Els musulmans del regne de València: arabòfons persistents

Ahir publicava al blog d'Harca un post sobre la llengua dels musulmans del regne de València i l'origen catalanoaragonés de la llengua valenciana. Supose que la majoria de vosaltres ja l'haureu llegit, atés que ha tingut molta difusió per les xarxes socials. En tot cas, també m'agradaria tindre'l enllaçat des de Vent d Cabylia i el reproduïsc sencer a continuació per si encara no l'heu vist i vos pot interessar.

Abuabdal·là Yuan Fudayl, senyor de la Vall d’Alcalà, es declara vassall de l’infant Alfons, primogènit de Jaume I, i li cedeix el castell de Pego i altres. En aragonès i àrab, interliniats. Any 1234. Reial Cancelleria, Pergamins de Jaume I, núm. 947

Una llarga tradició de l'arabisme espanyol havia defensat des del segle XIX que els habitants d'Alandalús eren majoritàriament bilingües (Simonet, Ribera, García Gómez). Parlarien i escriurien l'àrab per aculturació, com a llengua culta i de les elits, però, alhora, haurien mantingut el romanç evolucionat del llatí propi de la població prèvia a la conquesta islàmica del segle VIII. A este "romanç andalusí", a més a més, els arabistes l'anomenaren "mossàrab", vinculant-lo als cristians nadius que havien viscut sota domini musulmà i, en conseqüència, a les idees de "Reconquesta" desenvolupades pel nacionalisme espanyol. És a dir, la presència del bilingüisme entre els andalusins seria la prova fefaent que, tot i que la immensa majoria s'haguera convertit a l'Islam en el segle XIII, el seu origen poblacional era autòcton, peninsular, procedent dels iberoromans de l'Antiguitat. L'aplicació d'esta tradició al cas valencià, forçada fins a l'extrem per historiadors i erudits d'ideologia anticatalanista (Ubieto, Simó, Peñarroja), arribà a plantejar que, en efecte, la majoria de musulmans parlaven romanç en època de la conquesta de Jaume I, de manera que esta parla seria l'origen del valencià actual (i no la llengua que portaren els colonitzadors majoritàriament catalans i aragonesos). 

Tanmateix, des de la dècada de 1970 nombrosos estudis del propi arabisme espanyol, com els de Federico Corriente, han evidenciat que, a més de la desaparició completa, ja en el segle XII, de les comunitats cristianes residuals romanents a Alandalús -ací un bon resum de Javier López Coca-, el romanç andalusí també desaparegué per complet, com a mínim en aquella mateixa centúria. Per tant, en el moment dels primers grans avanços conqueridors d'aragonesos i catalans, produïts entre 1118 i 1171 (Saragossa, Daroca, Tortosa, Lleida, Terol), ja no hi havia població andalusina que parlara romanç. Una bona prova d'això és que al nord de Tamarit de Llitera (conquerida entre 1106 i 1149) hi ha molts encreuaments d'isoglosses i una transició gradual entre el català i l'aragonés, el que prova que ambdues llengües s'hi havien desenvolupat progressivament a partir del romanç antic, mentre que al sud d'aquella població la frontera lingüística és ben nítida, el que evidencia que el català i l'aragonés foren dues llengües trasplantades pels nous pobladors. Així, per exemple la llengua parlada a Lleida i a Tortosa, el català de la Catalunya Nova, fou completament transportat pels colonitzadors de la Catalunya Vella. 

Ubicació de Tamarit de Llitera, població a partir de la qual deixen d'existir parles de transició entre el català i l'aragonés o castellanoaragonés (no com al nord, on, per exemple, el ribagorçà és una mena d'híbrid entre ambdues llengües) 

El mateix passaria, evidentment, amb el territori islàmic que formà el regne cristià de València vora un segle després, en ser conquerit per catalans i aragonesos entre 1233 i 1245. Quan els conqueridors ocuparen les seues terres cap musulmà parlava romanç de forma nativa, és a dir, per transmissió intergeneracional. Els andalusins eren una societat arabòfona i continuaren sent-ho durant molts segles, ja sota domini cristià, fins a la seua expulsió en 1609. Tanmateix, això que ens pot semblar tan evident és encara tema de polèmica dins de la societat valenciana, ja que, com a conseqüència dels escrits que donaren cobertura en la dècada de 1970 a la visió segons la qual el valencià provindria del romanç andalusí, encara una part dels valencians comparteixen esta idea: el català i el valencià no serien la mateixa llengua pel -suposat- fet que tindrien orígens diferents, ja que el valencià no seria la llengua portada pels catalans -amb aportacions aragoneses-, sinó la mateixa que parlaven els andalusins abans de l'arribada de Jaume I. És per això, per la persistència social -que no historiogràfica ni filològica- d'esta visió, que ara i ací aportarem alguns dels arguments oferits pel jesuïta estatunidenc Robert Ignatius Burns, ja en 1976, per a demostrar que els musulmans del regne de València eren arabòfons unilingües en el moment de la conquesta cristiana del segle XIII.

En efecte, en un treball titulat "The language barrier: the problem of bilingualism and Muslim-Christian interchange in the medieval Kingdom of Valencia", publicat en Contributions to Mediterranian Studies i traduït al valencià en el primer número de la revista L'Espill, el pare Burns aportava un arsenal de dades, del Llibre dels fets i dels documents de la cancelleria reial, tot demostrant que la llengua parlada pels musulmans de les terres islàmiques que constituïren els regnes de València i Múrcia era, sense dubte, l'àrab. Per exemple, per a tractar la rendició de Múrcia en 1266 Jaume I envià a persones de les quals es diu explícitament que sabien "algaravia" i a un jueu que era "escrivà nostre d'algaravia", és a dir, el torsimany oficial del rei. Igualment, quan els musulmans de Xàtiva enviaren un negociador al monarca, aquell hagué de parlar "denant lo trujaman" per tal que el pogueren entendre, o quan ho feren els de Petrer trameteren un altre jueu que coneixia ambdues llengües. Així mateix, el rei també envià "un trujaman" per a parlar amb els d'Elx o els de Mallorca i en casos de disputes a nivell popular, com la que es produí per la distribució de les aigües d'irrigació en 1244 entre els nous pobladors cristians de Gandia i els musulmans que havien romàs en el terme, s'hagué de recórrer, igualment, a "un trugaman".

