dilluns, 16 de gener de 2012

“Normalitat”, “necessitat” i “caprici”

Pirotècnia valenciana...

Després de sentir al Bigotes dir que estava a Louis Vuitton per comprar-li a Rita Barberà “un bolso de la colección nueva y a tomar por culo”, atés que feia quatre anys que li regalava coses, l’alcaldessa de València ha afirmat amb tota la tranquil·litat del món ‒digueu-li tranquil·litat, digueu-li barra‒ que això era una cosa “normal”. Segons la il·lustríssima, “todos los políticos y funcionarios de este país, en democracia o anteriormente, incluidos los medios de comunicación, han recibido regalos”. Impagables declaracions: a) Posa en el mateix sac els funcionaris i polítics de la democràcia i els d’abans de la democràcia; per què? se’n sent més d’allà que d’ací? b) Inclou també els mitjans de comunicació; què hi tenen a veure? els periodistes decideixen sobre els diners públics? i solen rebre regals de trames corruptes? c) Per molt habitual que fóra, no sap Rita que això és un delicte específicament tipificat per a polítics i funcionaris públics? Concretament el de “suborn passiu”, el mateix pel qual ara es jutja a Camps i a Costa.

No contenta amb això, l’alcaldessa també s’ha permés el luxe de donar-nos consellets del tipus: “el ahorro es una virtud y se lo recomiendo a todo el mundo; mejor nos iría si todos ahorráramos”. Ho diu després que s’haja sabut que acumula 321.886 euros en diners i actius financers, 4.400 euros més que l’any passat. I ho diu com si cobrara una misèria amb la qual fa el gran esforç d’estalviar 314 euros de cada mensualitat, però resulta que en cobra 14 de vora 6.700 euros, més els triennis que li pertoquen com a funcionària de la Delegació del Govern. I ens refrega per la cara que és capaç d’estalviar eixa quantitat mensual? Molt poca vergonya és el que té. O potser es considera una pobra funcionària d’ingressos precaris? Tot podria ser si compara la seua fortuna amb el mig milió d’euros que tenen Juan Vicente Jurado i Silvestre Senent, el milió d’euros de Vicente Aleixandre, o el milió i mig d’Alfonso Grau i Mairén Beneyto, tots ells regidors del PP. Es veu que són fidels seguidors de la tècnica estalviadora de Rita Barberà i, evidentment, els altres no estem folrats perquè som uns malgastadors...

Però si parlem de declaracions sucoses, no cal oblidar les que va fer el vicepresident de la Generalitat després que uns quants centenars de sindicalistes irromperen al palau de Fuentehermosa, on se celebrava el ple del Consell. Ciscar va cridar a la calma, afirmant que el pla de retallades anunciat pel govern valencià “es absolutamente necesario, no es un capricho”. Ara resulta que els nostres governants volen respectar els conceptes de “necessitat” i de “caprici”. I com és que fins ara no els han fet ni cas? Com han sigut tan irresponsables d’haver-nos dut fins ací si tenien clar el que era necessari i el que era pur caprici? I si ara els ha vingut una revelació, com és que no comencen per eliminar institucions i funcionaris que no corresponen a cap necessitat racional, com les Diputacions i els diputats provincials? O per què no donen exemple de necessitat real i es rebaixen el sou el doble que els funcionaris? D’una altra banda, també cal que tinguen ben clar que les protestes no són cap “caprici”, sinó una resposta “absolutament necessària” per tal d’evitar la socialització de les pèrdues causades per uns polítics nefastos i irresponsables. Fins i tot, si ho mirem amb els ulls de l’historiador, sembla la resposta més “normal”, la que seria “habitual”. Què en pensarà Rita d’eixa “normalitat”?