 |
| "Cataloniae Principatus novissima et accurata descriptio". Mapa publicat pel flamenc Jan Baptista Vrients en l'any 1608 |
Hui m'ha cridat molt l'atenció l'article Per què de Catalunya en diem Principat, publicat pel director de Vilaweb Vicent Partal, que, evidentment tindrà molta difusió, ja que és un tema que interessa a moltíssim gent, però que, tot i anunciar-se en la secció d'Història, sembla no haver disposat de l'assessoria d'historiadors professionals o almenys -si n'ha tingut- no pareixen experts en la matèria concreta que s'hi explica. En este sentit, considere que els que tenim alguna cosa a dir sobre la qüestió, perquè treballem l'època històrica de la qual es parla amb documents d'aquella mateixa època i tenim una certa comprensió dels fenòmens abordats, tenim l'obligació d'explicar la nostra visió, crec que prou més acurada i ajustada a la realitat històrica que la que s'explica en l'article al qual em referisc, en el qual crec que, potser, es barregen simples suposicions amb interessos presentistes. Em referisc, en concret, a les parts inicial i central del text, les que parlen dels orígens del terme "Principat de Catalunya", sobre la qual cosa tinc coneixements específics com a medievalista que investiga els segles XIII i XIV.
Respecte d'això, Vicent Partal afirma que: "El nom no fa referència a cap príncep sinó al caràcter particular del vell estat català. [...] El debat és constant i retorna de manera cíclica: per quin motiu es diu ‘el Principat’ en fer referència a l’actual comunitat autònoma de Catalunya? Entre els ignorants o els bromistes apareix de seguida la pregunta sobre qui és el príncep o qui n’era en el passat però la realitat és que això no té res a veure. L’expressió ‘Principat’ no ve de ‘príncep’ i de fet el Principat mai no va tenir cap príncep. Tot té una altra explicació. [...] L’expressió ‘Principat’ té el seu orígen en el sentit llatí de ‘principatus’, ‘sobirania’. Un ‘principatus’ era qualsevol territori on el sobirà no tenia un títol específic o ho era en funció d’un altre títol. En el cas català els reis no tenien cap títol per governar-lo de manera conjunta sinó que ho feien en tant que reis de la corona catalano-aragonesa. I per això es deien ‘Principat’ els territoris disseminats que es trobaven sota el domini jurisdiccional, sota ‘la sobirania’ dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona. El mot ‘principatus’ era per tant la definició estatal que acompanyava el mot Catalunya. Com a estat Catalunya era un ‘Principat’ perquè cap rei hi governava com a monarca propi del país fent ús d’un títol que s’hi referís. Es feia servir ‘Principat de Catalunya’, doncs, de la mateixa manera que es podria haver fet servir ‘Regne de Catalunya’ o ‘República de Catalunya’ si la forma jurídica n’hagués estat una altra".
Quant a tota esta qüestió, cal indicar en primer lloc que, com ja va explicar l'historiador Ramon d'Abadal, el terme "Principat de Catalunya" començà a emprar-se a partir de 1343 (primera volta en què està documentat, en el procés judicial que Pere el Cerimoniós incoà contra el rei Jaume III de Mallorca, per a justificar la seua conquesta del Regne de Mallorca i els Comtats de Rosselló i Cerdanya). I la qüestió és que, en efecte, com apunta en Partal, no hi hagué mai un títol nobiliari o dinàstic de "príncep de Catalunya" i els reis de la Corona sempre continuaren intitulant-se oficialment com a "rei d'Aragó, València, Mallorques i Sardenya, i comte de Barcelona, etc.", però sí que a partir d'aquella data, en el context d'afirmació de l'autoritat de Pere el Cerimoniós, imbuïda de termes i conceptes reinterpretats del Dret Romà, el rei va fer que l'anomenaren "príncep e senyor" (o "rey, príncep e senyor", "princeps et dominus", "rex, princeps et dominus", etc.), com es pot comprovar en tots estos esments procedents d'una cerca en Google (comencen en Pere el Cerimoniós i s’estenen als següents monarques de la Corona d’Aragó fins al segle XV). En relació amb això, cal indicar que el de “princeps” era un dels títols que rebien els emperadors romans a partir d’August i que volia dir “el primer”, “la primera persona”, “la persona més important”, “el cap”, una consideració en la qual es basava la seua auctoritas, el seu poder jurisdiccional per a decidir sobre els altres. És per això que Pere el Cerimoniós estigué interessat a autoassignar-se el concepte, ja que això refermava el seu paper polític com a màxima autoritat.
