Presentacions de "Dies", de Toni Sabater, i del Lletraferit #03

 Presentació del Lletraferit #03 a l'Slaughter de Russafa

Divendres passat presentàrem a la llibreria-carnisseria Slaughter el número #03 de la revista Lletraferit. Ha costat d'eixir, però finalment ho ha fet i amb molta potència. Hi podreu trobar 6 reportatges diferents, tots ells ben interessants, sobre "l'arquitecte de Nova York" Rafael Guastavino, les arrels valencianes de l'heroi nacional cubà José Martí, el gran escriptor de Boston Dennis Lehane, els fugitius nazis del III Reich que passaren la seua vida a la comarca de la Marina, l'epopeia a Txernòbil de l'aviador Nikolai Mèlnik, qui acabà els seus dies a Alacant, i l'aventura dels valencians que després de la guerra civil espanyola anaren a cultivar els arrossars que actualment ocupen els marjals sevillans de Doñana. Però, a més a més, la varietat i l'atractiu de les columnes, textos d'entre una i dos pàgines, no es queden arrere. Hi ha 10 peces sobre: el monestir de la Valldigna, la sèquia d'en Gasch com a vertebradora de la vida al Cabanyal-Canyamelar, la ciutat bretona de Vannes, on va morir Sant Vicent Ferrer, els riuraus com a element arquitectònic valencià, l'artista multidisciplinar Ana Elena Pena, la banda de música Mi Sostingut, la història de l'animació als camps de futbol, el restaurant Sabors de Benialí, un tribut al pub Swan de Benimaclet, recentment tancat, i, com sempre, la Memòria de l'Entrecuix per cloure la revista, en esta ocasió amb un escrit titulat "Carn que vol carn". Tot plegat, pense que paga la pena. Si més no, haver col·laborat en la seua confecció ja ho ha fet, així com participar en la seua presentació, un acte realment divertit en el qual vam comptar amb la inestimable col·laboració del periodista Juli Amadeu Àrias, que ens narrà amb detall la història de l'ucraïnés Mèlnik, del professor Jesús Pàrraga, en tant que la seua família provenia dels arrossars sevillans on hi havia la colònia valenciana adés esmentada, i de Mi Sostingut, que tancà l'acte amb Llull Cobain i Els 4 Teletubbies de l'Apocalipsi, com veieu en la foto de dalt. A tots ells i a la seixantena de persones que hi assistí, moltes gràcies, i a vosaltres, ja sabeu, podeu trobar el Lletraferit als quioscos o comprar-lo per internet sense despeses d'enviament.

Este divendres, d'una altra banda, és a dir, hui, participe en una altra presentació, la del llibre Dies, de Toni Sabater. Ho faig en tant que prologuista del llibre i amic personal de l'autor. El que he escrit al pròleg, però, no té res a vore amb la nostra amistat: ho dic perquè ho pense tal qual, això és, que és, veritablement, una delícia de llibre. Es tracta d'un dietari en què recorda fets quotidians de la seua vida passada o actual amb una sensibilitat tal que acabes identificant-te plenament amb ell; quasi, quasi, voldries ser ell. I és que hi traspuen una sèrie d'amors que connecten d'immediat amb molts de nosaltres: l'amor (passional) per la literatura, per la família, pels viatges, pel valencià i per la ciutat de València. Hi ha una delicada mescla de tots eixos elements, entre els quals sura sempre la seua major passió: la lectura selecta i exigent. Com es comenta a la pròpia biografia de l'autor que s'inclou al llibre: "en l'estela de lletres d'eixe camí estan els grecs i els llatins, certa anglofília que enyora i recrea el sud, la gran literatura de totes les èpoques, la poesia com a cim de totes les arts, la curiositat o l'interés per obres oblidades o perdudes, la passió per la història o un culturalisme viscut íntima i intensament i que és per a ell prou més que una moda o un estil literari". Per tant, no puc fer més que recomanar-vos el llibre, sobretot si compartiu alguns d'eixos amors que tan bé ha sabut destil·lar Toni Sabater en Dies. Avall vos en deixe el pròleg per tal que aneu fent boca. Si esteu interessats, el podeu comprar ací per un mòdic preu o, igualment, el podreu adquirir en la presentació d'esta vesprada, a partir de les 19 hores a l'església neobizantina del Centre Cultural la Beneficència, un marc ben especial per a un llibre que viu d'una manera tan intensa la ciutat de València. Vos esperem! 

