Emili Morant ha dit...

Jesús, com t'agrada l'anredro i l'embolic: en comptes de demanar, posem per cas, una "descentralització sensata" vas i demanes una "república unitària". Provocador!

Jo ni tan sols aspire a un finançament autonòmic (o municipal) "just" - perquè el que seria just per a mi probablement no li ho semblaria al del costat. Em bastaria amb un finançament "simple" o "transparent" i una correcta delimitació de competències: saber a qui cal culpar de què no s'ha fet o s'ha fet malament, i no deixar que cadascú use la confusió d'escut polític.

Però no són hores d'aprofundir en estes qüestions, que no estic inspirat. Un plaer tornar per estes pàgines, que tinc mig abandonades. Salut, Vicent!

Jesús Párraga ha dit...

Salut, Emili! En algunes entrades del meu blog he defensat un model d'estat jacobí per a Espanya: una república unitària i presidencialista. Em sembla quelcom més democràtic, més just i més barat que la monarquía de taifes que tenim. No sé si això es "provocar". Jo trobe que no. Si més no, no és contradictori com ara exhibir la "bandera de la República" (com fan molts) amagant que es tracta de la bandera d'Espanya.