D'una altra banda, tots els tractats de rendició originals que es conserven del territori valencià estan escrits en àrab, o en llatí i àrab. I sabem que, en ocasions, els musulmans transferien títols de possessió de la terra mitjançant una escriptura en àrab, "in instrumento sarracenico", com en Alzira en 1245 o en Carbonera en 1261. Als mateixos musulmans de Carbonera o als de Guadalest se'ls enviaren documents en àrab, que escrivien els mateixos "escrivans d'algaravia" de la cancelleria reial, un ofici reservat durant esta època a jueus entesos en llengües. I és que, com el mateix Jaume I expressa sovint en la seua crònica, els musulmans parlaven sempre en àrab: així ho feia el sobirà de Múrcia, "en sa algaravia", en dirigir-se a la seua aljama, o quan els de Peníscola enviaren una oferta de rendició i s'hagué de recórrer a un musulmà de Terol "que sabia llegir d'algaravia", o quan es negocià la d'Almassora a través de Miguel Pérez, un escuder que "sabia algaravia". En conseqüència, tant aquell monarca com el seu fill Pere el Gran hagueren de redactar nombroses cartes i ordinacions "in arabico" a totes les aljames del regne de València. I, igualment, les aljames feien els seu propis documents en àrab, com els comptes fiscals dels musulmans de Xàtiva de 1280 o els d'Oriola en 1317. 

També hi ha proves evidents que els musulmans s'expressaven oralment en àrab. Enmig d'un assalt contra la Mallorca musulmana, el seu sobirà, segons Jaume I, "cridà a los seus: 'Rodo', que tant vol dir com 'Aguanteu'". En una altra ocasió, un musulmà es negà a rendir-se per a salvar la vida dient, segons el mateix monarca, "'Le mulex', que vol dir 'No senyor'". O ja més tard i més al sud, quan s'intentà conquerir l'Almeria nassarita en 1310, Ramon Muntaner relata que el fill del sobirà de Guadix realitzà un atac al crit de "Ani ben a soltan" i l'infant de Mallorca, nét de Jaume I, hagué de preguntar a "los torsimanys" què significava allò, informant-lo que estava dient que era "fill del soldà". No és estrany, doncs, que el teòleg Ramon Llull aprenguera "lo lenguatge aràbic" per tal d'intentar evangelitzar els musulmans o que també els dominics obriguessen escoles d'àrab en València i Xàtiva amb la mateixa finalitat. Tot plegat, sembla ben cert el que digué a mitjan segle XIII en la seua crònica l'arquebisbe de Toledo, Rodrigo Ximénez de Rada, en asseverar que els andalusins, respecte als cristians de la península, eren un "populum alterius religionis et lingue", o el que afirmà el bisbe de València a començaments del segle XIV, queixant-se que la meitat o més de la població de la seua diòcesi parlava exclusivament "algaravia seu sarracenice".

Mapa de llengües de la península Ibèrica entre els segles XVI i XVII 
(A. Ferrando i M. Nicolás, Història de la llengua catalana, UOC, 2005, p. 198)

És evident, no obstant, que a partir del moment en què la conquesta cristiana es consolidà per complet, és a dir a partir del darrer terç del segle XIII, una part dels musulmans aprengueren la llengua romanç dels conqueridors, especialment els hòmens que havien de fer d'intermediaris amb les aljames o els que havien de comerciar. Però, així i tot, la llengua de les comunitats musulmanes, la que s'usava en el seu interior i entre elles, la que es transmetia de pares a fills, fou sempre l'àrab, fins a 1609. No debades, després de produir-se la conversió forçosa de 1525, un dels principals cavalls de batalla dels que volien una plena assimilació dels moriscos fou la interrupció de la llengua àrab. Però, com ells mateixos deien a Carles I en 1528, la major part d'ells -i "quasi totes les dones"- desconeixien el romanç i per tal d'aprendre'l necessitarien un gran espai de temps, almenys 40 anys. De la mateixa manera, en 1550 els rectors parroquials afirmaven que la comunicació era impossible perquè els musulmans "no sabien" romanç o, un poc més tard, el bisbe d'Oriola advertia que les morisques eren "molt obstinades i adverses a la nostra llengua". En esta època, per tant, la regla devia ser la que representava un musulmà de Xiva, que "no parlava ni escrivia mai sinó en algaravia", mentre que el bilingüisme era encara la gran excepció. Els contractes i els documents de les aljames se seguien escrivint en àrab i la llengua oral, de fet, era una mostra més de l'evidentíssima diferència que existia entre els cristians dominadors i els musulmans subjugats. Una barrera lingüística i social que es mantingué entre els segles XIII i XVII: els musulmans que habitaren a terres valencianes foren arabòfons persistents. 

Tombem Pizarro. Un passeig per la València delirant

Punts de venda del Lletraferit #02. Ací en un mapa més gran

Després de la presentació que vam fer al pub-llibreria Slaughterhouse de Russafa, el Lletraferit #02 està disponible en diversos punts de venda. Com que la crisi apura, ens hem estalviat les importants despeses de distribució i l'hem repartit únicament en alguns llocs molt determinats, especialment pel centre de València, de manera que haureu de desplaçar-vos fins a ells en cas que vulgueu fullejar i comprar la revista físicament. Si no podeu fer-ho, també la podeu comprar a través d'internet i la rebreu a casa sense gastos d'enviament. No sabem com va la venda en llibreries i quioscs, però ja ens queden molts pocs exemplars per a atendre les peticions d'internet, així que afanyeu-vos-en! Mentrimentres, com a aperitiu hem decidit posar en la xarxa un dels textos de la revista, puix, ateses les seues implicacions sociològiques, pensem que cal donar-li una bona difusió. Es tracta de "Tombem Pizarro. Un passeig per la València delirat", un reportatge en què Toni Sabater i jo mateix fem un repàs als ignominiosos noms de carrer i monuments amb els quals hem de conviure els ciutadans de la capital valenciana. Espere que el gaudiu!

Monument a la raza española en la persona de Francisco Pizarro, situat entre el palau de la Generalitat i el palau de l'antiga Batlia de València (hui de la Diputació)

 

Segon diumenge de maig. Dotzenes de falleres completament nues només delatades pels seus ortodoxos cabells, agulles i arracades, tiren de les cordes que envolten la columna que sosté l’estàtua de Francisco Pizarro, "gloriós" dominador dels inques. A la plaça veïna, una multitud canta enfervorida la Salve a la Mare de Déu dels Desemparats. Pels cossos lliures de les falleres cauen gotes de suor que s’entretenen i moren en corbes ocultes, en plecs amorosos, en humides frondes. Al carrer estret que unix una plaça i l’altra, un grup de subversius mira l’escena i canta discretament "L’Estaca", de Lluís Llach, però les seues veus es perden entre els càntics dedicats a la patrona. Una remor d’expectació sobrevola la plaça de Manises en detectar alguns dels assistents un columnar moviment. Segur que tomba, insistixen els subversius. Les falleres es miren amb determinació i es conjuren en l’esforç definitiu. Coincidint amb el vers final que puja des de l’altra plaça ‒"mareee dels bons valenciaaaans!!!!!!"‒, entre plors i sanglots i aplaudiments, la columna cau i el cos incorrupte de Francisco Pizarro, el criador de porcs extremeny vingut a més, es desfà sobre l’asfalt en mig d’un estrèpit esmorteït per l’entusiasme dels subversius i els crits i salts i abraçades de les falleres en conill. Els tafaners de sempre ‒mans a les butxaques, ulls desorbitats‒ aprofiten per a posar-se morats mirant malaltissament tanta carn nua pegant bots. Teló.

