dijous, 7 de maig del 2009

400 anys de l'expulsió

Mentre feia cua a l'INEM he tingut temps d'anar llegint un text escrit per Stefano Cingolani que eixirà publicat en breu entorn de la pietat de Jaume I (fou un home pietós o no?). En parlar de la visió que dóna del rei el canonge aragonés instal·lat a València Bernardino Gómez Miedes, el primer biografiador de Jaume I amb les seues obres de 1582 i 1584, en ressalta que és un text destinat al futur Felip III i que a la manera d'espill de reis li indica que per a construir i mantindre un imperi són necessàries cinc virtuts: bondad, religión, justicia, constancia y disciplina militar. El monarca catalanoaragonés destacava en la segona i en la cinquena; fou un rei cristianíssim i invictíssim, destructor de l'islam i propagador del cristianisme a través de les seues victòries militars:
Su religión fue cosa divina, por aver siempre insistido en hechar del mundo la falsa secta de los moros, para introduzir la verdadera religión christiana.
No he pogut evitar relacionar eixa visió de Jaume I tres segles abans amb el creixent ambient antimusulmà que culminaria amb l'expulsió dels moriscos 25 anys després, precisament per ordre de Felip III. El mateix Cingolani, tot seguit, en fa esment d'esta relació. Eixa consideració certament coincideix amb els desitjos de Jaume I, que, si bé va decretar l'expulsió total dels musulmans
del regne de València en 1248 i va demanar en el seu testament a Pere el Gran que els "extirpara del regne", no va aconseguir que aquells se n'anaren o foren destruïts per complet. Contràriament, molts senyors feudals se n'adonaren de "l'avantatge" que constituïa mantindre els musulmans treballant les seues terres: com que eren l'enemic infidel els podien explotar amb molta més duresa que als vassalls cristians. "L'explotació de la diferència" en diu Josep Torró.

Així, la situació es mantingué de forma més o menys estable (amb moltes deportacions o fugides massives pel mig) fins la gran onada antimusulmana i els batejos massius impulsats pel moviment agermanat (1519-1522), en els quals segurament subjeia eixa mateixa explotació diferencial que proporcionava una mà d'obra musulmana realment barata bo i entrant en dura competència amb els assalariats cristians. La resta és més o menys conegut: els musulmans foren obligats a convertir-se passant a ser "cristians nous" en teoria però continuaren a la pràctica amb els seus ritus i costums islàmics. Finalment, després de dècades de coexistència tensa amb els "cristians vells", en un context d'uniformització religiosa i afebliment de la monarquia, Felip III decidí acabar allò que Jaume I havia començat a terres valencianes (amb les protestes evidents dels senyors feudals), expulsant en 1609 els musulmans de tota Espanya, que encara constituïen una tercera part de la població del regne de València.

Enguany, per tant, es compleixen els 400 anys d'aquella expulsió sistemàtica i completa, per la qual cosa es realitzaran diversos actes, exposicions o congressos finançats per diverses institucions públiques. En este sentit, cal destacar que, segons m'han informat, sembla que els governants de la Generalitat Valenciana -supose que imbuïts majoritàriament de catolicisme- han donat ordre de fer com menys coses millor, en contrast amb la celebració fastuosa del huité centenari del naixement de Jaume I. Almenys la Universitat de València ha pal·liat parcialment este buit amb l'exposició i el catàleg Entre terra i fe, la reedició del clàssic de Henri Lapeyre Geografía de la España morisca (1959) i la publicació de l'obra de Manuel Lomas El puerto de Denia y el destierro morisco (1609-1610).

Igualment, entre els projectes promocionats per la Casa Árabe -dependent del Ministeri de Cultura- destaca la docuficció Expulsados 1609 -produïda amb diners estatals, aragonesos i catalans-, en la pàgina web de la qual podeu trobar una bon resum històric i una bibliografia sintètica i molt ben triada de la qüestió (en la línia del que demanava l'altre dia Joan).



