Ahir, buscant per curiositat l'origen del cognom d'una coneguda que complia anys, Yagüe, vaig trobar una imatge ben interessant que reflecteix meravellosament la diversitat històrica i cultural dels diversos territoris d'Espanya, eixa que els centralistes castellanitzadors -d'ací i d'allà- volen negar constantment a tots els nivells. Es tracta d'un mapa que recull el percentatge total que representen els 10 cognoms més habituals d'una província, de forma que evidencia molt gràficament la gran diferència existent entre l'antroponímia de l'antiga Castella medieval -amb l'excepció de la zona basca- i la del regne de Navarra i la de la Corona d'Aragó. En tots estos darrers casos -incloent Euskadi- els 10 cognoms més estesos no superen mai el 20% del total, ja que els tradicionals són molt més variats i gens concentrats, mentre que a Castella, on els cognoms es repeteixen amb molta més freqüència, sempre superen el 25%.
Ho explicava fa més d'un segle l'historiador i polític Josep Martínez Aloy al seu estudi sobre la Formación de los apellidos lemosines, i és que en el nostre cas, per exemple, els cognoms es reparteixen entre molts d'origen professional (Sabater, Ferrer, Fuster, Pastor, Pellisser, Corretger, etc.), molts altres de característiques físiques o morals (Roig, Prim, Alegre, Blanc, Bru, Amat, Cortés, Company, Franc, etc.), molts altres d'origen gentilici o toponímic (Gascó, Navarro, Anglés, Valls, Ivars, Agramunt, Tortosa, Tarazona, Oliete, Jarque, etc.), molts altres relacionats amb la natura (Pujol, Serra, Roca, Prats, Camps, Cirera, Morera, Vinyals, Noguera, etc.) o molts altres d'origen antroponímic (Martí, Guillem, Tomàs, Vidal, Pasqual, Miquel, Ponç, Ramon, Marc, etc.). A Castella, en canvi, quasi tots els cognoms es formaven d'esta darrera forma, utilitzant el nom del pare i afegint normalment la partícula -ez (Martínez, López, Pérez, Sánchez, González, Rodríguez, Fernández, Gómez, Ruiz, etc.).
De fet, l'alta concentració en uns cognoms formats així fa que eixos 10 cognoms castellans s'hagen estés considerablement i siguen majoritaris en qualsevol zona d'Espanya, com per exemple ho són en la província de València o en tota Catalunya. Tanmateix, el fet diferencial es pot observar en el percentatge total que representen dins del global de la resta de cognoms, que, com deia, són majoritàriament diversos en les actuals províncies basques, navarreses, aragoneses, catalanes, valencianes i balears. Així ho il·lustra el següent mapa confeccionat per la Viquipèdia, que pot comparar-se amb un altre elaborat fa més de segle i mig, que mostra l'Espanya "uniforme" -puramente constitucional-, la "foral" i l'"assimilada"... Per cert, que Yagüe és també antroponímic (li ho posaven als fills dels que es deien Yago).
Mapa d'Espanya amb el percentatge de població nascuda en cada província que correspon als 10 cognoms més comuns en la província. Font: INE 2006
5 comentaris:
Vicent, sobre el famós mapa, no caldria deixar de tindre en compte una explicació que ha donat en Galderich de "& Piscolabis librorum" fa poc: http://librorum.piscolabis.cat/2012/11/espana-constitucional-vs-asimilada-1852.html
Moltes gràcies! No havia vist el post d'en Galderich!! En tot cas, jo no m'he referit a eixe mapa com a "prova d'opressió", que es diu allà, sinó que simplement he remarcat que els dos mapes (el de cognoms i el politicohistòric) reflecteixen el mateix: la diversitat històrica i cultural d'Espanya.
Un esstudi sobre el cognoms més que interessant amb moltes aplicacions pedagògiques.
Este tema és apassionant.
Una conclusió que trac és que els castellans saberen expandir-se molt bé.
Altra (i corregix-me si m'enganye!) és que en Astúries hi ha una endogàmia brutal!
No sé, Josep Lluís, no crec que siga tant per l'endogàmia com per l'existència de molts pocs cognoms en època medieval, quan es formaren els antropònims que han arribat a l'actualitat.
Publica un comentari a l'entrada