De Carraixet a Bonrepòs i Mirambell. Els orígens medievals d'un poble valencià

Vicent Baydal i Ferran Esquilache, De Carraixet a Bonrepòs i Mirambell, Institució Alfons el Magnànim, València, 2020

Després que Ferran Esquilache rebera a finals de 2017 l'encàrrec de l'Ajuntament de Bonrepòs i Mirambell d'estudiar un dels dos nuclis històrics del poble, el de Mirambell, corresponent a una antiga moreria medieval, ens vam endinsar en una apassionant investigació històrica, que ha combinat l'estudi arqueològic del paisatge agrari i urbà i la recerca de documents arxivístics i bibliogràfics. El resultat, De Carraixet a Bonrepòs i Mirambell. Els orígens medievals d'un poble valencià, va ser publicat fa uns mesos gràcies a la bona tasca de la Institució Alfons el Magnànim, que oferix en la seua pàgina web la introducció del llibre, i nosaltres publiquem ací les conclusions, acompanyades de l'apèndix gràfic que ajuda a entendre les claus que expliquem en el contingut de l'obra. Si n'esteu més interessats, la podeu trobar en biblioteques, llibreries o adquirir des d'ací este estiu: https://bit.ly/2XnCBwV

Conclusions

Els orígens medievals de Bonrepòs i Mirambell s’amagaven fins ara darrere d’una boira espessa que no ens deixava vore molt més enllà de l’any 1472, quan se’ns apareixien pràcticament per primera vegada Bonrepòs com a lloc de cristians i Mirambell com a lloc de musulmans, els dos davall la senyoria de Francí Jardí de Menaguerra. Però poca cosa més. Endinsar-se en la boira de vegades resulta perillós, però d’altres permet arribar a zones més clares, amb el cel asserenat i una vista nítida en la qual podem albirar certes coses amb un poc més de detall. Després d’esta investigació no tot és serenitat i nitidesa pel que respecta al passat medieval de Bonrepòs i Mirambell, però si més no hem pogut assolir certes clarícies il·luminades per la sòlida historiografia prèvia sobre el Regne de València i per les informacions proporcionades per una combinació de dades procedents dels arxius, l’arqueologia hidràulica i les anàlisis morfològiques dels nuclis urbans. En este sentit, són diversos els coneixements als quals ara podem accedir en relació amb l’evolució històrica de l’actual municipi de Bonrepòs i Mirambell durant l’edat mitjana.

En primer lloc, un de ben important: la identificació amb total certesa de Bonrepòs amb l’anterior nucli, horta i terme de Carraixet, que devia el seu naixement al procés de construcció de l’Horta de València per part de llauradors berbers i àrabs en època d’al-Andalus, entre els segles VIII i XII. De fet, hem pogut identificar la superfície de l’horta original construïda amb l’aigua presa de la Séquia de Montcada que donà lloc a l’alqueria/aldea de Carraixet, la qual probablement prenia el seu nom de la denominació de l’àrea en època visigòtica altmedieval, per la gran presència de càrritx vora el barranc. Així mateix, no només hem reconstruït l’espai hidràulic de Carraixet, sinó també els de la zona adjacent vinculada a la mateixa séquia, detectant una clara jerarquia, amb l’alqueria/aldea de Foios com la més gran i dominant, amb una horta molt notable, continuada per la de Meliana, i d’altra banda tres alqueries i hortes més menudes, que eren les de Carraixet, Macarella i Xirivella –les dos darreres en l’actual terme de Cases de Bàrcena–, així com un rafal que estaria en l’origen de la posterior població de Vinalesa.

Aquell paisatge, no obstant això, es veié fortament alterat per la conquesta i l’ocupació cristianes de mitjan segle XIII, amb l’expulsió dels musulmans de les seues cases i terres i el repartiment de parcel·les entre cristians vinguts del nord i la seua progressiva instal·lació. A la zona, com a la resta de l’Horta de València, llavors totes les terres passaren a ser irrigades més enllà de les hortes originals andalusines i es produí un procés de nova colonització desenvolupat durant el període subsegüent. En este sentit, ens manquen moltes informacions sobre l’evolució concreta de l’antic nucli, horta i terme de Carraixet en aquells moments inicials de població cristiana, però tot sembla indicar que probablement les seues terres foren repartides per la Corona entre colons diversos –que l’habitarien o viurien en altres llocs–, alhora que la zona es mantingué dins del reialenc i davall el control de la ciutat de València, en la seua contribució particular almenys fins a mitjan segle XIV. Entorn d’aquella data, però, –si potser el lloc de Carraixet no havia tingut abans cap altre possessor feudal– passà a mans del cavaller Berenguer Fabra, habitant de la capital i a qui documentem com a senyor en l’any 1370.

A partir d’aleshores, en tot cas, s’enceta un període de gran mobilitat en la seua possessió senyorial, en consonància amb la menudesa del lloc en el context de l’Horta i les certes limitacions demogràfiques que semblen detectar-s’hi. Així les coses, si bé sembla que l’esmentat Fabra retornà la possessió a la mateixa ciutat de València en aquell any de 1370, unes dècades després, en 1411, trobem el prevere Pere Ossinyà, retor parroquial de Massamagrell i amb cert patrimoni a Albuixec però establit igualment a la capital, com a senyor del lloc de Carraixet. En relació amb això, no sabem si ell en fou el responsable, però llavors, a banda de la casa senyorial amb les instal·lacions necessàries per a fer vi, s’hi documenta un hort de set fanecades de tarongers, que devia resultar certament particular en el paisatge agrícola del moment i que encara hi continuava a finals de la centúria. Abans, però, altres senyors estigueren també en possessió del lloc, com el notari i escrivà del Consell municipal de València i de l’estament reial del Regne de València Jaume Desplà, entre 1411 i 1414 com a mínim; el cavaller Joan Escorna, de la baixa noblesa valenciana, entorn de 1417; i el jurista i cavaller Galceran Civera, qui en mantingué la senyoria almenys entre 1421 i 1437 i sembla que prengué la decisió de canviar el nom del nucli de Carraixet pel de Bonrepòs o Bellrepòs.

Dos factors pareixen estar darrere d’aquella determinació. D’una banda, la voluntat de prestigiar la possessió senyorial mitjançant una transformació toponímica que també es documenta en altres parts del Regne de València amb denominacions semblants, vinculades sempre als conceptes de confort i benestar. D’una altra banda, a més a més, en el cas concret de Carraixet cal tindre en compte que el nom havia quedat associat al patíbul amb les forques de la ciutat de València instal·lat ben a prop a mitjan segle XIV. En relació amb açò, hem pogut documentar que l’antic nucli, horta i terme andalusí de Carraixet també va donar nom en època cristiana al pas o pont que salvava el barranc proper en el seu encreuament amb l’antiga Via Augusta, llavors camí reial de Morvedre. D’ací que la instal·lació patibulària instal·lada a la vora meridional de la rambla també rebera des del principi el nom de «forques de Carraxet» –i que fins i tot amb el temps, probablement per la importància i el simbolisme tant de les forques com del camí reial, el conjunt del barranc en tota la seua extensió acabara rebent també aquella denominació–. Així doncs, la vinculació del nom de Carraixet a un lloc amb cadàvers penjant, mort i putrefacció possiblement impulsà el canvi toponímic de la població a Bonrepòs o Bellrepòs.

