Valencians, festius i excessius... Però és això el que importa?

Peníscola en festes (Wilmar Photography)

Durant la primera part de l'any he estat d'intensa promoció del meu darrer llibre, Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians (Llibres de la Drassana, 2018), i n'he parlat en diverses televisions, ràdios i diaris, com ara À Punt, Levante TV, Ribera TV, À Punt Ràdio, Cadena SER, RNE, CV Radio, Gestiona Radio, UPV Ràdio, Ràdio Manises, La Veu, Tres Deu, El Mirall, Jornada, etc. I, contràriament al que sol preguntar la gent que ve a les presentacions i conferències de divulgació, més interessada a conéixer les claus per les quals en l'actualitat els valencians no tenim una identitat col·lectiva ni una defensa de la cultura històrica pròpia excessivament fortes, quasi invariablement en els mitjans de comunicació hi havia una sèrie de preguntes estreles a les quals conduïen moltes de les converses: "Com som els valencians?", "Amb quins adjectius podríem definir la manera de ser dels valencians?", "Quines són les principals característiques temperamentals del poble valencià?". És a dir, que, mentre que els més interessats en la història i la identitat valencianes es preocupen sobretot per les estructures de la valencianitat i la seua reproductibilitat, els que no ho estan tant, i només es veuen afectats per la història i la identitat valencianes de manera accessòria, es limiten a preguntar-se per les formes superficials, epidèrmiques i potser més banals d'eixa mateixa valencianitat. 

És per això mateix que normalment en totes eixes entrevistes m'he negat a contestar la pregunta o he intentat explicar que, en definitiva, els valencians som molt diversos, tant a nivell territorial com econòmic, geogràfic, lingüístic o social i que no és el mateix ser valencià a Morella que a Oriola o a València, ser valencià de diverses generacions o acabat d'arribar d'un altre lloc, ser valencià amb voluntat d'enfortir eixa mateixa identitat o sense cap mena d'interés en fer-ho davant d'altres identitats col·lectives, etc. I també he tractat d'explicar que eixes visions generals de determinades comunitats humanes són, al remat, construccions culturals i històriques que van canviant al llarg del temps, en funció de les reflexions fetes en un determinat moment i en base a les fluctuants relacions que es mantenen amb altres col·lectivitats. Però, en qualsevol cas, tot i la diversitat de la societat valenciana i tot i la circumstancialitat històrica de les consideracions genèriques sobre ella mateixa, el ben cert és que eixes visions existixen, funcionen i tenen certa rellevància sobre els seus membres, que moltes vegades tendixen a vore's i reflexionar-se en funció d'eixos pretesos paràmetres comuns.

Així, per exemple, sabem que els valencians dels segles XV i XVI, en èpoques de bonança, van ser vistos i van ser considerats en alguns cercles com a lascius i sensuals, però els del XVII, en un moment de forta crisi i torbacions socials, també van ser assenyalats com a irats i rabiosos, mentre que els del XVIII i el XIX, en una nova etapa de puixança dins del context hispànic, van ser caracteritzats sovint com a particularment apassionats per l'art i per la ciència. Però també sabem que des de finals del segle XIX i durant tot el XX, davant la progressiva desestructuració de la identitat valenciana, més encara en comparació amb la d'altres comunitats territorials del conjunt espanyol, va anar agafant força la consideració dels valencians com a meninfots i febles, que encara ha arribat fins a l'actualitat. Així mateix, també durant bona part del segle XX i en les darreres dècades s'ha anat configurant la visió d'un esperit col·lectiu estretament vinculat a la festa i a l'alegria i, potser per extensió, a l'excés. Ja ho va explicar Joan Francesc Mira fa vora una dècada, en un article precisament titulat "Excés de festes":

El País Valencià no és una excepció en aquest camp o tema de la identificació a través de la festa. Potser fins i tot és un cas especialment significatiu: una societat que cultiva de manera extraordinàriament intensa les festes de tot tipus i categoria. Festes del tipus falles i fogueres, del tipus històric i competitiu, del tipus patronatge local de sants i marededéus. I això amb tot un seguit d’expressions, que van des dels bous de carrer fins als focs d’artifici, de les desfilades de tot tipus fins als monuments efímers que es planten i es cremen a les places. També és cert que, a falta de ser alguna cosa més sòlida i substanciosa, som un país amb una enorme capacitat per a l’organització festera: colles, filaes, comissions de tota espècie, tenen la particularitat de durar tot l’any, d’involucrar un personal abundantíssim, i de tindre una eficàcia funcional ben demostrada.