Finalment, tot i que encara no l'he pogut consultar, tinc molt d'interés a llegir l'obra que ha preparat Vicent Josep Escartí per a l'ocasió, Jaume Bleda i l'expulsió dels moriscos valencians, que edita i estudia un dels llibres que forma part de la Crónica de los moros de España (1618), escrita pel dominic algemesinenc Jaume Bleda, un dels principals impulsors de l'expulsió ja des de l'època en què Bernardino Gómez Miedes, el canonge amb el qual he iniciat el post posava Jaume I com a bon exemple per als Àustries hispànics: invictíssim, cristianíssim i destructor de l'Islam. La historiografia, diuen, no està feta per a jutjar moralment, però sí que tracta de conéixer a fons les causes i conseqüències dels fets històrics i, necessàriament, ha d'atorgar responsabilitats a uns actors socials o uns altres, ja siguen col·lectives o individuals. Per això, estudiar la figura de l'intolerant pare Bleda, ni que siga per entendre les causes de la seua intolerància em sembla una opció realment bona, per la qual cosa frise per llegir l'estudi d'Escartí.

D'exemples de tolerància dins de l'Església Catòlica també n'hi hagueren, però llavors acabaren imposant-se els altres. Si d'ací, contra les "lleis" de la historiografia, es pot extraure alguna moral és precisament que les persones, malgrat les tendències generals d'una època, sempre poden triar unes determinades opcions i que la lluita per eixes opcions té conseqüències tan reals i tràgiques com, per exemple, l'expulsió dels musulmans de 1609 (el que alguns intel·lectuals contemporanis, d'altra banda, van considerar "una sort" per als valencians). Un altre dia continuarem...

12 comentaris:

Anònim ha dit...

Una curiositat:
Tinc per ací un llibre de Tulio Halperin Donghi sobre els moriscos valencians, que trobe prou documentat i al que cap fa referència.

Vent d Cabylia ha dit...

Mira que ho he pensat: a aquella bibliografia manca el llibre de Donghi. També és molt interessant; és l'altre clàssic dels anys '50 i, a més a més, es pot consultar a internet.

El pròleg, en un moment en què ningú no havia formulat clarament la diferenciació entre les nacions contemporànies i les col·lectivitats anteriors, ja tracta d'explicar que no és el mateix parlar de "nació" al segle XVI que al XIX. Tanmateix, com que bevia de la historiografia francesa i no arriba al fons de la qüestió acaba acceptant el concepte de "nació cristianovalenciana" i "nació morisca"(en sentit de cos ètnic i social).

Blai ha dit...

Sense arribar a valorar si l'expulsió de 1609 fou o no "una sort" per als valencians actuals, resulta si més no interessant (encara que servisca per a ben poc) imaginar-se què hauria pogut passar de no haver-se produït. Potser s'hauria arribat a donar un mosaic etnicoreligiós semblant al dels Balcans? Supose que mai ho sabrem. En història això dels "what if", ja se sap...


Per cert, sembla que els últims anys són tots d'aniversaris: el 2007 la batalla d'Almansa, el 2008 Jaume I, ara els moriscos. Què toca l'any que ve?

Vent d Cabylia ha dit...

Uf, què haguera passat si... Massa difícil de contestar, però sí, la veritat és que l'únic exemple europeu de coexistència amb musulmans fins el segle XXI han estat els Balcans. Però qui sap com haguera anat?

L'any vinent hi ha un parell de centenaris que ens toquen: el quint centenari del naixement de Francesc de Borja, duc de Gandia, i el centenari del naixement de Miguel Hernández.

Vent d Cabylia ha dit...

Volia dir de coexistència continuada des de temps medievals!

joan ha dit...

Vicent, moltes gràcies per la bibliografia que has recomanat.
El fet musulmà en el Regne de València era un tema bastant desconegut per a mi.

Per cert, encara no tinc clares les raons de l'expulsió dels moriscos. Fent una anàlisi materialista de la Història, no he trobat encara cap factor econòmic que justifique la decisió de Felip III.

D'altra banda, hi ha un altre aspecte que m'agradaria destacar. Des d'un punt de vista etnogràfic, els moriscos valencians expulsats el 1609 són els descendents dels ibers valencians romanitzats i posteriorment arabitzats. Estaríem parlant llavors de la població assentada en el territori des de feia més de 2000 anys. Els cristians (dels quals en som nosaltres els descendents) eren, per contra, uns nouvinguts. Qui són llavors els "vertaders" valencians? La conquesta cristiana suposa, en aquest sentit, un punt d'inflexió brutal en el desenvolupament de la societat valenciana.

