dimarts, 6 de maig del 2014

Any 1396: Quan els valencians sabien negociar i imposar-se davant el poder central

Maria de Luna, senyora de Sogorb, que en 1396 es féu càrrec de reclamar la Corona en nom del seu marit, Martí

En la seua magnífica monografia El patriciat i la nació. Sobre el particularisme dels valencians en els segles XIV i XV (2013), Agustín Rubio Vela mostrà abundantíssims testimonis de la consolidació de la identitat col·lectiva valenciana entre finals del segle XIV i començaments del XV, després de la seua primera etapa de formació, que jo mateix vaig resumir ací. Un dels aspectes més destacats d'aquell període fou el que Rubio anomena "indigenisme", és a dir, l'exigència dels valencians per tal que els oficis públics foren ocupats per naturals del regne, en consonància amb el que s'exigia a la resta de territoris de la Corona d'Aragó i, al cap i a la fi, arreu d'Europa. Recentment, repassant les actes de les Corts i Parlaments medievals de Catalunya, he trobat un bell exemple que ho mostra a bastament, bo i indicant l'important grau d'afirmació col·lectiva que les elits polítiques valencianes del moment mantenien en la seua relació amb la monarquia i els altres territoris amb qui compartien poder central. 

Es tracta d'un Consell que tingué lloc a Barcelona en l'any 1396, immediatament després que el rei Joan I morira en un accident de caça, mentre el seu germà Martí, hereu de la Corona, es trobava a Sicília. Els representants principals dels tres grans territoris de la Corona (Aragó, Catalunya i València) foren convocats per Maria de Luna, l'esposa de Martí, que reclamà la Corona en nom d'ell, però necessitava del consell i l'ajuda d'aquells nobles, ciutadans i eclesiàstics per tal de dirigir les regnes de la monarquia fins que el seu marit tornara. Una de les primeres tasques que el Consell abordà, reunit en una de les sales del palau menor de Barcelona, va ser la de nomenar els nous oficials reials que començarien a actuar amb el canvi de monarca, com ara el tresorer, el fiscal, els notaris, els porters o els algutzirs. Així, en arribar a un dels principals càrrecs, el de vicecanceller, que coordinava la impartició de justícia, es decidí triar al català Bernat Miquel, que comptaria amb l'assessorament proporcional de 6 juristes, és a dir, 2 d'Aragó, 2 de Catalunya i 2 de València. 

Tanmateix, els representants de la capital valenciana mostraren la seua ferma oposició, ja que volien tres vicecancellers diferenciats: que tres persones deguessen exercir la dita justícia, ço és, un per Aragó, altre per regne de València e altre per Cathalunya. La reina, no obstant això, nomenà Bernat Miquel en solitari el diumenge 6 d'agost de 1396. Dos dies després, però, els valencians tornaren a l'atac: reclamaven novament la diferenciació de vicecancellers, ço és I de regne d'Aragó, I de regne de València e I del principat de Cathalunya, ja que no acceptaven de cap de les maneres el nomenament d'un únic català: no daria loch o passiència que·l regent l'offici de vicecanceller de Cathalunya tan solament regís o exercís la justícia. Llavors, la reina féu eixir de la sala als valencians i demanà l'opinió de la resta de consellers, que s'expressaren de un en un. El Consell opinava que la millor persona per a ser vicecanceller era, en efecte, el català Bernat Miquel, però presumien que si no condes­cendien al voler e supplicació dels missatgers demunt dits [de València] se poria seguir entre los dits missatgers e lo principat de Cathalunya divisió, e poria tornar en gran dan dels regnes.

Així les coses, tot i que no s'accedí a la petició inicial dels valencians de dividir l'ofici de vicecanceller, el Consell decidí que, ateses les protestes, qui ocupara el càrrec no fóra un català, sinó un valencià: que la dita senyora [reina] faés regir lo dit offici de vicecanceller per un solament, e aquell fos valencià, lo qual, però, la dita senyora nomenaria e elegiria. Amb tot, el nomenament no procedí a fer-se fins a la tornada de Sicília del nou rei Martí, que acabà accedint a la demanada original dels valencians, ja que durant el seu regnat hi hagué tres vicecancellers distints: Macià Castelló per a Catalunya, Ramón de Francia per a Aragó i Domingo Mascó per a València. D'esta manera, els organismes del poder central, d'una banda, podien actuar amb més coneixement de causa a l'hora de decidir sobre afers relacionats amb el territori valencià i, d'una altra banda, comptaven amb persones que defenien els interessos valencians. Això era un veritable poder valencià, procedent d'una forta consciència col·lectiva dels dirigents del regne de València, i no les patètiques mandangues inservibles que ens han venut els partits centralistes valencians en les darreres quatre dècades.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Això era un veritable poder valencià, procedent d'una forta consciència col·lectiva dels dirigents del regne de València, i no les patètiques mandangues inservibles que ens han venut els pancatalanistes les quatre últimes dècades (començant pel "català de Sueca") fent-nos creure que els valencians medievals se sentien tan catalans com els nadius de Sant Feliu de Guíxols.

Vent d Cabylia ha dit...

Bo, una part dels valencians medievals sí que se sentia, a banda de valenciana, catalana i no tenien problema a presentar-se com a tals en l'exterior (en els "consolats de catalans" mediterranis, per exemple). De la mateixa manera, hi havia una part dels valencians medievals que, a banda de valenciana, se sentia aragonesa (molts nobles procedents d'allà o els habitants de llocs com Castellfabib, Alpont, etc.). Ara bé, la identitat que acabà unint-los a tots i que utilitzaven a l'hora de fer política respecte al poder central era la valenciana, que ha estat, a més a més, la identitat que més temps ha perdurat entre els valencians fins arribar als nostres dies.