En efecte, les Falles, les Fogueres, els Moros i Cristians, les Gaiates, les Santantonades, el Corpus, la Setmana Santa, el Misteri d'Elx, el Sexenni de Morella, les Festes de la Salut d'Algemesí, la Tomatina de Bunyol, els porrats, les festes i fires locals, les celebracions de Pasqua, Sant Joan i Nadal, etc. Molts valencians, en definitiva, vinculen i vehiculen la seua valencianitat, ja siga a escala individual o col·lectiva i de manera puntual o sostinguda en el temps, a través dels molts actes festius que marquen el nostre esdevenir comunitari. ¿Però per què és així, si l'existència, el format i les característiques de moltes d'eixes festes, tal com se celebren en l'actualitat, no es remunten en la immensa majoria dels casos molt més enllà dels segles XVIII, XIX o XX? I cal dir que tampoc, ni els observadors forans ni els pensadors autòctons, mai abans de la contemporaneïtat no havien considerat que els valencians foren un poble particularment i específicament dedicat a les festes com fem hui en dia... Mantinc, al respecte, una hipòtesi de treball que miraria de comprovar si hi ha una possible relació entre la manca d'estructures i discursos polítics propis del conjunt dels valencians a partir del 1707, quan van desaparéixer les lleis i institucions autòctones, i la tendència al localisme i a l'ús de la festa com a eina prioritària d'expressió de la memòria vinculada a la valencianitat cultural i històrica. 

És a dir, atés que aquella valencianitat va quedar subsumida dins d'un Estat que impedia les possibilitats de desenvolupar els principals elements que l'havien definida històricament, políticament i culturalment, va quedar arraconada i reinterpretada en altres parcel·les socials més inofensives, com el món de la festa o el de la música. A més a més, eixe escapçament polític i cultural, paral·lel a l'enquadrament i la via d'escapament per a la valencianitat històrica que suposava l'àmbit festiu i musical, s'hauria reproduït fins a temps tan recents com els del mateix franquisme, que també va potenciar aquells dos fenòmens simultanis. A això caldria afegir la visió de societat feliç i despreocupada que s'atribuí interessadament als valencians tant des de la resta d'Espanya com des de determinats sectors benestants propis durant bona part del mateix segle XX. Així les coses, el canvi polític propiciat per la fi del franquisme, que amb l'Estat de les Autonomies ha tornat a possibilitar l'existència d'unes estructures i projectes polítics col·lectius dels valencians -tot i que a un ritme molt lent i a una escala prou feble-, no ha estat de moment capaç d'atorgar a eixa valencianitat històrica una altra funció més important que la que se li ha reservat durant molt de temps dins del món festiu. I potser és per això que continuem sent una societat, en conjunt, molt dedicada a la festa, on precisament se sublimen amb més claredat els elements que es vinculen amb més força a la pròpia valencianitat.

