Fins fa ben poc no havia tingut cap interés especial a resseguir els articles escrits per Enric González a les pàgines d'El País. El classificava en aquell sac ben gran de periodistes i escriptors que hi col·laboren amb textos realment bons, però que per una raó o per una altra no m'acabaven d'apassionar (pel que fa als valencians i catalans hi pesava, entre d'altres coses, el fet que s'hagueren decantat exclusivament pel castellà com a llengua literària, com han fet Manuel Vicent, Rosa Montero, Enrique Vila-Matas o el mateix Enric González). Tanmateix, des de fa uns mesos, una colla de gent relacionada amb el món del periodisme i la comunicació m'han encomanat la devoció per González, sobrepassant tota reticència de qualsevol tipus, com ja m'havia passat en el seu moment amb Vázquez Montalbán o González Ledesma (pare d'Enric, per cert).
Els seus vint anys de corresponsalia a Londres, Nova York, Washington i Roma no van ser debades i anar a la capital anglesa guiat per les seues Historias de Londres és una experiència més que recomanable (no vull ni pensar què serà a Nova York amb les Historias de Nueva York). Igualment, els aficionats al futbol no poden defugir les seues Historias del calcio, que apleguen observacions senzilles però ben profundes, ja siguen locals, universals, passionals, divertides, tristes, èpiques o miserables. Sempre ha defés, a més, una teoria periodística molt rigorosa, ben pensada i aplicada amb prou d'èxit a la pràctica.
Ara, però, la notícia ha recaigut sobre la seua pròpia persona: dijous passat la seua columna habitual no va aparéixer a El País -on actualment, des de la seua recent tornada a Barcelona, escriu quasi diàriament sobre temes diversos. La raó, ben senzilla. En un context de reformes laborals i salarials al si del grup Prisa, se li va acudir criticar subreptíciament la seua pròpia direcció en una ressenya de televisió en què comentava els fitxatges de Ramoncín i Paquirrín a OT i Sé lo que hicisteis:
Els seus vint anys de corresponsalia a Londres, Nova York, Washington i Roma no van ser debades i anar a la capital anglesa guiat per les seues Historias de Londres és una experiència més que recomanable (no vull ni pensar què serà a Nova York amb les Historias de Nueva York). Igualment, els aficionats al futbol no poden defugir les seues Historias del calcio, que apleguen observacions senzilles però ben profundes, ja siguen locals, universals, passionals, divertides, tristes, èpiques o miserables. Sempre ha defés, a més, una teoria periodística molt rigorosa, ben pensada i aplicada amb prou d'èxit a la pràctica.
Ara, però, la notícia ha recaigut sobre la seua pròpia persona: dijous passat la seua columna habitual no va aparéixer a El País -on actualment, des de la seua recent tornada a Barcelona, escriu quasi diàriament sobre temes diversos. La raó, ben senzilla. En un context de reformes laborals i salarials al si del grup Prisa, se li va acudir criticar subreptíciament la seua pròpia direcció en una ressenya de televisió en què comentava els fitxatges de Ramoncín i Paquirrín a OT i Sé lo que hicisteis:
Uno lo ve todo negro. No quiero ponerme en lo peor, pero cualquier día, en cualquier empresa, van a rebajar el sueldo a los obreros para financiar la ludopatía bursátil de los dueños. Ya sé que exagero, que esas cosas no pasan. Pero antes tampoco pasaban cosas como la de Ramoncín y Paquirrín, y ya ven. Como decía Manolo Vázquez Montalbán, estamos rodeados.Ni dijous, ni divendres, ni diumenge. Enric González va ser castigat amb la censura per tindre opinió pròpia precisament les vespres del Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. Se'n va fer ressò Escolar i també molts altres blogs. Ell, però, sembla que no s'ha acovardit i hui mateix contraataca reflexionant sobre la independència de l'opinió en temps de crisi i sobre la necessitat darrera i cabdal del periodisme d'informació. L'article, a més a més, acaba citant de nou aquella frase de Vázquez Montalbán:
No se preocupen si un día echan en falta una opinión: tienen de sobra por ahí y, sobre todo, ya tienen ustedes la suya. Preocúpense por lo otro, por lo que nos hace realmente falta [el periodisme d'informació, que done dades polítiques i socials fefaents]. Como decía Manuel Vázquez Montalbán, estamos rodeados. Falta por ver si este asedio acabará como Numancia o como Stalingrado.