Els sembla delirant? Doncs no ho sembla menys que mantindre la seua efígie, impertèrrita, darrere del palau de la Generalitat, al bell mig de Ciutat Vella. Perquè potser no sàpien que l’estàtua de Pizarro representa ni més ni menys que un monument a la raza española, instal·lat a València per ordre de les autoritats franquistes en 1969. I no és l’únic lloc de la memòria on els habitants del cap i casal recordem personatges tan sinistres com aquell, brutal conqueridor del Perú, assassí d’Atahualpa, i assassinat ell mateix pels almagristes dins de les lluites entre bàndols castellans a Amèrica. Els convidem a caminar per esta ciutat, la capital de tots els valencians, que exalça els valors de la guerra i la repressió contra els oprimits. De Pizarro a los Caídos, del General Elío a les guerres del Marroc, del General Urrutia a l’Ángel del Alcázar, tot un passeig per la València opressora i delirant.

El General Elío (Pla del Real)

"El Concejo y vecinos de Sueca han sido atropellados, dilapidados y defraudados de sus derechos por puro antojo. Lo que en este caso ha hecho resaltar de un modo singular y extraordinario esta tropelía es la conducta del General en gefe Don Xavier Elío. El tono de sus órdenes despóticas y amenazadoras anuncia a la patria días de opresión y de esclavitud". Són les paraules premonitòries d’un memorial presentat per les institucions valencianes davant les Corts liberals de Cadis en febrer de 1814. A penes tres mesos després Ferran VII tornava de França, s’instal·lava a Madrid i enderrocava l’obra constitucional construïda amb sang i suor durant la guerra contra Napoleó. L’escortà el mateix Francisco Javier Elío, militar d’origen navarrés, que fou capità general de València fins a 1820, governant l’antic regne amb una mà fèrria que el féu passar a la posteritat com un dels hòmens més temibles i sanguinaris de la reacció absolutista. "No estamos en tiempo de contemporizar y de manifestar debilidad. Las decisiones deben ser terminantes". Eixa era la seua màxima i, en conseqüència, durant els 6 anys del seu jou es dedicà al "exterminio de los malhechores revolucionarios", ja foren adversaris polítics o simples bandolers, abocats a la delinqüència després dels estralls de la guerra. El seu període de persecució i terror provocà més de 100 execucions, algunes especialment horripilants, com la del coronel reformista Joaquim Vidal, que morí de fam i vexacions, fou passat pel garrot vil i finalment penjat, amb el cap destrossat, a la riba del Túria.

Amb tot, l’acarnissament d’Elío es girà en la seua contra quan els liberals ocuparen el poder en 1820: l’empresonaren i l’ajusticiaren dos anys després davant del Pla del Real de València. Abans, però, mentre estava pres en la Ciutadella mantingué una intensa correspondència clandestina, destinada a agitar la contrarevolució i conspirar contra el constitucionalisme. En aquelles missives secretes deixava aflorar tot el seu odi contra el poble valencià: "Todas las provincias dicen algo, pero Valencia nada. ¡No conoce usted a sus paisanos!", "No hay que esperar nada de ellos, nada", "Son los más cobardes y canallas que hay en España". No obstant això, la seua imatge fou restaurada per la monarquia, quan Ferran VII aconseguí reinstaurar l’absolutisme en 1823: el seu cos fou traslladat solemnement a la catedral de València i el seu fill rebé el títol de Marqués de la Lealtad. No debades, més d’un segle després, en 1940, el periodista de la Falange José Rico de Estasén publicà un llibre en què l’exalçava com a màrtir de la reacció i li atribuïa els valors dels militars fidels a l’autoritat franquista. Aquell mateix any, l’Ajuntament del nou règim li dedicava un carrer, enfront d’on el van executar. I allà continua. 

Sant Vicent Ferrer en l'antiga Plaça dels Predicadors. Al fons, la Capitania General de l'exèrcit espanyol

La batalla de Tetuan, Capitania General i la Galeria Borbònica (Ciutat Vella)

El seu nom històric era el de plaça dels predicadors, ja que albergava el convent de Sant Domingo, el més notable de la ciutat juntament amb el de Sant Francesc ‒que s’alçava on actualment hi ha la plaça de l’Ajuntament. En la seua esplanada, al costat del Portal de la Mar, se celebraven grans predicacions com les de Sant Vicent Ferrer, hi passaven moltes de les processons i desfilades de la ciutat, i s’hi feien les mostres d’armes quan la població era equipada per a defendre’s de possibles invasions. Tanmateix, el fervor patriòtic que es va estendre arreu d’Espanya en 1860 com a conseqüència de la victòria militar aconseguida en l’anomenada guerra d’Àfrica va ocasionar un canvi onomàstic per a la plaça. A partir de llavors rebé el nom de Tetuan, en honor a la màxima peça cobrada en el Marroc durant uns enfrontaments que costaren la vida a més de 10.000 persones i que foren l’inici del colonialisme espanyol al territori nord-africà. Vist amb els ulls contemporanis, res del que enorgullir-se, com ja van copsar les autoritats republicanes de 1936, que la van rebatejar com a plaça de la Senyera ‒nom que actualment rep un carreronet al costat de l’avinguda de la Plata.

No menys ignominiós és l’ús que encara continua donant-se a l’antic convent dels dominicans, seu de la Capitania General de l’exèrcit espanyol a València des que va ser desamortitzat en el segle XIX. Es tracta d’un edifici d’un valor patrimonial incalculable, probablement el més emblemàtic de la València històrica després de la Llotja, la Catedral i el Palau de la Generalitat. No debades, fou la seu de moltes de les Corts forals valencianes i conté veritables joies arquitectòniques, com el claustre, l’aula capitular o l’espectacular Capella dels Reis. Tanmateix, és un il·lustre desconegut per al gran públic, ja que en ple segle XXI continua en mans dels militars, en compte de ser cedit al municipi per a obrir-lo a la ciutadania. Enfront seu, en canvi, el primer pis del palau de Cervelló acull l’anomenada Galeria Borbònica, en la qual l’Ajuntament gastà milions d’euros per tal d’ornar els retrats de personatges que tanta glòria han donat a València, com Carles IV, Ferran VII, o el general andalús Ramón María Narváez, primer duc de València per concessió d’Isabel II, un títol nobiliari que hui en dia està en mans Juan Narváez Díaz, un important ramader extremeny.

