Vista de satèl·lit de les àrees per on es degueren moure el català Pere de Déu, l'aragonesa Maria Peris,
la seua filla, la valenciana Sibil·la de Déu, i el seu nét, el menorquí Gil de Lozano
Fa temps vaig raonar ací mateix sobre la primera cita que es coneix que indica una manera particular de parlar dels habitants del regne medieval de València referint-se a ella com a "valencianesch", en l'any 1346, la qual és pràcticament coetània a un altre document, de 1341, que diferenciava l'"idiomate rossillionense" parlat per una persona del Rosselló del "modum maioricensem" amb què s'expressava una altra de Mallorca. Sembla, doncs, que un segle després de les conquestes de Mallorca i València per part de Jaume I ja es podien distingir accents particulars i característics de la llengua que s'havia conformat en cada territori amb la repoblació de catalans i aragonesos de diverses procedències. No debades, gràcies als estudis d'Antoni Mas sabem que a Mallorca els colons procedien aclaparadorament de Catalunya (fins al 85%-90% i sobretot de la Catalunya nord-oriental), seguits pels occitans i per molt pocs aragonesos, mentre que gràcies als estudis d'Enric Guinot sabem que a València la presència d'aragonesos fou més important que allà i la de catalans orientals i la de catalans occidentals estigué molt més equilibrada (potser, fent un balanç a l'engròs de les múltiples dades que oferix, unes xifres orientatives per a la zona valencianoparlant del país serien les d'un 70-80% de catalans -tant orientals com occidentals quasi per igual-, un 15-25% d'aragonesos i la resta d'occitans, navarresos i castellans). La llengua resultant, doncs, havia de ser necessàriament distinta en un lloc i en l'altre, i relativament prompte es vinculà aquella forma de parlar pròpia al nom de cadascun dels territoris.
En qualsevol cas, el que m'agradaria tractar ara són les dades biogràfiques de la primera persona de la qual es diu que parla d'una forma valencianesca: Sibil·la de Déu. Com ja vaig explicar, la cita es coneixia des de la dècada de 1980, però el que s'havia dit sobre ella no quadrava molt amb el que sabíem de la història valenciana: es deia que parlava "valencianesch" perquè Sibil·la era d'Oriola, però Oriola s'havia incorporat feia molt poc al Regne de València, per la qual cosa resultava estranya aquella assimilació. Això em dugué a tractar de consultar la font original, però no ho vaig poder fer, atesa la seua conservació a l'Arxiu del Regne de Mallorca, encara que sí que vaig trobar un article que en donava més dades: en realitat, Sibil·la sí que procedia d'Oriola, però es deia que parlava a la valenciana perquè son pare, "Petrus de Deo", s'havia establert anteriorment al territori valencià, una cosa que s'ajustava més a l'evolució històrica del poble valencià (Sibil·la hauria heretat el parlar valencianesc d'una persona instal·lada en el regne amb anterioritat). Tanmateix, poc abans de publicar Els valencians, des de quan són valencians (Afers, 2016), el mateix Antoni Mas tingué la deferència de passar-me un text inèdit en el qual havia emprat referències directes d'aquell document de 1346, en el qual es donaven noves informacions que, tot plegat, vaig explicar en el llibre de la següent forma (p. 131):
Es tracta d'un procés judicial de l'any 1346, en què diversos testimonis, mallorquins i menorquins, declaren sobre Gil de Lozano, un cavaller instal·lat a Menorca després que el seu pare, aragonès, hagués participat en la conquesta de l’illa 60 anys abans. Hi diuen que Gil de Lozano, com son pare, parlava aragonès, però un indica que sa mare, Sibil·la, era natural del regne de València i parlava «valencianesch». En concret, a més a més, Sibil·la era filla d’un altre cavaller anomenat Pere de Déu, establert en el mateix regne de València, però oriünd d’Oriola –quan aquesta pertanyia a Castella. Finalment, un altre testimoni apuntava que Sibil·la, per la seua pronúncia -«in prolacione idiomatis sui»-, era del regne de València, ja que parlava a la manera de les gents d’aquell territori -«ad modum dicti regni loquebatur ydioma suum».
