dilluns, 25 de maig del 2020

Valencianista, tu?

Fragment de la Declaració Valencianista de 1918

Hi havia un temps, no massa llunyà, en què dir-se “valencianista” era mal vist dins del nacionalisme valencià: “Valencianista, tu? Del Blavència Club de Futbol?”, et podien arribar a preguntar sense astorar-se. Havent-se decantat teòricament per construir els Països Catalans i recuperar una pretesa unitat nacional catalana primigènia, els veritables nacionalistes valencians cediren el camp simbòlic del “valencianisme” a l’espanyolisme regionalista, aquell que, omplint-se la boca de valenciania, se sotmetia a les ordes de Madrid, aprofundia la provincialització identitària, interrompia la transmissió generacional del valencià i únicament centrava els seus esforços a evitar un imaginari perill català. El seu era un valencianisme que casava molt bé amb la definició exclusivament folklòrica que encara en fa el diccionari de la Real Academia Española: “amor o apego a las cosas características o típicas de Valencia”. 

Afortunadament, en la darrera dècada les coses han canviat de manera considerable. Els valencianistes ja no som únicament els aficionats al València C.F., sinó també els que pertanyem al “moviment que reivindica els interessos propis del poble valencià, en especial la seua llengua i la seua cultura”, tal com acaba de definir “valencianisme” el flamant diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La mateixa existència d’esta institució des de fa quinze anys és també un símbol de la centralitat que ha adquirit el marc valencià en les qüestions relatives a la nostra identitat. Si per a la institució normativa espanyola els valencianistes no som més que una particularitat accidental, afectiva, per a la valenciana som tot un moviment de caire ideològic, polític i cultural. És la gran diferència entre comptar amb institucions pròpies i no fer-ho: que fins i tot la definició dels mots pot ajustar-se amb major precisió a la realitat social nostrada. 

El mateix passa amb la paraula “nacionalisme”, que la RAE connota subjectivament amb finalitats dubtoses, “ideología que atribuye entidad propia y diferenciada a un territorio y a sus ciudadanos, y en la que se fundan aspiraciones políticas muy diversas”, mentre que és definida de manera impecablement objectiva per l’AVL: “ideologia i moviment polític que es basa en la presa de consciència d'una comunitat de formar una nació i que reivindica el dret de constituir-se en un Estat independent”. Eixe és precisament l’objectiu de qualsevol nacionalisme sense Estat del món: reivindicar l’autodeterminació d’un determinat poble que és considerat una nació, com així ho fan el nacionalisme basc, català, escocés, flamenc, etc. L’horitzó final del nacionalisme valencià, si més no en la seua definició lingüística estricta, no pot ser un altre: considerar els valencians una comunitat nacional i reclamar un Estat per a ells. És, evidentment, una forma de dur el “valencianisme” fins a les darreres conseqüències, atés que, en el món en què vivim, tindre un Estat propi seria la millor manera de “reivindicar els interessos propis del poble valencià, en especial la seua llengua i la seua cultura”. 

Per això, quan em pregunten si sóc “valencianista” responc que “sí, i ben orgullós”. Per això, quan em pregunten si sóc “nacionalista valencià” responc que “sí, i ben orgullós”. Trobe que és la millor manera d’estimar els valencians i la llengua i la cultura valencianes, i vetlar pel seu futur, molt més enllà dels amors superficials, efímers i folklòrics d’aquells que durant molt de temps s’han dit “valencianistes”, però en realitat no ho eren.

Nota: Al llarg de 2014 i 2015 vaig publicar un seguit d'articles en la Fundació Nexe que eren fruit de la conferència "L'aspiració valencianista", feta en el marc del VIIIé Seminari-Debat d'Idees Valencianistes de l'ACV Tirant lo Blanc. Ara els recupere ací.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Yo personalment pense que està ben ser valencianiste pero no està ben ser nacionaliste valencià.

Yo pense que es pot defendre lo particular dins d'un colectiu major com és Espanya o Europa. A mi em fa por pensar en 17 nous estats propis dins de la península ibèrica. Els nacionalisme a lo llarc de l'història han portat a guerres i a enfrontaments sanguinosos entre els diferents territoris.

Yo aspire a una Europa sense nacionalitats en una moneda, unes lleis i un idioma oficial comú, on al mateix temps es respecte l'idiosincràsia local entenent està a nivell comarcal (no és lo mateix la comarca dels Prts que la del Baix Segura, o la comarca de la Plana de Utiel que la Safor).

