Les relacions epistolars de Barcelona, València i Palma (1511-1629)

Fa vora dos anys i mig vos comentava una de les recerques a les quals vaig dedicar molts mesos d'activitat investigadora: l'estudi de les connexions epistolars del Consell municipal de Barcelona entre finals del segle XIV i mitjan XVI a través de l'anàlisi de 10 talls biennals diferents entre 1381 i 1566. Els resultats, malauradament, a penes si han vist la llum: únicament una comunicació en un congrés i un breu text al llibre Escribir y persistir. Estudios sobre la literatura en catalán de la Edad Media a la Renaixença, coordinat pel professor de filologia la Universitat de València Vicent Josep Escartí. I encara gràcies. Sembla que no hi ha massa negoci per als llibres d'investigació si no tens una posició acadèmica ferma. En tot cas, faig una crida als editors: aquella recerca continua finalitzada, disponible per a ser publicada amb un conjunt de més de 200 epístoles ben sucoses! Altrament, com que els resultats científics van ser ben interessants, he tractat d'ampliar la recerca amb una nova perspectiva: la comparació amb el cas valencià i mallorquí. Així, gràcies a una beca de l'Institut d'Estudis Catalans que vaig obtindre l'any passat he pogut desenvolupar un estudi sobre "Les relacions epistolars de Barcelona, València i Palma entre els segles XVI i XVII".

Almenys en este cas les principals conclusions han pogut ser publicades de manera quasi immediata, gràcies de nou a Vicent Josep Escartí, que em va convidar amablement a publicar-los en la revista que dirigeix i acaba de nàixer fa unes poques setmanes: Scripta. Revista Internacional de Literatura i Cultura Medieval i Moderna. Allà, doncs, he pogut presentar els resultats de la recerca, consistent en l'anàlisi de les 2.176 cartes que els Consells municipals de Barcelona, València i Palma enviaren durant tres triennis: 1511-1514, 1565-1568 i 1626-1629. Podeu llegir l'article en profunditat ací, però aprofite este post per a fer-ne un resum parcial, si més no de les qüestions que potser vos poden interessar més, les directament relacionades amb les relacions polítiques i territorials de les tres capitals esmentades. Això és, per quines raons enviaven cartes? A qui les enviaven? Quina mena de relacions territorials es bastia a través d'eixos destinataris? I quines diferències hi havia en l'activitat epistolar de cadascuna d'aquelles capitals?        

 El primer que destaca és una clara jerarquia en el volum dels enviaments: durant aquells nou anys Barcelona expedí 1.095 cartes, València 716 i Palma 365, el que es una clara projecció del major o menor grau de poder de cada ciutat. D'una altra banda, quant als motius que originaven la seua tramesa, n'eren bàsicament onze: les enviades per a assegurar l'avituallament de les urbs (d'aigua, oli o sal, però sobretot de blats i carns), que era, de fet, la principal missió dels consellers municipals per damunt de qualsevol altra cosa;  per a la negociació d'afers polítics en la cort reial amb el monarca o els oficials que residien allà (concessió de privilegis, conflictes jurisdiccionals, defensa de furs, etc.); per a tractar qüestions relatives al propi Consell municipal (nomenament d'oficials, afers comptables, etc.); per a gestionar les senyories alienes que les capitals tenien (mentre que Barcelona era senyora de diverses baronies, com Flix, Montcada i Reixac, Caldes de Montbui i Caldes d'Estrac, València només tenia la jurisdicció penyorada de Paterna, Benaguasil i la Pobla de Vallbona, i Palma no tenia cap domini); per qüestions protocol·làries, sobretot per a demanar sobre la salut del monarca i els ministres reials o per a presentar-los felicitacions i condols; per a compartir informacions amb altres municipis sobre avisos de pesta (on hi havia epidèmia i amb quins viatgers procedents de determinats llocs s'havia de tindre especial cura); per a organitzar la defensa de les mars i els territoris polítics respectius -Catalunya, València i Mallorca-; per a tractar de mantindre l'ordre públic i evitar bandositats o aldarulls en l'interior de les ciutats; per a fomentar el creixement del comerç en cada capital; per a protegir els interessos dels ciutadans (a l'hora d'obtindre càrrecs o defensar-los en processos judicials); o, finalment, per a tractar afers d'àmbit eclesiàstic, com els relatius als bisbats, als convents i monestirs urbans, a la gestió dels Hospital i Estudis Generals.

Evidentment, cada capital envià un percentatge diferent de cada tipus de cartes, el que està intrínsecament vinculat als propis destinataris que les rebien i la ubicació d'estos. Per exemple, València i Palma van remetre fins a un 59% i 57% de les seues epístoles al monarca, a ministres reials o a síndics que es trobaven en la cort reial, mentre que Barcelona únicament n'envià un 30% a este tipus de destinataris. En canvi, el percentatge barceloní de cartes enviades a autoritats, oficials i particulars del territori del que era capital o de la Corona d'Aragó fou molt major, el 53%, per un 30% de València i un 21% de Palma. I això, com deia, també marca la xarxa de connexions territorials construïda a través de la correspondència: mentre que el 52% de les cartes barcelonines s'enviaven dins de Catalunya, només un 23% de les valentines es quedaven dins del regne de València i un 4% de les palmesanes en el regne de Mallorca (en este cas, segurament, perquè la menudesa del territori no exigia una activitat epistolar potent per a comunicar la capital amb la resta d'autoritats i particulars de l'illa).  Per tant, fins a un 96% de les cartes palmesanes es dirigien fora del regne de Mallorca, un 77% de les valentines fora del regne de València i un 48% de les barcelonines fora del principat de Catalunya.

