Tombem Pizarro. Un passeig per la València delirant

Punts de venda del Lletraferit #02. Ací en un mapa més gran

Després de la presentació que vam fer al pub-llibreria Slaughterhouse de Russafa, el Lletraferit #02 està disponible en diversos punts de venda. Com que la crisi apura, ens hem estalviat les importants despeses de distribució i l'hem repartit únicament en alguns llocs molt determinats, especialment pel centre de València, de manera que haureu de desplaçar-vos fins a ells en cas que vulgueu fullejar i comprar la revista físicament. Si no podeu fer-ho, també la podeu comprar a través d'internet i la rebreu a casa sense gastos d'enviament. No sabem com va la venda en llibreries i quioscs, però ja ens queden molts pocs exemplars per a atendre les peticions d'internet, així que afanyeu-vos-en! Mentrimentres, com a aperitiu hem decidit posar en la xarxa un dels textos de la revista, puix, ateses les seues implicacions sociològiques, pensem que cal donar-li una bona difusió. Es tracta de "Tombem Pizarro. Un passeig per la València delirat", un reportatge en què Toni Sabater i jo mateix fem un repàs als ignominiosos noms de carrer i monuments amb els quals hem de conviure els ciutadans de la capital valenciana. Espere que el gaudiu!

Monument a la raza española en la persona de Francisco Pizarro, situat entre el palau de la Generalitat i el palau de l'antiga Batlia de València (hui de la Diputació)

 

Segon diumenge de maig. Dotzenes de falleres completament nues només delatades pels seus ortodoxos cabells, agulles i arracades, tiren de les cordes que envolten la columna que sosté l’estàtua de Francisco Pizarro, "gloriós" dominador dels inques. A la plaça veïna, una multitud canta enfervorida la Salve a la Mare de Déu dels Desemparats. Pels cossos lliures de les falleres cauen gotes de suor que s’entretenen i moren en corbes ocultes, en plecs amorosos, en humides frondes. Al carrer estret que unix una plaça i l’altra, un grup de subversius mira l’escena i canta discretament "L’Estaca", de Lluís Llach, però les seues veus es perden entre els càntics dedicats a la patrona. Una remor d’expectació sobrevola la plaça de Manises en detectar alguns dels assistents un columnar moviment. Segur que tomba, insistixen els subversius. Les falleres es miren amb determinació i es conjuren en l’esforç definitiu. Coincidint amb el vers final que puja des de l’altra plaça ‒"mareee dels bons valenciaaaans!!!!!!"‒, entre plors i sanglots i aplaudiments, la columna cau i el cos incorrupte de Francisco Pizarro, el criador de porcs extremeny vingut a més, es desfà sobre l’asfalt en mig d’un estrèpit esmorteït per l’entusiasme dels subversius i els crits i salts i abraçades de les falleres en conill. Els tafaners de sempre ‒mans a les butxaques, ulls desorbitats‒ aprofiten per a posar-se morats mirant malaltissament tanta carn nua pegant bots. Teló.

Els sembla delirant? Doncs no ho sembla menys que mantindre la seua efígie, impertèrrita, darrere del palau de la Generalitat, al bell mig de Ciutat Vella. Perquè potser no sàpien que l’estàtua de Pizarro representa ni més ni menys que un monument a la raza española, instal·lat a València per ordre de les autoritats franquistes en 1969. I no és l’únic lloc de la memòria on els habitants del cap i casal recordem personatges tan sinistres com aquell, brutal conqueridor del Perú, assassí d’Atahualpa, i assassinat ell mateix pels almagristes dins de les lluites entre bàndols castellans a Amèrica. Els convidem a caminar per esta ciutat, la capital de tots els valencians, que exalça els valors de la guerra i la repressió contra els oprimits. De Pizarro a los Caídos, del General Elío a les guerres del Marroc, del General Urrutia a l’Ángel del Alcázar, tot un passeig per la València opressora i delirant.

