dilluns, 19 de setembre del 2011

Entre tots ho hauríem de fer tot

Vinc de Suècia i n'he parlat una miqueta a l'Informatiu. És un país que sempre posem com a referent de coses ben fetes i la veritat és que sembla que hi funcionen. Fins i tot a part de la dreta li agrada citar-la per a aplicar el cas dels xecs sanitaris i escolars mitjançant els quals l'Estat suec finança l'assistència a entitats sanitàries i educatives privades. Segons alguns, això seria una mostra que el benestar passa per la privatització dels servicis bàsics. Però res més lluny del que succeeix a Suècia: els xecs són un sistema per a incentivar la competència entre públic i privat. Tu tries un centre sanitari o escolar i l'Estat et paga totes les despeses amb un xec (en el cas de la sanitat o una bona part en el cas de l'educació). D'eixa forma, mitjançant la llibertat de tria de l'usuari, cada hospital i cada escola lluiten per donar un bon servici i atraure clients. Ací, en canvi, la privatització de la gestió sanitària no et dóna possibilitat de tria: si et toca un hospital privat, has d'anar a ell, no tens una altra possibilitat. I una cosa similar pel que fa als col·legis: no tens opció de tria, ja que els concertats solen rebutjar tots aquells alumnes que no consideren aptes (normalment per raons socioeconòmiques). Això no és competència entre públic i privat, sinó privatització pura i dura en favor d'unes determinades empreses...

 Estocolm, a través d'una espiera

He passat uns dies a Estocolm visitant part de la família i, com em sol passar en estos casos, m’he fixat en allò bo que tenen i que trobe a faltar a casa nostra. Si m’hi quedara a viure, evidentment, acabaria per adonar-me de les coses que no funcionen, però en una visita ràpida la meua tendència és l’altra, la de veure les coses bones per tal de tractar d’aplicar-les a la nostra societat. En este sentit, el mateix dia que vaig abandonar la capital sueca, vaig presenciar una imatge per a reflexionar: un grup de persones, inclosos els més menuts de la família, es reuniren per a passar el matí condicionant les zones comunes del seu edifici, és a dir, podant els arbres, pintant l’entrada, arreglant els desperfectes, etc. Acabada la faena, feren un dinar comú amb el menjar que cadascú baixà de sa casa i supose que degueren quedar ben satisfets d’haver invertit una mica del seu temps i del seu esforç en el bé de la comunitat veïnal. [Continua a la columna de l'Informatiu]
 

3 comentaris:

Jesús Párraga ha dit...

"els concertats solen rebutjar tots aquells alumnes que no consideren aptes (normalment per raons socioeconòmiques)"
En el ranking (si es diu així) de les llegendes urbanes aixó de què els col·legis concertats poden triar el seu alumnant deu d'estar a prop d'allò de què si un estranger obri una botiga no està obligat a pagar impostos durant tres o cinc anys (segons les versions). En realitat qui distribueix l'alumnat d'un poble entre tots els col·legis finançats amb fons públics (estatals o concertats) és la comissió d'escolarització del Consell Escolar Municipal. Per raons professionals he estat membre d'una d'aquestes comissions durant molt de temps i puc ben assegurar-te que els centres concertats (religiosos o laics) fan el que poden per arreplegar tots els alumnes que poden, vinga d'on vinga. I això de la selecció socioeconòmica... si més no a l'Horta Sud la majoria de col·legis concertats (que solen ser una puta merda) estan habitats per fills de proletaris (i sub-proletaris) que es pensen que viuen en un anunci de "Sunny Delight"

Vent d Cabylia ha dit...

Jo conec uns quants que ho fan a la ciutat de València i a la de Barcelona, amb mecanismes prou opacs... Desconec si és un cas d'elitisme urbà o com va la cosa, però, vaja, res de llegenda urbana (valga la redundància).

Jesús Párraga ha dit...

Els "mecanismes opacs" solen ser clarament ilegals i el que cal es denunciar-los.