dissabte, 3 d’octubre del 2009

A sant de Chapí, Capdepón i Roger de Flor: quan l'anticatalanisme s'avergonyeix d'Espanya

La prova física de la prohibició, la censura, la manipulació i la vergonya

Indignen el patetisme, la grolleria, la il·legalitat i la xenofòbia inherents al falsejament històric de l'òpera Roger de Flor de Ruperto Chapí que s'ha de representar en versió de concert el proper 9 d'octubre al Palau de la Música de València -la substitució de les estrofes on diu pueblo catalán per pueblo aragonés o pueblo valenciano-. Però, a més a més, m'ha interessat especialment el cas perquè el llibret escrit per Mariano Capdepón va ser una de les poques obres literàries que no vaig poder consultar en realitzar fa un temps una investigació -encara inèdita- sobre l'evolució del mite literari i historiogràfic dels almogàvers al nacionalisme espanyol i català des del seu inici a finals del segle XVIII fins a la guerra civil del XX. No es trobava a cap biblioteca catalanovalenciana i tampoc era qüestió de desplaçar-se a Madrid bo i comptant ja amb més d'una cinquantena de testimonis referents a la qüestió.

En qualsevol cas, el coneixement profund del context i la tradició artística que prece
dia el Roger de Flor de Chapí i Capdepón em fan concloure que el grau d'espanyolisme anticatalanista al qual ha arribat una part de la societat valenciana és demencial i aborronador, lluny de la certa naturalitat amb què es vivien els particularismes territorials en l'època de l'estrena de l'òpera. I és que precisament el segle que va de 1777 a 1878 fou el període en què el record de Roger de Flor i els almogàvers constituí un mite plenament compartit entre espanyols i catalans, bo i formant part d'un passat comú que s'exalçava indistintament, en català o en castellà, a Barcelona, Madrid, Cadis, Sevilla o València, en la seua condició de gesta històrica que servia per afirmar el passat gloriós dels territoris medievals que havien conformat Espanya.