Segons estes noves informacions, doncs, el pare de Sibil·la, Pere de Déu, també era oriünd d'Oriola, però alhora s'hi explicava clarament que el fet pel qual es deia que ella parlava "valencianesch" no era per ser d'Oriola, sinó perquè s'expressava "ad modum dicti regni", és a dir, que parlava com els habitants del Regne de València. En qualsevol cas, em vaig continuar quedant amb la remoreta de la seua història, de Sibil·la i de son pare, i ara que estic preparant la traducció al castellà d'Els valencians, des de quan són valencians? -que eixirà en Llibres de la Drassana- m'he decidit a tractar de buscar els seus orígens... I he trobat alguns indicis més que interessants sobre la seua possible història familiar que explicarien que Sibil·la, en efecte, tinguera un accent valencià perfectament reconeixible pels mallorquins i menorquins de mitjan segle XIV.
En primer lloc, pel que fa al pare de Sibil·la, el cavaller "Petrus de Deo" del procés de 1346, diversos documents de les dècades de 1280, 1290 i 1300 el situen, d'una banda, al servei de Pere el Gran, Alfons el Liberal i Jaume II consecutivament, però també de Sanç IV de Castella, i instal·lat precisament a Oriola. El primer d'ells és de maig de 1282 (doc. 412), quan, de València estant, Pere el Gran envia un missatger que ja havia rebut de l'infant Sanç de Castella -llavors en guerra amb son pare, Alfons X el Savi, i aliat, per tant, amb el monarca aragonés- per tal de parlar de la possible cessió de la vila de Requena i d'un possible auxili militar. El missatger era "Petrus de Deo", qui, en conseqüència, sembla que feia d'enllaç entre el rei aragonés i el príncep castellà. En qualsevol cas, quatre anys més tard el trobem a les ordes del successor de Pere el Gran, Alfons el Liberal, amb la missió en la primavera de 1286 d'anar a visitar a l'emir de Marroc Abu Yusuf, una ambaixada que finalment quedà cancel·lada per la mort del soldà musulmà en aquells precisos moments (docs. 2467, 2468, 2470 i 2473). Tres anys més tard, a començaments de 1289, "Petrus de Deo" era nomenat pel mateix Alfons el Liberal com a procurador reial o governador de l'illa de Menorca, que acabava de ser conquerida, mitjançant una carta en què apareixia com a "dilectum militum nostrum", és a dir, segurament un dels cavallers més propers a la cort reial. I a l'illa estigué almenys fins a 1291, la qual cosa explicaria que, com a màxima autoritat de l'illa, hi conservara terres i la seua filla acabara casant-se amb un altre cavaller instal·lat a Menorca.
Abans, però, trobem a "Petrum de Deo" i la seua esposa -després explicarem coses d'ella- venent una pensió vitalícia de 1.000 sous sobre les rendes de la moreria de València que havien rebut de la Corona abans de juliol de 1295 -quan la mateixa Corona confirmà l'esmentada venda-. ¿Vol dir això que llavors, en algun moment anterior a 1295, "de Deo" i la seua esposa s'instal·laren a València i reberen aquella pensió reial sobre la moreria de la ciutat? Realment no era necessari que estigueren a la capital valenciana per a ser-ne beneficiaris, però de vegades sí que era habitual destinar les rendes de determinats llocs a persones que es movien en el seu entorn. És perfectament, doncs, una possibilitat. En tot cas, entorn de 1295 vengueren la pensió i potser llavors o poc abans sembla que "Petrus de Deo" es desplaça cap a Oriola, fins i tot abans de la conquesta de Jaume II en 1296. Ho sabem perquè el mateix Sanç IV de Castella amb qui havia tractat una dècada abans -i que morí en 1295- li féu una importantíssima donació a la vila i el terme oriolà: les terres i cases que la mare del mateix monarca, Violant d'Aragó, hi tenia, que "de Deo" rebria quan aquella morira -cosa que succeí, en efecte, en 1303-. Per tant, potser aprofità les relacions prèvies amb la monarquia castellana per a instal·lar-se a Oriola i després, quan fou conquerida per Jaume II, aprofità igualment els seus bons serveis a la monarquia aragonesa per tal de continuar a la zona. De fet, s'hi troben documents oriolans relatius a ell des de 1296 fins a 1308, quan era un dels principals cavallers de la localitat i exercia com a nunci del Consell municipal davant del monarca aragonés per tal de negociar la seua incorporació als Furs de València.
