divendres, 23 d’abril del 2010

La testa del benayrat Sent Jordi

Relíquies per a donar i vendre: el braç de Sant Vicent màrtir

Fa cosa d'any i mig escrivia sobre lo fet del cors de Santa Bàrbara, l'animosa persecució del cos de la santa, conservat en una església copta d'El Caire, per part de Martí l'Humà a començaments del segle XV. D'aquella troballa feta durant la meua estada a Florència va nàixer -per via de bons amics que donen peixet per a aprofundir en les investigacions- un cert interés per la política d'adquisicions de relíquies de la monarquia de la Corona d'Aragó. Tal qual, durant l'edat mitjana hi hagué una autèntica política dinàstica de compra de les -suposades- restes sagrades de Jesús, Maria, els apòstols o altres sants, la mostra més fefaent i esplendorosa de la qual és la Sainte-Chapelle de París, que no és sinó un gran relicari, una capella construïda expressament per a exhibir les relíquies adquirides per la casa reial francesa.

Així, tot just ahir vaig rebre les galerades d'un articulet de l'Anaquel d'Estudios Árabes en què parlaré concretament de la cerca de relíquies al Pròxim Orient per part dels monarques aragonesos, dels quals es coneix un interés especial pel braç de Santa Tecla -que es va traslladar de l'antiga Armènia a Tarragona en 1319-, el cos de Santa Bàrbara adés comentat i el cap de Sant Jordi, segurament una part del crani que es conservava a terres gregues. I hui, com és Sant Jordi, n'explicaré una miqueta la història d'aquella cerca, originada en l'especial devoció que els reis de la Corona d'Aragó sentien per aquell sant guerrer -un màrtir del segle III nascut a la Capadòcia turca-, si més no des d'època de Jaume I, que el fa aparèixer al Llibre dels fets dues vegades, una per intercedir en la conquesta de Mayurqa i una altra en la batalla del Puig, prèvia a la presa de Balansiya.

Eixa devoció monàrquica fou una de les principals causes per les que el culte a Sant Jordi s'estengué per tota la Corona, com demostra el fet que eren els mateixos reis qui encarregaven la celebració de nombroses misses en el seu honor, ja que el consideraven cap, patró e intercessor de la Casa reial. No debades encara hui en dia és el patró d'Aragó, a Catalunya
la seua festa ha vingut a fusionar-se amb el Dia del Llibre, i a terres valencianes era una tradicional diada festiva -especialment a la capital- que s'ha mantingut de forma destacada a llocs com Alcoi i Banyeres. Així les coses, sabem que ja des del segle XIV la col·lecció de relíquies dels reis incloïa un tros del braç de Sant Jordi, però, desitjosos de posseir una part més valuosa, s'interessaren per la testa del benayrat Sent Jordi, custodiada al castell grec de Livàdia, en els dominis del ducat d'Atenes.

Per això, poc després que nombrosos cavallers de la Corona
arribaren a aquell territori -la famosa història de la Magna Societas Catalanorum- el rebesnét del rei Jaume, Pere el Cerimoniós, tractà d'aconseguir el preuat cap enviant en 1354 des de Sardenya un agent encarregat de parlar amb el duc atenès -llavors sicilià-, els eclesiàstics ortodoxos de Tebes i el consell municipal d'Atenes per tal que li vengueren la peça, ja que, segons deia, volia edificar una gran monestir per a nobles sota la seua advocació. El resultat de la missió, tanmateix, fou negatiu i el monarca s'hagué de conformar amb un altre tros del braç de Sant Jordi, que li envià la reina Maria de Xipre quan s'assabentà de la magna devotio que tenia pel màrtir. El Cerimoniós, però, era un home cabut i 26 anys més tard ho tornà a intentar quan els ducats d'Atenes i Neopàtria se sotmeteren formalment al seu vassallatge en 1380: el rei envià com a veguer general el noble català Felip Dalmau de Rocabertí i li encomanà que l'hajats [el cap del cors de Sent Jordi] e·l nos portets.