El General Elío (Pla del Real)

"El Concejo y vecinos de Sueca han sido atropellados, dilapidados y defraudados de sus derechos por puro antojo. Lo que en este caso ha hecho resaltar de un modo singular y extraordinario esta tropelía es la conducta del General en gefe Don Xavier Elío. El tono de sus órdenes despóticas y amenazadoras anuncia a la patria días de opresión y de esclavitud". Són les paraules premonitòries d’un memorial presentat per les institucions valencianes davant les Corts liberals de Cadis en febrer de 1814. A penes tres mesos després Ferran VII tornava de França, s’instal·lava a Madrid i enderrocava l’obra constitucional construïda amb sang i suor durant la guerra contra Napoleó. L’escortà el mateix Francisco Javier Elío, militar d’origen navarrés, que fou capità general de València fins a 1820, governant l’antic regne amb una mà fèrria que el féu passar a la posteritat com un dels hòmens més temibles i sanguinaris de la reacció absolutista. "No estamos en tiempo de contemporizar y de manifestar debilidad. Las decisiones deben ser terminantes". Eixa era la seua màxima i, en conseqüència, durant els 6 anys del seu jou es dedicà al "exterminio de los malhechores revolucionarios", ja foren adversaris polítics o simples bandolers, abocats a la delinqüència després dels estralls de la guerra. El seu període de persecució i terror provocà més de 100 execucions, algunes especialment horripilants, com la del coronel reformista Joaquim Vidal, que morí de fam i vexacions, fou passat pel garrot vil i finalment penjat, amb el cap destrossat, a la riba del Túria.

Amb tot, l’acarnissament d’Elío es girà en la seua contra quan els liberals ocuparen el poder en 1820: l’empresonaren i l’ajusticiaren dos anys després davant del Pla del Real de València. Abans, però, mentre estava pres en la Ciutadella mantingué una intensa correspondència clandestina, destinada a agitar la contrarevolució i conspirar contra el constitucionalisme. En aquelles missives secretes deixava aflorar tot el seu odi contra el poble valencià: "Todas las provincias dicen algo, pero Valencia nada. ¡No conoce usted a sus paisanos!", "No hay que esperar nada de ellos, nada", "Son los más cobardes y canallas que hay en España". No obstant això, la seua imatge fou restaurada per la monarquia, quan Ferran VII aconseguí reinstaurar l’absolutisme en 1823: el seu cos fou traslladat solemnement a la catedral de València i el seu fill rebé el títol de Marqués de la Lealtad. No debades, més d’un segle després, en 1940, el periodista de la Falange José Rico de Estasén publicà un llibre en què l’exalçava com a màrtir de la reacció i li atribuïa els valors dels militars fidels a l’autoritat franquista. Aquell mateix any, l’Ajuntament del nou règim li dedicava un carrer, enfront d’on el van executar. I allà continua. 

Sant Vicent Ferrer en l'antiga Plaça dels Predicadors. Al fons, la Capitania General de l'exèrcit espanyol

La batalla de Tetuan, Capitania General i la Galeria Borbònica (Ciutat Vella)

El seu nom històric era el de plaça dels predicadors, ja que albergava el convent de Sant Domingo, el més notable de la ciutat juntament amb el de Sant Francesc ‒que s’alçava on actualment hi ha la plaça de l’Ajuntament. En la seua esplanada, al costat del Portal de la Mar, se celebraven grans predicacions com les de Sant Vicent Ferrer, hi passaven moltes de les processons i desfilades de la ciutat, i s’hi feien les mostres d’armes quan la població era equipada per a defendre’s de possibles invasions. Tanmateix, el fervor patriòtic que es va estendre arreu d’Espanya en 1860 com a conseqüència de la victòria militar aconseguida en l’anomenada guerra d’Àfrica va ocasionar un canvi onomàstic per a la plaça. A partir de llavors rebé el nom de Tetuan, en honor a la màxima peça cobrada en el Marroc durant uns enfrontaments que costaren la vida a més de 10.000 persones i que foren l’inici del colonialisme espanyol al territori nord-africà. Vist amb els ulls contemporanis, res del que enorgullir-se, com ja van copsar les autoritats republicanes de 1936, que la van rebatejar com a plaça de la Senyera ‒nom que actualment rep un carreronet al costat de l’avinguda de la Plata.

