Un jack bull al riu rau

Durant aquells dies de començaments d'any en què una grip i la televisió es van apoderar de mi, tot endinsant-me en els misteris del rafamorisme (imagineu-vos si vaig endarrerit contant coses :D), també vaig veure un telefilm que, entre tota la morralla que vaig engolir, em va cridar l'atenció. Es tractava de The Jack Bull (1999), un western protagonitzat per John Cusack, amb guió de son pare Dick i traduït al castellà com a Sin Piedad. La traducció, però, era ben desafortunada perquè si algun tema tractava la pel·lícula no era el dels actes impietosos del protagonista, sinó la seua lluita constant per la justícia en si mateixa (The Jack Bull fa referència a la raça de gossos que, com els pit bulls, no t'amollen una vegada que han decidit mossegar-te).

El comerciant de cavalls que interpreta Cusack no és un home violent ni cruel, sinó que ha de recórrer a la coacció quan la justícia "natural" -innata al sentit comú de la humanitat- xoca amb la justícia "legal", aquella que per influències li nega tot reconeixement i compensació pels excessos arbitraris comesos contra ell, dos dels seus animals i un dels seus ajudants indi, per un ranxer amb contactes poderosos en la cort judicial. Llavors el comerciant no defalleix ni es deté, coste el que coste, fins que l'ordre "just" és restablert. El film manté eixa tensió constant, encara que no acaba d'esclatar com a pel·lícula. La història de fons, en qualsevol cas, em va paréixer realment bona, raó per la qual vaig cercar-ne informació a internet.

I tant que era bona: una adaptació de la novel·la Michael Koolhaas de l'escriptor romàntic prussià Heinrich von Kleist, que cap a 1810 aprofità uns fets històrics reals del segle XVI per construir una història a través de la qual s'oposava a l'actitud acomodatícia dels regnes germànics vers l'expansionisme de l'Imperi Napoleònic. Calia cercar la justícia, malgrat que xocara amb la llei i les institucions, o almenys eixe és el missatge que es desprén de l'adaptació de la història a l'Oest americà de mitjan segle XIX. No he tingut l'oportunitat de llegir la novel·la, encara que -i ací anava- resulta que en tenim una traducció al valencià noveta de trinca: la publicada pel benisser Jaume Ortolà l'any passat en el seu interessant projecte de Riurau Editors. En parlà l'altre dia Vicent Usó i ací es pot llegir pràcticament tota la primera meitat de la seua versió: una veritable troballa i un veritable goig.