'D'Elx cap amunt', ressenya a "Saó"

Com es comentava per ací fa uns dies, he participat en els darrers números de la revista Saó. En este sentit, encara desconec si la col·laboració serà esporàdica o esdevindrà finalment habitual, però, de moment, per a mi ha estat un plaer i tot un goig participar en la publicació degana de les revistes en valencià. I aprofite l'avinentesa per tornar a difondre la crida realitzada fa vora dos anys, després que la Generalitat Valenciana cancel·lara totes les subscripcions públiques a la revista, en la seua "decidida" aposta pel valencià, mentre La Razón i l'ABC continuen repartint-se gratuïtament -amb diners de tots els valencians- a molts centres públics... Ací podeu trobar les dades necessàries per a subscriure-vos, ja que no es ven als quioscos, encara que, si viviu a València, la podeu adquirir mensualment a la llibreria Paulinas, a la plaça de la Reina. D'altra banda, ja que estem, també vull aprofitar per a adjuntar ací mateix la darrera ressenya que hi he publicat, la del llibre Des del rovellet de l'ou d'Elx, del bon amic Joan-Carles Martí i Casanova, patriota fins al moll de l'os i autor del blog Extrem sud del País Valencià: d'Elx a Guardamar. En concret, es tracta d'una versió una miqueta més llarga de la que finalment ha estat publicada per qüestions d'espai. L'original era la que copie a continuació i, en bona lògica amb el que hi dic, no puc més que recomanar la seua compra i lectura. Per a gaudir i per a conéixer millor el nostre país.

D’Elx cap amunt

El rovellet de l’ou del món és Elx. Joan-Carles Martí i Casanova ho afirma amb tal rotunditat que no som qui per a negar-ho. I si llegiu el seu nou llibre és possible que vos convença. Com ell diu, l’imperi elxà s’estén únicament pel Camp d’Elx entés de forma general, és a dir, per l’actual comarca del Baix Vinalopó, però això és tant com dir tot l’espai geogràfic que ocupa Andorra, un estat independent amb la tercera part de població. No debades, Elx és la tercera ciutat més gran del País Valencià, amb 230.000 habitants, un aeroport, una universitat i tres símbols tan importants com el Misteri, la Dama i el Palmerar, dos d’ells, ni més ni menys, que Patrimoni de la Humanitat. Qui tracte de construir un país ignorant o renunciant a aquest menut però vast imperi ni el deu conéixer a fons, ni deu saber ben bé el que es fa. Eixa és la principal lliçó que es pot extraure del llibre de Martí i Casanova, compost per vint-i-tres escrits de diversa extensió en els quals va desgranant la seua particular visió sobre el passat, el present i el futur d’Elx i dels valencians dins del domini lingüístic català.

En concret, la primera part de l’obra se centra en l’experiència elxana: La Festa, els mots, el paisatge, la geografia, els llinatges, la història, la sociolingüística, la literatura, les relacions familiars, les amistats o els records personals. Tot, amb passió i amb profund amor, passa per Elx i el seu Camp. Una meravellosa forma per al lector d’endinsar-se per la rambla del Vinalopó i coneixtre ‒que dirien allà‒ els seus llocs i els seus habitants. Si el coneixement és indispensable per a l’estima, Joan-Carles Martí ens fa estimar l’extrem sud del País Valencià a través dels seus textos i dels seus pensaments. I en un país tan poc vertebrat com el nostre això és fonamental, imprescindible, per tal de mantindre i aprofundir-ne la unitat. Per una altra banda, en aquesta primera secció també s’inclouen sengles homenatges pòstums a quatre figures de la nostra cultura i de la nostra llengua: els prohoms elxans Antoni Bru i Josep Maraldès, i els lingüistes Enric Valor i Joan Solà, de Castalla i Bell-lloc d’Urgell respectivament. 

En aquest sentit, Martí i Casanova és ben fidel als seus principis i en la segona part del llibre va pel camí que s’enfila tramuntana amunt per tal de reflexionar sobre els lligams que uneixen Elx i el País Valencià amb la resta de territoris de llengua catalana. Així, d’un costat es revolta contra la mentalitat provincialista que tant de mal ha fet a la identitat valenciana, mentre que, d’un altre costat, es mostra com un ferm partidari de la construcció nacional dels Països Catalans. Un moviment per al qual reclama una forta consciència lingüística, un mercat cultural comú i una atenció preeminent a les perifèries territorials. No debades, Alacant, Tortosa, la part forana de Mallorca o fins i tot Occitània són alguns dels llocs que desfilen per les seues pàgines. Alhora que València i Barcelona, en els seus papers de capitals polítiques i culturals, ixen en ocasions mal parades de l’aguda ploma de l’autor. Amb tot, la seua aposta per l’ajuda i la col·laboració mútua és ben clara. Només cal veure la procedència dels prologuistes cercats: un de Crevillent, un de Campos i un altre d’Oliana.

Així doncs, els possibles retrets que s’hi realitzen s’han d’interpretar bé com a esperances truncades, bé com a propostes que marquen determinades línies d’actuació futura. En podrem estar més o menys d’acord amb cadascuna de les idees de Joan-Carles Martí, però el que és ben segur és que totes elles van encaminades a la defensa de la nostra llengua i el bastiment d’un País Valencià que, malgrat totes les dificultats, encara anem fent. És per això que la lectura d’aquest llibre, escrit des de la talaia elxana, se’ns fa ben necessària a tots els valencianistes. No podem construir un país sense Elx i el seu petit imperi. Quan ens parega que queda massa lluny de la resta del territori, podrem recordar les paraules apostòliques d’una de les escenes del Misteri: De les parts d’ací estranyes / som venguts molt prestament / passant viles i muntanyes / en menys temps d’un moment.