A partir d'ací, però, en perdem la pista... El que sembla quedar clar, en tot cas, és que, "Petrus de Deo" no era "oriünd d'Oriola" en el sentit de "nascut a Oriola", ja que pareix que s'hi instal·là en la dècada de 1290. Per tant, quan en 1346 deien que era "oriundus de Oriola" probablement volien dir que procedia d'Oriola, que és el lloc on s'havia establert, la família tenia un bon patrimoni i havia destacat com a membre de la comunitat. On devia haver nascut "Petrus de Deo"? La veritat és que no ho sabem i l'hem citat constantment amb el seu nom en llatí perquè tots els documents que hem consultat amb referències a ell són en llatí i no indiquen la seua procedència poblacional. És un nom de connotació religiosa general que igual podria ser català, Pere de Déu, que aragonés o castellà, Pedro de Dios. Ara bé, Maria Teresa Ferrer i Mallol, que controlava com ningú la documentació de la zona oriolana i solia ser molt estricta a l'hora de diferenciar els catalans dels aragonesos i els castellans, el considera invariablement català: Pere de Déu. Així mateix, en un dels documents de la seua estada menorquina s'apunta que "Ferrandum Morelii" era el seu "nepos" -el seu nebot- i eixe nom segurament es correspon amb Ferran Morell, d'origen probablement català atés el seu cognom, que se sol fer provindre de la població del Morell, en la comarca del Tarragonés. I justament a uns 40 quilòmetres del Morell hi ha Falset, Porrera i Prades, on entre finals del segle XII i començaments del XIII un tal Pere de Déu fou un personatge important. En concret, per encàrrec d'Alfons el Cast fou el senyor que s'encarregà de repoblar Falset en 1168 i la vall de Porrera en 1180, on encara operava en 1203, i fou també batlle reial de Prades.
Podria ser, per tant, que el cavaller Pere de Déu que veiem actuar a partir de 1282 -i que tal vegada havia nascut durant la dècada de 1250- fóra descendent d'aquell Pere de Déu que tenia dos senyories al Priorat, just en la línia on comença el català occidental a la zona. No tenim documents que els connecten, però, si més no, ambdós tenen el mateix nom, eren cavallers i estaven al servei directe dels monarques, a banda que el segon Pere de Déu tenia un familiar amb un cognom toponímic d'una comarca molt propera als llocs esmentats. En conseqüència, sembla que realment és una possibilitat factible que el Pere de Déu que acabà instal·lant-se a Oriola en la dècada de 1290 tinguera arrels al Priorat, en una àrea de parlar catalanooccidental. Però no només això, sinó que, pel que sabem, sembla que la dona de Pere de Déu era aragonesa, ja que en l'únic document que coneixem en què apareix citada -aquella venda anterior a 1295 de la pensió reial sobre les rendes de la moreria de València- és anomenada expressament com a "Maria Peris", és a dir, una valencianització del cognom Pérez, d'origen aragonés o castellà (com passava també amb Llopis, Eiximenis o Sanchis, que eren valencianitzacions de López, Ximénez, Sánchez, etc.). En este cas concret, el més probable és que fóra aragonesa, atesa la major presència d'aragonesos que de castellans en el regne. Així doncs, si bé el pare de Sibil·la, Pere de Déu, era tal vegada parlant catalanoocidental, sembla que sa mare, Maria Peris, parlaria castellanoaragonés. I és ben possible, a més a més, que Sibil·la cresquera i residira a Oriola, com deien els testimonis de 1346, que, a banda de dir que era "naturalis regni Valencia", també la feien procedir de "partibus Murcie" (un nom genèric que rebé la zona oriolana fins a ben entrat el segle XIV, atesa la seua pertinença territorial anterior al Regne de Múrcia).