En este sentit, hi ha encara un altre factor que potser condicionà la tria concreta d’aquella denominació: el fet que els Civera, tant el pare de Galceran Civera com ell mateix, tingueren una especial veneració per la Mare de Déu de la Llet, en honor de la qual construïren una capella en el convent de Sant Doménec de València, consagrada pel papa Benet XIII i on instal·laren un bell retaule confeccionat pel pintor Antoni Peris, amb escenes de la Verge Maria donant el pit al Jesuset. Si els Civera associaven aquella mateixa figura de la Virgo Lactans a la de la Mare de Déu del Repòs o del Bon Repòs, com era habitual en la cultura cristiana medieval, eixa seria la més que segura raó per a la tria del nou nom del senyoriu de Carraixet. Amb tot, després de la mort de Galceran Civera cap a 1437 i la possessió del lloc per part de la seua viuda Margarida, almenys entre 1438 i 1439, la senyoria acabà passant finalment a un altre cavaller, Francesc de Menaguerra, qui finalment l’estabilitzà dins de la mateixa família ja per a la resta de l’Antic Règim.

En concret, sembla que Menaguerra també era un jurista ennoblit, procedent en este cas de Tarragona, des d’on arribà a València a mitjan dècada de 1430 per tal de fer-se càrrec de l’administració de l’Hospital de Sant Miquel, fundat a la ciutat, en la parròquia de Sant Joan del Mercat, pel seu besoncle, l’apotecari Francesc Conill. És probable, així mateix, que, per contacte amb les mateixes terres que posseïa la institució hospitalària a l’Horta Nord, Francesc acabara adquirint propietats en la mateixa zona, com ara una finca en el terme de Museros que posseïa almenys en 1440 i també el senyoriu de Bonrepòs, en alguna data indeterminada entre 1439 i 1454. Degué ser ell, a més a més, qui en aquell període fundà el nucli de Mirambell com a alqueria de musulmans o moreria rural, amb el seu propi terme i senyoria, que en qualsevol cas romangué sempre vinculada a la de Bonrepòs. Si més no, és a partir de 1454 quan trobem un seguit de caps de família avassallant-se en Mirambell –un altre topònim que pretenia prestigiar el nom de la senyoria– i quan aproximadament sembla començar la vida pròpia del lloc, que prompte assolí una notable importància dins del patrimoni dels Menaguerra. No debades, així ho permetien les condicions servils aplicades als musulmans com a població infidel, segregada i vençuda en el context medieval del Regne de València i de l’expansió feudal europea.

Altrament, en morir Francesc de Menaguerra en 1460 el senyoriu de Bonrepòs i Mirambell passà a un dels fills que havia tingut amb la també noble catalana Sibília Jardí, Francí Jardí de Menaguerra, qui anteriorment havia posseït el lloc de Tormos, a la Vall de Laguar, també de musulmans, una experiència que podria haver influït en la decisió de crear una moreria rural en els dominis familiars de l’Horta de València. De fet, durant la seua senyoria, que s’allargà almenys fins a la dècada de 1490, continuaren arribant famílies musulmanes a Mirambell i n’adquirí també la plena jurisdicció, per concessió de Joan II en 1472, la qual cosa li permeté assolir un intens domini sobre eixos mateixos vassalls. Val a dir, en un altre orde de coses, que aquell atorgament jurisdiccional, que també s’aplicava al lloc cristià de Bonrepòs, es feu pels molts serveis prestats a la Corona durant la Guerra Civil catalana, ja que no debades sembla que els Menaguerra destacaren per la seua carrera militar, tant Francí com el seu germà Ponç de Menaguerra, qui també és conegut per haver escrit el tractat de justes i tornejos Lo cavaller. Per la seua banda, Francí participà igualment en les campanyes de conquesta de Granada, tot i que degué morir en el tombant del segle XV i la senyoria de Bonrepòs i Mirambell passà a la seua viuda, Elionor de Castellví, qui finí en 1514. Finalment, uns anys després els llocs foren heretats per un nebot dels dos, el també tarragoní Pere Ramon de Montoliu, qui de fet compartí senyories al Camp de Tarragona i l’Horta de València fins que finalment els seus descendents s’establiren de manera exclusiva en terres valencianes.

En tot cas, no només hem pogut aportar llum als orígens andalusins de Carraixet i les seues transformacions en època cristiana, a l’evolució baixmedieval de la seua senyoria, a la substitució toponímica per Bonrepòs entorn de la dècada de 1430 o al procés de creació de la moreria de Mirambell cap a la de 1440, sinó que també hem pogut reunir certes informacions sobre el desenvolupament de les comunitats rurals cristiana i musulmana dels dos nuclis. Pel que fa a Carraixet/Bonrepòs, com hem apuntat, la conquesta cristiana va comportar el repartiment i la irrigació de totes les terres del terme, de manera que una part de les seues parcel·les, amb el transcurs del temps, acabaren en mans veïns de fora, especialment d’habitants de la ciutat de València, que les treballaven, les establien o les arrendaven a altres. També s’hi documenten algunes alqueries unifamiliars i, d’altra banda, podem suposar que després de la conquesta Carraixet va continuar com a nucli habitat, ara per cristians, tot i que no sabem si en el mateix lloc on hi havia l’anterior alqueria/aldea andalusina o en algun altre punt proper, on hui es troba el nucli històric de Bonrepòs, entorn de la plaça de l’Església i el carrer Major. En qualsevol cas, al llarg de la baixa edat mitjana fou sempre un lloc menut, que en els millors moments demogràfics documentats oscil·lava entre la desena i la quinzena de nuclis domèstics estables. En este sentit, a més a més, s’hi detecta una mobilitat familiar molt intensa, amb només uns pocs llinatges que tingueren certa continuïtat, com els Aguilella, els Badia, els Barberà o sobretot els Munyòs, però que en cap cas arribaren als segles moderns.

