divendres, 23 d’octubre del 2009

"Arreplegats del femer", el fons de pergamins de Nicolau Primitiu

Nicolau Primitiu Gómez Serrano (Sueca, 1877 - València, 1971)

A l'Arxiu del Regne de València hi ha un fons de 1.486 pergamins diversos anomenat "Nicolau Primitiu", atés que el va donar l'empresari, bibliòfil i editor homònim. En el catàleg corresponent, abans d'abordar la regesta i les característiques de cada document, s'inclouen un parell de cartes que el mateix Nicolau Primitiu Gómez Serrano va escriure en 1939 i 1967 acompanyant les dos remesses de pergamins que envià. En la primera d'elles, el sendemà de l'entrada de les tropes franquistes a València, explicava en valencià al director de l'Arxiu, Ferran Ferraz Penellas, la destrossa patrimonial que havia suposat l'estat de guerra:
Al principi la ordre fon de cremar-ho tot i destroçar-ho, sens aprofitar-ne res; a poc els va entrar, emperò, el "bon seny" i començaren a intervindre comitès i draparies, ab orde expressa de destinar el paperam a les fàbriques de paper. [...] Els pergamins, com les fàbriques de paper els rebutjaven i reclamaven el llur pes en paper, els drapaires anaven tirant-los als camions de la nedea pública, mes eren ab tal quantitat, que aquests tampoc volien carregar ab ell i acabaren per tirar-los al riu, d'on, els que no eren cremats pels xiquets, anaven a la mar. Els de la nedea anaven a les Cambres Becari on eren convertits en fempta i els de les fàbriques de paper eren tirats als muntons del rebuig d'on, per a fi de comptes, després del retriat, anaven a alimentar les fogaines de les calderes. Molts altres anaren a parar als femers de l'horta.
El balanç feia feredat (especialment a ulls d'un medievalista):
Nós no creuríem massa desatinat supondre'n una pèrdua [de pergamins] de més de 20.000 en el Regne de València, entre arxius eclesiàstics, municipals i particulars i, encara, una innumerable quantitat de còdex, cabreus i altres. [...] Més d'un centenar de quilograms de sagells de plom s'endugueren d'una draperia del carrer de Calatrava, procedents, principalment, de l'Arxiu de la Cúria, segons ens va dir un drapaire.
En tot cas, el mateix Gómez Serrano explicava que s'imposà com a missió rescatar tots aquells pergamins que poguera, arreplegant-los dels llocs on els tiraven, comprant-los als drapaires o preguntant a les fàbriques. Tanmateix, els problemes n'eren molts:
Realment la tasca veritable no poguérem encetar-la fins les darreries de 1936 i era ja un poc tard. [...] Ens dedicàrem a netejar i remendar els pergamins, molts arreplegats dels femers, estaven podrits i inservibles [...] Les fàbriques de paper, com la major part d'indústries, estaven en les mans dels comités revolucionaris, comunistes llibertaris de la CNT-FAI. [...] No era fàcil acostar-se a un drapaire ni menys a una fàbrica de paper, a demanar que'ns deixaren veure i triar, sens el perill, que podria tindre greus consecuències, d'ésser tractat de "beat" o de "fassiste". [...] A poc a poc anàrem guanyant-nos la confiança de drapaires i fàbriques de paper. D'alguns, emperò, no poguérem guanyar-nos-la mai. Férem quan poguérem, mes poguérem poc.
De fet, com explicava en 1967 al següent director de l'Arxiu, Constantí Ballester Julbe -ho feia ja en castellà a un membre de Lo Rat Penat, un signe dels temps i de les conseqüències socioculturals de vora 30 anys de franquisme- només el deixaren fusar en una fàbrica paperera:
Sólo en una de las fábricas de papel -La Papelera Levantina del camino de Burjasot- me dieron permiso para que los sábados por la tarde, en los cuales solo estaba el portero, podía entrar y llevarme los pergaminos que encontrase, pues el portero estaba en conocimiento de ello y no diría nada.
Tot plegat, només volia deixar constància pública del gest de Nicolau Primitiu Gómez Serrano, un prohom valencianista que era plenament conscient de la importància de la conservació del patrimoni i l'estudi del passat valencià. Com resava la llegenda del seu ex libris, ens dedicarem a Treballar, Persistir, Esperar en el camí del valencianisme.