En concret, per les referències del procés judicial sabem que el fill de Sibil·la de Déu, Gil de Lozano, tenia poc més de 40 anys en 1346, de manera que degué haver nascut a començaments del segle XIV, entorn de 1305. És possible, doncs, que Sibil·la haguera nascut en la dècada de 1280 i que haguera començat a residir a Oriola com a mínim des de la dècada de 1290, quan potser era una xiqueta a punt d'entrar en la pubertat, i hi residiria almenys una desena d'anys, fins a principis del mateix segle XIV. Cal dir, d'altra banda, que segons els estudis antroponímics fets per Juan Torres i per Santiago Ponsoda, Oriola era una vila on ja des de l'expedició que havia fet Jaume I en 1266 en favor de la Corona castellana la presència de gents de procedència catalana era molt forta, de fins al 40%, per un 30% d'aragonesos i navarresos i un 30% de castellans, per la qual cosa el català que hi parlarien molts -fins a ser majoria poblacional a partir de la conquesta de 1296- tindria fortes influències occidentals. Així doncs, si tot el que hem plantejat fóra cert -que és molt suposar, però si més no és una hipòtesi raonable amb els documents amb els quals comptem ara per ara-, el resultat seria el següent: el cavaller Pére de Déu, amb arrels familiars al Priorat, en zona de catalanoparlants occidentals, hauria servit a Pere el Gran i Alfons el Liberal durant les dècades de 1280 i 1290 en la zona fronterera castellanovalenciana, com a diplomàtic mediterrani i com un dels primers governadors de l'illa de Menorca; a continuació, casat amb l'aragonesa o castellana María Perez (Maria Peris), tal vegada a València, i després d'haver venut una pensió que havien rebut sobre la moreria de la mateixa ciutat, es traslladaren a l'Oriola castellana, gràcies a les bones relacions del cavaller amb Sanç IV de Castella; en aquella època la seua filla Sibil·la potser tenia uns 8-10 anys i cresqué a l'Oriola ja conquerida per la Corona d'Aragó en 1296, fins al seu casament a començaments del segle XIV amb el cavaller aragonés amb possessions a Menorca amb qui tindria com a fill a Gil de Lozano; de fet, Sibil·la s'acabaria traslladant a Menorca, on alguns residents locals la conegueren i explicaren en 1346 que era natural del Regne de València, de les parts murcianes, que son pare provenia d'Oriola i que ella parlava "valencianesc", com les gents del territori valencià.
Si els que hem comentat eren els orígens familiars i territorials de Sibil·la de Déu era normal, doncs, que s'identificara el seu parlar com a valencià, atesa la composició poblacional que hem explicat al principi. Sembla lògic que en un territori en què hi havia moltes zones -posem un cas hipotètic- en què les proporcions poblacionals podien ser de l'orde d'un 40% de catalans orientals i occitans, un 40% de catalans occidentals i un 20% d'aragonesos, navarresos i castellans s'acabara parlant un català de clars trets occidentals, que va doner origen al parlar valencià. I eixe era també el cas personal de Sibil·la de Déu, ja que, segons sembla, son pare era d'orígens catalanooccidentals, d'una comarca a l'oest de Tarragona, i sa mare era possiblement aragonesa, alhora que ella cresqué potser primer en la ciutat de València i després en una Oriola on la barreja de catalans, aragonesos, castellans i navarresos era molt equilibrada. Continuarem, en qualsevol cas, buscant documents sobre la família de Sibil·la, son pare Pere de Déu i sa mare Maria Peris, i sobre la seua trajectòria en el context de les primeres generacions de pobladors catalans i aragonesos del regne medieval de València que a mitjan segle XIV acabaren conformant una identitat diferencial, la valenciana, vinculada al seu propi territori i a la seua pròpia història. Qualsevol informació addicional, evidentment, serà benvinguda!