Per una altra banda, en el nucli hi devia destacar, evidentment, la «casa del senyor» que es documenta per primera vegada en 1411, en època del prevere Pere Ossinyà, amb el seu hort de tarongers contigu, i que a finals de centúria és esmentat com a «castell e casa de senyor», potser perquè els Menaguerra hi havien fet obres d’ampliació i fortificació. No debades, com hem dit, també foren ells els qui impulsaren la fundació de Mirambell com a lloc de musulmans entorn de la dècada de 1440, amb la instal·lació de famílies que provenien d’altres aljames autònomes i moreries del Regne de València. En relació amb això, hem pogut identificar alguns dels elements bàsics del seu disseny urbanístic originari, ben lligats a les característiques de la cultura islàmica. Concretament, el nucli format per la confluència dels carrers de Sant Joan i del Barranc amb la plaça de l’Ermita enmig –potser un total de 14 cases en principi, que ja estarien construïdes cap a la dècada de 1470– estava marcat per diversos factors: en primer lloc, per l’orientació cap a la Meca de la mesquita –més tard reconvertida en ermita de Sant Joan–; en segon lloc, per uns solars urbans sembla que quadrats, com era típic de les cases musulmanes; i, en tercer lloc, per un tancament de tot el conjunt mitjançant els murs de les mateixes vivendes, deixant un únic accés d’entrada per la part nord del mateix carrer de Sant Joan.

Tot plegat, allí viurien aquells primers pobladors de Mirambell, entre els quals destacaven famílies com els Hilal, els Gradano o els Sentido, que conformaren una menuda comunitat musulmana, amb alfaquí i alamí, i davall el ferri domini dels Menaguerra. En este sentit, s’hi albiren els mateixos procediments que els documentats en altres llocs de musulmans del Regne de València per tal de traure el major profit senyorial possible dels seus pobladors. En concret, els avassallaments es combinaven amb l’arrendament temporal de terres, els préstecs puntuals que anaven acumulant-se fins a adquirir un gran volum i l’ús de les grans prerrogatives jurisdiccionals dels senyors, que podien arribar a ocasionar l’esclavitud dels vassalls, com hem pogut comprovar almenys dos vegades durant la senyoria de Francí Jardí de Menaguerra. No debades, el cas de Mirambell s’erigix com un bon exemple de la importància fonamental que tingué per a bona part de la noblesa i la cavalleria del Regne de València l’explotació diferencial i més intensa de la població mudèjar i morisca fins a la seua expulsió en 1609. Per una altra banda, pel que fa a aquells mirambellans que foren finalment foragitats en eixa data, també hem pogut rescatar alguns dels fets que els marcaren a les darreries de l’edat mitjana, com ara l’enfrontament familiar que desembocà en l’assassinat primer d’Ahmad Gradano i després d’Abd Allah Sentido, un crim que commocionà la ciutat de València el dia del Corpus de 1491.

Són, en definitiva, xicotets espais de claror i visibilitat que ens han permés recuperar, del més profund de la boira, alguns fragments històrics que expliquen i ens ajuden a comprendre els orígens medievals d’un poble valencià de l’Horta Nord: Bonrepòs i Mirambell.

Apèndix gràfic

 Figura 1. Reconstrucció de l’horta entre Foios, Meliana i el barranc de Carraixet

 Figura 2. Hortes andalusines de Carraixet i alqueries veïnes

  Figura 3. Retaule de la Mare de Déu de la Llet, d’Antoni Peris, conservat en el Museu de Belles Arts de València

  Figura 4. Detall del retaule de la Mare de Déu de la Llet, d’Antoni Peris, conservat en el Museu de Belles Arts de València

  Figura 5. Esquema familiar dels Conill-Menaguerra-Montoliu

  Figura 6. Mapa de la distribució del poblament cristià i musulmà al Regne de València (segles XIV-XVII)

  Figura 7a. Pitxers islàmics de la primera mitat del segle XV apareguts en la mesquita de Mirambell

  Figura 7b. Pitxers islàmics de la primera mitat del segle XV apareguts en la mesquita de Mirambell

  Figura 8. Detall del plànol de València i l’Horta en 1883

  Figura 9. Bonrepòs i Mirambell en una fotografia aèria de 1945

  Figura 10. Mirambell en una fotografia aèria de 1987

  Figura 11. Reconstrucció de Mirambell en el segle XIX

  Figura 12. Reconstrucció de Mirambell en el segle XV

  Figura 13. Models de casa rural islàmica segons el despoblat de l’Atzuvieta, en la Vall d’Alcalà

  Figura 14. Alqueria d’en Martorell, a l’horta de Gandia

  Figura 15. Orientació de la mesquita de Mirambell cap a la Meca

  Figura 16a. Porta de la moreria de Berfull, a Rafelguaraf (Foto Vicenç Salvador Torres Guerola)

  Figura 16b. Porta de la moreria de Berfull, a Rafelguaraf (Foto Ripoll 531)

Figura 17. Mur posterior que tancava la moreria de Mirambell

La cuina dels Ports. Una gastronomia de profundes arrels medievals: un cant a la vida

Luis Gargallo, Guillermo Miró i Sara Gargallo, La cuina dels Ports, Llibres de la Drassana, 2020

“Com és tan mal ensenyada, / Girmana, c’amar no·m vols, / e sabs que tant t’e amada? / Ni no posc sotz la flaçada / dormir, de tal guisa·m dols! / E serà t’ànima damnada / si·m fas morir sotz lençols, / c’al metg’e l’aiga mostrada / e diu que no meng cols / ne vaca, sinó cayllada”. Eren les paraules que el trobador Cerverí de Girona (1259-1285), membre llavors de la cort de Jaume I, llançava a la seua estimada en el poema Peguesca, informant-la que el metge li havia ordenat que no menjara cols ni vaca, sinó quallada. No debades, precisament el metge coetani Arnau de Vilanova (1240-1311) recomanava en la seua Praxis medicinalis prendre en estiu abans de sopar “lac cum flore coagulatum”, és a dir, “llet quallada amb flor [de card]”, ja que la considerava bona contra l’ardor d’estómac. Així mateix, encara a finals del segle XIV el teòleg Francesc Eiximenis (1330-1409), en parlar dels dejunis espirituals, incloïa la quallada entre les menges més apreciades pels seus conciutadans: “totes altres coses qui són al solaç del hom pot hom lexar per amor de abstinència, axí com són totes fruytes, totes salses, tots confits, formatges, llet collada, mantega, tota carn de ploma e tota bístia preciosa”.

Igualment, també el flaó apareix sovint en les fonts de la nostra edat mitjana, com ara en el Romanç d’Evast e Blaquerna de Ramon Llull (1232-1316), que el mostra com un dolç exquisit: “Un dia s’esdevengué que Aloma donà a son fill Blaquerna, ans que anàs a l’escola dematí, a almorsar, carn rostida e despuix li donà un flaó que menjàs en la scola si li venia sabor de menjar. Quant Evast, son pare, ho sabé, représ en gran manera a Aloma e dix-li que als infants no deu hom donar a almorzar dematí sinó pa tant solament perquè no se avesen a ésser golós ni llèpols e perquè no perden la sabor de menjar en taula quant és ora de dinar”. De fet, era un menjar tan comú, especialment en forma redona, com encara el fan a Eivissa i Formentera, que les Ordinacions de la casa i cort de Pere el Cerimoniós, de 1344, anomenaven flaó al segell major de la cancelleria reial: “en lo flahon volem ésser servat que, de la una part, sia ymatge reyal en la manera de la bulla e, de l’altra part, cavaller ab corona en lo cap armat sobre cavall d’armes de nostre senyal real”.