El General Urrutia (Quatre Carreres), Ángel del Alcázar (L’Olivereta) i el Monumento a los Caídos (L'Eixample)

El colpista General Urrutia també gaudix d’una avinguda important dins de la capital valenciana. Els mèrits per a honorar de manera tan principal al dit senyor són, a banda de revoltar-se contra el legítim govern republicà en 1936 a Saragossa i encarregar-se personalment de la immediata repressió contra els civils, el fet d’haver ostentat, entre 1950 i 1953, la capitania general de la III Regió Militar (València), assegurant-se de mantindre “la pau” al territori. Costa entendre ‒o no tant‒ per quines fosques raons l’actual corporació municipal, sense cap rubor, manté la voluntat de perpetuar en la memòria de la ciutat el nom d’un militar colpista sense més relació amb la capital i el país dels valencians que haver sigut honorat durant tres anys amb un càrrec de més que dubtosa legitimitat, per decisió, a més, d’un règim quallat en la immoralitat i el terror. Potser és perquè va rebre la Gran Creu de l’Orde de Cisneros, fundada per la Falange per tal de recordar "con emoción y gratitud la gesta libertadora iniciada por el ejército de España, junto al cual se alzó y combatió en la Cruzada, al que siempre se ligó la admiración entrañable que proclamaron los fundadores y primeros capitanes y con el cual selló para siempre su hermandad indestructible con la sangre vertida por un mismo ideal en cárceles y campos de batalla". Qui ho sap?

Tampoc les zones més populars de la ciutat han aconseguit alliberar-se de la seua dosi d’ignomínia a l’hora d’anomenar ‒i sobretot de mantindre‒ noms de carrers i places inversemblants en qualsevol societat plenament democràtica. Al barri de L’Olivereta encara es manté la denominació d’Ángel del Alcázar per a un carrer, que semblaria un oblit o una broma sinó fora perquè és una realitat que pot passejar-se qualsevol dia. Antonio Rivera Ramírez, “el Ángel del Alcázar”, va ser un jove militant ultracatòlic que durant la guerra civil va unir-se a la defensa de l’alcàsser de Toledo, ciutat a la que s’havien traslladat els seus pares des de la seua Segòvia natal. Durant el setge de la fortificació ‒on va morir com a conseqüència de les ferides rebudes‒ va fer constants mostres d’una bel·licositat i una animadversió cap als “enemics” ben poc comprensibles des d’una suposada religiositat extrema. Venerat durant el franquisme com un màrtir de la causa, la hagiografia del règim no es va estalviar de mitificar la seua memòria. El seu entusiasme quasi fanàtic es pot resumir amb una de les seues suposades frases: “Tirad, pero tirad sin odio”, dirigida als seus companys revoltats, i que mostra ben a les clares, entre el mal gust i la falsificació de la pietat, el deliri i els molts mèrits d’aquell a qui encara continuem honorant els valencians, sense saber ben bé perquè.

Un cas diferent, tot i que igualment delirant i vergonyós, és el de la plaça de la Porta de la Mar, un nom que substituí en 1980 el que havia tingut la plaça durant el franquisme, això és, del Marqués de Estella, un títol nobiliari pertanyent als Primo de Rivera. No obstant això, el que encara allotja és la més flagrant infracció de la Llei de la Memòria Històrica vista a València. No és una altra cosa que, simplement i planerament, el Monumento a los Caídos por Dios y por la Patria, erigit en 1946, en llaor del franquisme victoriós i en deshonor dels derrotats. No en va, les escultures i els relleus superiors mostren les armes dels rojos vençuts i representen "la paz", "la gloria", "el valor" i "la abnegación", mentres que una creu central recorda "la gloriosa cruzada" dels nacionalcatolicistes, a imatge i semblança de la del Valle de los Caídos. Tot un exemple d’adhesió als valors democràtics que en teoria cimenten la nostra societat actual.

Monumento a los Caídos por Dios y por la Patria e nla plaça de la Porta de la Mar

Una memòria descuidada

Acabem de fer un passeig per València, per una València opressora, que rememora i enaltix la violència, la guerra, l’autoritarisme, la repressió, el racisme, les dictadures i l’extermini. I és que malgrat que els ajuntaments democràtics ja han complit 33 anys, la lentitud i la desídia en l’adequació dels llocs de la memòria a la realitat democràtica han sigut la tònica dominant. En el cas de la capital valenciana no només els mencionats haurien de ser sotmesos a revisió, sinó també molts d’altres, com els carrers Reina Na Germana i Comte de Melito, principals repressors de les Germanies valencianes, que van rebre aquell nom en 1940, en el mateix ple municipal que aprovà el del General Elío. No debades, com hem vist, el franquisme s’encarregà d’honorar les principals figures reaccionàries de la història, com també ho féu en el cas del Cid, a qui, amb clara intenció castellanitzadora, li dedicà el nom de la ciutat (Valencia del Cid) i una avinguda principal en 1946, que continua contrastant amb els carrerons que tenen el rei Jaume I o l’emir Abu-Zayd, el darrer valí almohade de la taifa de Balansiyya.

És ben evident, l’erecció de monuments i la tria de l’onomàstica urbana són filles directes de cada època històrica. Sense anar més lluny, durant el període de govern republicà a partir de 1936 s’anomenà Lenin a l’avinguda del Port, Gorki al carrer de les Comèdies o FAI al de Pizarro. No cal, evidentment, arribar a estos extrems, igualment ideològics, però, si més no, seria d’agrair que per deferència al concepte de ciutadania s’esborraren els monuments a la Raza i a los Caídos, així com els carrers destinats a personatges d’infausta memòria per a les llibertats individuals i col·lectives dels valencians. Les mancances i les possibilitats de substitució en són moltes, des de referències a la jueria i la moreria medievals, inexistents en la toponímia valentina, fins a grans personatges històrics i literaris com Jerónimo Zurita, el cronista més important de la Corona d’Aragó -que te un simple carreronet-, o Gaetà Ripoll, el darrer ajusticiat per la Inquisició espanyola, a València en 1826, pel seu lliurepensament. Igualment, tampoc tenen lloc per al record molts valencians il·lustres, partidaris dels valors democràtics en els moments més adversos, com ara Francesc Bosch i Morata o Ricard Samper, ni el poeta valencià més llegit de les lletres valencianes en el segle XX, Vicent Andrés Estellés. És que València els vol oblidar i, per contra, commemorar l’opressió i fomentar el deliri?