Església del Salvador i Santa Maria d'Oriola, actual cocatedral, construïda inicialment entre els segles XIII i XIV
En primer lloc, pel que fa al pare de Sibil·la, el cavaller "Petrus de Deo" del procés de 1346, diversos documents de les dècades de 1280, 1290 i 1300 el situen, d'una banda, al servei de Pere el Gran, Alfons el Liberal i Jaume II consecutivament, però també de Sanç IV de Castella, i instal·lat precisament a Oriola. El primer d'ells és de maig de 1282 (doc. 412), quan, de València estant, Pere el Gran envia un missatger que ja havia rebut de l'infant Sanç de Castella -llavors en guerra amb son pare, Alfons X el Savi, i aliat, per tant, amb el monarca aragonés- per tal de parlar de la possible cessió de la vila de Requena i d'un possible auxili militar. El missatger era "Petrus de Deo", qui, en conseqüència, sembla que feia d'enllaç entre el rei aragonés i el príncep castellà. En qualsevol cas, quatre anys més tard el trobem a les ordes del successor de Pere el Gran, Alfons el Liberal, amb la missió en la primavera de 1286 d'anar a visitar a l'emir de Marroc Abu Yusuf, una ambaixada que finalment quedà cancel·lada per la mort del soldà musulmà en aquells precisos moments (docs. 2467, 2468, 2470 i 2473). Tres anys més tard, a començaments de 1289, "Petrus de Deo" era nomenat pel mateix Alfons el Liberal com a procurador reial o governador de l'illa de Menorca, que acabava de ser conquerida, mitjançant una carta en què apareixia com a "dilectum militum nostrum", és a dir, segurament un dels cavallers més propers a la cort reial. I a l'illa estigué almenys fins a 1291, la qual cosa explicaria que, com a màxima autoritat de l'illa, hi conservara terres i la seua filla acabara casant-se amb un altre cavaller instal·lat a Menorca.
Abans, però, trobem a "Petrum de Deo" i la seua esposa -després explicarem coses d'ella- venent una pensió vitalícia de 1.000 sous sobre les rendes de la moreria de València que havien rebut de la Corona abans de juliol de 1295 -quan la mateixa Corona confirmà l'esmentada venda-. ¿Vol dir això que llavors, en algun moment anterior a 1295, "de Deo" i la seua esposa s'instal·laren a València i reberen aquella pensió reial sobre la moreria de la ciutat? Realment no era necessari que estigueren a la capital valenciana per a ser-ne beneficiaris, però de vegades sí que era habitual destinar les rendes de determinats llocs a persones que es movien en el seu entorn. És perfectament, doncs, una possibilitat. En tot cas, entorn de 1295 vengueren la pensió i potser llavors o poc abans sembla que "Petrus de Deo" es desplaça cap a Oriola, fins i tot abans de la conquesta de Jaume II en 1296. Ho sabem perquè el mateix Sanç IV de Castella amb qui havia tractat una dècada abans -i que morí en 1295- li féu una importantíssima donació a la vila i el terme oriolà: les terres i cases que la mare del mateix monarca, Violant d'Aragó, hi tenia, que "de Deo" rebria quan aquella morira -cosa que succeí, en efecte, en 1303-. Per tant, potser aprofità les relacions prèvies amb la monarquia castellana per a instal·lar-se a Oriola i després, quan fou conquerida per Jaume II, aprofità igualment els seus bons serveis a la monarquia aragonesa per tal de continuar a la zona. De fet, s'hi troben documents oriolans relatius a ell des de 1296 fins a 1308, quan era un dels principals cavallers de la localitat i exercia com a nunci del Consell municipal davant del monarca aragonés per tal de negociar la seua incorporació als Furs de València.
A partir d'ací, però, en perdem la pista... El que sembla quedar clar, en tot cas, és que, "Petrus de Deo" no era "oriünd d'Oriola" en el sentit de "nascut a Oriola", ja que pareix que s'hi instal·là en la dècada de 1290. Per tant, quan en 1346 deien que era "oriundus de Oriola" probablement volien dir que procedia d'Oriola, que és el lloc on s'havia establert, la família tenia un bon patrimoni i havia destacat com a membre de la comunitat. On devia haver nascut "Petrus de Deo"? La veritat és que no ho sabem i l'hem citat constantment amb el seu nom en llatí perquè tots els documents que hem consultat amb referències a ell són en llatí i no indiquen la seua procedència poblacional. És un nom de connotació religiosa general que igual podria ser català, Pere de Déu, que aragonés o castellà, Pedro de Dios. Ara bé, Maria Teresa Ferrer i Mallol, que controlava com ningú la documentació de la zona oriolana i solia ser molt estricta a l'hora de diferenciar els catalans dels aragonesos i els castellans, el considera invariablement català: Pere de Déu. Així mateix, en un dels documents de la seua estada menorquina s'apunta que "Ferrandum Morelii" era el seu "nepos" -el seu nebot- i eixe nom segurament es correspon amb Ferran Morell, d'origen probablement català atés el seu cognom, que se sol fer provindre de la població del Morell, en la comarca del Tarragonés. I justament a uns 40 quilòmetres del Morell hi ha Falset, Porrera i Prades, on entre finals del segle XII i començaments del XIII un tal Pere de Déu fou un personatge important. En concret, per encàrrec d'Alfons el Cast fou el senyor que s'encarregà de repoblar Falset en 1168 i la vall de Porrera en 1180, on encara operava en 1203, i fou també batlle reial de Prades.