Per tant, dos dels emblemes actuals de la cuina dels Ports, la collà i el flaó, eren dos clars referents de la cultura culinària baixmedieval de la Corona d’Aragó i el Regne de València. No en va, llevat d’alguns pocs ingredients i preparacions, com les creïlles, les tomaques, els arrossos secs o les croquetes, els aliments i menjars portencs presenten unes característiques enquadrables en aquell període històric i en alguns aspectes, fins i tot, s’adiuen plenament a l’ideal de gastronomia aristocràtica de l’època. Per exemple, pel que fa a la preeminència de la carn, ja que els reis, reines, ducs, duquesses i altres nobles n’eren grans devoradors, com a símbol de distinció respecte de la resta de grups socials, amb una especial predilecció pels mateixos tipus que destaquen en el receptari que presentem en este llibre: els ovins mascles (el moltó en època medieval i el corder en l’actualitat), la caça major i menor (com la del javalí, els conills i les llebres), el porc i els seus derivats (en forma de “carnsalada” i pernil en temps medievals i hui en dia també amb embotits) o la volateria (com els tords, les perdius i les gallines).

Fins al punt que, com mostren les cançons nadalenques baixmedievals, una gallina farcida com la que ací expliquem era el gran somni de les classes populars: “Ai, dones, nostres veynes, / no volem peix ni sardines; / hajam de grosses gallines / que sien ben facides!”. Igualment, també eren un important complement privilegiat de les taules aristocràtiques els formatges i els ous, no només com a aliments individuals, sinó també com a ingredients d’altres preparacions, entre les quals destacaven tota mena de salses i dolços, que en este darrer cas tingueren una presència cada vegada més destacada de sucre a partir del segle XV, en consonància amb la progressiva expansió del cultiu de la canyamel per terres valencianes. L’endolcidor tradicional, no obstant això, era la mel, com encara s’empra per a fer els bunyols als Ports, amb una recepta pràcticament idèntica a la del Llibre d’aparellar de menjar, de fa vora set centúries: “mit-los en talladors de terra grans, e mit-hi mel dessús e dejús; e deuen-se menjar calents, que freds no valen res”.

En este sentit, la gastronomia portenca no sols assolix molts dels grans anhels dietètics baixmedievals, sinó que també compartix bona part dels trets de la cuina popular de l’època, com ara l’escàs consum del peix fresc, substituït pel salat en forma de sardines o abadejo, i el seu freqüent recurs, per contra, a les farinetes, sopes, potatges i olles, sobretot amb verdures i llegums i, només quan es podia, carn. Així mateix, també s’hi han mantingut les coccions de llarga durada, o fins i tot les dobles coccions, i l’ús reiterat, a banda dels bolets de la muntanya, d’uns determinats vegetals, com les cebes, els alls, les carlotes, els cards, els cigrons, els fesols, les bajoques, el pebre, la canella, el julivert o el safrà. Finalment, la preocupació pel prolongament en el temps dels productes mitjançant diversos sistemes de conservació és igualment comuna: els escabetxos, com els que apareixen en el Llibre de Sent Soví de principis del segle XIV; les panades –com la rosca tapada–, tan esteses per l’Europa baixmedieval; o el curat dels formatges i les carns, a través dels pernils de porc i les cecines o de diversos tipus d’embotits.

Fa centúries d’aquella gastronomia medieval i han passat desenes de generacions des d’aleshores, però hi han perdurat molts elements i algunes de les seues característiques. Com també ho ha fet una part important, i impressionant, del patrimoni arquitectònic medieval dels Ports, com el Forn de la Vila de Forcall, el castell, les muralles, l’aqüeducte i l’Ajuntament de Morella, l’església arxiprestal de Santa Maria la Major, el pont de la Pobla de Bellestar, l’ermita de Sant Miquel, la Llonja i l’Ajuntament de Vilafranca, la Casa de la Vila de Catí, el Peiró de la Plaça Nova de Cinctorres, l’ermita de Sant Pere de Castellfort i, de manera general, els nuclis urbans i certs masos fortificats. Però si hi ha algun monument que, com a medievalista, sempre m’ha impressionat de la comarca, eixe és el Convent de Sant Francesc de Morella i les seues pintures murals de l’Arbre de la Vida i la Dansa de la Mort, de començaments del segle XV, amb una versió valenciana del cant gregorià “Ad mortem festinamus”: “No és pas savi, mes és foll, / qui memòria de la mort si vit se toll. Hon és lo teu tresor / la és lo teu cor”, és a dir, “No és savi, sinó boig, qui evita pensar en la mort. On es troba el teu tresor allà està el teu cor”.

No només em colpixen per la seua singularitat dins del conjunt de les representacions medievals valencianes, sinó també perquè d’alguna manera simbolitzen el mateix que l’obra que tenim entre les mans: la voluntat de perdurar i de romandre, tot i la consciència que el nostre pas sempre serà fugisser, arrelats a una terra, que és el nostre tresor i que està conformada per certs elements bàsics i primordials, com ara un tan essencial com la gastronomia. Que els habitants dels Ports, tot i les constants dificultats que han patit al llarg de la història, continuen mantenint tants costums culinaris d’arrel medieval és tot un tresor i un cant a la vida que la resta dels valencians no hauríem d’obviar.

Text publicat en el llibre de Luis Gargallo, Guillermo Miró i Sara Gargallo,

La cuina dels Ports. Receptes valencianes de muntanya, Llibres de la Drassana, 2020,
que es pot adquirir des del següent enllaç: http://bit.ly/2VMbzkh

Representació de la Dansa de la Mort, de principis del segle XV, al Convent de Sant Francesc de Morella

Una capitalitat seductora per a un país heterogeni

Peníscola en festes (Wilmar Photography)

Diuen que Espanya és un Estat extremadament divers i tenen raó. De l’Atlàntic a la Mediterrània, dels litorals atapeïts a les planures deshabitades, de la mar a la muntanya, de la península a les illes, de la pluja constant al sol perenne, del predomini del castellà al d’altres llengües seculars, de la gaita a la guitarra, de la sidra al vi o del marmitako al gaspatxo. Fins a cert punt és ben normal en un espai tan gran i amb 46 milions de pobladors: també són diversos, per exemple, França o Itàlia. No és tan habitual, però, en països més menuts, com el valencià, que ronda els 5 milions d’habitants, els mateixos que tenen, per exemple, Dinamarca, Finlàndia, Eslovènia, Noruega o Irlanda. 