Iberolingua: Per a curiosos de les llengües peninsulars

Ja fa temps que les xarxes socials llevaren molta de la vitalitat que tenia la blogosfera. És evident. Ho explicava Xavi Aliaga en les jornades de l'AVL sobre "L'ús del valencià en els blogs": els posts "xorra", amb una fotografia, un mapa, un vídeo, una notícia, una queixa o un breu comentari han passat a facebook i twitter, on reben un feedback molt més immediat (tot i que segurament més reduït, circumscrit al grup d'amics i seguidors). Se'n planyia també l'enyorada comtessa d'Angeville, demostrant alhora, ella mateixa, eixa pròpia evolució: deixà d'escriure posts per a blogs i ara molts de nosaltres la seguim per facebook, on va enllaçant fotos dels seus viatges i excursions, enllaços de diaris, pensaments, fragments literaris, cançons, etc. Tot plegat, això també ha fet que moltes de les pàgines interessants que corren per internet hagen recorregut a les xarxes socials per a donar-se difusió i divulgar d'una manera còmoda i ràpida els seus continguts o novetats. Només cal clicar un simple "m'agrada" o fer-se'n "seguidors". 

I ací volia arribar: a convidar-vos, a tots els amants de la filologia i la sociolingüística, a seguir una pàgina d'usuari de facebook i un compte de twitter que difon el magnífic treball del web anomenat "Iberolingua". Segons diu la pròpia pàgina, Iberolingua pretén ser el portal web més complet sobre la diversitat lingüística de la Península i procura seguir criteris coherents i seriosos a l'hora de tractar uns aspectes tan delicats com són la història i la geografia d'este territori, tan sensible als temes lingüístics que porten afegides les diferents sensibilitats identitàries. En este sentit, no sé qui està darrere del web -són valencians, és l'única pista-, però a fe que aconsegueix el seu principal objectiu: donar a conéixer sense prejudicis ni inconsistències, l'èuscar i les llengües que la Romanística coneix tradicionalment com a iberoromàniques, dins del seu context geogràfic peninsular i balear (i també, excepcionalment, l'occità, que tot i que geogràficament no forma part de la Iberoromània històrica, lingüísticament hi està molt relacionat).

 

Mapa de les llengües de la Península Ibèrica fet per Iberolingua.com

La quantitat i la qualitat dels seus continguts és realment bona, al temps que molt equilibrada i mesurada. Tant a nivell històric com filològic, i els presenta, a més, d'una forma molt didàctica i explicadora. En podeu fer un tomb per la seua pàgina web (que sembles no acabar-te-la mai de tanta informació com disposa i crec que continua en construcció) o també, com deia, podeu seguir-la per facebook i twitter, on periòdicament van amollant píndoles que ens acosten a la realitat i les curiositats del gallec-portugués, l'asturlleonés, el castellà, l'èuscar, l'aragonés, l'occità i el català (dins del qual es recorda que el nom de valencià és reconegut oficialment per l'administració i rep una especial atenció mitjançant un atles lingüístic propi). És en este sentit, a través de nombrosos mapes referents a les diverses llengües peninsulars, que "Iberolingua" mostra fets i fenòmens realment interessants, com els que posaré ací mateix, sense ànim de ser exhaustiu. Gaudiu-los i, com dic, seguiu-los la pista! 

Mapa de la 1ª persona del Present d'Indicatiu: Jo parl, parlo [u], parlo [o] parle, parli

Mapa de cossinogues, cosquerelles, cosconelles, cosquilles, cossiguanyes

 

Mapa del betacisme, distinció-confussió de /v/ i /b/

 

Mapa de la confusió de mos-vos > se [mon·a'nem] / [se·na'nem]

 

Mapa de relliscar, esvarar, llenegar, esllissar, resquitllar

 

Mapa de corder, xai, anyell, bé, etc.

 

Mapa de dialectes de l'èuscar

 

Mapa de retrocés de l'èuscar del segle XI al segle XXI

 

Mapa dels escolaritzats en èuscar al País Basc entre 2000 i 2005

 

Mapa de població castellanoparlant a Espanya

 

Mapa dialectal del castellà

 

Mapa politicoadministratiu de l'asturlleonés

 

Mapa dialectal del gallec-portugués

 

Mapa de cordeiro, anho, borrego

Na Blanca d'en Mestre

Na Blanca d'en Mestre, vista des de baix

Sempre que puc faig vacances a Formentera. Això és així. I sempre que hi vaig acabe descobrint coses noves, ja siga el paisatge lunar de Punta Pedrera, ja siga la posta de sol vista des d'El Pirata, ja siguen les bosses de papes Vicent, ja siga recórrer l'illa en bici, ja siguen els flaons, ja siga Es Caló d'es Mort, ja siguen les platgetes d'Es Arenals, ja siga la tranquil·litat de Can Parra o ja siga la cuina de Can Toni. I enguany, fins i tot abans d'anar-hi ja n'he descobert una altra que tractaré de visitar així que puga. Es tracta de na Blanca d'en Mestre, una figuera amb nom propi, la figuera més gran de Formentera, de vora 100 anys i 350 metres quadrats de superfície, situada a Es Pla d'en Mestre, cap a la meitat de l'illa a la banda de Migjorn. De moment només l'he vista per fotos i la veritat és que sembla impressionant. Tant que fins i tot va ser objecte d'estudi per part de Víctor Rahola, Stefano Cortellaro i Marià Castelló, que en l'any 2006 publicaren un article sobre la seua estructura i el seu procés de construcció en els Quaderns d'arquitectura i urbanisme del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (baix del post incloc imatges de l'article en resolució reduïda).

Vista de na Blanca d'en Mestre abans de 2008 (Imatge que il·lustrava una notícia sobre la disputa entre Burjassot i les Pitiüses sobre l'origen de la varietat de figa negra "bordissot") 

Vista de na Blanca d'en Mestre en 2009 (Foto d'Ethmateo)

No sé si ho heu vist mai, però a Formentera tenen una manera molt particular de fer créixer les figueres. Hi posen un sistema de puntals, que anomenen "estalons", els quals suporten unes bigues superiors, dites "perxes", que es disposen de forma concèntrica al voltant del tronc i que fan de suport a les branques de l'arbre. Així, d'una banda s'evita que les branques trencades de les figueres s'acosten a terra i arrelen afeblint l'arbre, i d'una altra banda es redueix al mínim la superfície d'exposició al vent del brancatge, un fet necessari a l'illa atés que el salnitre de l'aire afecta severament el seu creixement. L'espai que queda davall de la figuera, d'1,30 metres en el cas de na Blanca d'en Mestre, resulta útil per a protegir les figues de les ovelles i les cabres que pasturen al voltant i, alhora, és un mètode ideal per a proveir d'ombra i frescor al susdit bestiar. A més, l'estructura circular que es forma a la copa, amb les branques entrellaçades les unes amb les altres, permet fins i tot caminar per damunt de l'arbre i collir-ne el fruit des de dalt. 