No menys ignominiós és l’ús que encara continua donant-se a l’antic convent dels dominicans, seu de la Capitania General de l’exèrcit espanyol a València des que va ser desamortitzat en el segle XIX. Es tracta d’un edifici d’un valor patrimonial incalculable, probablement el més emblemàtic de la València històrica després de la Llotja, la Catedral i el Palau de la Generalitat. No debades, fou la seu de moltes de les Corts forals valencianes i conté veritables joies arquitectòniques, com el claustre, l’aula capitular o l’espectacular Capella dels Reis. Tanmateix, és un il·lustre desconegut per al gran públic, ja que en ple segle XXI continua en mans dels militars, en compte de ser cedit al municipi per a obrir-lo a la ciutadania. Enfront seu, en canvi, el primer pis del palau de Cervelló acull l’anomenada Galeria Borbònica, en la qual l’Ajuntament gastà milions d’euros per tal d’ornar els retrats de personatges que tanta glòria han donat a València, com Carles IV, Ferran VII, o el general andalús Ramón María Narváez, primer duc de València per concessió d’Isabel II, un títol nobiliari que hui en dia està en mans Juan Narváez Díaz, un important ramader extremeny.

El General Urrutia (Quatre Carreres), Ángel del Alcázar (L’Olivereta) i el Monumento a los Caídos (L'Eixample)

El colpista General Urrutia també gaudix d’una avinguda important dins de la capital valenciana. Els mèrits per a honorar de manera tan principal al dit senyor són, a banda de revoltar-se contra el legítim govern republicà en 1936 a Saragossa i encarregar-se personalment de la immediata repressió contra els civils, el fet d’haver ostentat, entre 1950 i 1953, la capitania general de la III Regió Militar (València), assegurant-se de mantindre “la pau” al territori. Costa entendre ‒o no tant‒ per quines fosques raons l’actual corporació municipal, sense cap rubor, manté la voluntat de perpetuar en la memòria de la ciutat el nom d’un militar colpista sense més relació amb la capital i el país dels valencians que haver sigut honorat durant tres anys amb un càrrec de més que dubtosa legitimitat, per decisió, a més, d’un règim quallat en la immoralitat i el terror. Potser és perquè va rebre la Gran Creu de l’Orde de Cisneros, fundada per la Falange per tal de recordar "con emoción y gratitud la gesta libertadora iniciada por el ejército de España, junto al cual se alzó y combatió en la Cruzada, al que siempre se ligó la admiración entrañable que proclamaron los fundadores y primeros capitanes y con el cual selló para siempre su hermandad indestructible con la sangre vertida por un mismo ideal en cárceles y campos de batalla". Qui ho sap?

Tampoc les zones més populars de la ciutat han aconseguit alliberar-se de la seua dosi d’ignomínia a l’hora d’anomenar ‒i sobretot de mantindre‒ noms de carrers i places inversemblants en qualsevol societat plenament democràtica. Al barri de L’Olivereta encara es manté la denominació d’Ángel del Alcázar per a un carrer, que semblaria un oblit o una broma sinó fora perquè és una realitat que pot passejar-se qualsevol dia. Antonio Rivera Ramírez, “el Ángel del Alcázar”, va ser un jove militant ultracatòlic que durant la guerra civil va unir-se a la defensa de l’alcàsser de Toledo, ciutat a la que s’havien traslladat els seus pares des de la seua Segòvia natal. Durant el setge de la fortificació ‒on va morir com a conseqüència de les ferides rebudes‒ va fer constants mostres d’una bel·licositat i una animadversió cap als “enemics” ben poc comprensibles des d’una suposada religiositat extrema. Venerat durant el franquisme com un màrtir de la causa, la hagiografia del règim no es va estalviar de mitificar la seua memòria. El seu entusiasme quasi fanàtic es pot resumir amb una de les seues suposades frases: “Tirad, pero tirad sin odio”, dirigida als seus companys revoltats, i que mostra ben a les clares, entre el mal gust i la falsificació de la pietat, el deliri i els molts mèrits d’aquell a qui encara continuem honorant els valencians, sense saber ben bé perquè.