Dies, Toni Sabater, València, 2013

Diuen que llegir no ens fa millors persones. Discrepe. Sempre hi haurà àvids lectors que encarnaran el mal sobre la faç de la terra, però, en general, les persones realment aficionades a la literatura solen ser cultes, agradables, intel·lectualment atractives i dispostes a fer un món més feliç i millor per als que els envolten i el conjunt de persones que habiten este planeta. Això és, almenys, el que m’indica l’experiència pròpia. Potser he tingut molta sort i he anat a parar amb uns lectors realment extraordinaris. Però no ho crec. Vull pensar que la literatura, com la cultura en general, ens fa més educats, més civilitzats, més lliures i més apassionats per la vida. Si no ho pensara així, la meua ja escassa fe en la possibilitat de construir un món millor s’afonaria definitivament. Per fortuna, el llibre de Toni Sabater em referma en eixa convicció. El seu dietari destil·la moltes classes d’amor i una de les que destaca, sens dubte, és l’amor per la literatura. Un amor que ho impregna tot i sura pels seus escrits, en els 48 ací publicats, redactats entre agost de 2008 i febrer de 2012 a manera de dietari. Un amor que, tot plegat, el fa millor. Fa que visca més, més intensament i més delitosament. Un cant a la vida a través de la literatura.

No debades, eixa estima, eixe desig, eixe vici per les lletres ‒ell n’arriba a dir “petulància insuportable”‒ és el punt de partida de l’exquisidesa amb què explica molts altres amors. Uns d’individuals, a la pròpia persona i la seua reflexió vital. Li agrada mirar arrere, captar el record d’instants determinats, fer memòria de la seua trajectòria, des del mateix moment del naixement fins a l’actualitat. Uns altres amors són, però, col·lectius. Un dels més pregons, a la família. Filla, pares, germans, iaios, tios, nebots i parella passegen pels textos que Toni ens regala. Els actes més quotidians, però també els tràngols més pesarosos, es convertixen en matèria literària en passar pel seu tamís. Amb una proximitat que emociona: entendrix, alegra, preocupa, delecta, satisfà. Al remat, allò més íntim, allò que en principi poc pot interessar a qui no el coneix, esdevé també part del lector, part de nosaltres. És per això també que arribem a identificar-nos amb els espais que marquen els seus dies. Com la caseta del Vedat, nucli central de construcció familiar on, a més a més, començà el seu amor per la literatura. O els llocs als quals viatja, amb una evident vocació mediterrània: Dénia, el Mareny, l’Almardà, el Delta de l’Ebre, Ventimiglia, Brindisi, Venècia, Corfú, Salònica, Atenes...

Però si de llocs parlem, l’altre gran amor que rutila al llarg del llibre és el que l’autor professa a la ciutat de València. Una ciutat que ha viscut des de sempre. L’ha viscuda, fins i tot, més enllà de la seua pròpia existència: a la Russafa del seu avi, al Velluters de son pare. La seua València arrela, en tot cas, a Extramurs, l’Eixample de les classes menestrals. A la Petxina i el Botànic, d’on naixen les seues constants passejades per l’urbs: Àngel Guimerà, Martí l’Humà, Calixte III, Palleter, Gabriel Miró, Quart, Túria. Unes passejades que s’endinsen en la Ciutat Vella, pel Carme, el Mercat, la Seu, Sant Francesc o la Xerea, i que també van més enllà, fins a Mestalla, el Cabanyal, les Arenes o Natzaret. I no només els carrers i els barris de València apareixen repetidament evocats, sinó també les seues celebracions i el seu patrimoni: les Falles, el Corpus, la Universitat Vella, la Llotja. Una ciutat que estima profundament. I ens la fa estimar encara més a través dels seus textos. De la mateixa manera que ell ha aprés a venerar-la, com una amant tel·lúrica, gràcies als versos d’Estellés, un referent indefugible si parlem de València, passió i lletres.

Això entronca amb el darrer gran amor col·lectiu que ens brinda el dietari: l’amor pels valencians, per la memòria col·lectiva dels valencians, pels valencians com a poble. A la seua llengua, tan maltractada durant tants anys, especialment a la ciutat de València i especialment durant l’ominós franquisme. Una llengua que l’autor ha recuperat i que tracta de dignificar, en el dia a dia i també a través de la literatura. Perquè el seu amor és molt profund i ens el contagia: a les lletres, als seus, a la Mediterrània, a València i als valencians. En acabar la lectura del llibre, a banda d’haver fruït d’un exquisit goig intel·lectual, tenim més ganes de llegir, de viure i d’estimar. Què més podríem demanar? Poc més: eixos són els nuclis fonamentals de la literatura. A Toni Sabater, no obstant, sí que li podem demanar una cosa: que continue escrivint i publicant més enllà d’esta opera prima. Que ho faça en forma de dietari, de ficció o de poesia. Com vullga. Però que ens faça viure més i més intensament a través de la literatura. Els que compartim el seu amor a la vida i a les lletres valencianes sempre li ho agrairem.