Tot i que comunament els valencians som vistos en bloc com un lloc de sol, platja, paella i festa, el territori és molt més heterogeni del que sembla a priori. Ens unixen una història i un gentilici comuns, els de l’antic Regne de València, i ens particularitzen una sèrie de trets culturals clarament identificables en el paisatge, la gastronomia, les festes o la llengua. No obstant això, si apamem el terreny amb cert detall ens sorprén una àmplia diversitat, molt més gran que la d’altres regions ibèriques. En realitat, no som homogenis ni quant als aspectes lingüístics (el valencià és l’idioma històric de la major part del país, però el castellà també té una presència important), ni festius (les Santantonades, Gaiates, Falles, Moros i Cristians o Fogueres es distribuïxen desigualment), ni gastronòmics (què dir de la gran varietat territorial d’arrossos, embotits, dolços i begudes o de les especialitzacions locals, com l’allipebre, la pericana i els gaspatxos), ni paisatgístics (de les hortes als secans, dels camps de tarongers als d’arròs, de les vinyes als palmerars o de les platges caloroses d’arena i de roca a un interior fred i muntanyenc, farcit de pics i de valls). 

Tampoc en un sector tan important com l’econòmic hi ha unitat. Si bé el turisme és important a tot arreu, el gran comerç se centra en l’àrea metropolitana de València i en els ports de Castelló, Sagunt, Gandia i Alacant, mentres que la producció industrial presenta importants diferències geogràfiques: ceràmica i taulells al nord; automòbils, mobles i alimentació al centre; tèxtil i joguets més avall; i calçat, estores o plàstics a l’extrem meridional. Un país, el valencià, divers, ben divers. De fet, també hi ha divergències notables, algunes radicals, pel que fa a les mentalitats i els sentiments identitaris hegemònics existents, per exemple, entre els habitants dels Ports i el Baix Segura, l’Alacantí i la Plana, l’Alcoià i l’Horta o la Marina i el Racó d’Ademús. 

Generalment, però, no hi ha país que puga construir-se de manera vertebrada ni persistir en el temps sense una capital que exercisca de pal de paller i guia ferma del conjunt. Pràcticament tots els nacionalismes que ens envolten ho demostren, començant pels que tenim més a prop, l’espanyol i el català, en els quals Madrid i Barcelona acomplixen una funció bàsica, primordial, de vegades totpoderosa. I això ha estat sobretot així precisament des que els nacionalismes corresponents hi prengueren embranzida. Per exemple, en la dècada de 1880, en un moment en què el catalanisme encara es trobava a les beceroles i era un moviment minoritari però ascendent, en una situació potser semblant a la del valencianisme actual, Valentí Almirall, un dels seus principals teòrics, afirmava: “Pera tot Catalunya, Barcelona és la capital, la directora, la que dona'l to a totes las manifestacions catalanas. Sas virtuts y sos vicis s’espargeixen per tota la regió”. 

De fet, també els historiadors actuals han coincidit a assenyalar la importància cabdal que tingué per al creixement i l’èxit del nacionalisme català el gran canvi econòmic i mental que la ciutat de Barcelona experimentà precisament llavors. Segons afirma Jordi Casassas, “hi havia una barreja excitant de provincialisme i sentit naixent de metròpoli per la qual Barcelona va poder reivindicar una certa capitalitat moral de tot Catalunya”. I, com explica Josep Termes, “la Barcelona de fi de segle va passar de ser una ciutat provinciana espanyola més a esdevenir capital de Catalunya i ciutat europea; si fins a mitjan segle XIX els catalans que volien assolir un paper important feien el mateix que tots els provincians espanyols, o sigui anar a Madrid, centre del poder i de la cultura, i no pas a Barcelona, a la fi de la centúria s’invertiren les coses: Barcelona va esdevenir una bona plaça perquè els catalans il·lustres hi triomfessin”. 

Evidentment, una transformació d’eixes característiques requerix prèviament de dos condicions: una de naturalesa econòmica, que la capital lidere les estructures bàsiques del país i sàpia donar joc o impulsar fermament les que es concentren en altres zones; i una altra de caràcter polític, que crega realment ser la capital d’un país propi i amb futur, i que les seues actuacions en eixe sentit aconseguisquen el reconeixement de la resta del territori. El primer valencianisme, el de finals del segle XIX, tenia clara esta darrera premissa i és que no debades nasqué a la ciutat de València. Constantí Llombart, Teodor Llorente o Jacint Labaila eren fills de la capital i en ella començà el moviment de la Renaixença i s’establiren les primeres organitzacions valencianistes, com Lo Rat Penat o València Nova. El seu propòsit era encara regionalista, amb una clara vinculació amb la “mare Espanya”, però foren pràcticament els únics que en aquell moment lluitaren per recuperar i potenciar la unió entre els habitants de les tres províncies valencianes. Així ho cantava el mateix Llorente en la visita que Lo Rat Penat feu a Alacant en 1908: “¡Fills del gloriós Lucentum!¡Fills de la hermosa Edeta! Formem un estret rogle; donem-se be les mans. De la unió naix la forsa; y ella el valor completa; jurem ser pera sempre tots uns, tots valencians”. 

Precisament aleshores, d’aquells regionalistes nasqueren les primeres fornades de nacionalistes valencians, els Ignasi Villalonga, Daniel Martínez Ferrando, Maximilià Thous, Adolf Pizcueta o Joaquim Reig, que impulsaren fins a la Guerra Civil un valencianisme amb voluntat de país i consciència de capitalitat per a València. No debades el primer alcalde a presentar una moció per tal que les escoles que rebien subvencions municipals alfabetitzaren els seus alumnes en valencià fou el de la capital, el republicà blasquista i valencianista Faustí Valentín en 1919. També el primer alcalde a rebre la Segona República en abril de 1931 amb un ban municipal en valencià fou el blasquista Vicent Marco Miranda: “No hi ha des d’este moment atres autoritats legítimes que les naixendes de la voluntad soberana del poble: la Junta Provisional Republicana i els Ajuntaments en totes les ciutats, pobles i viles de la terra valenciana”. 

Tanmateix, la guerra de 1936 i la dictadura posterior arrasaren allò, desapareixent tota consciència política de país fins que en els anys 60 i 70 prengué impuls un nou valencianisme, que, no obstant això, ja no es feu predominantment des de la capital com abans, sinó més prompte des del ressorgiment social i cultural de les comarques, amb una certa animadversió cap a la ciutat de València, que sens dubte se l’havia guanyada des del punt de vista valencianista, després del brutal procés de defecció lingüística i aprofundiment de la mentalitat provinciana que havia protagonitzat durant el franquisme. 