Amb tot, les temptatives tornaren a fracassar i el domini catalanoaragonés en la zona s'esvaí prompte, ja que en 1388 els florentins conqueriren ambdós ducats. No obstant això, el fill menut del Cerimoniós, Martí l'Humà, el més esforçat cercador de relíquies de la nostra història -vegeu les que donà a la cartoixa valenciana de Valldecrist-, tornà a l'atac. En 1393 li arribà la notícia que el castell de Livàdia havia estat pres per la Companyia navarresa de cavallers i mogué els seus fils a la zona per tal d'evitar que, com es rumorejava, vengueren el cap del màrtir a la monarquia anglesa (una altra gran devota de Sant Jordi). Això no passà, però la relíquia sí que canvià de lloc de custòdia, puix fou traslladada a l'illa d'Egina, el senyor de la qual era el noble Aliot de Caupena, que al seu torn era coper de Martí I de Sicília, fill de Martí l'Humà. Este, doncs, no pogué deixar passar l'oportunitat i de seguida envià un emissari per tal d'obtindre la relíquia en tant que:
Lo renom de la nostra casa e lo crit sia del dit mossènyer Sent Jordi, e per les damunt dites rahons la nostra casa hi ha singular devoció.
Com si passara un carro. No es coneix resposta i, de fet, el senyor d'Egina es decantà per intensificar les relacions amb els venecians, que poc a poc incrementaren la seua influència a l'illa fins que en 1460 la conqueriren. Només dos anys després, en 1462, Venècia hi enviava una flota amb la missió expressa d'emportar-se la relíquia, que fou traslladada amb una fastuosa celebració al monestir de l'illa vèneta de San Giorgio Maggiore, on encara es conserva. De fet, l'historiador nord-americà Kenneth M. Setton, després de diverses visites al monestir, l'identificà en 1971 enmig d'un guirigall de relicaris que els monjos guardaven en una habitació sense ordre ni concert. Segurament després de la presa napoleònica de l'illa i la utilització del monestir com a quarter militar, les relíquies foren arraconades de mala manera i sort que ningú les furtà. Desconec, però, si després d'aquella visita els monjos donaren un lloc més digne a la relíquia que tants mals de cap havia donat als nostres reis...

Només afegiré, com a coda final i aprofitant que és el Dia del Llibre, que podreu trobar algunes d'estes peripècies novel·lades en un dels darrers llibres que va escriure Maria Aurèlia Capmany, El cap de Sant Jordi, publicat en 1988. La veritat és que la història s'ho mereixia.

12 comentaris:

Marina ha dit...

Não posso evitar, o tema das relíquias sempre me faz pensar no Umberto Eco...

«E tu non t'incantare troppo su queste teche. Di frammenti della croce ne ho visti molti altri, in altre chiese. Se tutti fossero autentici, Nostro Signore non sarebbe stato suppliziato su due assi incrociate, ma su di una intera foresta.»
«Maestro!» dissi scandalizzato.
«È così Adso. E ci sono dei tesori ancora più ricchi. Tempo fa, nella cattedrale di Colonia vidi il cranio di Giovanni Battista all'età di dodici anni.»
«Davvero?» esclamai ammirato. Poi, colto da un dubbio: «Ma il Battista fu ucciso in età più avanzata!»
«L'altro cranio dev'essere in un altro tesoro» disse Guglielmo con viso serio.
(Il nome della rosa)

Vent d Cabylia ha dit...

