dijous, 20 d’agost del 2009

Gran bastó o barra o bastó forrat

Com deia ahir en un comentari no és que Vent d Cabylia haja mort. Qui ha mort ha estat el meu ordinador i fins a hui o demà gastaré un de prestat en el qual tampoc vull fer moltes més coses que alçar transcripcions d'arxiu. La veritat és que l'Asus no m'ha resultat gens longeu; l'anterior Fujitsu em va durar el doble i a vore ara amb un Acer (a un terç del preu del que costaven ordinadors amb pitjors prestacions fa tres anys...)

En tot cas, mentre el rep, faré un post de supervivència amb un document contingut al manual de consell de la ciutat de València de l'any 1329. Supose que els consellers de la urbs van pensar allò de "a les penes, punyalades" i davant esta situació:

En los temps passats moltes e diverses contençons e baralles sien estades en la dita ciutat, les quals alcuns a penes s'entrameten de departir e per aquella raó o occasió moltes nafres e morts se'n sien enseguides.

Van optar per ordenar açò:
Que tot hom qui habit en la dita ciutat o en los ravals d'aquella sia tengut de tenir o tinga un gran bastó o barra o bastó forrat derrera la sua porta, axí en alberch o casa com en obrador, per tal que, si en lo vehinat baraylla se esdevenia, aquells qui pus aprop seran de la dita bataylla encontinent isquen ab los dits bastons o barres per departir la baraylla. E, si departir no la poran e d'aquèn nafres o morts esdevengudes seran entre los baraylladors, que retinguen lo malfeytor, lo qual sia menat a la presó. Et, si aquell en aquell instant retenir no poran, segesquen aqeull cridan "prenets-lo, prenets-lo, que aytal malefici ha feyt". E com pres serà, sia menat a la dita presó, per ço que prenga la justícia que merexerà segons fur e raó.
Això indica, d'una banda, que la València medieval semblava realment un salvatge oest -però sense armes de foc-, i, d'una altra banda, que si encara férem cas a aquella ordenació jo podria haver donat bon compte final de l'ordinador espatlat amb una garrotada...

3 comentaris:

Alexandre ha dit...

Mare meva, quin mantenidor de blog més estricte és vostè. Ple agost, tot sant crist de vacances o badant...i vostè insinua que la mínima baixada de freqüència en la seva publicació podria prendre's per defunció.
I els qui publiquem ordinàriament una vegada per setmana que hem de pensar? Que portem una vida blogaire vegetativa?

(Ara la culpa serà d'Asus. ¡A quines temperatures no hauràs fet servir el portàtil, grandíssim bergant!)

joan ha dit...

Si parlem de la violència a la València cristiana medieval, no podem oblidar l'assalt a la jueria el 1391, en què van morir un centenar de jueus. Segons Sanchis Guarner en el seu llibre La Ciutat de València, "els assaltants no en van matar més perquè sembla que la cobejança de riquesa era superior a la de la sang."

Vent d Cabylia ha dit...

Alexandre, vaig pensar que com ara pràcticament tothom llig a través de lectors de blogs ningú no trobaria a faltar que no publiqués. Però algú es va queixar (probablement algun amic punxa...). D'altra banda, no em compares tres posts barroers d'ací amb la meravella dels escrits de Vestigis...

Joan, sens dubte, tot i que 1329 encara eren temps de relativa "tranquil·litat" per als jueus (malgrat haver ser apartats dels càrrecs administratius de la monarquia una generació abans). Per a 1391 encara quedaven més de 50 anys i les coses canviarien molt. De vegades pensem que igual té el segle XIV que el XV, 1400 que 1450, i, salvant les grans distàncies, podem imaginar com podien arribar a canviar les coses entre una data i una altra si ho apliquem al nostre món (entre 1940 i 1990, per exemple, tot i que, evidentment, ara els canvis són més ràpids i intensos).