En estos darrers percentatges, a més a més, també hi ha diferències significatives: mentre que els destinataris de les cartes de València resideixen en un 80% dels casos a la cort reial -ubicada permanentment a terres castellanes-, en un 10% a la Corona d'Aragó i en un 7% a Castella, els de Barcelona resideixen en un 73% a la cort reial, en un 22% a la Corona d'Aragó i en només un 1% a Castella; els de Palma, per la seua banda, estan ubicats en un 60% a la cort reial, en un 27% a la Corona d'Aragó i en cap cas a Castella -a banda de la pròpia cort. Per tant, si ens detenim en la comparació entre Barcelona i València, el que s'observa és que durant el període seleccionat (1511-1629) la primera té una presència molt més important i densa dins del principat de Catalunya que València dins del regne homònim. Igualment, la capital valenciana està molt més bolcada -si més no epistolarment- cap a Castella, tant per la situació geogràfica com per la dependència més alta del monarca i la cort reial. Així mateix, Barcelona manté uns nivells de comunicació amb la resta de la Corona d'Aragó majors que els de València, però especialment perquè té una relació molt més intensa amb Sardenya, Sicília i les Balears (alhora Palma tenia una connexió amb Barcelona cinc vegades més intensa que amb València). Tot plegat, això pot ajudar a comprendre, per exemple, per què la capital catalana liderà dos revoltes contra la monarquia entre 1640 i 1714, mentre que el paper de València fou molt més feble a l'hora de plantar cara al poder reial.

Com dic, podeu aprofundir en la qüestió a través l'article esmentat, que inclou bona cosa de gràfiques explicatives al final. En tot cas, vos deixe ací també el mapa de la xarxa de connexions territorials bastida mitjançant la correspondència municipal durant els nou anys seleccionats. Pense que és prou il·lustrativa de tot el que acabe d'explicar (podeu ampliar les imatges clicant damunt d'elles):

Connexions epistolars de Barcelona en els triennis 1511-14, 1565-68 i 1626-29 

Connexions epistolars de València en els triennis 1511-14, 1565-68 i 1626-29

Connexions epistolars de Palma en els triennis 1510-13, 1565-68 i 1626-29

El Feslloch 2013: Un èxit en tots els sentits

Els anuncis previs ja prometien...

Bell-lloc (o Benlloch, no entrarem ara en disquisicions filològiques) és un poblet valencià de la Plana Alta, de poc més de 1.000 habitants. Agricultura, ramaderia i cert sector manufacturer dedicat a la fusteria i l'elaboració d'uns torrons coneguts en tota la contornada. Vida tranquil·la, com podeu imaginar. Però quan arriba juliol, des de fa uns anys, tot canvia i passen coses com les que podeu vore al vídeo de dalt: "el millor festival que n'hi ha sobre... com es diu "la faz de la tierra" en valencià?" I és que des de 2007 Escola Valenciana i l'Ajuntament del poble -socialista, tot s'ha de dir en cada cas- organitzen el Feslloch, un festival de música en valencià que serveix de cloenda a la Gira de concerts que acompanya les Trobades d'escoles en valencià de cada primavera.  No debades, també estos anys han sigut els de la creació del Col·lectiu Ovidi Montllor de músics i cantants en valencià, amb la seua gala anual de premis, i els de l'explosió, en definitiva, de la creació musical en la nostra llengua, amb la consolidació d'artistes del nivell i la varietat d'Arthur Caravan, Senior i el Cor Brutal, Orxata Sound System, Aspencat, Pau Alabajos o Pep Gimeno "Botifarra", que s'han sumat a un cercle més reduït que ja venia donant guerra des de temps arrere, com Al Tall, Obrint Pas o Feliu Ventura.

Fet i fet, l'èxit social de la música en valencià, especialment entre els més joves, ha estat totalment referendat en l'edició d'enguany del Feslloch, que ha batut tots els seus rècords d'assistència amb més de 10.000 espectadors, una xifra a tindre molt en compte. La veritat és que el cartell era tot un luxe, amb Al Tall i Obrint Pas en plena gira de comiat després d'anunciar les seues respectives retirades, amb el Botifarra i Miquel Gil,  Orxata, Aspencat, Pepet i Marieta, 121 dB, Mugroman, Trineu Tanoka, Arrap... A més a més, l'organització i la comunió amb el lloc han sigut, com sempre, immillorables: amb la zona de concerts i d'acampada fora del poble, però ben a prop, a tir de pedra, amb tot un seguit d'activitats i tallers de matí i vesprada -entre els quals enguany ha destacat l'inefable trivial de Joanjo Garcia, que està convertint-se ja en un fenomen de masses-, amb el sistema municipal de lloguer de cases particulars a ple rendiment, amb la trobada i celebració de dinarots i soparots amb els clàssics del món del valencianisme, ja siguen artistes, periodistes, polítics, escriptors, etc. En definitiva, tot un encert i una consecució per als belloquins, els músics en valencià i Escola Valenciana, que esperem que continue repetint-se durant molts anys més. 

