Maximià Alloza: Un dandi entre llauradors

Fa tres anys que vos parlava d'un descobriment personal: el poema èpic Seidia, sobre la conquesta del regne de València, que el prevere de Benassal Joaquim Garcia Girona havia publicat en 1920. Sortosament, per a qui vullga aprofundir en la qüestió, la ràdio de la Universitat Jaume I de Castelló n'ha fet recentment una sèrie radiofònica, els capítols de la qual -i moltes altres informacions addicionals- es poden escoltar en línia. Ara, a més a més, gràcies a la lectura endarrerida del número de maig de la revista Saó -subscriviu-vos-en!-, he pogut descobrir un altre autor del nord valencià de principis de segle XX totalment desconegut per a mi: Maximià Alloza (1885-1945). El fet és que l'Ajuntament de Castelló, després de molts anys de silenci sobre la seua figura, ha començat a editar les seues obres completes, a cura del professor Josep J. Conill, l'investigador que ha dedicat 30 anys de la seua vida a estudiar-lo i que ha sigut el principal recuperador de la seua figura.

La importància d'Alloza rau en el fet que va ser l'autor valencià de l'època que es va acostar amb més decisió i més encert al corrent poètic del modernisme liderat per Ruben Darío, caracteritzat per "la rebel·lia creativa, un refinament narcisista i aristocràtic, el culturalisme cosmopolita i una profunda renovació estètica del llenguatge i la mètrica". En concret, es va iniciar en les lletres valencianes durant l'època que va residir a València, mentre hi estudiava Medicina entre 1903 i 1908 (dels 18 als 23 anys), en la qual va entrar en contacte amb els cercles valencianistes de Teodor Llorente i Jacint Mustieles. De fet, sembla que va escriure el seu primer poema en valencià, Lo plor de la musa, en sentir uns comentaris de Navarro Reverter durant una reunió a casa de Llorente, segons els quals la poesia valenciana moriria amb la desaparició del mateix amfitrió que els acollia. Alloza, probablement imbuït per la visió del jove que té tota una vida per davant, es va rebel·lar davant d'aquelles paraules:

Aixins la Musa, desconhortada,
plora que plora sense parar.

[...[
«No hi ha poetes!» –diu dolorosa–
«Aquell bell dia se tornà nit,
ombra i misteri la llum hermosa...
Oh, quina pena m’ofega el pit!». 

[...]
No hi ha poetes!... Les ombres d’ara
al nàixer l’alba demà es rompran.
No plores, Musa, alça la cara:
no hi ha poetes? Demà hi hauran!

En acabar la carrera se'n tornà a Castelló de la Plana, on començà a exercir com a metge i participar activament en les associacions valencianistes que nasqueren durant aquells anys. Per exemple, fou president de La Nostra Terra, la "societat instructiva regionalista" fundada en 1913 per Gaetà Huguet, que declarava entre els seus objectius: "mostrar les glòries de la Regió Valenciana, de la pàtria petita, de la que mos crià i a la que volem com a bona mare, de la que sols somniem en son progrés [...] Volem, tocant al règim, autonomia tan ampla com puga obtindre’s per a los municipis i regió valenciana; tocant a llengua, volem que la oficial per a tot sia la nostra, la valenciana; i volem ésser i fer valencians [...] Laborarem molt especialment dins el cercle de les nostres modestes forces per la restauració i renaixement de la nostra dolça llengua valenciana [...] aidant a la divulgació de les més indispensables regles ortogràfiques de la llengua valenciana entre les classes de més modesta cultura amb lo fi d’aturar la decadència del nostre llenguatge i estendre son ús parlat i escrit entre totes les classes socials, orientant tots aquestos treballs a la consecució de l’establiment de càtedres de llengua valenciana".

Dins d'este context valencianista, Alloza publicà en 1914 Ioesa, la seua principal obra, un extens poema narratiu que ocupava més de 180 pàgines, però que, tanmateix, significà la seua pròpia desaparició dins del panorama literari en valencià. La qüestió és que l'obra, resseguint els principis del modernisme, pouava de l'Antiguitat pagana per a relatar la història d'amor impossible entre un pastor, Lucil·li, i una ballarina, Ioesa, a qui el primer trobà ferida en el camp després que hagueren intentat esquarterar-la durant el transcurs d'una orgia. La seua relació estarà plena de sensualitat, erotisme i fins i tot decadència, puix, no debades, en avorrir la vida de camp, Ioesa es traslladarà a la ciutat per a exercir la prostitució. L'obra, per tant, representava una ruptura total amb el que s'havia publicat fins aquell moment en valencià, circumscrit fonamentalment al jocfloralisme poètic i el costumisme teatral o narratiu. Per primera vegada, doncs, s'emprava literàriament el valencià per a fer una obra moderna en la que explícitament hi havia passatges eròtics:

Sos ulls mirant-lo abrasen,

los seus llavis humits

ses blanques dents maseguen

i Ies aletes de son nas bateguen.

Ansiós son pit batega

i la brasor aquella

sa gola seca i sembla que l'ofega.

En sa ferma mamella

s'erguix lúbric mugró

com de una fresa lo rosat botó.

No pot més. Los seus braços

s'enrosquen per lo cos i coll de lo donzell

i entre apretats abraços

per terra cau rodant unida ab ell.

Ses boques trenen besos,

s'abracen los seus braços molt furiosos,

ab ànsia els ulls se miren

i entre ferments i apassionats excessos

se besen i s'abracen i sospiren.

Ioesa, en conseqüència, no fou gens ben rebuda entre els cercles literaris de l'època, que es van limitar a elogiar els passatges més bucòlics, referits al paisatge, o a desqualificar l'intent de fer un poema en valencià amb aquelles característiques modernistes. Alloza, de fet, deixà de publicar literatura en valencià a l'any següent, de manera que el conjunt de la seua producció es limità a un període molt breu: de 1909 a 1915 (dels 24 als 30 anys), amb dos breus excepcions entre 1922 i 1924. Des d'aleshores, en canvi, es concentrà en la seua professió de metge i desvià el seu impuls artístic cap al dibuix amb ploma. Tanmateix, tot i que el fracàs de Ioesa el va apartar de les activitats culturals públiques, sabem que fou un dels signants de les Normes de Castelló de 1932, per la qual cosa sembla que mantingué els seus contactes amb els cercles intel·lectuals valencianistes durant l'època en què aquells pogueren estar actius, abans de la guerra civil. 

Podeu trobar totes estes informacions i moltes més, així com part de la seua obra, en les diverses monografies de l'esmentat Josep J. Conill: Un dandi entre llauradors: Contribució a la lectura de l'obra de Maximià Alloza (2011) -que es troba en línia-, Maximià Alloza. Obres completes en valencià, vol. I (2012) i Maximià Alloza. Obres completes en valencià, vol. II (de pròxima aparició). En concret, en este darrer serà on es publicarà la reedició de Ioesa, la qual es pot trobar actualment en la seua edició original -amb ortografia de l'època- ací mateix. Igualment, també se'n pot trobar una anàlisi a l'article de Teresa Esteve, "Ioesa: femení singular (Una obra excepcional en la poesia castellonenca, 1900-1923)". En tot cas, esperem que prompte puga aparéixer eixe segon volum de les obres d'Alloza per a poder accedir amb una ortografia modernitzada a l'exemple més ambiciós de poesia modernista en valencià de començaments del segle XX.