Podria ser, per tant, que el cavaller Pere de Déu que veiem actuar a partir de 1282 -i que tal vegada havia nascut durant la dècada de 1250- fóra descendent d'aquell Pere de Déu que tenia dos senyories al Priorat, just en la línia on comença el català occidental a la zona. No tenim documents que els connecten, però, si més no, ambdós tenen el mateix nom, eren cavallers i estaven al servei directe dels monarques, a banda que el segon Pere de Déu tenia un familiar amb un cognom toponímic d'una comarca molt propera als llocs esmentats. En conseqüència, sembla que realment és una possibilitat factible que el Pere de Déu que acabà instal·lant-se a Oriola en la dècada de 1290 tinguera arrels al Priorat, en una àrea de parlar catalanooccidental. Però no només això, sinó que, pel que sabem, sembla que la dona de Pere de Déu era aragonesa, ja que en l'únic document que coneixem en què apareix citada -aquella venda anterior a 1295 de la pensió reial sobre les rendes de la moreria de València- és anomenada expressament com a "Maria Peris", és a dir, una valencianització del cognom Pérez, d'origen aragonés o castellà (com passava també amb Llopis, Eiximenis o Sanchis, que eren valencianitzacions de López, Ximénez, Sánchez, etc.). En este cas concret, el més probable és que fóra aragonesa, atesa la major presència d'aragonesos que de castellans en el regne. Així doncs, si bé el pare de Sibil·la, Pere de Déu, era tal vegada parlant catalanoocidental, sembla que sa mare, Maria Peris, parlaria castellanoaragonés. I és ben possible, a més a més, que Sibil·la cresquera i residira a Oriola, com deien els testimonis de 1346, que, a banda de dir que era "naturalis regni Valencia", també la feien procedir de "partibus Murcie" (un nom genèric que rebé la zona oriolana fins a ben entrat el segle XIV, atesa la seua pertinença territorial anterior al Regne de Múrcia).
En concret, per les referències del procés judicial sabem que el fill de Sibil·la de Déu, Gil de Lozano, tenia poc més de 40 anys en 1346, de manera que degué haver nascut a començaments del segle XIV, entorn de 1305. És possible, doncs, que Sibil·la haguera nascut en la dècada de 1280 i que haguera començat a residir a Oriola com a mínim des de la dècada de 1290, quan potser era una xiqueta a punt d'entrar en la pubertat, i hi residiria almenys una desena d'anys, fins a principis del mateix segle XIV. Cal dir, d'altra banda, que segons els estudis antroponímics fets per Juan Torres i per Santiago Ponsoda, Oriola era una vila on ja des de l'expedició que havia fet Jaume I en 1266 en favor de la Corona castellana la presència de gents de procedència catalana era molt forta, de fins al 40%, per un 30% d'aragonesos i navarresos i un 30% de castellans, per la qual cosa el català que hi parlarien molts -fins a ser majoria poblacional a partir de la conquesta de 1296- tindria fortes influències occidentals. Així doncs, si tot el que hem plantejat fóra cert -que és molt suposar, però si més no és una hipòtesi raonable amb els documents amb els quals comptem ara per ara-, el resultat seria el següent: el cavaller Pére de Déu, amb arrels familiars al Priorat, en zona de catalanoparlants occidentals, hauria servit a Pere el Gran i Alfons el Liberal durant les dècades de 1280 i 1290 en la zona fronterera castellanovalenciana, com a diplomàtic mediterrani i com un dels primers governadors de l'illa de Menorca; a continuació, casat amb l'aragonesa o castellana María Perez (Maria Peris), tal vegada a València, i després d'haver venut una pensió que havien rebut sobre la moreria de la mateixa ciutat, es traslladaren a l'Oriola castellana, gràcies a les bones relacions del cavaller amb Sanç IV de Castella; en aquella època la seua filla Sibil·la potser tenia uns 8-10 anys i cresqué a l'Oriola ja conquerida per la Corona d'Aragó en 1296, fins al seu casament a començaments del segle XIV amb el cavaller aragonés amb possessions a Menorca amb qui tindria com a fill a Gil de Lozano; de fet, Sibil·la s'acabaria traslladant a Menorca, on alguns residents locals la conegueren i explicaren en 1346 que era natural del Regne de València, de les parts murcianes, que son pare provenia d'Oriola i que ella parlava "valencianesc", com les gents del territori valencià.