El nacionalisme ademés té un fallo de base puix si per eixemple la Comunitat Valenciana tinguera el dret d'autodeterminació també ho podrien exigir absolutament en els mateixos arguments les diferents comarques o fins i tot municipis (torne a repetir, no és lo mateix lo que pensen i senten en Els ports que en el Baix Segura, o en La Plana de Utiel o en la Safor). Acabaríem al final en un panorama cantonalista.

Per un atre costat el nacionalisme valencià actual té unes particularitats un tant estranyes al meu juí. No volen mirar a Madrit pero volen mirar a Barcelona. Si un es diu nacionaliste valencià no seria per definició mirar per Valéncia exclusivament.

L'eixemple més clar ho tenim en la llengua. Volen defendre la llengua valenciana pero en lloc de fomentar les seues particularitats pròpies puix la volen escriure i parlar segons les normes dictades des de Catalunya. Quin sentit té escriure València pero pronunciar Valéncia simplement perque en Barcelona s'escriu -i pronuncia- València. Perque no agarrar com a preponderant l'estàndart de Valencia en lloc del de Barcelona si estem en Valéncia.

Ademés, un valencià del sigle XXI té que ser com un de fa 500 anys de l'Antic Regne de Valencia, tenim que parlar valencià i ser cristians obligatòriament.

Robert ha dit...

Una cosa és el que cadascú puga pensar, i una altra molt diferent, el que la realitat ens mostra. No es pot defendre un país dins d'un estat que no sent com a pròpies les característiques culturals d'eixe país. En el cas d'Espanya, hi ha un domini total d'allò castellà front a les altres cultures. Cabria distingir entre nacionalisme imperialista (el que ha fet i fa Castella) i nacionalisme de supervivència cultural (que és del que es parla en l'article).

L'organització territorial deuria de ser una cosa acordada pels habitants dels territoris, l'argument del panorama cantonalista no pot valdre per a imposar cap sistema. I la realitat és que ara mateix Espanya és una monarquia imposada per una transacció (que no transició) assistida per l'amenaça d'un altre colp d'estat. Anem evolucionant i donant més veu a la gent per a que els conflictes es resolguen pacíficament. Les fronteres seguiran canviant per molta por que els done a alguns.

És evident que, ja no el nacionalisme valencià, el Païs Valencià ha de mirar cap a Catalunya i les Balears, i viceversa, per una simple qüestió de manteniment del patrimoni cultural i lingüístic. A més, que tenim problemes d'"infrafinançament" semblants...

Amb la llengua, els de les normes de El Puig crec que vos passeu per l'arc del triomf a la zona que va del Xúquer a La Vila Joiosa. Però, sí que és veritat que em de mantindre i fomentar les particularitats del nostre parlar i no tindre cap fòbia a emprar termes d'un altre dialecte, sobre tot amb paraules més recents. Per exemple, bresquilla o pruna s'han utilitzat tota la vida al poble dels meus pares (a La Costera), i per L'Horta i La Ribera (on visc) estic cansat de sentir melocotó i ciruelo, ¿quines són les correctes? A València diuen "Chátiva" i a Xàtiva "Aixàtiva", ¿com li posem?

Espere que no hagem de resoldre les diferències en duel, que jo no tinc espasa.

Anònim ha dit...

A mi em costa entendre este tipo de pensament que planteja el nacionalisme valencià.

No entenc com es pot vore la Comunitat Valenciana com un país, puix per la mateixa regla de tres Cantàbria seria un país, Astúries un atre, Extremadura un atre, Múrcia un atre (i si m'apures Cartagena un atre puix l'història de Cartagena no té res a vore en la de Múrcia capital), etc. Seria impossible governar 17 paisos en el territori que ocupa actualment Espanya, puix cóm cada país miraria per sí mateixa en lloc de colaborar entre tots i ser solidaris per a millorar la calitat de vida del major número de persones. Repetixc, els #nacionalisme sol han portat a guerres, a totalitarismes i a enfrontaments fratricides.

Espanya com a estat és molt millorable, per supost! Pero en Madrit ¿qui governa? Tant en el congrés dels diputats com en el govern hi ha gent de tots els territoris d'Espanya. L'única imposició cultural “castellana” és l'idioma (i no ve d'ara) pero al final cal establir un idioma comú i ademés tampoc és tanta imposició puix en cada comunitat autònoma es pot donar tot el pes que es vullga al cridat idioma propi i a les tradicions pròpies. Si nos queixem d'Espanya no anem a parlar de França que en la mateixa o més riquea llingüística que Espanya solament és oficial el francés i als demés all i aigua. Ademés sigam sincers, hui en dia tenim més influència cultural d'Estats Units que d'Espanya.