En primer terme, l'any de 1777 constituí el tret d'eixida per a la recuperació del mite, quan l'alcoià Francesc Rico, sota l'empara de la Real Academia de Historia Española, reedità l'Expedici
ón de catalanes y aragoneses contra turcos y griegos escrita pel noble valencianocatalà Francesc de Montcada en 1623, en la qual, basant-se en Muntaner i fonts gregues, reconstruïa l'epopeia almogàver per terres anatòliques i hel·lèniques. I, de fet, les reimpressions i reedicions fetes a Madrid i París dins la col·lecció Tesoro de historiadores españoles foren la base perquè en 1841 Joaquim Rubió guanyara, amb el Roudor de Llobregat o sia Los catalans en Grècia, el primer premi d'un certamen literari convocat per la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Des de llavors, en ple romanticisme nacionalista, les referències literàries a la qüestió començaren a sovintejar, ja fóra en obres de teatre o poemes d'Antoni de Bofarull, Marià Aguiló, Juan Justiniano o Joaquín Guichot, tot i que el veritable esclat arribaria a partir de 1859 a causa de la primera guerra del Marroc, en identificar els soldats participants en el conflicte bèl·lic amb els protagonistes d'aquella expedició medieval. La raó era doble i b
en clara: Roger de Flor i els almogàvers representaven un exemple gloriós de gesta militar -catalana i espanyola- a l'estranger i, a més a més, de lluita contra els musulmans (obviant sempre que finalment s'aliaren amb els turcs). Les paraules de l'alcalde Francesc Permanyer en 1860 en ocasió dels Jocs Florals de Barcelona anaven en eixa direcció:
Sobrevingueren aconteixements que han portat fins á la Africa la bandera nacional [espanyola], y han fet desenvaynar de nou la espasa de don Jaume y dels reys Católichs, aquella espasa triunfadora que reconquistá á la santa fé y á la civilisació las terras y ciutats per tants seggles captivas de la mitja lluna.
Igualment, els textos de Víctor Balaguer, Damas Calvet, Joaquim Rubió o Anselm
Clavé no deixen lloc al dubte quant a la seua bel·licositat, a la seua islamofòbia i a la seua exaltació hispanocatalana:
Lo insult fet á Castèlla / Las barras del brau Jofre també ofent / Pus es germá nostre pendó del d’ella, / Junts los pendons germans volen al vent (Rubió)
El sol de las Navas y de Lepanto vuelve á brillar en el cielo para España (Balaguer)
Est camp de gloria nostra vinguda / Transforme en cércol de gladiadors: / Llur sanch [dels turcs] ne será nostra beguda, / llurs xafats cascos fassan de gots. (Calvet)
Nets dels guerrers almugàvers / Los fills del poble que un jorn a grechs doná dur botxorn / Mitj mon posá á sota peu / Ab sanch d’africans sabrem tenyir nostras dagas / Ab sanch d’africans sabrem rentar nostras mans / May podrá jent estranya / Tacar de Espanya’l bon nom / Primer s’enfonse l’Espanya / Primer que muyra tothom [...] / Sembrem de cadàvers llurs camps, si! si! [...] / Hurra som nets de uns hèroes / Hurra al combat! [...] Sens pietat corra sanch
mora. [...] / Ferro, desperta ferro (Clavé)
Amb aquella espurna d'afirmació patriòtica i militar el mite es popularitzà a tota Espanya, amb obres de teatre com Venganza catalana del gadità Antonio García Gutiérrez que
va ser reeditada fins a nou ocasions al llarg de 1864 i tingué un èxit de representació memorable a Madrid, en la qual, d'altra banda, hi tenia un paper destacat la princesa búlgara Maria, esposa de Roger de Flor, que acabava renunciant a la nacionalitat grega per adoptar l'espanyola:
Si ciego y débil inmola / Su patria á esa tirania, / Yo no soy desde este dia / griega, no! Soy española. / Aquí la noble altivez de mi nueva patria siento, / y desmanes no consiento.
I, bé, dins d'este panorama general de construcció de la nació espanyola sobre la base d'un passat històric particular alhora que comú és on cal situar l'obra Roger de Flor escrita per Mariano Capdepón, un militar de tall liberal procedent del Baix Segura que féu carrera militar a Burgos, Vitòria i Madrid, tot arribant a ser ministre de Governació i de la Guerra a començaments de segle XX al temps que va anar conreant una bona diversitat de gèneres literaris, dels articles periodístics a les novel·les, passant pels poemes, les obres de teatre i sobretot els drames lírics que posteriorment prendrien la forma musicada de sarsueles i òperes. Entre la seua producció, per exemple, al costat de l'epopeia sobre els almogàvers catalanoaragonesos es poden trobar obres sobre les guerres fratricides al tron de Castella durant el segle XIV a terres d'Úbeda (Pero-Gil), sobre les Comunidades de Castella (El Comunero) o sobre Carles de Trastàmara, príncep d'Aragó i infant de Navarra (Príncipe de Viana).

Altrament, tot i que com he dit anteriorment no he tingut accés directe al Roger de Flor de Capdepón, sembla que la influència de l'exitosa obra anterior de García Gutiérrez hi tingué molt a veure, ja que, com en aquella, la princesa búlgara Maria hi tenia un paper molt destacat. Tot plegat, doncs, el llibret que emprà Chapí per fer la que ha estat considerada com la més wagneriana de les seues obres s'inseria plenament en una tradició de rememoració del passat històric català, reivindicat com una part integrant de la nació espanyola que s'estava construint aleshores, en la qual, entre d'altres factors, els components catòlic i bèl·lic eren
ben importants.

Per tant, si l'anticatalanista que ha prohibit la utilització del gentilici "català" en l'obra de Capdepón i Chapí sabera el que es fa, hauria d'admetre que nega tot encaix de Catalunya en Espanya, que els catalans no poden ser alhora catalans i espanyols i que Espanya és només una Castella ampliada. Podríem dir que rebutja tota pluralitat històrica o cultural d'Espanya i que s'avergonyeix del que hauria d'implicar ser espanyol, de tindre una diversitat de passats territorials i un present comú en què es conjugaren un sentiment d'unitat i germanor amb un d'orgull territorial.

