dilluns, 14 de juny del 2010

El regne lleial

Símbol de les Corts forals valencianes
i de les Corts democràtiques valencianes


Hui, a tall de la fusió de Bancaixa i la CAM, parle a l'Informatiu de la "lleialtat" del regne de València, eixe fenomen que va dur al professor nord-irlandés James Casey a estudiar la història valenciana durant el segle XVII i la manca de reacció de les seues classes dirigents davant l'expulsió dels moriscos decretada en 1609 per Felip III i el seu favorit, el marqués de Dénia. Segons contava en l'entrevista que li vam fer els membres d'Harca a començaments d'any, el seu interés per la qüestió provenia sobretot de la diferència que es podia copsar amb Catalunya, que només unes dècades després es revoltà contra la monarquia mitjançant la guerra dels Segadors:
Havia llegit el llibre de John Elliot sobre “La revolta dels catalans” i volia saber perquè València, que tenia la llengua i la cultura catalanes fins a cert punt, no es va rebel•lar contra la imposició de la Unió de les Armes d’Olivares, perquè València era sempre el regne lleial a la Corona, (...) així que la meva tesi inicial, la meva hipòtesi era: «Deu haver a València alguna cosa que pugui ajudar a explicar el perquè de la diferència entre Catalunya i València».
De fet, la sorpresa inicial de Casey s'intensificà quan s'acostà a la realitat històrica valenciana. En aquells moments (estem parlant de la dècada de 1970) les interpretacions que marcaven la pauta historiogràfica eren les de Joan Fuster i Joan Reglà, segons les quals els valencians érem un "poble anòmal", dividit entre una zona aragonesa, endarrerida, i una zona catalana, de progrés, que amb el pas del temps s'havia desviat "nacionalment" de la seua catalanitat primigènia. La gran culpa de tot la tenien les classes dirigents, que eren considerades "molles", "febles" i "irresponsables". Tanmateix, Casey copsà una realitat ben diferent: hi havia una identitat valenciana ben forta, covada entorn dels Furs i les Corts Valencianes, i precisament eren les elits polítiques les que li donaven forma i la mantenien com a mecanisme de defensa front a l'autoritarisme monàrquic. És a dir, la defensa dels interessos col·lectius valencians servia com a defensa de la pròpia posició privilegiada dels grups dirigents:
Una cosa que m’ha atret sempre del País Valencià és la riquesa de la seva cultura autòctona. València no és ni Catalunya ni és Castella, hi ha una diferència. A vegades això és una afirmació carregada de molta controvèrsia, gent com Joan Fuster, a qui admirava molt, pensava d’altra manera potser, però jo veig València amb la seva riquesa cultural des de l’Edat Mitjana, amb les seves institucions de llibertat, els estaments, les Corts molt més fortes que les institucions comparables en Castella... La cultura d’un poble es forma per tradicions jurídiques, polítiques, culturals i una certa llibertat.

Amb tot, eixa defensa de la identitat, les lleis i les institucions valencianes no fou, efectivament, suficient per a què les elits gosaren de revoltar-se en cap moment front a les decisions traumàtiques d'una monarquia cada vegada més absolutista. En conseqüència, Casey va dedicar la seua tesi doctoral i part de les seues investigacions posteriors a tractar d'explicar eixe fenomen, la "lleialtat" incondicional del regne de València, entesa com a submissió a les decisions de les màximes instàncies de poder, en este cas la Monarquia Hispànica. Eixes raons, evidentment, no les ha despatxat amb una simple feblesa congènita dels valencians, sinó que, a banda d'altres causes principals, com ara la posició econòmica de les elits (molt dependent de la monarquia), les ha trobat sobretot -en base als propis testimonis de l'època- en la cultura política i ideològica d'aquelles elits, influenciades pel contrareformisme catòlic i l'auge de la monarquia absoluta. Això és, la ideologia de l'obediència marcava tan profundament la seua actuació, que eren incapaces de reaccionar contra qualsevol decisió contrària, ni tan sols aquelles que afectaven clarament la seua economia.

I en l'article de l'Informatiu dic que més o menys continuem allí. La ideologia que predomina actualment, no només entre els nostres dirigents sinó en tota la societat valenciana, és la que hem heretat del franquisme i la Transició: Espanya és el millor marc establert de tots els possibles, un marc on els nacionalismes alternatius a l'espanyol són un problema a eradicar i, en conseqüència, el que és bo per a Madrid (i roïn per a catalans i bascos) és assumit com a bo per als valencians. Malgrat que l'evidència mostre clarament en moltes ocasions que no és així. La ideologia predominant sempre té capacitat per a donar raons alternatives que expliquen qualsevol perjuí manifest. El punt clau, doncs, és com canviar eixe discurs hegemònic per un altre que -pardoxalment- faça evident el que ja és evident (si es mira amb un altre prisma).