Respecte d'això, per cert, no fa tant que em vaig fer soci d'Escola Valenciana i em va sobtar moltíssim que, pel que es pot deduir del meu número de soci, no arribem, tot plegat, ni a 600 els que hi contribuïm amb quotes anuals. Si voleu fer-ho vosaltres també, ací teniu el formulari d'alta: són únicament entre 30 i 60 euros a l'any, que serviran per a fer possibles iniciatives fonamentals per al futur de la cultura en valencià, com les Trobades, la Gira o el Feslloch. A canvi, a més a més, rebreu tota una sèrie d'avantatges i ofertes per ser socis d'Escola Valenciana. Vosaltres mateixos!

Un moment de l'actuació d'Orxata Sound System, cap a les cinc de la matinada del divendres passat

Jo tenc una enamorada

Fa mig any parlava de na Blanca d'en Mestre, la figuera més antiga i més gran de Formentera. Tot i haver anat durant molts anys a l'illa, tants com en té este blog -que ja en són set- i encara més, mai no havia sentit parlar de la seua existència. Ara ja puc dir que l'he vista amb els meus propis ulls, que he estat davant i dins d'ella, i que he sentit tota la força de la seua vitalitat, realment impressionant. També ha estat la primera vegada que he viscut la nit de Sant Joan a l'illa, amb l'enorme foguera que preparen a El Pilar de la Mola, una lluna plena gegant -un fet que no es tornarà a repetir fins d'ací 19 anys- i el concert a la plaça dels eivissencs Projecte Mut -que tant m'agraden i que recomane vivament. Tot això va ser la vespra. La vespra del dia que ens vam casar, de forma secreta i furtiva. Amb temps, però sense que ningú dels nostres ho sabera. I per això, ara que ja ho hem comunicat a qui tocava, faig també este post per a anunciar-ho: som marit i muller, amb llibre de família a Formentera.

Una figuera ben especial, de vora 100 anys...

 

Confonent el nostre desig amb el foc

 

Mentrestant, la lluna plena de Sant Joan també eixia al País Valencià, pel Benicadell

BLUE ZULU -  Projecte Mut: "Sa lluna damunt Formentera"

• BLUE ZULU -  Projecte Mut: "Sa lluna damunt Formentera"

Les aliances duradores les portarem a partir d'ara. 

Mentrestant, les del mercadet de la Mola han fet el seu paper...

"I love roast peppers". Estellés en anglés (II)

M'han passat moltes coses des de l'últim post que vaig publicar ara fa cinc mesos. Entre d'altres, he iniciat una estada biennal a Oxford per a desenvolupar un projecte de recerca postdoctoral sobre el pactisme/contractualisme polític a la Corona d'Aragó i Anglaterra entre els segles XIII i XIV. Ara, però, estic fruint d'uns dies de vacances que he aprofitat per a tornar a la meua illa i per a comprovar que molts valencians continuen treballant per la cultura valenciana i valencianista -ahir, per exemple, a la gala de lliurament dels VIII Premis Ovidi. Encara que la faena continua sent molta, i per això l'abandonament d'este blog, espere anar traient temps per a contar-vos alguna coseta més durant este període estival. La primera és reprendre la història sobre les traduccions a l'anglés de Vicent Andrés Estellés que vos vaig contar fa uns mesos: no és que haja eixit l'antologia que està pendent de publicació, sinó que he pogut adquirir la que preparà David H. Rosenthal  en 1992, amb vora una cinquantena dels seus poemes. I un d'ells és tan conegut per tots nosaltres que potser vos faça gràcia llegir-lo, el primer de les Horacianes sobre el pimentó torrat, que vos transcric a continuació. Gaudiu-lo:

there's nothing i like as much

as garlanding roast peppers

with virgin olive oil.

then i sing happily, i talk to the oil, to the fruits of the earth.

i love roast peppers

-not too roasted, that ruins them-

but with the inside easy to get at

when you lift off the burnt skin.

i spread them on the plate in an exciting sequence

and garland them with oil and a pinch of salt

and i dunk lots of bread,

as the poor people do,

in the oil mixed with saltand flavored by the roast peppers.

then i pick up a bit of pepper

and a bit of bread between my thumb

and my index finger, i raise them avidly,

eucharistically,

i stare at them in the air.

sometimes i reach a point of ecstasy, of orgasm.

i close my eyes and gulp down the motherfucker. 

M'agrada molt el pimentó torrat...

Banquers fraudulents: sempre han tingut impunitat total?

Ahir vaig escriure al blog d'Harca un post que crec que vos pot interessar, ja que tracta sobre l'edat mitjana però és, alhora, ben actual. En concret, aborda comparativament la qüestió dels financers que actuen de forma inepta o fraudulenta i acaben per eixir-ne indemnes en l'actualitat. Passava el mateix en època medieval? Ací vos transcric el que hi vaig escriure.

