dimecres, 17 d’agost del 2011

Els valencians vistos per Joan García Oliver

Joan García Oliver, anarcosindicalista, figura clau de la CNT-FAI durant les dècades de 1920 i 1930, ferm partidari de la revolució social i de l'aplicació del comunisme llibertari per les armes, però, tanmateix, ministre de Justícia del Govern espanyol en 1937. Figura controvertida. Admirat per molts, traïdor per a uns altres. Un recorregut a la seua biografia dóna idea de les convulsions polítiques que experimentà la vida política espanyola durant aquella època. Nascut a Reus en 1901, de ben jove es traslladà a Barcelona, on participà en la fundació del sindicat anarquista de cambrers -sector en el qual treballava- i assistí als primers enfrontaments ocasionats per la vaga general de 1917. A l'any següent fou empresonat pels aldarulls d'una altra vaga i, després de passar uns anys a la presó, tornà al Camp de Tarragona per a organitzar el cenetisme. En 1923 retornà a Barcelona per a fer front al pistolerisme de la patronal i formà, juntament amb altres anarquistes com Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, el grup armat Los Solidarios, els "homes d'acció", que en les seues paraules constituïen los mejores terroristas de la clase trabajadora. Ho podeu sentir de la seua pròpia veu:



Los Solidarios mataren, entre d'altres, a l'arquebisbe de Saragossa -com a venjança per l'assassinat de l'anarquista Salvador Seguí-, però, amb l'arribada de la dictadura de Primo de Rivera, Durruti i Ascaso hagueren d'anar-se'n a França, mentre que García Oliver fou novament empresonat fins que en 1926 pogué passar, igualment, a l'exili parisenc. Des d'allà mateix, el grup planejà un atemptat contra Alfons XIII, per la qual cosa la major part d'ells acabaren tancats en presons espanyoles. Així, en arribar la Segona República, García Oliver es trobava al penal de Burgos, d'on fou alliberat el mateix 1931. Retornà a Barcelona i liderà el "faïsme", la branca més radical de l'anarcosindicalisme, partidària de la "gimnàstica revolucionària", per a la qual es formà un nou grup armat, Nosotros, que s'encarregaria d'hostilitzar la República. En consonància amb això, participà en la revolució de gener de 1933, promogué la creació de milícies sindicals i, en produir-se el colp d'estat de 1936, proposà la proclamació immediata del comunisme llibertari -que fou rebutjada per la Regional cenetista catalana. Passà a dirigir el Comité de Milícies de Catalunya i en novembre, contra tot pronòstic, s'integrà en el nou govern de la República com a ministre de Justícia, càrrec que ocupà fins a maig de 1937. Posteriorment, romangué a Barcelona fins al final de la guerra i s'exilià a França, Suècia i Mèxic, on residí durant més de 35 anys, treballant com a comercial per a indústries químiques, fins a la seua mort en 1980. 

Doncs a les vespres del seu traspàs, en 1978, escrigué una autobiografia, El eco de los pasos [pdf], on, a banda de la seua interpretació sobre el paper de l'anarcosindicalisme en la història espanyola durant la primera meitat del segle XX, féu tot tipus de valoracions al caliu dels esdeveniments narrats. I és ben interessant observar què hi diu sobre els valencians, amb una visió corresponent a aquelles dècades dels anys '20 i '30, quan intervingué en diversos afers del nostre país, com ell mateix va explicant al llarg del llibre. En primer lloc, cal saber que la CNT no era precisament molt curosa amb les qüestions nacionalistes dels territoris històrics espanyols i, per exemple, tenia una Regional Norte (amb les províncies basques, Burgos i Cantàbria) o una Regional Levante (amb les províncies valencianes i Albacete), però, d'una altra banda, també cal tindre en compte que el pare de García Oliver era de Xàtiva i, com a conseqüència d'estos orígens, ell mateix dedicà bastante tiempo a la comprensión de Valencia y su región.

Joan García Oliver, a la vellea

Per exemple, en 1922, després d'eixir de la presó i passar uns mesos a Saragossa treballant de cambrer, decidí anar-se'n a València: Supuse que en Valencia, a orillas del mar, la vida y el trabajo serían parecidos a los de Barcelona, No hay como vivir para ver y aprender. Valencia tenía aspectos magníficos. Sus días son soleados y sus noches transparentes. Amb tot, sense treball, només hi romangué un parell de setmanes, durant les quals es dedicà a confraternitzar de dinada en dinada amb companys anarquistes: Para conocer bien a los valencianos de la capital o de los pueblecitos de sus alrededores, es menester haber comido con ellos la paella a su manera, prescindiendo de platos, cuchillos y tenedores, sólo con la cuchara frente al triángulo que cada cual traza hasta el centro de la paella. Repetiria l'experiència una quinzena d'anys després, però en condicions ben diferents, això és, en 1937, en plena guerra civil, mentre era ministre de Justícia i el Govern s'havia traslladat a la capital valenciana: Comido el arroz a la manera típica, sin platos, con una cuchara en la mano de cada comensal, sentados en torno a la paella, cada cual tomando su parte del triángulo asignado. Como árabes sentados a la puerta de su tienda, haciendo bolas del cuscús, esperando el paso del cadáver del enemigo.

