dilluns, 7 d’abril del 2014

"Estaban tan obstinados". La repressió i castellanització del regne de València des de 1707


L'altre dia, fussant per la Bodleian Law Library, vaig trobar un llibre titulat Regalías de los señores reyes de Aragón, de Melchor de Macanaz, un dels principals ideòlegs dels Decrets de Nova Planta que van comportar l'abolició dels règims polítics propis de la Corona d'Aragó. Era una edició feta per un descendent seu en el segle XIX amb diversos informes que Macanaz havia enviat a Felip V entre 1711 i 1714 i que, per tant, no eren públics, sinó documents secrets destinats a informar el rei per tal de prendre decisions posteriors. Un d'ells m'ha deixat glaçat, ja que en poques línies mostra clarament: a) La fermesa que mostraren els valencians austriacistes en la seua lluita contra els borbònics. b) La brutal repressió que es dugué a terme a posteriori. c) El tractament del territori valencià com a territori conquerit, quasi colonial. d) La castellanització immediata i conscient del regne valencià (Sevilla, per exemple, va ser el model per a reorganitzar la ciutat de València). Pense que el text és suficientment eloqüent per ell a soles, així que vos deixe amb ell. I recordeu que l'escriu un ministre de Felip V de manera privada, per la qual cosa no hi ha cap necessitat d'exagerar o tergiversar les coses, ans al contrari:   

El rey me ordenó en enero de 1713 le formase una relación del gobierno antiguo de Aragón, Valencia y Cataluña, del que se había puesto en Aragón y Valencia desde que se les sujetó con las armas y de lo que se convendrá remediar para que todo acabe de perfeccionarse.

VALENCIA [...]

24-26. Luego que la capital se restituyó a la obediencia del rey [...] para las tropas y finanzas hubo un comisario ordenador, que hoy es allá superintendente de rentas reales y se llama don José de Pedrajas. [...] No quedó medio alguno por donde este ministro no sacase cuanto dinero, trigo, cebada y géneros halló, tanto en los comunes [ajuntaments] como en los particulares, y como tenía tropas y pueblos bajo su mando y su cuidado era mantener las tropas, aunque los daños que éstas hacían eran muchos, se les descontaban en su haber y todo cedía en beneficio del rey.

27. No hubo pueblo que no se tomase a fuerza de armas y estaban tan obstinados que: Xátiva, después de un largo sitio, fue menester reducirla a cenizas; Orihuela, Elche, Alicante y Alcoy costaron sitios en forma y mucha sangre; Denia fue dos veces sitiada; Tortosa [llavors en poder borbònic, però no la resta de Catalunya] largo tiempo bloqueada y después sitiada, y para todo esto se sacó de aquel reino cuanto los vasallos y comunes [ajuntaments] tenían.

28-31. Luego que la capital fue ocupada pasé yo en posta a reconocer el fondo de las finanzas de aquel reino y en breve tiempo remití relaciones de todo ello: número de pueblos, tanto del rey como de señorío, los vecinos de que se componían, sustancia y especies de comercio que tenían, lo que todo producía y usos en que se convertía, y los bienes que habían dejado los que seguían el partido enemigo. [...] Después de esto se me mandó que reglase la ciudad al pie de Castilla y que enviase plano de ella y proposición de los sujetos de que se había de componer, y lo ejecuté y quedó la ciudad formada al pie de la de Sevilla

Cal recordar també que un dels canvis immediats que comportà la Nova Planta fou que tots els documents de les institucions públiques (govern, ajuntaments, notaris) passaren a escriure's en castellà i no en valencià, com fins aleshores. Després que vinga Arturo Pérez Reverte a contar-nos romanços sobre l'extensió del castellà com a "consecuencia natural" de la història. Sort que tenim a Carles Fenollosa per a contestar-li: "Contra Pérez Reverte i tots els altres".

4 comentaris:

Xavier ha dit...

Molt interessant.
Sempre he pensat que la mida de la submissió valenciana actual a interessos que no són els propris devia vindre d'una repressió històrica brutal. Segurament aquest que t'ho esmentes és un dels episodis primers de repressió que patírem.

Xavier ha dit...

Aquest que tu*
O.o

Vent d Cabylia ha dit...

Repressió hi ha hagut sempre, clar, també d'uns valencians contra altres valencians, per a evitar revoltes i mantindre l'ordre social establert... Però la primera gran repressió que comportà l'aniquilació del sistema polític que, millor o pitjor, s'havien anat donant els valencians durant segles va ser esta. I, com es veu, ni una gran part dels valencians la ho acceptà fàcilment ni fou una cosa "natural", sinó imposada a foc i ferro.

Anònim ha dit...

El difunt Francesc Ferrer i Gironés va escriure el documentat llibre “La persecució política de la llengua catalana”. En ell es detallaven minuciosament les nombroses disposicions normatives aplicades per l´Estat espanyol contra la nostra llengua, amb una majoritària referència a Catalunya. Un llibre, per cert, que mai llegirà el Perez Reverte i companyia.
Seria important comptar amb un llibre semblant, però referit específicament al País Valencià, a efectes de facilitar la màxima difusió entre els valencians. Un llibre a on es detallara la persecució politica contra el valencià durant els últims 3 segles. Des la persecució obsessiva dels castellans per destruir qualsevol vestigi del Regne de València fins a nombrosos episodis com multes per posar l´adreça d´una carta en valencià (com li va passar a Nicolau Primitiu quan li multaren amb 500 pessetes dels anys 40), la prohibició als anys 50 de publicar en valencià més del 20% del contingut d´una revista (Sicània), la prohibició de publicar prosa traduïda en valencià, com va passar l´any 1.952 amb la prohibició de difondre per la ràdio la versió en valencià de l´obra “La bona nova a Maria” de Paul Claudel, nombrosos recitals prohibits de cantants en valencià, el tancament de la revista Gorg als anys 70, el recent tancament de la ràdio i televisió en valencià, la persecució contra el valencià a l´escola i un llarguíssim etc...