Banquers de començaments del segle XIV, comptant, feliços, els seus diners  

A l'edat mitjana europea també hi havia bancs, encara que no tingueren oficines per tot arreu, amb un rètol anunciant una marca comercial disposada a oferir bons interessos, una vaixella o un joc de paelles pel simple fet d'ingressar la nòmina o uns diners a llarg termini. Es tractava per contra, de particulars instal·lats en les grans ciutats que aproximadament des del segle XIII es dedicaven a fer tres tipus d'operacions financeres bàsiques: acceptar dipòsits de diners (per garantir-ne la seguretat a canvi d'una comissió), canviar els diferents tipus de moneda que corrien pels diversos territoris del món conegut (quedant-se'n, també, una comissió) i realitzar préstecs als que necessitaven de liquiditat urgent (cobrant uns interessos que podien arribar fàcilment al 20%). A més a més, també realitzaven altres operacions econòmiques en nom dels seus clients, com ara cobrar rendes, pagar deutes (domiciliacions al cap i a la fi) o cobrir descoberts, i tenien la seua pròpia borsa de negocis, ja que invertien tant els diners que tenien en dipòsit com els propis en altres afers, com per exemple les comandes mercantils, l'adquisició de terres o la compra de deute públic.

Per tant, més o menys eren banquers com els entenem hui en dia, tot i que amb un volum de negocis i una complexitat molt menor a la de qualsevol banca o caixa d'estalvis actual. En relació amb això, no obstant, hi havia una altra diferència fonamental: quan feien fallida, els banquers de l'edat mitjana es quedaven sense un xavo, havien de pegar a fugir o, fins i tot, eren ajusticiats. Per al cas del regne de València tenim nombrosos casos documentats gràcies als estudis de Juan Vicente García Marsilla. Per exemple, sabem que de la cinquantena de banquers que estava en actiu en la ciutat de València entre 1290 i 1325 feren fallida fins a set, no per "furtar" diners, sinó, generalment, per un excés d'ambició, ja que realitzaren inversions massa arriscades i perderen els dipòsits dels seus clients. És a dir, la mala praxi, combinada amb les conjuntures canviants d'un món com el medieval sotmés a guerres constants, provocà que determinats banquers s'hagueren de declarar en fallida, moment en què es procedia a repartir entre els seus clients la fiança que havien deixat davant el Justícia de València en el moment d'iniciar el seu negoci -normalment 1.000 marcs de plata-, així com la resta del seu patrimoni. Si això no bastava per a retornar els diners dipositats, havien de ser jutjats i podien ser condemnats, fins i tot, a la pena de mort. 

És per això que molts fugien de la ciutat, com sembla que va fer el banquer o canvista (que així els anomenaven en l'època per la seua tasca primigènia de canviar monedes) Arnau Ferrer, ja que els seus creditors reclamaren la seua cerca i captura al Justícia de València en 1299. Ferrer havia estat un dels financers més actius de la capital durant les dècades de 1280 i 1290, arribant a ser el principal banquer en la ciutat del rei Jaume II, el que no impedí la seua bancarrota. El mateix any caigué Ponç Fibla, devent una enorme quantitat -que actualment podria equivaldre a mig milió d'euros-, de manera que, com a mètode per a evitar ser jutjat per la justícia civil, es tonsurà i al·legà pertànyer a l'Església. Un poc més tard, en 1306, Bernat de Llémena i Bartomeu de Llagostera foren els que hagueren de tancar i deu anys després, en 1316, li tocà el torn a Francesc de Pals, la fallida del qual, segons el procés judicial conservat, afectà a 73 clients diferents. No debades, sabem que hi hagué un moment en què Pals hagué de refugiar-se en el monestir de Sant Vicent de la Roqueta, fins a on el perseguiren els seus creditors enfurismats. Finalment, entre 1324 i 1325 plegaren i es declararen insolvents Pere Ciriol i Francesc Planell, que era fill d'un dels principals banquers de la València de començaments del segle XIV -membre del govern municipal en repetides ocasions durant aquella època. Planell, com Ciriol, pegà a fugir i sa mare hagué de vendre totes les seues propietats en el terme de Benimaclet, on residien, per a poder ajudar-lo. 

Tot plegat, doncs, el risc que assumien els banquers era un risc veritable. Alguns es feren enormement rics i fundaren llinatges que perduraren al llarg dels segles com en el cas d'Arnau de Valleriola, un dels principals financers de la segona meitat del segle XIV, de la dinastia del qual encara es conserven nombroses petjades en la ciutat de València: el seu propi sepulcre funerari al Museu de Belles Arts, el carrer de Valeriola (el cognom perdé la "ll" pel camí), el palau de Joan de Valeriola, el palau dels Valeriola o el palau dels Català de Valeriola. D'altres, en canvi, no saberen o no pogueren reeixir en l'ofici de banquer i ho pagaren car, amb la ruïna i l'exili. Alguns, fins i tot, amb la seua vida, com el banquer de Barcelona Francesc de Castelló, que es declarà en fallida en 1360 i acabà sent ajusticiat. En el segle XXI, per contra, tot ha canviat: els financers fraudulents tenen impunitat total. S'enriqueixen amb els negocis dels seus clients en època de bonança econòmica, però quan arriba una crisi no es veuen ni mínimament afectats en el seu patrimoni, sinó que, per contra, són els mateixos clients i el conjunt de la societat els que han de pagar per les seues males arts. És això just? Caldrà tornar, ni que siga per una vegada, de forma excepcional, a la justícia del segle XIV? En este cas, si més no, sembla que era molt més lògica i racional que la nostra...