Però el problema, evidentment, no és eixe. L
'anticatalanista que ha prohibit la utilització del gentilici "català" ni coneix el context del Roger de Flor de 1878 ni sap ben bé el que es fa. El veritable problema és que l'anticatalanisme sociològic, eixe que roman mentalment interioritzat sense discernir-ne ni unes raons de fons, ha quallat tan profundament en certs sectors de la societat valenciana que no és compatible amb la més mínima mostra de catalanitat -encara que faça referència als mateixos catalans!- en qualsevol àmbit de la vida pública. I si cal manipular el text d'una obra literària, com en la millor de les dictadures, s'ordena sense més problemes, sense càrrec de consciència, sense pudor, negant la pròpia història de l'Espanya que suposadament volen defendre. La perversió arriba a tal punt que ni tan sols respecten la memòria i l'obra dels polítics, militars o autors que, com Mariano Capdepón, posaren les bases de la seua nació espanyola al llarg del segle XIX.

Tant des del seu propi punt de vista, que, com la dels primers espanyolistes, no hauria d'avergonyir-se de la pluralitat històrica i territorial d'Espanya -ja fóra catalana, càntabra, castellana, andalusa, murciana o valenciana-, com des del punt de vista de la vergonya democràtica -com es pot admetre una manipulació d'eixes característiques?- el respon
sable de la censura hauria de ser cessat immediatament. Per antidemocràtic, per prevaricador, per immoral i per poca-vergonya. Com en tot, però, ells s'ho canten i ells s'ho ballen: ja diu Alfonso Grau que no passa res, que això és el més normal del món (a Corea del Nord supose). Però, vaja, ja deuen saber que eixe camí només duu a una eixida: cap a les independències dels territoris amb alternatives nacionalistes a l'espanyolisme o cap a l'exterminació final d'eixos nacionalistes, que segurament és el que els anticatalanistes radicals volen en el fons i en la forma...

10 comentaris:

Jesús ha dit...

Xe, Vicent, xiquet, per exactitud de la crònica: mai no ha existit una «Real Academia de la Historia Española» (així, amb l'«Española» dins el sintagma i en espanyol). La reial i arnadíssima institució que té seu al carrer de León de Madrid era i és la 'Real Academia de la Historia' i prou, tant com l'acadèmia de la llengua espanyola o castellana es diu 'Real Academia Española', no 'Real Academia de la Lengua' o 'Real Academia de la Lengua Española', per posar un altre exemple.
Altrament, molt bon apunt i molt clarivident, com sempre que t'hi fiques.

PD: Per al curiós lector, l'edició de l'Expedicion de los Catalanes y Aragoneses contra Turcos y Griegos de 1777 (no sabia jo que va ser patrocinada per la RAH; en l'edició no en diu res) està en Google Books. Ja em passaràs avís quan eixe article sobre el mite dels almogàvers passe de l'estat inèdit a la condició èdita (per a mi i per a un amic que pot interessar-lo).

joan ha dit...

Els polítics del PP són uns cracs canviant noms. Després es queixen que en les prediccions meteorològiques de TV3 facen servir el topònim "País Valencià" en comptes de la denominació administrativa "Comunitat Valenciana". Mire, senyor Grau, emprant els mateixos termes que vosté mateix ha fet servir: dir que demà plourà a la Comunitat Valenciana "no pega", perquè mai no s'ha donat el cas que en una comunitat de persones hi tinguen lloc fenòmens meteorològics. Plou als territoris, no a les persones.

I si, tot i això, encara insisteix a considerar que TV3 falta al respecte envers a la denominació oficial recollida en el nostre Estatut, haurà d'admetre que el mateix PP valencià tampoc està lliure de culpa. Ja em m'explicarà, sinó, com es pot justificar el canvi de nom del DOGV a DOCV sense entrar en conflicte amb el mateix Estatut (articles 23.4, 25.5, 29.4 i disposició transitòria 1.2).

taronget ha dit...

Ja ha eixit l'autor de les modificacions... però tranquils, que és un ciudadano del mundo...

http://www.levante-emv.com/cultura/2009/10/03/gomez-martinez-elimino-citas-cataluna-opera-acordarlo-politicos/637661.html

fritus ha dit...

Molta gent ha parlat de Roger de Flor abans i després de Chapí y del paio que va escriure el llibret de l'opera de marres ( Capdepón, que era militar i va viure sobretot a Burgos i Madrid...ben poc sospitós de ser militant catalanista)...aquests són uns quants:

Georgios ho Pachumeres, grec del segles XII/XIV que va coneixer a Roger de Flor en persona, i parla en la seva Historia de Bizanci, de la "Magnas societas catalanorum" referint-se a la Companyia Catalana d'Orient que era el nom pel qual era conegut la tropa d'Almogavers comandada per Roger de Flor.