Així ho deixà testimoniat Rafael Alberti, que, segons contà posteriorment, en juliol de 1936 escapà de les urpes dels militars que feren costat al colp d'Estat de Franco gràcies a l'ombra d'una d'estes figueres: Estábamos sentados en una higuera, en una de esas higueras de que te he hablado de sombra profunda, sentados en las ramas, María Teresa y yo, y de pronto vimos -nuestra casa quedaba a unos treinta metros de la higuera-, vimos a una pareja de la Guardia Civil que llegaba a la casa y que venía realmente a buscarnos, porque esas noches iban a detener a mucha gente... A nosotros nos ha salvado la sombra de una higuera ibicenca. Bajamos a la casa cuando la Benemérita se fue y cogimos lo que pudimos, unos jerseys, nada, dinero que teníamos, y nos echamos a andar a las montañas, al monte, altas colinas llenas de pinares. Finalment es refugiaren en una cova propera a Ses Salines, on residiren durant una vintena de dies amb altres escapats fins que el 8 d'agost les tropes republicanes hissaren la senyera valenciana al castell d'Eivissa i ocuparen l'illa alliberant de perill als perseguits. 

Planta i traçat de les perxades (3 completes i 2 incompletes) i els estalons de na Blanca d'en Mestre

Fotomuntatge del conjunt de branques vist des de terra, on es poden observar les diferents perxes concèntriques

 

L'estudi que van publicar els tres arquitectes esmentats consistia, precisament, a explicar tot eixe mecanisme i reconstruir la planta i el traçat de la "construcció" de na Blanca d'en Mestre, com podeu observar en les dos imatges d'ací dalt. Com dic, sembla impressionant, però no hi haurà millor manera de comprovar-ho que anar fins a Es Pla d'en Mestre per tal de contemplar-la, olorar-la i, si hi ha oportunitat, endinsar-se en el seu bosc d'estalons, perxes i branques. Supose que una migdiada al seu recer seria massa demanar... Però és que no debades este tipus de figueres, plenament integrades en l'ecosistema formenterenc, són tot una icona de l'illa, presents a tothora en el seu paisatge i en la seua simbologia. Tant que s'hi poden trobar tot tipus de representacions en aquarel·la i en fusta, o que la mateixa na Blanca d'en Mestre ha estat objecte literari. Curiosament, en este darrer cas, per part d'un artista de la Marina, Xolbi (José Chulvi), que li va dedicar el següent poema:

Pel camí vell de la Mola
camines, voles, reptes
fins a arribar a Na Blanca d'en Mestre.
Majestuosa i gegantina. Envoltada
amb un mantell de vellut verd
regna, aèria, sobre el camp.
Allí en les hores tèrboles de calitja
reposes acaronada entre les mans infinites
d'aquesta figuera.

Ens veiem sota el brancam de na Blanca... Bones festes a tots!

Peça inspirada en les figueres formenterenques

V. Rahola, S. Cortellaro i M. Castelló, "Na Blanca d'en Mestre", Quaderns d'arquitectura i urbanisme, 252 (2006), p. 87-91

Un monument al periodista gallec Alberto Freire

Per aguantar amb tanta dignitat, fermesa i paciència a maleducades que freguen el supremacisme com la dona que podeu sentir en la següent gravació, gràcies Alberto Freire. Paga la pena d'escoltar-ho tot fins al final; les perles van que volen: "Es una falta de educación que yo hable en español y usted me hable en gallego", "Dentro de poco seremos como Cataluña", "Yo no soy de izquierdas, soy española",  "En Ferrol hablamos castellano",  "O sea, que yo por escuchar la radio gallega, ¿tengo que saber gallego?", "Sé el francés y sé el inglés, pero el gallego no me interesa", etc.

Vinatea: De fugitiu a líder popular

Hui és 19 de desembre, la data entorn de la qual vaig documentar que segurament tingué lloc la revolta contra Alfons el Benigne encapçalada pel jurista morellà i senyor de Benimaclet, Francesc de Vinatea, en l'any 1331 (o a tot estirar a començaments de 1332). Aprofite l'efemèride, doncs, per a copiar-vos l'evocació literària sobre aquells fets (remuntant-me a l'homicidi de la seua pròpia dona que protagonitzà el mateix Vinatea una vintena d'anys abans) que vaig recrear per al primer número de la segona etapa de la revista Lletraferit. Ací la teniu:

Vista posterior de l'estàtua a Francesc de Vinatea de la plaça de l'Ajuntament de València (Foto: Diana Baidal)

A galop tirat per l’abrupta geografia dels Ports, poc podia imaginar-se Francesc de Vinatea que els valencians, algun dia, li alçarien un monument a la capital del regne. Corrien mesos de 1313 i el prohom morellà fugia tan ràpid com podia, deixant arrere tot el que tenia, que no era poc. Dos molins sobre el riu Sénia, la casa pairal de Morella i la casa senyorial de la Todolella, on abundaven les riquees: les xarpelleres de llana amb les que comerciava, les taleques de blat que portaven els seus vassalls, les cubes de vi de les seues pròpies vinyes, els cofres amb xamellots, flassades i tota mena de robes, les arcasses que guardaven els seus llibres de lleis... I les xiquetes, dos belles donzelles casi en edat de maridar, que quedaven òrfenes en la pràctica. A elles també les deixava arrere. Ara que potser arribava el desitjat baró, ho havia llançat tot a perdre. Arribà a casa a una hora inusual i sentí sorolls a la cambra. Pujà sigil·losament i confirmà les sospites que l’ameraven des de feia temps. Na Carbona, la dona amb qui s’havia casat vint anys arrere, jeia carnalment amb un jovenel·lo, l’escuder que havia contractat recentment per ajudar-lo en la senyoria. S’abresquillà, perdé la raó, i tirà mà de l’espasa. L’escuder s’alçà nuu, l’acorralà contra un cantó i descarregà tota la seua força contra ell, mentre Carboneta plorava i xillava aterrada sobre la màrfega de cànem. De bades li digué entre singlots que s’enrecordara del fill que duia al ventre. Francesc l’agafà pels cabells, la tirà a terra i, amb fúria, li travessà el cor. No recordava res més. No sabia com havia eixit de la casa, però ara es trobava, al ple del migdia, cavalcant cap a terres castellanes on potser trobaria l’empara d’algun vell amic...

No ho podia creure. L’havien advertida que el seu futur espòs, l’infant Jaume d’Aragó, havia perdut l’oremus. Potser l’havien emmetzinat. Ningú no ho sabia, però deien que estava dispost a renunciar als seus drets successoris com a primogènit de Jaume II. Ella no ho volia creure. A penes era una xiqueta de dotze anys, però des de menuda, com a infanta de Castella, l’havien educada per a ser reina, la futura reina Elionor. Havia passat llargues temporades de solitud i estranyesa a terra forastera, al palau del Real de València, on només havia tingut el consol dels servidors castellans que la criaven, com la seua estimada ama, Sancha de Velasco. I tots aquells anys d’espera s’havien convertit ara en anys d’infàmia i de rancor. Les núpcies s’havien celebrat finalment en octubre de 1319, a la vila catalana de Gandesa, però aquell forassenyat infant havia fugit de l’església en acabar l’ofici. Havia deixat plantat els convidats i havia mostrat a les clares que mai no podria regnar. Hauria de renunciar al tron, el matrimoni s’anul·laria i Elionor seria retornada a la cort de Castella, com una penyora trencada i inútil. Però ella no havia comés cap falta. Els culpables eren els aragonesos: eixe rei incapaç de fer entrar en raó el seu fill i eixe fill apocat, ablanit, temorós d’assumir les seues responsabilitats de govern. Encara no sabia com, però es venjaria d’alguna manera. Aquella afronta no quedaria impune de cap de les maneres...