Modernament, a Catalunya eixe procés va tindre lloc a finals del segle XIX (després d'un llarg període de "lleialtat" des de la fi de la guerra de Successió). Durant vora 30 anys el catalanisme, que havia nascut com a moviment contemporani cap a 1860, no es cansà de cridar en el desert els desavantatges que el desenvolupament d'un Estat centralista i de matriu cultural castellana comportava per al futur dels catalans. Però el catalanisme no tingué influència política fins que el seu missatge fou assumit per les classes dirigents catalanes, entre d'altres coses per la profunda desfeta moral del mateix Estat espanyol, provocada per la crisi de 1898. Que els valencians siguem capaços ara de canviar el xip de forma massiva pel que fa a la qüestió nacional resulta ben difícil, ja que l'alternativa, el missatge del nacionalisme valencià, no resulta precisament clar en eixe sentit. Amb tot, la crisi pot ser de magnituds tan grans com la del '98. Veurem qui aprofita l'oportunitat i quin és el paradigma ideològic i nacional que eixirà guanyant de tot plegat...

5 comentaris:

Carles Lluch ha dit...

Sóc molt pessimista respecte a la qüestió que deixes oberta al final. Crec que els valencians ja fa segles que vam encarar el camí cap a l'autodissolució en un estat que ens nega, i ens hi aboquem sense remei. Voldria tenir més esperança, però francament, no puc. D'altra banda, excel·lent article, tant aquest com el de L'Informatiu.

maria ha dit...

una de calç i altra d'arena...jo sóc un poc més positiva i pense que els valencians si que són capaços de canviar el xip i creure en la seua pròpia identitat. Tot i llunyana la particularitat està ahí. Per poder recuperar-la queda molta feina per davant, però crec que posts com aquest poden ajudar a fer camí

un abraç!

Trellat de Valcom ha dit...

Sense èlits econòmiques pròpies i en llengua pròpia no es pot construir un país. Impossible. Això ho entengueren bé els flamencs, els quebequesos, els txecs, etc…

Per exemple, sobre la historia del Moviment Flamenc recomane esta página web.

Literalment "els flamencs, al segle XIX, establiren entre els seus objectius prioritaris crear eixes èlits des de la base “no només en les universitats, sinó també en les facultats politècniques.

L´ensenyament superior i tècnic en llengua flamenca tenia com a objectiu produir un exèrcit de tècnics altament qualificats, personal subaltern i superior, ben ensinistrat en llengua neerlandesa.

L´objectiu en resum, era crear una èlit flamenca econòmica que tindria el desenrotllament econòmic de Flandes baix el seu propi control.

Es a dir la formació i creació d'una classe empresarial i professional de parla neerlandesa."

Vent d Cabylia ha dit...

Jo també sóc pessimista, sobretot perquè els agents nacionalitzadors que té l'Estat hui en dia en clau castellanoespanyola són molt més eficaços que fa un segle (sobretot els mitjans de comunicació), però també és cert que continuen havent raons objectives i sentimentals que ajuden a un possible creixement del valencianisme. Ara bé, el seu discurs ha de saber connectar amb algunes d'eixes raons, pertanyen a gent de dreta o a gent d'esquerra; si no és així anem apanyats. Quan el catalanisme acabà sent assumit per les classes dirigents catalanes, els catalanistes d'esquerres rabiaven perquè eixe no era "el seu catalanisme progressista", sinó un altre, ben diferent; però eixa assumpció, si més no, permeté que s'avançara col·lectivament en temes claus per al futur del país, com la cultura i la llengua catalanes.

David ha dit...

Està clar que el panorama no és molt prometedor, però jo m'apuje al carro dels optimistes, jo crec que no està tot perdut i que poquet a poquet podem anar fent país i recuperant l'orgull de ser valencians i les ganes de lluitar per tot allò que representa el nostre poble: la llengua, la cultura, la història, la indústria, l'economia, el paisatge, el medi ambient, les tradicions, l'agricultura, etc.

Que per una altra banda és el fan els habitants d'altres comunitats autònomes com Andalusia, Castella la Manxa, Extremadura, etc. i no per això són considerats nacionalistes separatistes ni res de tot això.

Hem de perdre la por a defensar els nostres interessos com fan tots els pobles del món.

Per cert una entrada molt bona Vicent, com sempre.