De fet, la pretesa arabitat dels valencians era un tòpic ben present en la visió de García Oliver, com era costum a l'època. Així, en un altre fragment de la biografia arribaria a descriure la cara d'un oficial com la d'un moro valenciano. Alhora, tampoc s'estaria de repetir altres tòpics, com el de la felicitat idíl·lica de la vida dels hortolans valencians: Anduve por su huerta, por la mañana, durante el día y la hora malva del atardecer, cuando empiezan a cantar los grillos, a croar las ranas, a correr las aguas por sus acequias. Encima de sus campos labrados, la luna brilla como en ninguna otra parte. El valenciano se siente feliz en su huerta, frente al mar, en las largas calles de sus pueblos, donde juega a pelota a mano, a llargues. Es feliz trotando por sus barrancos, con los perros cazadores al lado, su escopeta presta a ser disparada al ave fugaz o al conejo rastreador. Feliz en su barraca, donde al entrar cuelga la escopeta detrás de la puerta. Sus gentes son amables y generosas. 

D'una altra banda, pel que fa a a la qüestió catalanovalenciana, García Oliver, en primer lloc, reconeixia les denominacions de català i valencià en peu d'igualtat: Març, marçot, mata a la vella vora del foc, dícese en catalán y en valenciano. Fet i fet, hi deia haver llegit en català, castellà, francés y también en valenciano, La pau des poblets (de Víctor Navarro, publicada en 1913). En eixe llibre, a més a més, trobava: Diferenciaciones y afinidades entre lo valenciano y lo catalán. Paralelos entre la huerta valenciana, feraz a fuerza de ser laboriosamente atendida, productora de frutos huertanos de primera calidad. ¡Cuánta semejanza con las calles de Barcelona adelante, hasta más allá de Reus y Tortosa, con obreros industriales y agrícolas! Però, en tot cas, tenia ben clar, com demostra en una de les seues converses amb Francesc Macià -de qui es va fer amic en l'exili parisenc dels anys '20- que, davant les pretensions del nacionalisme basc i català, Navarra se siente tan separada espiritualmente del conjunto [d'Euskadi] como lo está el País Valenciano del resto de lo que podríamos llamar Cataluña histórica. 

No debades, García Oliver capia clarament la particularitat valenciana dins de l'Estat espanyol, construïda en la contemporaneïtat per oposició als catalans i als castellans, un fet que ell barrejava amb l'essencialisme hispànic -típic de llavors- segons el qual els valencians ja eren valencians en època musulmana: El valenciano cree —y no le falta razón— que no es nunca comprendido por el foráneo de la parte de Cataluña, el descendiente de los que llegaron con Jaime el Conquistador y sus almogávares a liberarlo de sus ancestros arábigos, con los que siempre se sintió tan a gusto. Tampoco cree ser comprendido por los foráneos del centro peninsular, descendientes de los que, en días más lejanos, llegaron con el Cid y sus mesnadas, también a liberarlos de sus ancestros, a quienes debía cuanto sabía del trabajo de la huerta, sus suaves canciones y sus danzas. Sí, catalanes y castellanos se empeñaron en liberarlo de lo que más quería el valenciano y, desgraciadamente, lo habían logrado. Le dejaron únicamente el paisaje inmutable, la luna en lo alto, la huerta fecunda, los cantos y los bailes.

Val a dir, els valencians haurien rebutjat sempre el que els volien imposar els catalans i els castellans perquè estos eren culpables d'haver expulsat els seus dominadors i amics musulmans, cosa que hui sabem ben incerta, puix la societat andalusí anterior al segle XIII no tenia res a veure -ni poblacionalment ni culturalment- amb la cristiana posterior, conformada per colonitzadors que venien de fora, sense barrejar-se amb els andalusins autòctons. En tot cas, García Oliver emprava aquella perspectiva -tan normal a l'època  i reproduïda fins l'actualitat en la soflama abans moros que catalans- per a explicar el que ell havia pogut constatar en la seua pròpia experiència amb els valencians: El valenciano recela siempre algo de los catalanes y de los castellanos. Es algo que ha heredado de sus antepasados, que nunca vieron con simpatía a los que tanto empeño pusieron en liberarlos de los árabes, con quienes ellos se sentían algo más que primos lejanos... Un sordo resquemor que con el tiempo se hizo consciente, hasta llegar a ser profundo: desconfianza por todo lo que procediese de Cataluña o de Castilla. Todos los movimientos políticos y sociales procedentes de Madrid o Barcelona eran vistos y acogidos con desconfianza. Si se hacían republicanos, tenía que ser de un republicanismo valencianista, a veces cantonalista. En lo social, serían cenetistas, pero de una CNT a su manera, sin el talante revolucionario de los cenetistas catalanes, ni a la manera política y centralista de los cenetistas madrileños. Fueron los valencianos los que dieron vida a un cenetismo reformista-revolucionario. 