En l’actualitat, però, el valencianisme i, per tant l’autoreferència col·lectiva al país dels valencians, ha trobat novament espais polítics, socials i culturals dins de la mateixa capital, que, fins i tot sense voler-ho, exercix una enorme força d’atracció, ja que concentra, amb el seu hinterland urbà, més d’un milió i mig d’habitants, vora la tercera part del conjunt del territori. En concret, l’actual alcalde i algunes de les regidories governants recullen en la seua acció de govern certs plantejaments valencianistes i, encara que molt tímidament, tracten de mirar més enllà de la pròpia àrea metropolitana. Tot i que a poc a poc, la idea d’una capitalitat del país oberta i proactiva avança per a deixar arrere la mentalitat individualista, arbitrària i desvertebradora que ha prevalgut durant tant de temps, especialment des del decret de Nova Planta de 1707. 

No debades, al conjunt dels valencians ens convé un projecte de capital que actue com a líder i representant d’un gran país de cinc milions d’habitants, des de Sant Rafel del Maestrat fins al Pilar de la Foradada i des de Vallanca fins a Xàbia; i també, alhora, un projecte de país que faça sentir els habitants de la capital més valencians –en el sentit ampli de la paraula– i que, a un mateix temps, aconseguisca l’adhesió i el suport de tots els ciutadans del territori. No és una tasca només dels polítics, sinó també dels empresaris, els mitjans de comunicació, els agents culturals i la ciutadania en general. Si València seduïx al país i el país seduïx a València tots n’eixirem guanyant. Tindrem una veu més potent que serà capaç d’impulsar la unitat dins de la diversitat i de liderar amb fermesa la millora del benestar del conjunt dels valencians.

Estes i moltes altres reflexions de passat, present i futur en el llibre de Vicent Baydal, Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians (Llibres de la Drassana, 2019), per només 19,75 euros sense cap cost d'enviament: http://bit.ly/36iTcn7

Les Corts Valencianes i el Palau dels Borja: quan la història es retroba

Palau de les Corts Valencianes en l'actualitat

València va ser l’únic regne de conquesta baixmedieval amb lleis i també amb Corts pròpies. Ni el Regne de Toledo, ni el de Sevilla, ni el de Múrcia, ni el de Granada, ni tan sols el de Mallorca, van gaudir d’aquella autonomia jurídica i parlamentària. La decisió inicial la prengué Jaume I en promulgar en 1238 els Costums o Furs de València per al conjunt del territori que estava conquerint llavors: «Com manaments sien de dret honestament viure e altre no agreujar, e son dret a cascú donar, e els prínceps de les terres hagen reebuts los governaments dels regnes per ço que donassen egualment son dret tan bé al pobre com al rich, costumes en aquesta reyal ciutat de València e en tot lo regne fem e ordenam». I la posterior aparició de les Corts estigué precisament vinculada a la dissensió entre la ciutat i les viles reials, d’una banda, i la noblesa, d’una altra, a l’hora d’acceptar aquell codi legislatiu: com que els nobles el rebutjaven, el mateix monarca tractà d’arribar a un gran acord a través de la legitimitat que podien oferir les Corts, congregades per primera vegada en 1261.

Tanmateix, la disputa s’allargà durant vora set dècades, durant les quals els principals nobles del regne obstaculitzaren tant com pogueren el desenvolupament de les Corts, malgrat les crides dels juristes de l’estament reial al «bé comú e manteniment de justícia» que la cultura parlamentària podia prodigar. Finalment, el gran i perseguit acord arribà en les Corts de 1329-1330, quan els Furs de València passaren a regir la pràctica totalitat del territori i les assemblees parlamentàries començaren a ser emprades per tots els dirigents com a fòrum de debat. A penes uns anys després, de fet, assolien una representativitat plena del conjunt de la comunitat política: «La dita Cort General representa tot lo Regne de València, car en la celebració et sol·lempnitat d’aquella són los prelats, religiosos e persones eclesiàstiques, qui fan un e lo primer membre; los richs hòmens, cavallers e generosos, qui fan lo segon membre; los ciutadans et hòmens de viles del dit regne, qui fan lo terçer membre de la dita Cort; e no és presumpció ne semblant de veritat ne deu alcun creure que tots los membres de la Cort, en la qual ha tantes sàvies persones e moltes en dignitat e noblea constituïdes, se acordassen ne consentissen a fer tort o prejudici a alcú».

Evidentment, els prelats, nobles i prohoms urbans presents en les reunions miraven en primer lloc pels seus propis interessos, però alhora també actuaven per la «tranquil·litat e bon estament de la terra» i miraven d’evitar tota «cosa contrària a justícia, rahó, egualtat e honestat», bo i procurant el «servey de la cosa pública». No debades, les Corts servien en primer lloc per a renovar el pacte existent entre el regne i els successius monarques a través del jurament del rei i els Furs, però no només això, sinó que a més a més eren l’organisme polític mitjançant el qual s’adequaven les lleis a la realitat de cada moment, es corregien les actuacions arbitràries de l’administració i s’aprovaven els impostos que havien de finançar les guerres de la Corona i també la defensa del mateix territori valencià. Eren, en definitiva, un lloc de diàleg i negociació, des del qual es gestionava la col·lectivitat valenciana, conformada pel conjunt d’habitants que poblaven les terres de Vinaròs a Oriola.

En eixe sentit, les Corts eren també un espai de trobada i autoafirmació col·lectiva de les elits del regne, entre les quals sempre hi hagué, des del segle XIV, els ducs de Gandia, descendents de Jaume I i fundadors a la ciutat de València del palau que amb el temps seria engrandit i embellit pels Borja, quan, a finals del XV, adquiriren el ducat i totes les seues possessions. Eren, justament, una de les mostres més enlluernadores del Segle d’Or valencià, l’exemple de com aquella hibridació d’aragonesos i catalans arribats a partir de la conquesta cristiana –els valencians– pogué assolir el cim del món, el papat, al caliu de l’entramat institucional i eclesiàstic del Regne de València i la Corona d’Aragó. I encara més avant, tot i que ben enquadrats dins dels engranatges de la nova Monarquia Hispànica, continuarien exercint com a líders dels valencians, segons constatava el cronista asturià Diego Suárez, en afirmar que tots ells acudirien en defensa del mestre de Montesa Galceran de Borja, si este corria perill al seu virregnat d’Orà, en la dècada de 1570: «estaba todo el Reyno de Valencia bien prevenido en el exercicio de las armas y, encoraginados viendo a su maestre sitiado, su caballería y no caballería pasarían, aunque fuese a nado, a socorrerle».