El blau en l'escut del València Club de Futbol

Ara que el València Club de Futbol passarà a ser de tots els valencians -la Generalitat en serà la propietària-, caldrà posar fi a una vella polèmica que circula dins dels cenacles valencianistes (nacionalistes valencians, vull dir): ¿És cert que l'escut original del València CF no duia blau i constava únicament de la quadribarrada? ¿És cert que el blau s'hi afegí en plena batalla de València com a reacció blavera? En relació amb això, centenars d'imatges en què l'escut apareix exclusivament amb les quatre barres i el nom sobre una franja blanca corroborarien esta idea. Com, per exemple, totes estes: 

 Quadro commemoratiu del subcampionat "regional" de 1923-1924

Portada de la Historia del Valencia Fútbol Club, de 1941

Passe de l'abonada Pepita Gisbert, de 1943

Àlbum de 1946-1947

Calcomanies de la dècada de 1950

Fotografia de l'equip en la temporada 1950-1951

Portada de la Historia del Valencia C. de F., de 1963

Cartell del Trofeu Ramon de Carranza de 1967

Estes i moltes altres imatges: la història del futbol va plena d'escuts del València CF sense el blau, però no perquè no formara part integrant del mateix des d'un bon principi. Cal deixar-ho clar i resulta ben fàcil desmentir tal bola, probablement inventada per algú en vore alguns d'estos escuts que cromàticament només portaven el rat-penat en negre i les quatre barres roges i grogues. Per contra, també hi ha centenars d'imatges, des de ben al principi -el club es va fundar en 1919- que indiquen la presència de la franja blava en l'escut: en banderes, en l'equipament, en cartells, en postals, etc. Ací en van unes quantes:

 Benedicció de la bandera del València FC, en 1924

Cartell del València FC - Real Betis, de 1933

Cartell del València CF, de la temporada 1942-1943

Fotografia de Mundo, que va jugar en el València CF durant la dècada de 1940

Postal del València CF com a campió de la Copa del Generalíssim en 1954

Cartell anunciador de la final de la Copa de Fires de 1963

Portada de la revista Deportes, de 1969

Ara bé, per què esta duplicitat de representacions? La raó sembla clara: perquè el blau no tenia la significació simbòlica que va prendre a partir de la Transició i la batalla de València. En conseqüència, no importava gens si la franja blava, menuda i que servia de fons al nom de l'equip, es posava o no. De fet, tipogràficament era més fàcil no posar-la, ja que les lletres de "Valencia F.C." o "Valencia C.F." (el canvi de nom es va produir en 1941) ressaltaven molt millor si anaven en negre sobre un fons blanc. Per tant, l'escut es representava així moltes vegades, tot i que oficialment duia els colors tradicionals de l'ensenya municipal, incloent el blau. Tanmateix, sembla que tot canvià a partir del conflicte entre "catalanistes" i "blavers" que començà en 1977, de manera que la franja blava adquirí una importància cabdal. No és estrany, doncs, que siga molt més difícil trobar algun escut del València CF sense el blau a partir de llavors (algun n'hi ha, com el que adjunte baix de 1994). Així mateix, aquella mateixa temporada, la de 1977-1978, la directiva decidí recuperar la camiseta de la reial senyera que ja s'havia dut en la temporada 1956-1957, amb certs precedents en la final de Copa de 1934, durant la Segona República, quan  l'ensenya es portà vorejant el coll d'una samarreta fosca, com també podeu vore a continuació:

El València FC en la final de la Copa d'Espanya de 1934

Camiseta de la Senyera, en la temporada 1956-1957

Camiseta de la Senyera, en la temporada 1976-1977

Portada de Valencia. 75 años de gloria, de 1994

Tot plegat, doncs, cal proscriure eixa hipòtesi infundada que encara circula per ahí. L'escut del València CF, com és lògic i normal, ha portat des de sempre els colors de l'ensenya de la ciutat de València (excepte el primer, que va durar de 1919 a 1921 i que es basava no en la bandera, sinó en l'escut municipal). En tot cas, la història de la seua representació és una mostra de la pròpia història politicoidentitària dels valencians: la franja blava en formava part, però no tenia la importància indispensable que adoptà en passar a simbolitzar la "lluita contra el catalanisme" a partir de 1977. Fins a aquell moment la bandera sense blau, que també s'identificava amb un símbol tradicional valencià, va conviure tranquil·lament amb la que duia blau, la bandera de la ciutat de València, triada pel nacionalisme valencià de començaments del segle XX com a ensenya representativa de tot el país. El problema vingué quan una i altra foren associades a ideologies polítiques i identitàries antagòniques. 