Tot plegat, ni una cosa ni l'altra: ni catalans ni castellans, però sense acabar de definir-nos del tot. Una mica el que encara palesava Fuster a l'alçada dels '60: ni carn ni peix, no volíem ser ni uns ni altres, però no sabíem el que volíem ser, de manera que ell va tractar de trencar aquella indefinició apostant clarament per la catalanitat. En les dècades posteriors, en canvi, bona part de la societat valenciana, per orígens poblacionals o per l'assimilació promoguda pel nacionalisme estatal dominant, ha advocat per la castellanitat. I mentrestant la valencianitat continua difusa, indefinida, ballant entre dues aigües, sense saber ben bé què és i com ha d'alçar-se sobre les altres dues...

7 comentaris:

Toni Cucarella ha dit...

Vaig tindre la biografia de Joan Oliver a les mans i la vaig deixar de banda, i ara resulta que tenia arrels a Xàtiva! La llegirem.

Això de la CNT és un cas com un cabàs. Encara avui dia la federació valenciana és inclosa dins la de Levante, amb Múrcia. Jo vaig deixar de militar-hi l'any 81, precisament pel seu profund espanyolisme.

Si t'interessa l'opinió que agluns catalunyesos tenien sobre el País Valencià -encara que ja sé que t'ho miraràs des d'un altre cantó diferent al meu- et recomane Les cartes de la guerra de Joan Sales. Durant la guerra va estar un mesos a Xàtiva, convivint precisament amb els anarquistes. Salers, però, va fer una cagada ben gran quan en els anys 70 havia de publicar la novel·la de Martí Domínguez (avi) Els horts. Li va voler esmenar bona part del lèxic, tanmateix Martí Domínguez no s'hi va avindre, afortunadament. La novel·la la publicar -crec- l'editorial Sicània, i fa uns anys Bromera.

Guerau ha dit...

"[...] cal saber que la CNT no era precisament molt curosa amb les qüestions nacionalistes dels territoris històrics espanyols i, per exemple, tenia una Regional Norte (amb les províncies basques, Burgos i Cantàbria) o una Regional Levante (amb les províncies valencianes i Albacete), [...]"

Ho trobe totalment lògic. No debades la ideologia de la CNT és l'anarcosindicalisme. L'anarcosindicalisme és un corrent de l'anarquisme i, per tant, rebutja l'estat i qualsevol forma d'autoritat o jerarquia que coarte la llibertat total de l'individu. Tant se val que l'estat siga Espanya o el País Valencià. És per això cosa natural que l'estructura territorial de la CNT només atenguera a interessos pràctics d'organització, tot obviant la plurinacionalitat de l'estat.

Vent d Cabylia ha dit...

Ho tindré en compte, Toni, això de Sales. I això del lèxic encara passa (almenys en algunes revistes científiques, on els editors no coneixen les formes valencianes i retoquen el que els ve de gust...).

Guerau, em pareix molt bé, però el que mai he entés de l'anarquisme clàssic és com pretenien col·lectivitzar els mitjans de producció sense cap mena d'institucionalització... (encara que supose que allò més important de l'anarquisme era la via de lluita que oferia contra la precarietat).

jortola ha dit...

Jo també recomane vivament la lectura de Joan Sales, tant de les 'Cartes de la guerra' com de la novel·la 'Incerta glòria', basada en les cartes. Les efusions pancatalanistes de Sales són més o menys anecdòtiques. La descripció de l'anarcosindicalisme sagnant.

Guerau ha dit...

Vicent, tenim l'experiència pràctica d'anarquisme duta a terme pel Consell Regional de Defensa d'Aragó, organisme creat per la CNT durant la Guerra Civil. Podríem dir que Aragó va esdevenir llavors l'únic Estat anarquista que ha existit en la Història. Fóra bo estudiar com la CNT va intentar aleshores posar en pràctica les seues idees.

Vent d Cabylia ha dit...

"Incerta glòria" el vaig fullejar, però no em va fer el pes. A veure si ara...

Guerau, gràcies per la informació. El problema d'eixes experiències anarquistes és el context de guerra. Fora d'elles s'hagueren pogut donar? I una vegada que haguera passat el context bèl·lic-revolucionari, què haguera passat? El mateix que a les democràcies del "socialisme real"? No estic pressuposant. Simplement m'ho pregunte de veres...

Francesc Mas i Castanyer ha dit...

Segur que ho sabeu més bé que jo, però deixeu-me dir-ho.
Per saber més coses sobre l’anarquisme en aquest país va bé llegir els llibres i articles de l’historiador Josep Termes , que es va morir fa poc.