Certament, el terrible daltabaix econòmic provocat en 1609 per l’expulsió dels moriscos afeblí notablement tant el lideratge de les elits autòctones com el paper de les Corts, però res comparable a la brutal abolició dels Furs de València i el conjunt d’institucions públiques decretat per Felip V en 1707, en plena Guerra de Successió, que, a través de l’absolutisme, el centralisme i la militarització, acabà amb qualsevol possibilitat de gestió negociada, comuna i consensuada de la col·lectivitat valenciana. I just llavors, potser com a metàfora dels temps, el ducat de Gandia i amb ell el palau dels Borja passaren a dinasties castellanes absentistes que finalment, a mitjan segle XIX, vengueren l’edifici a una família d’industrials catalans per a la seua reconversió durant un temps en fàbrica sedera, abans d’esdevindre marquesos de Benicarló. Probablement això el salvà de la piqueta, mentre la desídia pel propi passat demolia sense pietat tants altres monuments d’incalculable valor patrimonial, com el palau del Real, la casa de la Ciutat, el palau de l’Ambaixador Vich o el palau de Mossén Sorell, davant l’amarga queixa dels primers corrents d’enfortiment de la personalitat col·lectiva perduda, que encara brollava del fons de la història.

Els mateixos corrents que feren possible la instauració d’un fugaç Estat regional durant la Segona República de 1931 i d’un Estat autonòmic amb la Constitució de 1978, que ha anat bastint la progressiva recuperació d’un sistema institucional dirigit a atendre els interessos dels valencians, una altra vegada des de Vinaròs fins a Oriola. És per això que la decisió d’instal·lar la seu de les noves Corts Valencianes al palau dels Borja significà un feliç retrobament amb la història pròpia, enllaçant així amb els beneficis materials d’un autogovern secular, amb l’esplendor i la projecció del Segle d’Or i amb un lideratge polític entés en clau valenciana. Potser, per cert, és hora de prendre la mateixa decisió amb un altre dels grans edificis històrics de València, el convent de Sant Doménec, seu recurrent de les mateixes Corts al llarg de la història foral i encara, a estes alçades, reservat a usos militars.

El Palau dels marquesos de Benicarló, abans de la seua darrera restauració

La Casa del Metge o, més ben dit, el Palauet Maria Burgos

Palauet de Maria Burgos. Foto: Gobike

Darrerament s'ha posat de moda parlar de la Casa o Xalet del Metge de l'avinguda del Port de València. No debades, després de més d'una dècada sense habitar, des de 2007, finalment hi ha hagut un comprador particular que l'ha adquirida i l'està restaurant, a través de l'estudi d'arquitectura de Javier Hidalgo Mora, per a tornar a fer d'ella una residència unifamiliar. I és que l'edifici, enmig d'una avinguda on predominen els blocs de vivendes de les darreres dècades, no passa desapercebut per la seua singularitat com a palauet o xalet d'estil romàntic, amb un destacat mirador central i dos torres, una quadrangular i una altra hexagonal, més menuda i amb coberta apuntada, que sempre han fet volar cap al misteri la imaginació dels vianants i la ciutadania valenciana. Fet i fet, les obres de l'arquitecte Javier Goerlich, tot i la seua joventut en el moment de dissenyar, esta en 1921 sobre un projecte previ de Ricardo Cerdà, sempre han deixat petjada al cap i casal durant la seua extensa trajectòria...

Però ací no vull parlar del seu valor arquitectònic -que evidentment el té-, ni la seua vinculació a la trajectòria del mateix Javier Goerlich -una de les seues primeres grans fites-, ni el seu reconeixement ciutadà -ben constatable, amb la creació d'un nom popular per a la casa-, sinó que voldria destacar un aspecte que considere que no s'ha remarcat suficientment i aportar-ne algunes dades documentals. Es tracta del fet que, malgrat eixe nom popular amb què es coneix, ja explicat amb cert detall en este post de Valencia Bonita i en el qual ens endinsarem després, un dels valors afegits de l'edifici és que és un dels pocs xalets burgesos de la ciutat -o potser l'únic- que va ser encarregat per una dona, Maria Burgos Romero. En concret, segons es pot deduir de les notícies que dona la premsa de l'època, Maria degué heretar en 1915 la potent empresa de comerç de fusta del seu marit, Felipe Olmos Cremades, qui va morir llavors de manera prematura, als 49 anys. Així ho indicava l'esquela apareguda en el diari El Pueblo, que apuntava, a més a més, que la família ja vivia al principi de l'avinguda del Port, probablement en la mateixa adreça on acabaria alçant-se el palauet (residien en el número 13 i actualment la casa es correspon amb el 24, però tal vegada, com vorem més avant, era exactament el mateix lloc).

Esquela de Felipe Olmos Cremades en El Pueblo (1 de març de 1915)

Nota necrològica de Felipe Olmos Cremades en Diario de Valencia (1 de març de 1915)

Notícia sobre el funeral de Felipe Olmos Cremades en El Pueblo (2 de març de 1915)

En la mateixa esquela d'El Pueblo s'indicava que Olmos era "del Comercio" i en la nota necrològica que va aparéixer el mateix dia en el Diario de Valencia es destacava que era un "inteligente comerciante", amb un extens cercle de relacions i que "su laboriosidad y constancia en el trabajo le colocaron a una altura envidiable entre el comercio de nuestra ciudad". No debades, la notícia sobre el funeral que donava a l'endemà novament El Pueblo palesava la riquesa i la posició social que havia assolit el comerciant de fusta: "muchas personalidades de la banca, la industria y el comercio formaron en el fúnebre cortejo", "el lujoso y severo féretro, la hermosa carroza, tirada por seis caballos y el numeroso acompañamiento daban al acto una solemnidad digna del finado". Una riquesa i una posició que Maria Burgos va decidir mantindre i millorar de totes totes, ja que ja a l'any següent apareixen notícies en la premsa sobre la nova empresa que havia fundat per tal de gestionar el magatzem i la serradora que tenia a la mateixa avinguda del Port, amb algunes desenes d'obrers, i el negoci de fusta que havia heretat: estaria al capdavant de Viuda de Olmos y Compañía. De fet, amb ella com a cap de l'empresa, la fàbrica es va modernitzar amb la instal·lació en 1918 d'un motor elèctric de 15 cavalls, que de seguida va ampliar a un altre de 60 cavalls, i amb la construcció de noves dependències, una de les quals encara es conserva en un parc públic que hi ha just darrere del Palauet Burgos o Casa del Metge. Igualment, també va ser ella qui va encarregar a l'escultor Eugenio Carbonell un bell panteó familiar, que encara es conserva al Cementeri General de València.

Plànol de València en 1883, quan el Camí del Grau o Avinguda del Port a penes estava urbanitzat

Plànol de València en la dècada de 1940, quan l'avinguda del Port anava prenent cos i ja es preveia la seua urbanització completa (en rosa clar el que estava previst construir)

Peticions de Viuda de Olmos y Compañía per a modernitzar la serradora de l'empresa

Obrers de la fàbrica de fusta de Viuda de Olmos y Compañía

Metro del magatzem i serradora Viuda de Olmos y Compañía

Edifici annex al magatzem i fàbrica de fusta de Viuda de Olmos y Compañía. Foto: Candreu

Edifici annex al magatzem i fàbrica de fusta de Viuda de Olmos y Compañía en la dècada de 1970. Foto de la col·lecció de José Luis Bouzas publicada en La Valencia Desaparecida.

