Tenim novel·lista, Maria Folch

Presentació en la Llibreria 3i4 de València, amb l'autora, Maria Folch, i l'historiador i poeta Ferran Archilés

Fa un parell de setmanes es va presentar a València Després vénen els anys, la novel·la de Maria Folch, la nostra Marieta per als que estem en la blogosfera des de fa set o huit anys. L'edició l'ha feta Llibres de la Drassana, l'editorial en què, com sabeu, estic implicat i, com que la trobada, l'acte, el dinar posterior, el dia, el procés d'edició i tot, van ser tan bonics, voldria deixar-ne constància també al blog. Hi deixaré una part del meu parlament públic, en què vinc a dir que la novel·la és una meravella, que conéixer gent així a través de la blogosfera és un goig i que tenim novel·lista, Maria Folch, esperem que per molts llibres més. I si voleu escoltar les coses tan boniques que diu de viva veu, tindreu l'oportunitat pròximament: el dimecres 10 de desembre a les 19:30 hores a Vilaweb, a Barcelona, amb la presència de Vicent Partal i Ricard Gacia, i el dijous 11 de desembre a les 19 hores a la llibreria Argot de Castelló, amb Lluís Meseguer i Carles Bellver. Poder participar en la publicació d'un llibre així fa immensament feliç, la veritat... Gràcies, Maria!

Presentació de Després vénen els anys (15 de novembre de 2014) 

La meua presència en la taula de presentació es deu a una doble condició: sóc membre de l’editorial Llibres de la Drassana i sóc amic de Maria. Però el primer que vull deixar clar és que la novel·la no l’hem editada en tant que amics de Maria, sinó en tant que obra de primer ordre, de magnífica opera prima, que al nostre entendre refulgix amb una llum encegadora dins del panorama literari valencià. I, dit això, sí que vull començar parlant de la nostra faceta d’amics per a enllaçar-la després amb la publicació de l'obra.

Maria i jo ens vàrem conéixer virtualment fa set anys a través del món dels blogs. Ella tenia –té– un blog a Vilaweb, que es deia El meu país d’Itàlia (ara Un altre país), mitjançant el qual donava la seua pròpia visió de la societat italiana com a valenciana establerta allà, amant del País Valencià i també d’Itàlia. Jo, per la meua banda, tenia –tinc– un blog anomenat Vent d Cabylia, en el qual parlava de valencianisme, llengua, història i altres divertiments personals, també com a traslladat del meu país, tot i que en este cas a un lloc molt més proper, Barcelona. I el món dels blogs valencians, sobretot fa uns anys, quan no hi havia ni facebook, ni twitter, ni altres eines digitals que ens han absorbit l’atenció, era com era: un reduït grup d’entusiastes amb aquella nova eina que ens permetia conéixer punts de vista i opinions que fins al moment ens havien restat amagats i costava realment de trobar en la nostra vida quotidiana. Al final, doncs, ens buscàvem i ens acabàvem trobant tots, deixant-nos comentaris i iniciant una simpatia mútua que moltes voltes acabava convertint-se en amistat real.

Eixe va ser el nostre cas. El 24 d’agost de l’any 2007 Maria encetava el seu blog, amb un post que es deia "Eccomi" i en el qual afirmava: “Intentaré escriure sobre Itàlia, el meu país d’Itàlia, fa quasi 10 anys que visc ací. Intentaré explicar coses que passen per ací (del lado de acá), parlaré de llocs, parlaré molt de Roma, la ciutat complexa i esplèndida que ara és també la meua ciutat. Inevitablement escriuré sobre el lado de allá i sobre Castelló, que és la meua ciutat i que cada vegada desconec més”. Al sendemà jo ja li deixava un comentari dient-li que quina casualitat, que jo estava estudiant italià per a anar l’any següent a Itàlia i xino xano les lectures mútues anaren construint l’amistat. I, en efecte, just un any després em plantava a Itàlia per a passar tres mesos a Florència. Però abans, evidentment, vaig passar per Roma per a que Maria m’ensenyara, com va deixar escrit en un post preciós, la seua República de les Meravelles. També la va ensenyar a un altre amic comú del món dels blogs, Jesús de Prado, un mostoleny poliglot que recita versos d’Estellés com si fóra nascut al mateix Burjassot. I encara amb un altre company de complicitats blogueres, Alexandre Serrano, un català traslladat a Madrid amb una profunditat de pensament difícil d’igualar, vàrem decidir nomenar-la Presidenta de la República de les Meravelles. Estàvem –estem– ben enjogassats...  