La vespra del dia de Sant Miquel de l’any 1328 plogué tan i tan fort, i durant tant i tant de temps, que el Guadalaviar es desbordà. El diluvi negà la capital del regne i la seua horta, causant unes destrosses de les quals no hi havia memòria de cristians ni de sarraïns. El sendemà Francesc de Vinatea no donava l’abast. Com a justícia criminal de la ciutat recorria tots els carrers vigilant, amb els seus saigs, que ningú no aprofitara el caos per furtar els béns aliens. Sentia, però, una íntima satisfacció, que tractava de dissimular davant els altres. Enmig d’aquell desordre, els veïns confiaven en la seua autoritat i se sentien protegits. Era un home diligent, decidit i valent, que havia sabut fer-se respectar. I allò feia que, amb el pas del temps, cada volta quedara més lluny el record de la seua fugida i de la seua condemna a mort mentre estava a l’exili. Després d’uns quants anys, guanyant el favor d’uns i altres, havia aconseguit la commutació de la pena i havia refet la seua vida. Amb el suport dels rics familiars que tenia a Morella, s’havia instal·lat a València, on excel·lia entre l’elit de juristes del municipi. D’ací que haguera arribat a casar-se en segones núpcies amb la filla d’un cavaller i que haguera adquirit el lloc de Benimaclet, retornant a la seua avantatjada posició de senyor, en esta ocasió a tocar del cap i casal. El seu prestigi era tal que el nou monarca, Alfons el Benigne, el reclamà com a conseller reial. I com més poder exercia, més satisfet se sentia.

Mig any després d’aquella enorme riuada, el seguici reial entrà a la ciutat. I, amb ell, la nova reina, Elionor de Castella. Aquella xiqueta palplantada a Gandesa s’havia fet gran i havia esperat la seua oportunitat en quedar vidu Alfons el Benigne, poc abans de ser coronat. Així, després d’unes intenses negociacions, el matrimoni se celebrà a Tarassona en febrer de 1329. Havia arribat el seu moment. Per fi era reina d’Aragó i podia netejar l’afronta del passat. Però no s’acontentava només amb això. Havia tingut una primera falta. Se sentia embarassada i estava convençuda que seria un mascle. El seu fill heretaria la Corona malgrat que ja existia un hereu, l’infant Pere, nascut de la primera dona del rei. Elionor ja havia fet el primer pas per a acomplir el seu pla: havia rebut grans dominis a Aragó, Catalunya i València, com a dot pel seu casament. Però les viles de Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló, les més importants del regne de València, es resistien a acceptar aquella donació. Al·legaven que els seus furs i privilegis prohibien separar-les de la jurisdicció reial. Ella, en canvi, ho tenia ben clar: no hi havia més lleis en la terra que la voluntat del monarca i els que la contradeien mereixien ser penjats de la forca. Així aconseguí que el seu marit es mostrara inflexible als precs de les viles i arribara a atacar-les enfuridament. Fins que finalment, davant els assalts i les amenaces del monarca en persona, que sembrà el terror en la pròpia capital, la reina aconseguí que els vilatans doblegaren els genolls i acudiren a València per a jurar-la com a nova senyora. I tot just en acabar la cerimònia, tingué el gust de dir-los el que realment pensava d’aquella donació: “Esto no vale nada”. Les seues aspiracions eren molt superiors...

Francesc de Vinatea assistí impotent a tots aquells fets. Ell, Vidal de Vilanova i alguns altres consellers reials tractaren de calmar al monarca, sense resultats. Podia sembla normal que, com havien fet tots els seus predecessors, donara liberalment part del seu patrimoni. Però allò era massa: havia cedit fins a nou de les ciutats i viles més importants de la Corona. I, per si fóra poc, en desembre de 1329, en nàixer el seu primer fill amb la reina Elionor, n’havia donat sis més al nounat, Ferran, incloent-hi Oriola, Alacant, Elda i Novelda. Com a bon jurista, Francesc sabia que allò era completament il·legal i les notícies que li arribaven de Morella l’aborronaven: els batles de la reina maltractaven la població, menyspreant els privilegis que s’havien aconseguit, a força de sang i subsidis, des de temps de Jaume I. La follia, però, no havia acabat ací. La reina s’havia dedicat a perseguir als protectors de l’infant Pere, l’hereu legítim, que protestaven per l’escàs patrimoni reial que li quedaria quan accedira al tron. Un d’ells, Lope de Concud, fou arrossegat i penjat a València, acusat de fer fetilleries per a evitar que la reina tinguera fills. Fins i tot el primogènit, davant la passivitat de son pare, hagué de fugir a l’Alt Aragó, disposat a creuar la frontera amb França si les coses empitjoraven. I en aquell context, en juliol de 1331, el Benigne decidí ampliar les competències que havia atorgat a la reina sobre les viles valencianes: ara li les donava en total propietat, com a senyora absoluta.

Elionor se sentia satisfeta. Com li recordava la seua ama, Sancha de Velasco, entre ella i el seu fill posseïen mig regne de València i una part molt important de Catalunya i Aragó. La posició de l’infant Pere era, a més, molt feble. Potser l’acabarien portant a la cort reial, on, tal vegada, algun dia, menjara alguna cosa que li provara malament, emmalaltira i finira els seus dies com a primogènit. Llavors l’hereu seria Ferran, la mateixa sang que Elionor, a la qual hauria pertangut la Corona des d’un principi si aquell covard de Jaume no haguera fugit de la seua pròpia boda dotze anys abans. Però els obstinats habitants de les viles valencianes tornaven a posar-li pals a les rodes: es negaven, torna i volta, a jurar l’ampliació de les seues competències com a senyora. De bades esperà a València junt al seu marit la presència dels procuradors que havien de consentir la nova donació. No només no hi anaren, sinó que, a més a més, els emissaris reials foren rebuts a cantalades, en desembre de 1331, quan anaren a les viles per a recriminar la seua desobediència. Aquells insolents vilatans estaven en peu de guerra, però, com dos anys abans, haurien d’afluixar la corda. Elionor n’estava convençuda. Ningú no gosaria contravindre la voluntat del rei.