D'altra banda, tal vegada en relació amb tot això, hi ha hagut igualment una tendència a associar la valencianitat no només amb la festa, sinó també amb la irracionalitat i l'excés. Com que allò valencià -la història, la política, la cultura, la llengua- no tenia cabuda en les principals estructures de poder, es vinculava, doncs, a allò superficial, rural, inculte, malparlat, destrellatat, inconscient, etc. I, certament, durant les darreres dècades d'Espanya democràtica la visió dels valencians s'ha associat, en termes generals i tant de manera externa com interna, a l'excés: ja siga l'excés vital i festiu, amb exemples ben clars com la Ruta del Bakalao o Ruta Destroy, ja siga l'excés dels comportaments públics i polítics, amb l'èxit de tot un seguit de personatges corruptes, megalòmans o populistes, com ara Eduardo Zaplana, Alfonso Rus, Carlos Fabra, Rita Barberà, etc. Som per això, en definitiva, tots els valencians festius i excessius? Evidentment que no. Però el clixé funciona i sens dubte que complix alguna mena de funció social col·lectiva, sobre la base de certs fets reals, però també, sobretot, de les representacions hegemòniques i interessades que es projecten d'eixa mateixa col·lectivitat. Canviarà en algun moment eixa visió general i generalitzadora que tenim hui en dia dels valencians en conjunt? Sens dubte que sí, i seran altres els trets que es destacaran de la col·lectivitat valenciana per damunt dels d'ara.

Però, al remat, com a valencià i valencianista interessat a no cedir a la dissolució ni a la indiferència dins del complex món de comunitats històriques i identitats col·lectives en el qual estem immersos, no em preocupa tant el fet d'intentar definir "com som els valencians", "quina manera de ser" tenim o quines són "les nostres característiques temperamentals", una cosa per força simplificadora, inexacta i canviant, com el fet de convertir eixa identitat col·lectiva que ens han llegat els nostres predecessors en una poderosa ferramenta de construcció de benestar social, polític i cultural per a una bona part de la ciutadania valenciana. Que eixa identitat, que ha associat durant segles la idea d'una col·lectivitat humana, anomenada valenciana, a un determinat espai geogràfic, una història i certs trets culturals, puga reproduir-se i adaptar-se als nous temps, vetlant amb força per eixa mateixa col·lectivitat i eixe mateix territori sense haver de renunciar i oblidar per complet molts dels trets que l'han particularitzada històricament. I això, evidentment, té serioses implicacions polítiques, socials i culturals, que van molt més enllà dels àmbits festius o de les caracteritzacions genèriques de la societat valenciana. 

En eixe sentit, ja per a finalitzar, cal indicar que durant els mesos de promoció llibresca també em vaig trobar alguna vegada amb periodistes que m'inquirien, entre la por i l'advertiment, si "l'ànsia de certs sectors socials per enfortir la identitat valenciana no podria acabar amb una situació semblant a la de Catalunya...". La meua resposta sempre era la mateixa. No hem de tindre cap por a enfortir els elements principals de la identitat col·lectiva valenciana que ens particularitzen dins del context espanyol i europeu. Alguns voldrien que renunciàrem a tots ells, per tal d'assimilar-nos políticament i culturalment per complet i continuar amb una situació de dominació que es reproduïx tant a nivell extern com intern des de fa molt de temps. Si volem deixar de ser valencians, de particularitzar-nos com a valencians, o de molestar els discursos hegemònics de l'Estat en el qual vivim pel fet de ser valencians, no podrem canviar la situació de degradació política, econòmica, social i cultural que hem viscut en les darreres dècades en comparació amb la major part de territoris espanyols, com han posat en relleu detallats estudis com ara Societat anònima. Els valencians, els diners i la política (Afers, 2015), del sociòleg Vicent Flor, o Regiones ricas, regiones pobres. La indefinición valenciana (Institució Alfons el Magnànim, 2019), de l'economista Joaquín Azagra. 

El que vull, doncs, és que, independentment de com siguem, dels nostres trets externs, els valencians ens prenguem molt seriosament com a col·lectivitat. Que ens prenguem molt seriosament la nostra política, la nostra economia, la nostra cultura -incloent una llengua que ens particularitza-, el nostre paisatge, els nostres ciutadans, el nostre demà... Enfortir la identitat valenciana no és un perill, sinó tot el contrari: és una eina de benestar i una enorme oportunitat de futur. 

Els Pelegrins de les Useres, exemple de tradició festiva gens vinculada a l'excés, sinó a la temprança i la introspecció (Foto: Alberto Casanova)