La massacre que va continuar com a represàlia per l'assasinat de Roger es coneguda a la seva obra, i també a l'Obra de Nicephorus Gregoras , un altre cronista grec de l'edat mitjana com "venjança catalana" ( no parlen de venjança aragonesa, ni de venjança valenciana, curiosament...
En mateixos termes s'expressa l'historiador britànic George Finlay, l'any 1887, quan va publicar la seva obra "History of Greece"

De fet, encara avui al tosc ( llengua parlada a Albània) la paraula "Katalan" vol dir monstre ferotge que es menja als nens( com el nostre coco) ...i es habitual la frase, en el grec actual, llençada com una maledicció " Així t'agafi la venjança catalana"...en referència precisament a aquests fets.

S'ha de ser molt burro per a falsejar així la història. Burro i una miqueta vil.

Salut i felicitats per aquest magnífic blog.

Anònim ha dit...

Gràcies per aquest post, Vicent. Ja no es tracta del "complex del criollisme" que denuncià el clarivident Emili Gomez Nadal; es tracta simplement del contuberni pepero-blaver-catalanòfob. El fet que alguns membres del PP treballen per a la independència de Catalunya -tot creant la desafecció mútua- és un fenomen que haria de ser estudiat. Atenció: he dit "treballen"; no "demanen".
(Emili)

Àlex ha dit...

Com se nota quan toquen els "teus" temes! :-)

Cavaller de la Ploma ha dit...

En Valéncia el pancatalanisme produix anticatalanisme (encara que alguns no s'ho creguen). Però cal tindre en compte que l'anticatalanisme de Valéncia participa també de l'anticatalanisme general d'Espanya. Per tant en l'anticatalanisme valencià confluix una "defensa" de Valéncia i una "defensa" d'Espanya. I no és d'extranyar que siga tan potent.

Quan el catalanisme assumixca la seua espanyolitat, i el pancatalanisme desaparega, l'anticatalanisme disminuirà en Valéncia. Crec jo, vaja. Però espereu asseguts.

Xavier Caballé ha dit...

M'haig de llegir amb més calma aquest extens article, però el que si volia afegir és la citació d'un llibre recent sobre la figura de Francesc de Montcada: "De Catalunya a Flandes. Francesc de Montcada, erudit i polític".

joan ha dit...

Bé, doncs ja han solucionat el problema, i quina millor manera que retirant la interpretació de l'òpera. Es que els valencians encara no som prou majorets per poder escoltar la versió original? O és que encara som menors d'edat i hi ha coses que cal censurar per tal d'evitar-nos traumes psicològics?

Vent d Cabylia ha dit...

Jesús, ja sabia jo que eixiria algun 'perepunyetes' a dir això de la RAH... :D Sé que no és "Española" però és que això d'atorgar-se implícitament l'exclusivitat universal (com si no hi haguera més històries) sempre m'ha paregut excessiu. Tens raó, segurament la solució és dir Real Academia de la Historia espanyola...

L'article tardarà a ser èdit, però algun dia eixirà. Ja avisaré.

Taronget i Joan, per molt que estan insistint que ha estat el director Miguel Ángel Gómez (nascut a Granada i resident a València només a partir de 1997) dubte molt que haja estat així. Això, com a molt, fa olor a què avisà els polítics que hi havia eixe "petit problema" i que decidiren canviar-lo sense pudor. Ara s'han hagut de fer arrere. El problema és saber qui va prendre la decisió(Grau ho nega, Beneyto ho nega...).

Fritus, encantat de veure't per ací. Veig que estàs ben informat sobre la qüestió almogàver.

Emili, esperem que siga simptomàtic que (més o menys) hagen hagut de rectificar i rebre una certa reprovació pública en els dos darrers afers sonats relatius al castellanisme anticatalanista que domina els governants del PP de València (el de la commemoració de l'himne i ara el de Chapí).

Xavier, moltes gràcies per la referència. No sabia que estaves tan interessat en la qüestió. També t'avisaré quan es publique l'article.