En la línia apuntada per Blai, trobe molt interessant reflexionar sobre com seria el País Valencià hui (segle XXI) si l'expulsió no hagués tingut lloc. Com es podria definir llavors l'essència de ser "valencià" com a factor de cohesió en una societat extremadament dual: llengua (àrab/català), religió (islam/cristianisme), cultura (islàmica/occidental), ètnia (població original/població nouvinguda).

Vent d Cabylia ha dit...

En primer lloc, hem de considerar que el materialisme dialèctic -que no significa automàticament "economicisme"- no explica les causes concretes de cadascuna de les accions que realitza una societat o una persona, sinó que, a través de l'observació de les condicions imposades pel mode de producció d'una determinada societat, ajuda a comprendre el context que duu a què un col·lectiu, un grup social o una persona prenga una decisió.

En eixe sentit, simplificant moltíssim, el que ens pot dir el materialisme és que la societat que conquerí i colonitzà les terres valencianes al segle XIII es basava en un mode de producció feudal inspirat i basat en diversos principis socials i econòmics, com ara l'universalisme cristià o l'obtenció continuada de rendes. Eixos dos factors jugaren un paper important primer a l'hora de conquerir les terres islàmiques que formarien el regne de València (cercant noves rendes i dirigint l'expansió contra l'Islam) i després a l'hora mantindre part de la població musulmana (com he explicat, se "sacrificà" l'universalisme cristià que conduïa a la destrucció o expulsió de tots aquells que no formaven part de la Cristiandat llatina en benefici d'una explotació diferencial més intensa dels musulmans que hi romangueren).

Així doncs, el materialisme pot ajudar a entendre el perquè de l'especifitat valenciana en el manteniment d'un cos social musulmà voluminós durant més de tres segles i mig. I eixa mateixa explicació ens diu que l'orientació final de la societat feudal era excloure els cossos socials aliens. Que en el cas valencià l'exclusió final es donara en 1609, en un context concret i amb les queixes dels senyors feudals que treien avantatge d'aquell sistema excepcional que havien implantat, són figues d'un altre paner. El materialisme ajuda a entendre els mecanismes d'una societat, però la seua evolució concreta atén també a tota una sèrie de factors -entre els quals també hi ha l'atzar històric o fins i tot les individualitats- que no poden quedar encabits dins de les grans teories (tot i que sí que són comprensibles mitjançant estes).

No sé si m'he explicat massa bé, però almenys ho he intentat...

D'altra banda, això que els musulmans expulsats en 1609 eren els descendents dels ibers romanitzats, aguanta!!! No et dic que no n'hi haguera una part, però els estudis històrics més detallats indiquen que precisament la zona del Sharq al-Andalus (la del llevant peninsular) tingué una immigració berber molt primerenca i forta. Es coneixen assimilacions dels indígenes iberoromanovisigòtics -o com vulgues dir-li- però pel que sembla i almenys en esta zona la presència musulmana es deu més a la immigració de tribus araboberbers (que, per exemple, bastiren les grans hortes valencianes) que no a la conversió dels indígenes anteriors. Una bona síntesi de tot això és esta obra de Glick.

En tot cas, que qui és més valencià? En això, per a mi, no hi ha dubte: els valencians, amb tots els llegats i transferències culturals que vulgues, naixen al segle XIII, de mà dels colons cristians que vénen del nord. Antoni Furió ho explica molt bé a la introducció de la seua Història del País Valencià.

joan ha dit...

En tot cas, independentment de l'origen de la població que els cristians van trobar en el territori valencià en el segle XIII, podem ben bé afirmar que la conquesta de Jaume I va significar l'inici d'un procés d'aniquilació d'una societat pleestaberta que es va consumar el 1609. En aquest sentit, des de la perspectiva del segle XXI, se'm fa difícil de justificar la figura de Jaume I. Això sí, el puc elogiar com a gran estratega militar i també com a gran estadista del seu temps, sens dubte. El Regne de València és la seua gran creació política. Vull dir, se'm fa difícil d'acceptar que els valencians actuals no som el producte d'un procés evolutiu, ni tan sols d'assimilació, sinó més bé de substitució de la societat anterior.

Vent d Cabylia ha dit...

Clar, tens tota la raó: els valencians som fruit de la conquesta i substitució de una població preestablerta anterior (que al seu torn havia conquerit i colonitzat un lloc ja poblat anteriorment). Ningú ha dit el contrari, almenys ací.

