dilluns, 12 de juliol del 2010

Únics en el món

Ahir em va pegar per comprovar si allà al nord la gent era noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Vaig estar mirant per internet la cobertura mediàtica de la final del Mundial per part dels informatius públics neerlandesos i, home, massa diferents en eixe sentit de la gent del sud no són. Fins i tot, l'única notícia que donaven de "l'altra part", de l'afició espanyola, estava enfocada a través del prisma nacional propi: anaven a Madrid a preguntar per què havien deixat escapar Schneider a l'Inter de Milà. Que el futbol siga allò més important de la vida sociopolítica d'un país durant un temps (siga Espanya, siga el País Valencià, siga Holanda, siga Catalunya) entra dins dels paràmetres del moment que ens ha tocat viure. No cal que ens flagel·lem, doncs (bé, una micotiua sí, perquè en el nostre cas al "problema social" del futbol s'afig el "problema nacional" de l'espanyolitat castissa...). El que ja no sembla tan normal són moltes altres coses que afecten directament la nostra vida quotidiana i el nostre futur, com tracte de fer veure hui a la columna de l'Informatiu:

La que veritablement es va posar "roja" ahir per la nit

Els progres, jo inclós, ens pensem que a Espanya tot és pitjor: els polítics són els més roïns del món, els mitjans els més adotzenats i la ciutadania la més acomodatícia. És normal, doncs, que quan arriben ocasions com esta, en què «la Marea Roja» envaeix televisions, ràdios i diaris de tots els colors, ens escandalitzem demanant una mica de trellat en relació amb la veritable situació del nostre dia a dia i d’equanimitat amb els que no necessàriament vibrem amb la selecció nacional de futbol. Tendim a barrejar-ho tot i veure en la febre esportivopatrioteril un símptoma més de la nostra indecència política, social i moral. Tanmateix, sembla que una cosa no va indestriablement lligada a l’altra. Del Mundial ningú s’escapa, per molta civilització que s’haja arribat a desenvolupar. La comparació entre els informatius de les televisions públiques d’Espanya i els Països Baixos en els moments previs a la final així ho indica
... [Continua a l'Informatiu
]

8 comentaris:

Unknown ha dit...

Amic Vicent:

Jo que vaig ser dels pocs ciutadans amb DNI i passaport espanyol de tota la vida que no vaig veure el partit et diré que les comparacions sempre són odioses.
Com que això es juga a set partits per arribar a ser els reis mundials del futbol: vaja "una liguilla" com t'ho hauries fet per comparar una final Espanya-Brasil amb xifres macro-econòmiques i nivell de renda?

I això que els brasileirs han guanyat això tres o quatre vegades i que Europa i Amèrica del Sud gairebé van empatats a triomfs amb un 10-9 segons acabe de llegir.
Si deuen jugar bé a futbol fins i tot els xicons que llancen pilotes de drap a Haití! I Espanya ja fon quarta el 1950 amb les quartes de racionament encara molt fresques a la memòria per a deliri del Generalíssimo!
Com que "noblesse oblige" cal felicitar els xicons que li pegaven a la pilota ahir. Sembla, m'he dedicat a estudiar el mundial des de les vores, que el "bonus" -en castellà s'estimen més dir "prima"- per guanyar el darrer partit és de 800.000 euros segons vaig llegir anit al New York Times. No hauran de patir cap crisi.
I és que em vaig dedicar a recórrer portades d'Itàlia, França, Gran Bretanya, Austràlia, EUA i altres i Iniesta era portada en tots. De per sí ja soc insomne però ahir tingúerem Nit de l'Albà extraordinària a Elx però molt més llarga.
Això sí, diuen que quan Itàlia fou campiona pujà el turisme un 12% al país transalpí la temporada següent.
Podríem parlar-ne i no parar però no faré res al meu blog i ho deixe com a comentari al teu on, de bon segur, tindrà lectors il·lustres que no són gens nacionalistes.

Vent d Cabylia ha dit...

Joan-Carles, la intenció no era dir que Espanya ha guanyat el Mundial, malgrat ser menys culta, rica, lliure, desvetllada i feliç que Holanda. Sinó que una cosa no depén de l'altra i que l'atenció mediàtica desmesurada cap al futbol la trobem a tot arreu (cosa dels Estats-nació, vaja, llàstima que no tinguem el nostre). I si bé eixa atenció mediàtica pot ser, fins a cert punt, "comprensible" (si Catalunya és independent algun dia farà el mateix, com ja va fer amb el Barça de les 6 copes sense que tots els catalans en siguen seguidors -ni del futbol ni del Barça-), el que ja no és comprensible (ni assumible, ni tolerable, ni intel·ligible, ni a Espanya, ni al País Valencià, ni al Brasil) és la tolerància social envers greus fracassos col·lectius que resten per solucionar (l'educació, la cura de l'entorn urbà i paisatgístic, la pluralitat i la dignitat polítiques, etc.).

f. ha dit...

Jo crec, pel contrari, que està tot molt relacionat. A més ignorància, més futbol, més incultura, més destrucció del medi ambient, més corrupció, més mesinfotisme, etc. "La pescadilla que se muerde la cola".

novesflors ha dit...

Quan tenen lloc esdeveniments com aquest a què estem fent referència, no puc evitar que em vinga al cap aquella frase que s'atribueix als dirigents romans. Al poble cal donar-li "panem et circense", i així ens va la cosa, a la "gent del poble" (de qualsevol estat)...

Vent d Cabylia ha dit...

F., no dic que no estiga relacionat. Però que també existeixen casos (com l'holandés o fins i tot el català) en què la passió futbolera no és obstacle per a seguir una sèrie de criteris polítics més raonats.

Novesflors, si la gent és feliç així, que ho fruïsquen... Tampoc som ningú per a jutjar la felicitat dels altres. Ara bé, una cosa és això i una altra el passotisme polític i la tolerància amb la indecència dels nostres governants. M'agradaria que es poguera diferenciar, però la veritat és que resulta difícil...

joan ha dit...

Vicent, de fet sí que hi ha un estudi amb dades específiqures referides al sistema educatiu valencià, el que publica el Ministeri d'Educació sobre les diverses Comunitats Autònomes.

Casualment fa pocs dies vaig poder llegir en el blog No Cap en Cap Cap
aquesta reflexió: No és cap novetat, perquè altres indicadors ja ho indicaven així, però no per això deixa de ser una realitat colpidora: en l’avaluació que ha fet el Ministeri d’Educació dels diferents sistemes educatius, el valencià es troba a la cua. Els estudiants de primària valencians estan a la cua en totes les àrees: en competència matemàtica (la 15 de 17), en comunicació lingüística (la 14 de 17), en competències socials i cíviques (la 16 de 16), i en coneixement del medi físic (16 de 16).

Així, ens trobem amb que també hem perdut el nostre capital humà. Sense capital humà, l’economia valenciana viurà condemnada a sectors terciaris amb una baixa productivitat i un nivell salarial baix. Els jóvens condemnats a triar entre ser cambrers o operadors de telemarketing. I en termes cívics, vulnerables a la manipulació per part dels inoperants, irresponsables i sucursalites. Ens allunyem d’Europa, ens acostem al subdesenvolupament.

Vent d Cabylia ha dit...

Gràcies, Joan. De fet en vaig parlar eixe informe a una altra columna de l'Informatiu. Som els darrers d'Espanya, però em referia a què no hi ha una estadística dels valencians respecte al conjunt d'Europa. Gràcies de nou, en tot cas. Salut!

Josep ha dit...

Serà bonico eixe bes, xe!!!