En qualsevol cas, tot i haver-se associat al regionalisme blaver durant els anys '70, no penseu que la senyera amb blau no és una bandera que, en el món del futbol, no cause rebuig per part de molts sectors espanyolistes. Ja ho va fer en 1977, quan el València CF decidí posar-se l'equipament de la senyera en el Santiago Bernabéu i rebé una xiulada monumental ("El público del Bernabéu no es autonomista" titulà El País en la crònica posterior). I ho continuà fent 34 anys després, en 2011, quan el rebé en Mestalla de la mateixa manera, com explica L'Emboirat en este post, on arreplegà nombrosos insults destinats al València per part d'aficionats  madridistes. No debades, com ja vaig exposar en este altre post, el significat de tot símbol depén d'una convenció social i al cap i a la fi la senyera tricolor representa oficialment al nostre país. És per això que aquells que no toleren la diferència, aquells de l'España una, tampoc poden tolerar una bandera, un idioma o un nacionalisme que siguen diferents als espanyols...

Aficionats valencianistes, amb una quadribarrada, acompanyant l'autocar del València CF en la dècada de 1940 

Evolució històrica de l'escut del València CF 

Fonts: La majoria d'imatges d'este post estan extretes dels blogs Fotos del Valencia CF i Valencia en el recuerdo. A més, ja es va parlar d'este tema al fòrum de valencianisme.com. 

"Blandín de Cornualla" i "La faula", dos obres en occità fetes a la Corona d'Aragó en el segle XIV

Mapa actual de l'occità i el català/valencià

L'occità, com tots sabem més o menys, és l'origen del català medieval. Segons expliquen Antoni Ferrando i Miquel Nicolàs en la seua Història de la llengua catalana, el català es definí al llarg del segle XII, però no fou fins al regnat de Jaume I (1213-1276) que s'independitzà de l'occità, ja que fins a aquell moment les similituds eren encara molt grans com per a considerar-los idiomes diferents. Així, és a partir de la derrota de Muret i la renuncia dels comtes de Barcelona a dominar les terres occitanes -expandint-se, contràriament, cap al sud, cap a Mallorca i València- quan es detecta entre les capes lletrades una voluntat explícita d'allunyar la seua llengua de l'occitana i, per exemple, es substituïren els dígrafs "lh" i "nh" per "ll" o "yl" i "ny", així com l'aplec consonàntic final "tz" per "ts", és a dir: "belh" per "bell" o "beyl", "senhor" per "senyor" o "compratz" per "comprats". Alhora, també fou llavors quan es produïren moltíssims altres canvis lingüístics (vocàlics, consonàntics, morfosintàctics i lèxics) que configuraren dos llengües plenament autònomes i diferenciades (amb els seus propis parlars particulars i variants internes). En estes noves formes s'escrigueren, per exemple, les primeres obres narratives en català: el Llibre dels fets de Jaume I, l'extensa obra de Ramon Llull o les cròniques de Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós, redactades en la centúria que va de 1270 a 1370 aproximadament. Alhora, també l'escriptura utilitària, la que era emprada pels professionals de les lletres com els notaris i els oficials administratius, seguia eixes formes per a confeccionar els milers i milers de documents (epístoles, contractes, ordenances, etc.) que es requerien en la vida quotidiana. 

No obstant això, és ben conegut que encara fins a començaments del segle XV els catalans, valencians i mallorquins cultes mantingueren un fort vincle amb l'occità a través de la poesia trobadoresca, un gènere poètic nascut en el segle XII i practicat en les corts reials i nobiliàries mitjançant l'anomenada "llengua d'oc", "provençal" o "llemosí". En realitat, no es corresponia materialment amb cap dels parlars occitans (al principi del gènere encara s'hi incloïa el català com a tal), sinó que era una mena de "koiné" occitana artificial en la qual s'entenien tots. D'esta forma, nombrosos poetes de la Corona d'Aragó participaren activament en els cercles de la poesia trobadoresca durant molt de temps. Entre altres, hi destacaren Cerverí de Girona i Guillem de Berguedà en el segle XIII, Jaume March i Pere March en el XIV, o Jordi de Sant Jordi en el XV, tot i que amb ell, mort cap a 1424, es considera que el gènere trobadoresc posà el punt i final a les nostres terres, com mostra la immediata obra poètica d'Ausias March, molt diferent. Però el que desconeixia totalment és que durant esta època també alguns catalanòfons produïren altres tipus d'obres literàries en occità, ja que, si més no, ens han pervingut dos històries de cavalleries en eixa llengua: una de començaments del segle XIV, Blandín de Cornualla, anònima però atribuïda a un autor català per la gran presència de catalanismes, i una altra de 1370 aproximadament, La faula, composta pel donzell mallorquí Guillem de Torroella. Les dos són narracions en vers, en decasíl·labs la primera i en octosíl·labs la segona, que s'adscriuen d'una manera o d'una altra a la matèria de Bretanya i les llegendes artúriques que circulaven per Europa des del segle XII. La primera per la temàtica general, ja que compta amb la típica presència de sers fantàstics i donzelles encantades, i la segona perquè personatges com el rei Artús i la fada Morgana són protagonistes de la història, juntament amb el mateix autor, que la narra en veu pròpia. 