Igualment, almenys ací, ningú no justifica Jaume I. Des del meu punt de vista se l'ha de recordar com a primer rei de la nova societat que va nàixer d'aquella conquesta, però hem de tindre també en compte el que significà allò. Sempre he dit que celebrar el 9 d'octubre em sembla quasi com celebrar el 12 d'octubre a Amèrica, però ací la gran diferència és que la societat que va romandre fins el segle XXI va ser exclusivament la colonitzadora i no la indígena (no com a Amèrica, on excepte al Con Sud hi ha majories indígenes i celebrar el 12 d'octubre sembla com refregar-los la conquesta pels morros).

En tot cas, tampoc ens ha d'entrar sentiment de culpa i no autoflagel·lar-nos pel que va passar fa huit segles. Simplement, hem de ser conscients del que va passar, tot abordant-ho des d'una perspectiva racional.

joan ha dit...

Hi estic d'acord amb tu, Vicent. No es qüestió d'autoflagel.lar-nos per allò que van fer els nostres avantpassats fa segles. No els podem exigir que actuaren d'acord amb uns paràmetres morals que no apareixeran fins a l'Edat Contemporània. En tot cas, tota societat té un origen, conegut o desconegut. I, de fet, en una gran majoria dels casos hem de reconéixer que els processos de formació dels pobles no es podrien justificar des de l'òptica del segle XXI.

Es curiós pensar que, en principi, la llengua dels valencians en el segle XXI hauria de ser en realitat l'iber. Però hui cap de nosaltres el parla. La romanització primer, l'arabització després i, finalment, la cristianització catalanoaragonesa han conformat la societat valenciana actual. Bé, m'he oblidat d'un altre procés que comença amb força en el segle XVI i continua hui en dia. Em referisc a la castellanització. Molt avançada, per cert. Sense ànim de ferir la sensibilitat de ningú, simplement constate el fet que dins d'un Estat uniformitzador com és Espanya, el procés natural és, tard o d'hora, la completa castellanització lingüística i cultural del País Valencià. Fer sobreviure una identitat diferent a la castellanoespanyola dins Espanya és, per tant, un gran repte, jo diria que titànic.

Blai ha dit...

Joan, no acabe d'estar massa d'acord amb el teu plantejament. Si el seguim podem arribar a afirmar que "la llengua dels valencians en el segle XXI" hauria de ser l'idioma que parlaven (si parlaven) els neandertals o els primers Homo sapiens que van viure en territori "valencià", o podem concloure també que els “valencians” no hauríem de tindre cap idioma perquè els primers homínids que habitaren aquestes terres potser no en tenien cap; posats a mirar enrere...
Amb açò vull dir que sí, és cert que la conquesta catalanoaragonesa comportà l’anihilació/expulsió de la població “valenciana” anterior, però no podem limitar-nos a jutjar Jaume I amb els nostres paràmetres actuals. És evident que avui en dia el que es féu al regne de València aleshores ens sembla una absoluta barbaritat, i això és un fet inqüestionable, però voleu dir que hi ha molts personatges històrics d’aquests considerats “importants” que queden ben parats si els observem amb la perspectiva del segle XXI?

joan ha dit...

Blai, he de reconéixer que no he estat suficientment explícit. Quan dic l'iber no em referisc a la llengua que es parlava fa 2000 anys sinó a l'iber que parlaríem hui, si no hi hagués hagut cap substitució lingüística en tot aquest temps, en el mateix sentit que les llengües romàniques actuals poden ser considerades el llatí del segle XXI. Amb això només volia destacar el fet que, almenys ens els últims dos mil anys, hi ha hagut tres substitucions que han trencat radicalment el procés natural d'evolució lingüística al País Valencià: l'iber pel llatí, el llatí per l'àrab, i l'àrab pel català. I, a hores d'ara, des del segle XVI, està en procés la quarta: el català pel castellà.

D'altra banda, és evident que un personatge com el rei Jaume I, del segle XIII, seria injustificable al segle XXI per moltes raons. Però Jaume I era senzillament un home del seu temps i, com he dit abans, pot ser considerat un gran estratega i legislador (de la seua època, és clar). Com també he dit que no té cap sentit jutjar els nostres avantpassats amb els paràmetres actuals.