Per un atre costat l'actual nacionalisme valencià té paradòxicament un majoritari component pancatalanista, vol eixir de l'òrbita madrilenya per a anar a la barcelonesa. És prou contradictori, el nacionalisme valencià no mira tant al territori valencià com al català, renunciant a la seua idiosincràsia i a la seua variant llingüística per la de Catalunya. No entenc perque la Comunitat Valenciana té que mirar a Catalunya i les Balears quan en eixe sentit caldria mirar més a Aragó puix des del sigle XIV ací sempre han vingut més aragonesos que catalans. En tot cas compartim més patrimoni cultural en aragonesos que en catalans. I el sur de la Comunitat Valenciana compartix més en Múrcia que en Catalunya.

Ademés no entenc cóm nos centrem tant en el valencià/català quan el castellà, l'àrap, el beréber, el llatí, l'ibèric, etc. serien llavors tan propis i “llegítims” del territori valencià. Li donem al valencià/català un aura místic quan nos oblidem que els cristians catalans i aragonesos quan varen agarrar les terres valencianes per a la Corona d'Aragó varen saquejar, varen violar i es varen impondre per la força de l'espasa… i després nos queixem de la transició/transacció de 1978!

Respecte a lo de les normes del Puig puix suponc tindràs raó, pero si les normes del Puig no reflectixen o reflectien la realitat llingüística del territori valencià, les normes de Castelló millor ni parlem. Al final totes les normes van a ser excloents en molts aspectes. Quan varen posar les normes del vasc va haver un revol trement puix moltes zones vasques no es veen reflectides en el nou estàndart vasc que es volia impondre i que acabe de fet imponent-se.

Anònim ha dit...

continuació...

Yo pense que deuríem fomentar una llengua comuna per al major número de gent i em referixc a tota Europa (apassionant el proyecte de la interlingua) i deixar el restant a nivell comarcal/municipal. La riquea cultural deu ser alguna cosa global a l'hora que local i individual, cal donar al meu juí la màxima llibertat als municipis i als individus en eixe sentit, sempre dins d'un marc comú lo més ampli possible.

Yo em sent ciutadà del món, no m'agrada centrar-me en el continent sino en el contingut. No em fixe en banderes o idiomes, em fixe en els aportes de filòsofs, meges, matemàtics, activistes, etc. Quins haguera segut de nosatres sense Alexander Fleming, Martin Luther King, Marie Curie, Galileo Galilei, etc, etc. Sense dubte per a mi Alexander Fleming ha fet més per Catalunya que Pompeu Fabra. La vida és més important que la llengua, més val dignificar la vida de les persones que la llengua. Em té igual dir niño que chiquet xiquet noi boy garçon o infant, lo important és poder tindre una vida plena on sense impondre'm als demés puga eligir la millor forma de desenrollar-me com a persona individual entre el major número de possibilitats i opcions.

El coneiximent és universal, tingam puix un idioma universal per a comunicar millor eixe coneiximent i eixos valors universals i aplegue a tots els racons i que cada u després elegixca en quins especialisar-se segons els seus gusts i preferències personals. Oblidem-nos de vells territoris, paisos, regnes i taifas creats a sanc i fòc i obrigam-nos més a tot lo món i a tota la humanitat!

Ignasi ha dit...

Molt ben defensat. A més no és contradictori amb la defensa de tot el país, de Salses a Guardamar i de Fraga a l'Alguer. Com que són processos complexos i llargs s'ha d'escollir molt bé la batalla. Els valencianistes ho estau fent bé. Molt bé.

Joan ha dit...

València fou un Estat durant l'època foral. No era un comtat, ni un marquesat ni un ducat, sinó un regne amb les seues pròpies institucions i el seu propi sistema fiscal. ¿Per què en el segle XXI els valencians no podem tornar a tindre un Estat propi i no podem gestionar la nostra pròpia economia? Eslovènia, per exemple, amb només dos milions d'habitants, és hui en dia un país pròsper, amb l'euro com a moneda, i és membre de ple dret de la Unió Europea. Els dos milions d'eslovens tenen dret a gestionar la seua riquesa mentre que els cinc milions de valencians estem obligats a ofrenar per secula seculorum noves glòries a Madrid amb un sistema de finançament miserable, sense inversions i amb un deute desorbitant. Si els castellans no poden entendre com funciona un estat plurinacional, com per exemple Suïssa, els valencians no estem obligats a seguir agenollats i asfixiats econòmicament. Que algú m'explique per què els eslovens tenen més drets que els valencians, no han de regalar-li diners a Madrid i per això poden disfrutar íntegrament del seu PIB per càpita superior al nostre:

https://datosmacro.expansion.com/pib/eslovenia
https://datosmacro.expansion.com/ccaa/comparar/valencia/espana?sc=XE15