Doncs ja en som dos, perquè l'article comença i acaba amb Eco, tot i que amb "Baudolino" -i en versió castellana- en este cas. D'una banda: Para impedir que la soldadesca robara del montón acumulado en Santa Sofía, el dux había encargado un primero y rápido censo de lo recogido, y les habían encomendado a unos monjes griegos que reconocieran las distintas reliquias. Y ahí se había descubierto que, después de haber obligado a la mayor parte de los peregrinos a devolver lo que habían cogido, ahora se hallaban en el templo no sólo dos cabezas del Bautista, que eso se sabía ya, sino dos esponjas para la hiel y el vinagre y dos coronas de espinas, por no decir nada más. Un milagro, se reía socarrón Pèvere, mirando a Baudolino a hurtadillas, las reliquias más preciosas de Bizancio se habían multiplicado, como los panes y los peces.

I d'una altra banda: Fabrico reliquias, es verdad, y están muy solicitadas, tanto en Asia como en Europa.. Per cert, que el cap de Sant Jordi també es conserva a Roma, en San Giorgio in Velabro... Potser és de quan tenia 12 anys!

Anònim ha dit...

Baydal jo quan vullgues et porte a vore el ditet de Sant Jordi que està en Alcoi, en escola tots els anys per abril allà que anàvem a vore-lo, és com una pateta de conill, una monaeta!

Vent d Cabylia ha dit...

Xica, sí que m'agradaria vore'l, sí. Algun dia hauríem d'ajuntar totes les parts del sant i fer una mena de collage... :D

Unknown ha dit...

Segur que és ditet i no xiulet el trosset alcoià? Té os o no té os?
Al capdavall, nosaltres li diem "dient coent" al que els catalans en diuen "bitxo"; una pebrereta coenta que no recorde mai com es diu en castellà.

David ha dit...

En castellà es diu guindilla i a Catarroja jo he sentit dir vitet en comptes de ditet, no sé com s'hauria de dir més correctament.

(Esta és una bona paraula per a fer una entrada etimològica sobre pebre, pebrera, ditet, vitet, pebrella, etc.)

Unknown ha dit...

David:

La cosa -cite de memòria- deu venir de "vit" la qual cosa és un llatinisme que també ha donat el cultisme "viril". Es tracta, efectivament, del penis per la seva forma. En molts parlars valencians ho hem passat de "vit" a "dit" perquè comprendràs que la forma i la llargària és presta més al tema del dit (ho lamente profundament per a qui no siga així.)
Com que cou alguns diferenciem el dit del "dit coent". I perquè quede clar diem "ditet coent", un diminutiu ben valencià.
No m'estranyaria gens que els alcoians tingueren el membre viril de Sant Jordi i que no s'hagen adonat que no té os;-)

Comtessa d´Angeville ha dit...

També nosaltres li diem "ditet". Lo de l'entrada sobre bajoca-pebrera i tot això ja li vaig dir fa poc en un post a Baydal que l'havia de fer!

(Àgueda era jo igualment, des d'altre puesto)

A. Losada ha dit...

M'ha agradat molt llegir aquest article sobre Sant Jordi. I he pensat que, potser, estaria be posar un enllaç al perfil de la Fundació Scout Sant Jordi del Facebook, per tal que, el que esten interessats en conèixer un poquet més la història del patró de l'escoltisme, et pugan llegir.

Vent d Cabylia ha dit...

He vist que heu posat l'enllaç. Encantat!

banyerí ha dit...

molt bé per l'article, Vicent!! Ja saps que a Banyeres anem recollint material per a pròximes publicacions, beques... etc. No té pèrdua tampoc el sermó de s.vicent ferrer sobre s.jordi... He estat a S.Giorgio in Velabro, i fa poc vaig llegir 'el cap de Sant Jordi'. estic temptat de dir-li a Planeta que el reedite... El cavaller és una font de històries...

Daniel Duran i Duelt ha dit...

Encara hi és, el reliquiari. Però has de tenir bons contactes si vols que te'l deixin veure. Ara, si vols, a la catedral de València tens el braç que Elionor de Prades, reina de Xipre, va regalar a Pere el Cerimoniós. També la seva arribada té una història molt curiosa, relatada per la reina en una carta certificatòria per al seu parent.