Si els que hem comentat eren els orígens familiars i territorials de Sibil·la de Déu era normal, doncs, que s'identificara el seu parlar com a valencià, atesa la composició poblacional que hem explicat al principi. Sembla lògic que en un territori en què hi havia moltes zones -posem un cas hipotètic- en què les proporcions poblacionals podien ser de l'orde d'un 40% de catalans orientals i occitans, un 40% de catalans occidentals i un 20% d'aragonesos, navarresos i castellans s'acabara parlant un català de clars trets occidentals, que va doner origen al parlar valencià. I eixe era també el cas personal de Sibil·la de Déu, ja que, segons sembla, son pare era d'orígens catalanooccidentals, d'una comarca a l'oest de Tarragona, i sa mare era possiblement aragonesa, alhora que ella cresqué potser primer en la ciutat de València i després en una Oriola on la barreja de catalans, aragonesos, castellans i navarresos era molt equilibrada. Continuarem, en qualsevol cas, buscant documents sobre la família de Sibil·la, son pare Pere de Déu i sa mare Maria Peris, i sobre la seua trajectòria en el context de les primeres generacions de pobladors catalans i aragonesos del regne medieval de València que a mitjan segle XIV acabaren conformant una identitat diferencial, la valenciana, vinculada al seu propi territori i a la seua pròpia història. Qualsevol informació addicional, evidentment, serà benvinguda!
"Suam matrem dicti Egidii filli que loquebatur valencianesch" (Sa mare, del dit Gil, fill, que parlava valencianesc).
Primer esment al mode de parlar valencià, conservat en l'Arxiu del Regne de Mallorca, AH 5537, f. 220v. Imatge cortesia d'Antoni Mas i Forners.
1 comentari:
Trobe molt interessant el teu post, Vicent. Aquesta referència al nom de la llengua dels valencians de l'any 1346 és pràcticament mig segle anterior a la més antiga referència (Antoni Canals, 1395) citada per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua en el seu dictamen de 2005. Encara que jo, amb una mica de sorna, hi podria afegir una referència encara molt més anterior. Fa temps vaig veure una vinyeta d'un còmic de Carles Recio sobre la història dels valencians en què dos musulmans valencians de l'època de taifes afirmàven que havien oblidat la llengua àrab pel fet de parlar en valencià habitualment entre ells. Almenys no li deien ibèric com afirma el PP en les Corts.
Un apunt: L'església del Salvador i Santa Maria d'Oriola no és oficialment cap cocatedral, sinó simplement catedral, segons la
web de la Diòcesi d'Oriola-Alacant. La cocatedral de la diòcesi és l'església de Sant Nicolau de Bari a Alacant.
Per cert, fa dos mesos, la revista El Temps va publicar l'article <a href="http://eltemps.cat/cristofor-colom-ciutada-de-valencia-i-genoves-de-nacio/>Cristòfor Colom: ciutadà de València i genovés de nació</a>. Ja tens un altre personatge valencià de fama universal per afegir al teu
darrer llibre "València no s'acaba mai".
Publica un comentari a l'entrada