Igualment, de manera paral·lela i totalment vinculada a eixa denominació de Pere el Cerimoniós com a “príncep e senyor”, la seua cancelleria també començà a difondre el terme "Principat de Catalunya". Així, la conjunció de comtats catalans que estaven sota la seua autoritat, que ja eren identificats com una unitat geogràfica amb el nom de Catalunya des d'un parell de segles abans, començaren a rebre també una denominació de caràcter polític, cosa que, d'una banda, servia per a realçar la dignitat del domini de Pere el Cerimoniós sobre el territori (però no li podia dir "Regne" perquè per a això hauria necessitat d'una concessió i una coronació fetes directament pel papa o per l’emperador), i, d'una altra banda, s'equiparava amb la denominació de molts altres territoris que hi havia arreu d'Europa, com els Principats de Bretanya, Flandes o Saxònia, que no tenien la condició de regnes però on hi havia un senyor (“overlord” en diuen els anglesos) que governava el conjunt del territori i sota la dominació del qual estaven la resta de senyories feudals d’eixe territori concret.
Per tant, en primer lloc, el terme "Principat" ve, en efecte, de "Principatus", però això no vol dir en origen simplement i planerament "sobirania", sinó el territori regit per un “princeps”, és a dir, pel cap, per la persona més important, més poderosa i amb més autoritat d’eixe territori. Açò, a més a més, ens duu a un segon punt: el “Principat de Catalunya” començà a dir-se així perquè Pere el Cerimoniós s’atribuí la dignitat de “príncep e senyor”, això és, que no hi havia cap “príncep de Catalunya” com a títol, però com que els reis de la Corona d’Aragó passaren a considerar-se “prínceps” –no en el significat nobiliari, sinó en el significat polític, de les persones amb la màxima autoritat dels seus territoris- també es trobaren legitimats per a considerar un “principat” l’únic territori que governaven que no era un regne ni rebia encara cap denominació política conjunta. En definitiva, doncs, no és que el nom de “Principat de Catalunya” s’estenguera per generació espontània, o com una “definició estatal”, o simplement perquè no hi haguera un títol de “rei de Catalunya” i l’alternativa natural fóra la d’un “principat”, sinó que el fet respon a una decisió concreta de Pere el Cerimoniós, que es pot datar amb bastant exactitud i en un context i amb uns objectius ben determinats: reforçar la seua dignitat i la seua autoritat com a figura política en general i com a governant del territori català en particular.
Abans de la decisió de Pere el Cerimoniós, Catalunya era Catalunya i no era el "Principat de Catalunya", malgrat que el seu governant no tinguera cap títol específic per a governar el conjunt del territori. Després de la decisió del Cerimoniós, en canvi, passà a denominar-se "Principat de Catalunya" i, en este sentit, el nom sí que derivava d'un "príncep" en concret, que era ni més ni menys que el mateix rei de la Corona d'Aragó. No era “príncep de Catalunya” en el sentit dinàstic, sinó que era “príncep” en sentit polític; és a dir, era el “príncep”, la persona amb la màxima autoritat, ja fóra a Catalunya, València o Aragó i així es referien a ell els seus súbdits de qualsevol territori quan se li adreçaven, però eixa consideració, al mateix temps, també li valgué la denominació de “principat” a Catalunya (i evidentment no a València o Aragó, perquè ja eren “regnes”). Esta és, si més no, l'explicació que ens proporcionen els fets històrics i la que crec que s'hauria d'oferir a tots aquells interessats a conéixer els orígens del terme "Principat de Catalunya" (als quals, de ben segur, també els interessarà este altre post que vaig publicar fa un any sobre La Catalunya independent dels mapes dels Blaeu (c. 1640-1652)).
[Post scriptum: Vicent Partal ha tingut l'amabilitat d'atendre a les meues observacions, de manera que el seu text original ha estat modificat en part per a incloure un paràgraf en què es fa referència al present post]