Després vàrem continuar quedant ocasionalment, a Madrid, València, Barcelona, i hem mantingut la relació d’amistat per les xarxes. Fins que fa just nou mesos i mig Maria em va dir que havia escrit una novel·la i que si me la podia llegir per a donar-li la meua opinió i aconsellar-la a l’hora d’intentar publicar-la. De seguida m’hi vaig posar i em va semblar un text magnífic, amb una sensibilitat i una capacitat de transmetre emocions extraordinària, tant que en acabar-la li vaig dir, literalment: “Jo no sóc de plorar amb els llibres, però m'han agafat moltes ploreres amb el teu llibre. M'han emocionat moltíssim moltes coses i, sobretot, com les contes”. Aleshores, no obstant, Llibres de la Drassana encara no s’havia fundat. La teníem en ment, però encara no s’havia materialitzat i, en conseqüència, simplement li vaig transmetre la meua opinió, dient-li que era una obra excel·lent i amb molt de potencial. Uns mesos després, quan l’editorial ja era una realitat, ella em va comentar que encara no tenia res en ferm i vaig aprofitar l’oportunitat: si volia editar la novel·la amb nosaltres, tenia totes les portes obertes del món. I, afortunadament, les va travessar. 

Quant a l’obra pròpiament dita, no vull contar molt. És millor que la llegiu directament, si no ho heu fet ja. En tot cas, com podeu vore en la sinopsi de la contraportada, és la història d’una trobada entre una persona major i una altra d’edat mitjana que fan memòria de dos fets principals: la defensa de Castelló de la Plana contra els nacionals en la Guerra Civil espanyola en 1938 i l’èxode dels italians de Iugoslàvia en acabar la Segona Guerra Mundial, en 1947. Però allò important, al meu entendre, no és tant el contingut d’eixes històries com la manera de contar-les. I no vull dir que el contingut no siga fonamental en l’excel·lència de l’obra. De fet, en un moment determinat la protagonista afirma que és una “llàstima que ningú haja escrit una gran novel·la sobre Castelló” perquè “totes les ciutats se’n mereixerien almenys una”. I jo, personalment, crec que esta és una gran -grandíssima- novel·la sobre Castelló i suplix en bona part eixa mancança. D’una altra banda, la història de la colonització italiana de part de Iugoslàvia i el seu èxode posterior crec que és totalment desconeguda per a la majoria de nosaltres i que algú te la descobrisca d’una manera tan bella és tota una troballa, d’aquelles que et fan llegir un llibre molt a gust. 

En qualsevol cas, com apuntava, el que més m’agrada de la novel·la és la forma que té Maria d’explicar les coses, la seua mirada, “l’esguard”, que diu ella constantment. La manera que té de fixar-se en les coses més menudes, més quotidianes i, potser per això, més essencials. En el món literari sempre hi ha el mal costum de buscar en els autors novells paral·lels literaris amb altres escriptors més coneguts. I, en llegir la novel·la de Maria, de seguida em va vindre al cap un nom: Erri de Luca. Jo no sé si a ella li agradarà que diga que és com l’Erri de Luca valenciana, però per a mi ja ho és. I espere que açò siga només l’inici d’una llarga carrera literària, que continue contant-nos eixes històries sorprenents i desconegudes, que continue aprofundint en eixa mirada, en eixe esguard, en eixa manera de contar les coses, per tal que d’ací un temps pugam dir d’altres escriptors que són com Maria Folch, els Maria Folch d’un altre lloc. Tant de bo.