Bon dia de nou. A vore si esta setmana em puc passar més per ací, que feia temps que no tenia el blog tan abandonat. Comencem per la columna de hui de l'Informatiu, ocasionada per les aportacions i reflexions que fa el nostre benvolgut Joan-Carles Martí i Casanova en el seu darrer llibre. A més a més, contràriament al que publicava Vicent Contrí al Levante-EMV la setmana passada, hi faig una lectura positiva de les dades sobre la llengua dels diputats de les Corts Valencianes oferides per la CDLPV: tot i que el conjunt de membres de la cambra que s'expressen sempre en valencià ha baixat des de 1992, ha pujat els que ho fan esporàdicament, el que indica un increment en el coneixement de la llengua. El que cal potenciar, doncs, és l'ús social, que depén en bona mesura del que en fem en el nostre dia a dia.
El Tempir, aguaitant des de la rambla del Vinalopó
Els darrers dies he tingut el plaer de llegir un llibre curtet però ben interessant sobre la vitalitat de la llengua valenciana a l’extrem sud de les nostres comarques. Es tracta de l’obra de Joan-Carles Martí L’ús interpersonal del català entre el professorat d’Elx-Vinalopó i de l’Alacantí 2008-2009, en la qual l’autor aprofita el seu treball com a cap de turisme de Guardamar del Segura per a dirigir una enquesta que revela els usos lingüístics orals dels professors de la zona. Les conclusions indiquen que un 31% dels que treballen a l’Alacantí empren el valencià amb normalitat, una xifra que s’incrementa fins al 52% en les comarques del Vinalopó, amb un notori 45% a la ciutat d’Elx, la tercera més poblada del país.
Així, els resultats indiquen, d’una banda, que hi ha un dèficit important d’ús del valencià, sobretot si tenim en compte que els mestres i professors enquestats han hagut d’obtindre anteriorment el «requisit lingüístic», però, alhora, assenyalen unes dades que concorden amb els censos realitzats en 2001 entre el conjunt de la població, que se situen per damunt de la percepció generalitzada del coneixement de la llengua a l’extrem meridional valencià. Una de cada tres persones usen el valencià fluidament en algun àmbit social a l’Alacantí i vora una de cada dos ho fan entre Novelda i Guardamar.
Estes dades, a més a més, concorden amb diverses anàlisis de la llengua de les intervencions dels diputats a les Corts Valencianes entre 1992 i 2010 realitzades per Miquel Boronat i el mateix autor. Si bé en la primera data hi havia vora un 44% de diputats que usaven el valencià sempre o esporàdicament, en 2007 hi havia un 50% i, finalment, en la legislatura actual la xifra s’ha incrementat fins al 58%. Per tant, malgrat les polítiques lingüístiques oficials de deixadesa vers el valencià i l’important increment demogràfic dels darrers vint anys, el valencià continua mantenint una vitalitat important dins de la societat valenciana, també en zones i àmbits que a priori creiem més febles.
Així arribem al punt central en què la majoria d’autors que tracten sobre la qüestió insisteixen una i una altra vegada: l’ús del valencià crea l’ús exponencial del valencià, de la mateixa manera que, inversament, «el desús crea una hecatombe de desús». Si la llengua valenciana s’amaga al carrer, és impossible que el seu ús social puga augmentar. Contràriament, si s’empra amb naturalitat en dir les primeres paraules, és probable que es produïsca una concatenació de converses en valencià que facen visible la seua vitalitat i viabilitat social, ja siga a la capital, a Torrent o a Elx. Com conclou el mateix Joan-Carles Martí és una responsabilitat de tots nosaltres, «que som els qui hem de decidir si volem que el valencià seguesca sent la llengua majoritària que ha estat durant molts segles al País Valencià». Recordeu que l’ús crea l’ús.
El Tempir, aguaitant des de la rambla del VinalopóEls darrers dies he tingut el plaer de llegir un llibre curtet però ben interessant sobre la vitalitat de la llengua valenciana a l’extrem sud de les nostres comarques. Es tracta de l’obra de Joan-Carles Martí L’ús interpersonal del català entre el professorat d’Elx-Vinalopó i de l’Alacantí 2008-2009, en la qual l’autor aprofita el seu treball com a cap de turisme de Guardamar del Segura per a dirigir una enquesta que revela els usos lingüístics orals dels professors de la zona. Les conclusions indiquen que un 31% dels que treballen a l’Alacantí empren el valencià amb normalitat, una xifra que s’incrementa fins al 52% en les comarques del Vinalopó, amb un notori 45% a la ciutat d’Elx, la tercera més poblada del país.
Així, els resultats indiquen, d’una banda, que hi ha un dèficit important d’ús del valencià, sobretot si tenim en compte que els mestres i professors enquestats han hagut d’obtindre anteriorment el «requisit lingüístic», però, alhora, assenyalen unes dades que concorden amb els censos realitzats en 2001 entre el conjunt de la població, que se situen per damunt de la percepció generalitzada del coneixement de la llengua a l’extrem meridional valencià. Una de cada tres persones usen el valencià fluidament en algun àmbit social a l’Alacantí i vora una de cada dos ho fan entre Novelda i Guardamar.
Estes dades, a més a més, concorden amb diverses anàlisis de la llengua de les intervencions dels diputats a les Corts Valencianes entre 1992 i 2010 realitzades per Miquel Boronat i el mateix autor. Si bé en la primera data hi havia vora un 44% de diputats que usaven el valencià sempre o esporàdicament, en 2007 hi havia un 50% i, finalment, en la legislatura actual la xifra s’ha incrementat fins al 58%. Per tant, malgrat les polítiques lingüístiques oficials de deixadesa vers el valencià i l’important increment demogràfic dels darrers vint anys, el valencià continua mantenint una vitalitat important dins de la societat valenciana, també en zones i àmbits que a priori creiem més febles.
Així arribem al punt central en què la majoria d’autors que tracten sobre la qüestió insisteixen una i una altra vegada: l’ús del valencià crea l’ús exponencial del valencià, de la mateixa manera que, inversament, «el desús crea una hecatombe de desús». Si la llengua valenciana s’amaga al carrer, és impossible que el seu ús social puga augmentar. Contràriament, si s’empra amb naturalitat en dir les primeres paraules, és probable que es produïsca una concatenació de converses en valencià que facen visible la seua vitalitat i viabilitat social, ja siga a la capital, a Torrent o a Elx. Com conclou el mateix Joan-Carles Martí és una responsabilitat de tots nosaltres, «que som els qui hem de decidir si volem que el valencià seguesca sent la llengua majoritària que ha estat durant molts segles al País Valencià». Recordeu que l’ús crea l’ús.
4 comentaris:
Comprendràs que et tinga que donar gràcies públicament. Gràcies per la publicitat. Entre tots ho farem tot.
El teu llibre ha estat el que ha fet possible la reflexió. O siga que gràcies a tu. Salut!
No vull ser un malpensat, però no puc evitar pensar que els nous diputats que ara fan servir esporàdicament el valencià són precisament aquells que abans feien servir sempre el valencià. Això explicaria la davallada d'un grup i l'augment de l'altre. Vaja, un raonament aritmètic...
Joan, caldria analitzar-ho punt per punt, però jo pense més bé que el grup de persones valencianoparlants per transmissió familiar s'ha reduït (en el conjunt de la societat), però s'ha incrementat el de les que són capaces de parlar-lo de forma més o menys correcta o, si més no, de xapurrejar-lo. Per això és tant important que s'ocasionen contextos constants d'ús del valencià.
Publica un comentari a l'entrada