Un cas diferent, tot i que igualment delirant i vergonyós, és el de la plaça de la Porta de la Mar, un nom que substituí en 1980 el que havia tingut la plaça durant el franquisme, això és, del Marqués de Estella, un títol nobiliari pertanyent als Primo de Rivera. No obstant això, el que encara allotja és la més flagrant infracció de la Llei de la Memòria Històrica vista a València. No és una altra cosa que, simplement i planerament, el Monumento a los Caídos por Dios y por la Patria, erigit en 1946, en llaor del franquisme victoriós i en deshonor dels derrotats. No en va, les escultures i els relleus superiors mostren les armes dels rojos vençuts i representen "la paz", "la gloria", "el valor" i "la abnegación", mentres que una creu central recorda "la gloriosa cruzada" dels nacionalcatolicistes, a imatge i semblança de la del Valle de los Caídos. Tot un exemple d’adhesió als valors democràtics que en teoria cimenten la nostra societat actual.

Monumento a los Caídos por Dios y por la Patria e nla plaça de la Porta de la Mar

Una memòria descuidada

Acabem de fer un passeig per València, per una València opressora, que rememora i enaltix la violència, la guerra, l’autoritarisme, la repressió, el racisme, les dictadures i l’extermini. I és que malgrat que els ajuntaments democràtics ja han complit 33 anys, la lentitud i la desídia en l’adequació dels llocs de la memòria a la realitat democràtica han sigut la tònica dominant. En el cas de la capital valenciana no només els mencionats haurien de ser sotmesos a revisió, sinó també molts d’altres, com els carrers Reina Na Germana i Comte de Melito, principals repressors de les Germanies valencianes, que van rebre aquell nom en 1940, en el mateix ple municipal que aprovà el del General Elío. No debades, com hem vist, el franquisme s’encarregà d’honorar les principals figures reaccionàries de la història, com també ho féu en el cas del Cid, a qui, amb clara intenció castellanitzadora, li dedicà el nom de la ciutat (Valencia del Cid) i una avinguda principal en 1946, que continua contrastant amb els carrerons que tenen el rei Jaume I o l’emir Abu-Zayd, el darrer valí almohade de la taifa de Balansiyya.

És ben evident, l’erecció de monuments i la tria de l’onomàstica urbana són filles directes de cada època històrica. Sense anar més lluny, durant el període de govern republicà a partir de 1936 s’anomenà Lenin a l’avinguda del Port, Gorki al carrer de les Comèdies o FAI al de Pizarro. No cal, evidentment, arribar a estos extrems, igualment ideològics, però, si més no, seria d’agrair que per deferència al concepte de ciutadania s’esborraren els monuments a la Raza i a los Caídos, així com els carrers destinats a personatges d’infausta memòria per a les llibertats individuals i col·lectives dels valencians. Les mancances i les possibilitats de substitució en són moltes, des de referències a la jueria i la moreria medievals, inexistents en la toponímia valentina, fins a grans personatges històrics i literaris com Jerónimo Zurita, el cronista més important de la Corona d’Aragó -que te un simple carreronet-, o Gaetà Ripoll, el darrer ajusticiat per la Inquisició espanyola, a València en 1826, pel seu lliurepensament. Igualment, tampoc tenen lloc per al record molts valencians il·lustres, partidaris dels valors democràtics en els moments més adversos, com ara Francesc Bosch i Morata o Ricard Samper, ni el poeta valencià més llegit de les lletres valencianes en el segle XX, Vicent Andrés Estellés. És que València els vol oblidar i, per contra, commemorar l’opressió i fomentar el deliri?