Fet i fet, resulta més interessant i complexa esta segona, La faula, que podeu llegir sencera ací. Torroella empra l'occità en la major part de l'obra, és a dir, quan narra en primera persona, però també utilitza el francés, quan intervenen altres personatges, i tal vegada esta elecció estiga relacionada amb una possible finalitat política de la narració: coincideix en el temps amb la invasió de Catalunya realitzada per Jaume IV de Mallorca en 1374, amb 6.000 mercenaris proporcionats pel rei de França, amb la intenció de recuperar la Corona de Mallorca que el seu pare havia perdut davant Pere el Cerimoniós 30 anys abans. Potser no debades La faula conta com Guillem de Torroella és engolit per una balena en el port de Sóller i dut fins a una illa encantada, en l'altre món, on resideix el rei Artús després d'haver mort, junt a Morgana. Ací Artús li explica, mirant en la fulla de l'espasa Excàlibur, que hi ha dos tipus de gent en el món: uns que estan alegres però duen els ulls tapats, el que és una injustícia, i uns altres que coneixen la veritat i estan tristos i lligats de mans i peus, el que tampoc és just. Per tant, potser l'obra era un clam per la tornada d'un rei justicier que posara ordre, és a dir, Jaume IV, que havia de venjar a son pare, traït i mort per Pere el Cerimoniós, que encara era el monarca de la Corona d'Aragó. Tanmateix, la invasió de l'aspirant a rei de Mallorca, tot i que arribà a les portes de Barcelona, fracassà finalment i ell mateix morí un any després, en 1375.

Quant a Blandín de Cornualla es tracta d'una obra més simple, limitada a les aventures del cavaller homònim i el seu company Guillot Ardit de Miramar. Lluiten contra un gegant, un cavaller negre o una serp, rescaten una donzella encantada, Brianda, i es casen amb ella i la seua germana, Irlanda. Una narració del gènere cavalleresc en tota regla. Però la particularitat d'esta és que si bé les edicions actuals de La faula són de difícil comprensió a causa del seu complex occità i la presència del francés, el Blandín, en canvi, és molt més accessible. En primer lloc, perquè el seu occità, transcrit per Arseni Pacheco en 1983, és molt proper al català, i en segon lloc perquè se n'han fet diverses versions actualitzades: una en prosa de Jordi Tiñena per a Bromera en 1999 (en estàndard català) i dos més que han tractat de mantindre l'estructura en vers, una en valencià i una altra en castellà. Estes darreres, de fet, no estan ni editades, ja que es corresponen a un treball de màster realitzat per Vicent Vidal per a la Universitat d'Alacant en 2012. El podeu consultar en línia en este darrer enllaç i vos en deixe una mostra de la versió occitana original i la valenciana actual per tal que en pugueu fer un tast. Fins ací el passeig medieval de hui per la llengua occitana, germana del nostre valencià/català.

Versió valenciana actualitzada                                 Versió occitana original

D’ací parteix el bon Blandín                                         D'aquí se part lo bon Blandin
se’n va per l’estret camí,                                            e va-se'n per l'estret camin,                       
i s’endinsa pel boscatge                                              e intra-se'n per lo boscatge
com a bon cavaller de paratge.                                    com a bon cavalier de paratge.
Ràpidament ell va a cercar                                          Apertament ell va cercar
aventura, per si la pogués trobar.                                ventura, si porria trobar.

I quan ja porta un temps anant                                     E quan ell hac un temps anat
pel boscatge on havia entrat,                                       per lo boscatge on era intrat,
va veure una donzella                                                  ell va veser una donzella,
molt i molt agraciada,                                                 mout graciosa a maravella
que vigilava en un bell prat                                          que guardava en un bell prat
un cavall blanc tot ensellat,                                          un cavall blanc tot ensellat,
i cantava agradablement                                              que cantava joliament
un cant d’amors certament.                                         un cant d'amors veraiament.


I quan Blandín veié la donzella,                                     E quan Blandin vi la donzella,
ràpidament va cap a ella,                                             apertament se'n va vers ella, 
i bellament la saludà,                                                   e bellament la saludet, 
i per amors li demanà,                                                 e d'amors ell li demanet,
i digué: —Donzella de molt alt llinatge,                          e dis: —Donzella de gran paratge
com és que sou ací en aquest boscatge?                        com és aissí en tal boscatge?

Aprofite, finalment, per a convidar-vos al DictadÒc 2013, un acte d'agermanament amb el poble i la llengua occitana que es celebrarà este dissabte 26 de gener a El Musical de Benimaclet. Hi tindré el plaer de participar amb una xarrada sobre l'origen de la identitat col·lectiva valenciana a les 20:30 h. de la vesprada. En acabar un bon soparet allà mateix. 

L'alt ribagorçà o benasqués: català o aragonés?