Edifici annex al magatzem i fàbrica de fusta de Viuda de Olmos y Compañía en 2015. Foto d'Ángel Martínez publicada en La Valencia Desaparecida.

Notícia de La Correspondencia de Valencia sobre l'escultor Eugenio Carbonell que informa sobre el panteó que li va encarregar Maria Burgos (31 d'octubre de 1916)

Esquela de Maria Cremades Gisbert, sogra de Maria Burgos, en el Diario de Valencia (17 d'octubre de 1917)

Primera esquela de Pascual Olmos, sogre de Maria Burgos, en El Pueblo (24 de maig de 1919)

Segona esquela de Pascual Olmos, sogre de Maria Burgos, en El Pueblo (6 de juny de 1919)

Durant els anys immediatament posteriors al traspàs del marit de Maria Burgos en 1915 també van faltar, a més a més, els seus sogres, que, segons les esqueles corresponents, vivien amb ella: en 1917 la sogra, Maria Cremades, als 73 anys i en 1919 el sogre, Pascual Olmos, als 83 anys. I va ser just llavors quan Maria Burgos, que possiblement tindria una cinquantena d'anys o poc més, va encarregar la construcció de la seua gran nova casa. De fet, el permís municipal per a "derribar y construir un nuevo chalé" -que, per tant, estaria en el mateix solar on ja vivien- es va donar el 6 de juny de 1919, el mateix dia en què, dos setmanes després de la seua mort, es publicava l'esquela convocant al funeral del sogre, en l'església de Sant Joan de Ribera de l'avinguda del Port, a escassos minuts del seu domicili. En este sentit, com ja hem indicat, el primer projecte de l'edifici el va signar l'arquitecte Ricardo Cerdà, però posteriorment va passar a mans de Javier Goerlich, qui va introduir notables reformes i el va executar cap a 1922, amb un certificat final d'obres expedit en 1924. Tanmateix, malauradament Maria Burgos a penes si va poder gaudir del seu palauet, ja que va morir molt poc després, en 1925, quan probablement encara no arribava a la seixantena d'anys. 

I novament les esqueles, necrològiques i notícies funeràries corresponents ens donen una imatge clara de la posició de prestigi social a la qual havia arribat "Doña María Burgos Romero, Viuda de Olmos del comercio de maderas", en una societat en la qual les dones ho tenien realment difícil per a fer-ho. Segons s'hi deia, a banda d'apuntar a una possible procedència del poble de Caudiel -on també es van fer misses per la seua ànima-, se la considerava una "dama respetabilísima y de excepcionales dotes personales", "dotada de cualidades que le granjearon el cariño de cuantos la rodeaban", "dejando tras de sí una estela de simpatías que tardará en borrarse". No en va, tant la fortuna com l'afecte que va deixar degueren ser grans, ja que el seu record es feia públic en els aniversaris de la seua mort, amb esqueles que publicava la família en la premsa anunciant les misses fúnebres que es feien per ella i el seu marit difunt. En relació amb això, cal destacar que, com es pot deduir de totes eixes esqueles, el matrimoni no va tindre fills, ja que només hi apareixen els seus germans i nebots, que, efectivament, van ser els qui van heretar el palauet romàntic que Maria Burgos havia fet alçar en l'avinguda del Port, just al costat de la seua fàbrica Viuda de Olmos y Compañía. 

Esquela de Maria Burgos Romero en Diario de Valencia (6 de maig de 1925)

Esquela de Maria Burgos Romero en La Correspondencia de Valencia (13 de maig de 1925)

Nota necrològica de Maria Burgos Romero en Las Provincias (8 de maig de 1925)

Nota necrològica de Maria Burgos Romero en La Correspondencia de Valencia (8 de maig de 1925)

Nota necrològica de Maria Burgos Romero en Diario de Valencia (8 de maig de 1925)

Primer aniversari de la mort de Maria Burgos Romero en Las Provincias (6 de maig de 1926)

Quint aniversari de la mort de Maria Burgos Romero en La Correspondencia de Valencia (6 de maig de 1930)

Panteó familiar amb escultures d'Eugenio Carbonell, al Cementeri General de València, on descansen les restes de Maria Burgos i Felipe Olmos. Foto: Tono Giménez.

Detall del panteó familiar Olmos-Burgos del Cementeri General de València, amb escultures d'Eugenio Carbonell. Foto: Tono Giménez.

En concret, una germana de Maria Burgos, Amparo Burgos, era casada amb José Ricart i van tindre una filla, Carmen Ricart Burgos (neboda, per tant, de Maria Burgos), que va contraure matrimoni amb un metge gallec, Isidoro Álvarez Souto, qui es va instal·lar amb ella a València en els anys 40, al palauet de l'avinguda del Port. Aquell doctor no només exercia a l'ambulatori de Pare Porta, molt a prop d'allí, sinó que, a més a més, tenia la seua pròpia consulta particular en el palauet, que, en conseqüència, va prendre el nom popular de "el Xalet del Metge" o "la Casa del Metge". La denominació, de fet, va continuar mantenint tot el seu significat fins a començaments del segle XXI, atés que després hi van viure Ámparo Álvarez Ricart, una de les filles d'Isidoro Álvarez i Carmen Ricart (i besneboda, per tant, de Maria Burgos), amb el seu marit José María Aragón, un doctor d'Àvila criat a la Pobla Llarga que va exercir durant dècades als hospitals de La Fe i la Salut i que, a més a més, era metge i cirurgià de la plaça de bous de València, amb la qual cosa la seua continuava sent "la Casa del Metge". Este doctor, però, va morir en 2006 i sembla que va ser llavors, a l'any següent, quan la família va abandonar la casa i la va posar a la venda fins que, després de diversos canvis de mans, ha estat adquirida per un nou propietari, que és qui ha encarregat ara la restauració per a tornar a fer-la servir com a residència de la seua família. 

En este sentit, encara que evidentment la denominació de la Casa del Metge es correspon amb un nom identificatiu i popular que perdurarà en el temps, amb les dades que hem aportat ací, ateses les iniciatives i la forta personalitat que hem vist que devia tindre Maria Burgos Romero, potser valdria la pena reforçar alhora el nom que, per història i en propietat, mereix l'edifici: el Palauet Maria Burgos. Si més no que el nom d'aquella dona forta no caiga en l'oblit!

El Palauet Maria Burgos. Foto: Joanbanjo

Vista frontal del Palauet Maria Burgos o Casa del Metge, donant a l'avinguda del Port. Imatge: Javier Hidalgo Mora

Vista lateral del Palauet Maria Burgos o Casa del Metge, amb l'edifici conservat de la fàbrica de fusta de Viuda de Olmos y Compañía darrere. Imatge: Javier Hidalgo Mora