7 comentaris:

Unknown ha dit...

Aquesta entrada m'ha arissat el pèl i m'ha recordat una de semblant enfora de la guerra on el que s'imposa és l'odi perquè la ignorància es dóna tant o més en temps de pau. De fet, amagar pergamins és també una manera de destruir-los.
A la darreria del segle XIX o primeria del segle XX l'Ajuntament d'Elx va vendre una gran part de l'arxiu d'Elx -aquí sí que parlem de Medievalisme i d'Edat Moderna- per tal de fer obres. El vengueren fins i tot a les peixcateres del poble per embolicar el peix.
El gran historiador d'Elx, Pere Ibarra i Ruiz, conegut a Elx com "Perico", anava comprant els pergamins i papers per algun quinzet (10 cèntims) o menys i salvà una gran part del llegat.
Alguns del poble pensaven que estava boig. Gràcies a això l'Arxiu d'Elx és un del arxius comarcans més importants de l'antic Regne de València i ens permet no tan sols conèixer el país sinó matisar conclusions massa centralitzades.
l'Arxiu d'Oriola espera encara una catalagoció important però no hi ha diners per això.
A Guardamar tinc una amiga escocesa -parla perfectament castellà i aprén català que així li diu ella sense necessitat de ningú. Compra caragols en la plaça dels dimecres i els solta entre els fenollars. Sóc fill de caragols i expert en menjar-ne de tota la vida: ara qui s'atreveix a dir que estiga boja perquè us assegure que no ho està gens.
Pel que fa a Nicolau Primitiu caldrà burxar molt més per veure fins quin punt estaven amerats del mateix amor que ens mou des de la Barceloneta a Guardamar ;-)
Amb tota la meua estima,
Joan-Carles

Unknown ha dit...

Xè fill de caragoler que mon pare es guanyava la vida fent-ne durant la guerra i post-guerra. No fill de caragols que això em faria caragoltropòfag. Acabe d'aportar un mot nou a la llengua catalana!

Francesc Vera ha dit...

Impagable la tasca de Nicolau Primitiu (Nicolau de Sueca, com li agradava nomenar-se). Un altre suecà, Vicent Beltran, director de l'Escola de Belles Arts en la República, aconseguí evitar la destrucció d'obres d'art religioses. Quin patrimoni ens hauria quedat si no és per gent com aquesta!
Per cert, Joan Carles, un quinzet eren 25 cèntims, tot i que jo sàpiga no hi havia moneda per aquesta quantitat, sinó de dos quinzets, que eren cinquanta cèntims (la famosa moneda de dos quinzets foradats del franquisme).

Francesc Vera ha dit...

Per acabar de completar la nota, la moneda de deu cèntims era la que denominàvem xavo (a València hi havia la Casa del Xavo, on s'instal·là l'Instituto Nacional de Previsión) i la de cinc cèntims gallet

Unknown ha dit...

Tens raó i m'he embolicat. 10 cèntims eren al meu poble: una moneta (una monedeta). Has fet bé de rectificar la cosa del quinzet (25 cèntims." Un duro, a Crevillent, era "una gitaeta".

Francesc Vera ha dit...

Supose que la gitadeta vindria d'aquella moneda de 5 pessetes que per ací en deien de la mà al cul.
No estaria malament un recull de terminologia numismàtica popular, no creieu?

Oscar ha dit...

Al meu poble també s'emportaren bona part de l'arxiu parroquial a les fàbriques de paper, de fet només queden alguns quinque libri del XIX. La resta, segurament amb papers des del XVI ja són, malauradament, cendres.
I també he sentit una història semblant a la d'Elx que conta Joan Carles, però de l'important Arxiu del Patriarca i els seus protocols notarials. Un altre prohom valencià, en este cas també valentí, va anar rescatant paper per paper, protocol per protocol, de les peixcateries del cap-i-casal, que els havien comprat a molt baix preu per embolicar el peix. Quin país!