L'altre dia, en parlar de l'expansió medieval del català i l'aragonés cap al sud, vaig comentar que al nord de Tamarit de Llitera (conquerida entre 1106 i 1149) hi ha molts encreuaments d'isoglosses i una transició gradual entre les dos llengües, el que prova que s'hi havien desenvolupat progressivament a partir del romanç antic, mentre que al sud d'aquella població la frontera lingüística era ben nítida, el que evidencia que foren idiomes trasplantats per nous pobladors. Però encara no havia sentit directament un d'eixos parlars de transició i ara ho he pogut fer gràcies a la bona faena d'Iberolingua, que ha donat a conéixer l'Archivo Audiovisual del Aragonés, un fons audiovisual de gravacions a persones que parlen l'esmentat idioma. Doncs bé, hi ha diversos exemples d'alguns dels parlars de transició que es conserven en la zona nord-oriental d'Aragó, bàsicament en la comarca històrica de la Ribagorça, on hi ha pobles en què es parla català occidental i en d'altres aragonés oriental, però amb tantes influències, préstecs i estructures comunes que es fa difícil establir el límit on acaba una llengua i on comença l'altra. Si no ho creieu o si no vos en podeu fer una idea, mireu estos vídeos de persones parlant en benasqués o alt ribagorçà, això és, la variant més nord-oriental de la llengua aragonesa: 

"Esquelles y dallas". Ens ho explica un parlant de Saúnc

"Ou de yegua". Ens ho explica un parlant d'Erisué

"El patués". Ens ho explica una parlant de Gia



  "Chuegos de homes". Ens ho expliquen dos parlants de Benasc

Impressionant, no? Este alt ribagorçà o benasqués sembla català nord-occidental de pobles catalans com El Pont de Suert o aragonesos com Benavarri, i fins i tot, en algunes coses, recorda al valencià de la zona nord-occidental, d'alguns pobles dels Ports i el Maestrat. Tanmateix, també comparteix característiques amb el baix ribagorçà, que podeu sentir en el vídeo que pose a continuació i que majoritàriament -hi ha alguna excepció- és clarament aragonés, un aragonés oriental de transició cap al català, però al cap i a la fi aragonés. Així les coses, pel que fa a l'alt ribagorçà, hi ha autors, com Pompeu Fabra, Joan Coromines o Manuel Alvar, que han defensat la seua inclusió dins del català, però d'altres, com Joan Veny i Antoni Badia, el consideren part de l'aragonés. Tant és així que encara d'altres prefereixen no decantar-se per una opció o per l'altra i el classifiquen, simplement, com a benasqués o patués (que és el nom que li donen els seus parlants), declarant que és un parlar de difícil classificació, en contrast amb l'aragonés de transició al català i el català de transició a l'aragonés. Podeu veure gràficament esta darrera postura en l'últim dels mapes que enllace a continuació.

"Chuegos" (incloent la pilota al trinquet). Ens ho explica una parlant de Fonts

Varietats lingüístiques presents al territori d'Aragó

Isoglosses dels parlars ribagorçans

Sembla que entre els que gasten l'alt ribagorçà hi ha una tendència a eixa darrera opció híbrida, tot i que escorada cap a l'aragonés: ells li diuen patués, s'entenen perfectament amb els catalans i consideren que el seu parlar és més paregut al català que a l'aragonés, però se senten aragonesos i els pocs que l'empren literàriament s'acullen abans a la normativa de l'Academia del Aragonés que a la de l'Institut d'Estudis Catalans. Per tant, encara que es redueix a uns pocs centenars o milers de parlants, este cas del benasqués resulta realment interessant: des d'un punt de vista filològic és molt difícil dilucidar si és un parlar català o aragonés -és, de fet, un parlar de transició-, per la qual cosa per a la normativització i la consideració final s'han de recórrer a altres criteris historicopolítics i identitaris. En eixe sentit, també té implicacions pel que fa al debat sobre les nacions i els nacionalismes: ¿els benasquesos s'haurien de considerar catalans o aragonesos en funció del que diga la filologia sobre el seu parlar, si és català o és aragonés? ¿O  eixe és un sentiment que ha de dependre d'altres factors? La resposta sembla evident... Però, alhora, ¿els benasquesos haurien de rebutjar visceralment la inclusió del seu parlar dins del català si això estiguera filològicament ben clar? Doncs la resposta també és evident: no.

D'una altra banda, com a mostra de permeabilitat i transició lingüística, el cas del benasqués també fa pensar en el procés de formació medieval del valencià com a resultat de la convergència d'una majoria de catalans (entorn d'un 60%) i d'una minoria, però molt significativa, d'aragonesos (entorn d'un 30%). És evident que el valencià s'assembla molt al català occidental de Catalunya, però també que té diferències, les quals potser es deguen en part a eixa influència aragonesa, de la mateixa manera que els nostres parlars "xurros" són parlars de base castellanoaragonesa influenciats pel valencià/català i viceversa, com ja vam parlar ací mateix (o en este altre blog sobre l'aragonés a terres valencianes o en este article de Joaquim Martí sobre les correspondències toponímiques entre l'Alt Palància i el Camp de Morvedre). No debades, els aragonesismes presents en el valencià actual són nombrosos i hauríem de fer-ne ús sense cap por, ja que són plenament històrics i normatius: mentira, corder, coixo, cego, atalbar, manifasser, fardatxo, fondo, a boqueta nit, etc. En relació amb tot això, fa poc que m'he assabentat que a Cocentaina fan alguns diminutius en -ico (un trossico, un gossico, els pisicos) i potser siga, precisament, per eixe substrat aragonés, ja que no debades fou una de les viles valencianoparlants amb major presència d'aragonesos al llarg de l'edat mitjana. Realment sorprenent, però, sentir-ho en ple segle XXI...