Les veus que eixien de les cases de la confraria de Sant Jaume, però, no deien precisament això. Drapers, notaris, argenters, canviadors, paraires, blanquers, corredors o barbers, tots ells clamaven per l’opressió que patien els seus companyons de Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló, amb els quals havien lluitat contra els cavallers aragonesos durant tants anys, frec a frec, en defensa dels furs valencians. Encara més, amb aquelles viles totalment apartades del patrimoni reial, València no seria res. Un cap sense cos. Una mare sense fills. La capital d’un regne en mans alienes. I Francesc de Vinatea, des del seu nou càrrec com a jurat en cap de la ciutat, aprovava per complet aquella opinió majoritària. S’havia arribat massa lluny. No es podia tolerar l’actuació del rei en favor dels interessos exclusius d’Elionor de Castella i el seu fill.  Ell sabia, de primera mà, que el Benigne no faria cas de les paraules temoroses dels consellers reials. Calia posar-hi fre per uns altres mitjans. I així ho exposà, decidit, al Consell municipal: “Hem d’acabar amb la influència nefanda de la reina Elionor sobre nostre senyor rei Alfons. Si no és per raó i justícia, que siga per la força”. La paraula de Vinatea era una paraula respectada i la gernació que aquell dia omplia la sala l’acatà unànimement. El mateix Francesc seria l’encarregat de comandar la comitiva que parlaria amb el monarca.

Els hòmens armats de la ciutat s’organitzaren, com era habitual, en grups de deu. El que no era gens habitual, però, era que s’aparellaren contra el seu propi rei. El delicte de traïció, castigat amb la mort, planejava sobre tots ells. Vinatea ho sabia i s’havia preparat per a tot. Ja havia escapat una vegada d’aquell destí i, encara que esta vegada no podria fugir del palau reial a lloms del seu cavall, no li importava. Estava a punt d’arribar a la seixantena d’anys i la vida ja li havia donat una inopinada segona oportunitat. Faria el que s’esperava d’ell: servar l’honor de la ciutat de València com a mare i cap del regne. Encara que ell morira, la determinació dels valencians plegaria la voluntat del monarca. Si era víctima de la ira règia, les milícies assaltarien d’immediat el seguici reial i entrarien a degolla en el palau del Real, occint tothom que trobaren. Així li ho comunicà al Benigne, sense que li tremolara la veu en cap moment. Era una decisió ferma. El poder de València o el poder del rei. I, davant la indignació de la reina Elionor, vencé el primer. Ella els haguera mort a tots. A aquell arrogant Vinatea que s’atrevia a desafiar-la. Als jurats i els consellers que l’acompanyaven en representació de la ciutat i les viles. Als hòmens armats que aguaitaven a l’altra banda del riu. Com gosaven a fer allò? Però el seu marit, aquell home timorat, no li féu cas en esta ocasió. S’acovardí i cedí. Expulsà els consellers que actuaven en favor de la reina, revocà la darrera donació que li havia fet i ‒de nou la infàmia‒ desterrà a la seua ama, Sancha de Velasco, acusada d’intrigar en contra de la Corona.

A partir de llavors el poder d’Elionor dins de la cort reial s’anà esvaint i en morir Alfons el Benigne, en 1336, hagué de fugir, cames ajudeu-me, a Castella. Francesc de Vinatea, però, ja no ho voria. Morí a mitjan de 1333, un any i mig després dels fets ací narrats. La seua memòria, no obstant, perdurà diverses generacions en la memòria col·lectiva del poble valencià. La confluència dels carrers Corretgeria, Cadirers i Calatrava, on ell vivia, fou anomenada durant molt de temps “la plaça d’en Vinatea” i els relats de Pere el Cerimoniós i Francesc Eiximenis, redactats a finals del segle XIV, elevaren la seua gesta a la categoria de mite.

La diversitat hispànica segons un mapa de cognoms

Ahir, buscant per curiositat l'origen del cognom d'una coneguda que complia anys, Yagüe, vaig trobar una imatge ben interessant que reflecteix meravellosament la diversitat històrica i cultural dels diversos territoris d'Espanya, eixa que els centralistes castellanitzadors -d'ací i d'allà- volen negar constantment a tots els nivells. Es tracta d'un mapa que recull el percentatge total que representen els 10 cognoms més habituals d'una província, de forma que evidencia molt gràficament la gran diferència existent entre l'antroponímia de l'antiga Castella medieval -amb l'excepció de la zona basca- i la del regne de Navarra i la de la Corona d'Aragó. En tots estos darrers casos -incloent Euskadi- els 10 cognoms més estesos no superen mai el 20% del total, ja que els tradicionals són molt més variats i gens concentrats, mentre que a Castella, on els cognoms es repeteixen amb molta més freqüència, sempre superen el 25%. 

Ho explicava fa més d'un segle l'historiador i polític Josep Martínez Aloy al seu estudi sobre la Formación de los apellidos lemosines, i és que en el nostre cas, per exemple, els cognoms es reparteixen entre molts d'origen professional (Sabater, Ferrer, Fuster, Pastor, Pellisser, Corretger, etc.), molts altres de característiques físiques o morals (Roig, Prim, Alegre, Blanc, Bru, Amat, Cortés, Company, Franc, etc.), molts altres d'origen gentilici o toponímic (Gascó, Navarro, Anglés, Valls, Ivars, Agramunt, Tortosa, Tarazona, Oliete, Jarque, etc.), molts altres relacionats amb la natura (Pujol, Serra, Roca, Prats, Camps, Cirera, Morera, Vinyals, Noguera, etc.) o molts altres d'origen antroponímic (Martí, Guillem, Tomàs, Vidal, Pasqual, Miquel, Ponç, Ramon, Marc, etc.). A Castella, en canvi, quasi tots els cognoms es formaven d'esta darrera forma, utilitzant el nom del pare i afegint normalment la partícula -ez (Martínez, López, Pérez, Sánchez, González, Rodríguez, Fernández, Gómez, Ruiz, etc.).

De fet, l'alta concentració en uns cognoms formats així fa que eixos 10 cognoms castellans s'hagen estés considerablement i siguen majoritaris en qualsevol zona d'Espanya, com per exemple ho són en la província de València o en tota Catalunya. Tanmateix, el fet diferencial es pot observar en el percentatge total que representen dins del global de la resta de cognoms, que, com deia, són majoritàriament diversos en les actuals províncies basques, navarreses, aragoneses, catalanes, valencianes i balears. Així ho il·lustra el següent mapa confeccionat per la Viquipèdia, que pot comparar-se amb un altre elaborat fa més de segle i mig, que mostra l'Espanya "uniforme" -puramente constitucional-, la "foral" i l'"assimilada"... Per cert, que Yagüe és també antroponímic (li ho posaven als fills dels que es deien Yago).

Mapa d'Espanya amb el percentatge de població nascuda en cada província que correspon als 10 cognoms més comuns en la província. Font: INE 2006