7 comentaris:
Jo sóc d'aquells que recomana l'enric. em va enganxar quan estava a roma i ara les seues columnes m'encisen.
El País cada dia fa més pena: al nivell tan lamentable i sectari de la informació (el suplement Domingo d'ahir sobre 'el canvi' a Euskadi era infame) cal sumar fets de censura com este o la que patí Le monde diplomatique fa unes setmanes.
Per cert, em fa vergonya que estigues llegint Busca qui t'ha pegat... ;)
El seu llibre de Nova York també és recomanable.
Molt bé, Vicent, per la teva defensa de la llibertat d'expressió. La manca de llibertat d'expressió o d'informació esbiaixada i falsificada és un mal dels notres països de la invenció de la impremta ençà.
Altrament, sí que trobo una llàstima que aquest senyor, que em sembla que és català, no tingui la delicadesa d'escriure en -o no s'hagi dignat a buscar i trobar l'ocasió d'escriure amb una certa constància- llengua catalanovalenciana.
Francesc
Martí, jo és que vaig ser dels que ja et va pillar a blogspot i hi ha moltes coses del fotolog que em vaig perdre. De fet, no és que t'estiga llegint, és que ja t'he llegit. Molt divertit tot plegat!! M'has entretingut durant uns quants viatges de tren. Gràcies!
Salvador, ho supose, però preferisc esperar a comprovar-ho in situ. :-)
Francesc, doncs sí. És una pena, però supose que tant en el seu cas com en el dels altres que he citat, l'amplitud del mercat literari i periodístic en castellà tira amb massa força. O et mantens per militància o supose que és ben difícil...
Jo també sóc de la confraria dels qui llegeix a l'Enric des de fa uns anys de força bon grat. Les seves Històries del Calcio eren un exemple excel·lent de com furetejar en la mentalitat, les formes de relació social, l'entrellat de la política o quelcom que per manca d'una altra expressió millor anomenariem l'ànima col"lectiva d'una societat a partir d'un àmbit aparentment tan lleuger i menor com el futbol.
En el seu nou paper de columnista el segueixo irregularment, com irregular trobo la seva aportació, a vegades brillant i altres funcionarial. Però ja fa temps que n'Enric deixava anar punxes -ho va fer durant les vagues del diari i davant de decisions editorials diguem-ne discutibles, i si a Can Moreno hi ha alguna cosa d'intocable són els interessos empresarials del grup. Que li ho demanin a Ignacio Echevarría.
Però tot plegat només són senyals visibles de la decadència sorollosa d'aquesta capçalera. En el cas de Le Monde diplomatique és especialment indignant que es faci esment a la vella potestat de la redacció de no aprovar un contingut, perquè en aquest cas i simple i planerament mentida. Que els aprofito, jo no els trobaré gaire a faltar quan no hi siguin...
La llibertat d'expressió, més que no es basa només en dir el que algú vulga dir, sinó en que, per dir el que algú vulga dir, que ningú li diga res. Per desgràcia, a cada vegada més, hi han que sí diuen als que diuen el que volen.
L'Enric González és, llàstima, un bon exemple de com l'espanyolisme és un maleït virus destructiu. M'explique: m'agrada moltíssim la manera que té d'escriure. I quan parla de futbol és, senzillament, immillorable; les seues històries del calcio són grandioses. Ara bé, quan toca un tema "nacional", agarreu-vos els matxos, que arriba el boadellisme! Per a mostra, un article que va fer sobre els koales a què va respondre Martí Domínguez a El Temps. Qualsevol diria que l'articulista brillant i intel·ligent de les històries del calcio era el mateix que havia escrit eixa al·lucinació paranoide...
Ara, l'affaire d'El País es comenta a soletes... Can Sociatisme? Alô, hi ha algú? En fi...
Salut!
Publica un comentari a l'entrada