Detall del quadre La batalla de Almansa (Ventura Lirios i Filippo Pallotta, 1709)Traslladat, com estic permanentment durant les darreres setmanes, a segles pretèrits, no pare de veure paral·lelismes entre el passat i el present, desgraciadament paral·lelismes de patiment, corrupció i destrucció. Hem millorat en molts aspectes, però, torna i volta, la capacitat humana per a obrar incorrectament i causar el mal a tiri bandiri continua intacta. En eixe sentit, el darrer cap de setmana vaig aprofitar per a redactar un text -a invitació de Vicent Josep Escartí, a qui estic molt agraït- sobre la desventurada trajectòria de Manuel Mercader i Torà (1674-1737), canonge de la seu de València, ardiaca d'Alzira, doctor en Teologia, catedràtic de Grec i rector de la Universitat de València entre 1703 i 1706. Per casualitat, vaig trobar el seu testament en els Arxius Nacionals Britànics, en tant que, en declarar-se partidari de l'arxiduc Carles d'Àustria durant la guerra de Successió, acabà morint a l'exili londinenc. Les paraules que deixava escrites en les seues darreres voluntats, com veurem, foren realment tristes...
Inicialment, quan en 1705 esclatà la revolta austriacista al regne de València, tota la família de Mercader, d'origen nobiliari, es posicionà al seu favor: son pare, jutge de la Reial Audiència, i els seus dos germans Cristófor i Josep, també juristes. De fet, foren ells qui avisaren Basset que havia d'entrar ràpidament a la ciutat de València abans que arribaren els regiments de Felip V, que estaven en camí. Fins i tot, quan s'hagué de fer front a aquells reforços borbònics, Manuel Mercader, com a rector de la Universitat, vestido a lo militar, con su espada y pistolas, organitzà un esquadró de 80 estudiants per a ajudar les tropes encapçalades per Basset. Per això, quan els austriacistes ocuparen la capital, i encara més quan arribà el nou rei Carles III d'Àustria a finals de 1706, els membres de la família foren ascendits a càrrecs de la màxima importància dins de la magistratura. Tanmateix, poc abans de la batalla d'Almansa, davant l'avanç dels enemics, tots ells hagueren de partir cap a Barcelona seguint la cort austríaca. A partir d'ací vingueren les desgràcies.
En primer lloc, el papat i la monarquia desposseïren Manuel Mercader de totes les seues dignitats, foren eclesiàstiques o acadèmiques. Només li quedà el recer de l'arxiduc, que el compensà amb el nomenament com a vicari general i paborde de Menorca, sota control austríac fins que pel Tractat d'Utrecht de 1713 l'illa passà a domini britànic. Llavors tractà de cercar el favor de les noves autoritats colonials, amb les quals tractà d'aconseguir la creació d'una nova diòcesi (fins llavors Menorca depenia del bisbat de Mallorca), on ell exerciria com a bisbe. De seguida fou triat ambaixador dels menorquins, tot i que els els municipis de l'illa el refusaren dient que era "estranger" (valencià) i es comportava com un simple "criat del comandant de la guarnició militar". En qualsevol cas, com que comptava amb el suport dels britànics, es traslladà en 1714 a Londres, d'on, pel que sembla, no tornaria a eixir mai més.
Durant els següents 14 anys es repetiren intents i intents de crear el nou bisbat de Menorca, però, per l'oposició de Felip V, de la Santa Seu o, finalment, dels mateixos austríacs, que signaren la pau amb els espanyols en 1725, totes les portes anaren tancant-se-li. Fins aleshores rebia una pensió de 300 lliures esterlines del govern britànic i les rendes de la pabordia de Menorca, que, sense excessives alegries, li permetien viure a la capital anglesa. Tanmateix, en 1727 morí Jordi I i, en copsar-se clarament que la qüestió de la diòcesi menorquina no reeixiria, la pensió i les rendes deixaren de fer-se efectives. Per això, en 1728 hagué de fer una llastimosa petició al Primer Ministre Sir Robert Walpole:
Tanmateix, Déu no l'abandonaria en aquells moments i encara el faria sobreviure a la malaltia hepàtica. De fet, el testament no fou validat, per la mateixa Ms. Shelley fins a quatre anys més tard, en juny de 1737. En eixe temps, Mercader encara tindria temps d'entrar en contacte epistolar amb Gregori Maians, tot i que eixes i altres qüestions les deixe per a qui compre o consulte les "VII Jornades d'Estudis d'Algemesí" sobre Josep Marco i la Guerra de Successió, que eixiran publicades en els propers mesos. Com deia, doncs, el passat no pot més que recordar-me el present: lluites polítiques, cruïlles d'interessos, fosques maniobres estatals, exilis, pobresa i patiments...
Inicialment, quan en 1705 esclatà la revolta austriacista al regne de València, tota la família de Mercader, d'origen nobiliari, es posicionà al seu favor: son pare, jutge de la Reial Audiència, i els seus dos germans Cristófor i Josep, també juristes. De fet, foren ells qui avisaren Basset que havia d'entrar ràpidament a la ciutat de València abans que arribaren els regiments de Felip V, que estaven en camí. Fins i tot, quan s'hagué de fer front a aquells reforços borbònics, Manuel Mercader, com a rector de la Universitat, vestido a lo militar, con su espada y pistolas, organitzà un esquadró de 80 estudiants per a ajudar les tropes encapçalades per Basset. Per això, quan els austriacistes ocuparen la capital, i encara més quan arribà el nou rei Carles III d'Àustria a finals de 1706, els membres de la família foren ascendits a càrrecs de la màxima importància dins de la magistratura. Tanmateix, poc abans de la batalla d'Almansa, davant l'avanç dels enemics, tots ells hagueren de partir cap a Barcelona seguint la cort austríaca. A partir d'ací vingueren les desgràcies.
En primer lloc, el papat i la monarquia desposseïren Manuel Mercader de totes les seues dignitats, foren eclesiàstiques o acadèmiques. Només li quedà el recer de l'arxiduc, que el compensà amb el nomenament com a vicari general i paborde de Menorca, sota control austríac fins que pel Tractat d'Utrecht de 1713 l'illa passà a domini britànic. Llavors tractà de cercar el favor de les noves autoritats colonials, amb les quals tractà d'aconseguir la creació d'una nova diòcesi (fins llavors Menorca depenia del bisbat de Mallorca), on ell exerciria com a bisbe. De seguida fou triat ambaixador dels menorquins, tot i que els els municipis de l'illa el refusaren dient que era "estranger" (valencià) i es comportava com un simple "criat del comandant de la guarnició militar". En qualsevol cas, com que comptava amb el suport dels britànics, es traslladà en 1714 a Londres, d'on, pel que sembla, no tornaria a eixir mai més.
Durant els següents 14 anys es repetiren intents i intents de crear el nou bisbat de Menorca, però, per l'oposició de Felip V, de la Santa Seu o, finalment, dels mateixos austríacs, que signaren la pau amb els espanyols en 1725, totes les portes anaren tancant-se-li. Fins aleshores rebia una pensió de 300 lliures esterlines del govern britànic i les rendes de la pabordia de Menorca, que, sense excessives alegries, li permetien viure a la capital anglesa. Tanmateix, en 1727 morí Jordi I i, en copsar-se clarament que la qüestió de la diòcesi menorquina no reeixiria, la pensió i les rendes deixaren de fer-se efectives. Per això, en 1728 hagué de fer una llastimosa petició al Primer Ministre Sir Robert Walpole:
De no rebre el seu suport i per haver perdut tota ajuda, es veuria reduït a la major indigència i exposat a la burla i els insults dels molts enemics que havia fet per la seua fidelitat lleial cap a Sa Majestat i la nació britànica... [La vida de Mercader] perillaria en qualsevol país papista i pitjor encara que la mort, els turments de la Inquisició.És a dir, a banda d'haver-se quedat sense fonts d'ingressos, no podia tornar a València ni tan sols eixir d'Anglaterra, ja que en qualsevol país en què operara la Inquisició corria perill, puix no debades li havien obert una investigació pels seus posicionaments anglòfils. La següent notícia que tenim d'ell és el seu testament, de 1733, cinc anys després d'haver perdut el favor del govern britànic, en el qual constata, com deien els seus enemics, que havia faltat al vot de castedat requerit als eclesiàstics catòlics. En el document, redactat de forma urgent perquè pensava que moriria per una malaltia del fetge que el colpejava durament des de feia anys (very sick of hipocondry and yellow jaundice, and fearing at the same time that maybe this distemper will prove the last to carry me to the another world), deixava tots els seus béns a Winifred Shelley:
Que ha estat la meua companya en els meus problemes, i particularment en la meua malaltia per molts anys, en el moment en què no podia esperar de ningú que em mirara millor que a un vell gos abandonat, i ha estat, en la meua opinió, el primer motiu i causa de la meua malaltia.Val a dir, tot i sentir una profunda estima per Winifred, pensava, al mateix temps, que la seua relació, prohibida per a un sacerdot de l'Església católica, havia estat la causant de la seua malaltia. Un càstig diví. A més a més, no podia fer una altra cosa que reconéixer la seua pobresa extrema, requerint que l'enterraren "de la manera més humil entre els pobres" i demanant excuses anticipades als seus marmessors per no deixar res per al soterrament a causa d'haver patit "pobresa, injustícia i decepcions". Sense esperança, es limitava a deixar als seus germans en l'exili napolità els diners que l'Església li havia confiscat a València, que estimava en uns 60.000 dòlars.
Tanmateix, Déu no l'abandonaria en aquells moments i encara el faria sobreviure a la malaltia hepàtica. De fet, el testament no fou validat, per la mateixa Ms. Shelley fins a quatre anys més tard, en juny de 1737. En eixe temps, Mercader encara tindria temps d'entrar en contacte epistolar amb Gregori Maians, tot i que eixes i altres qüestions les deixe per a qui compre o consulte les "VII Jornades d'Estudis d'Algemesí" sobre Josep Marco i la Guerra de Successió, que eixiran publicades en els propers mesos. Com deia, doncs, el passat no pot més que recordar-me el present: lluites polítiques, cruïlles d'interessos, fosques maniobres estatals, exilis, pobresa i patiments...
1 comentari:
Totes les guerres nomes que deixen desgràcies, fa 300 anys o ara mateix. Pareix mentira que la gent no aprenga.
Publica un comentari a l'entrada