dimecres, 28 de maig del 2014

Històries dels austriacistes valencians a Barcelona (1708-1711)

Barcelona en setembre de 1714

Com vaig comentar recentment, el darrer llibre d'Albert Garcia Espuche,  Una societat assetjada. Barcelona 1713-1714, és un enorme pou de dades per a conéixer la vida dels austriacistes valencians exiliats a la ciutat de Barcelona després de la derrota d'Almansa, en 1707. Moltes de les informacions provenen dels llibres de tres notaris valencians desplaçats, Cristòfol Aguilar, Fulgenci Artich i Joan Baptista Blasco, la clientela dels quals estava composta bàsicament de valencians, que actuaven com una autèntica minoria nacional en la diàspora. Segons indica el mateix Garcia Espuche, aquells notaris "esdevingueren elements de connexió entre els seus compatriotes" i "contribuïren a mantenir les relacions al si de la colònia del Regne de València a Barcelona". A continuació, passe a relatar algunes d'aquelles històries conservades en els esmentats llibres notarials, protagonitzades per valencians i esdevingudes entre 1708 i 1711. En altres posts em centraré en uns altres personatges o en l'acció col·lectiva d'aquell nombrós grup de valencians en la defensa final de Barcelona. 

En primer lloc, l'11 de novembre de 1708 Eusebi Pérez, de València, alliberà l'esclau remer Mohamad ben Mostafà, d'una galera que estava al moll de Barcelona, per tal d'encomanar-li una missió a la ciutat d'Alger, d'on era veí. Havia de presentar-se davant el cònsol de la nació anglesa i aconseguir que alliberaren Vicent Girona, àlies "Molvedre", que era mariner de Peníscola i veí de Sitges, de 33 anys, bru, de cabells negres, amb la cara marcada per la verola i aleshores captiu a la mateixa ciutat d'Alger. Quan Mostafà aconseguira la llibertat de Molvedre, segons el document notarial que va signar: "le pondrá franco de puertas y salida en la playa, de donde, quedando libre, pueda embarcarse en la embarcación que quisiere para venir a España, o qualquiera otra parte, y al puerto o playa donde más le convenga". En cas que no ho aconseguira, Mostafà hauria de pagar a Eusebi Pérez una indemnització de 300 pataques, un tipus de moneda algeriana. Amb tot, no coneixem el resultat final de la missió. 

Díhuit mesos més tard, el 2 de juny de 1710, Pere Tesa, mariner del Grau de València també exiliat a Barcelona, féu testament davant el notari valencià Fulgenci Artich. Ordenava ser enterrat en l'església barcelonina de Santa Maria del Mar i feia hereva la seua dona, Vicenta Romaní, al mateix temps que deixava nota de diversos negocis que se li quedaven a mitges pel tràngol de la mort. Tot i els perills de la guerra, havia continuat navegant entre Catalunya i el regne de València, de manera que deixava a deure diners a un mercader de Barcelona que li havia avançat una suma per tal de portar una càrrega de tramussos de València, a Josep Milà, també mariner del Grau de València exiliat a Barcelona, que li havia donat una altra quantitat per a dur-la a València, potser a la seua família o en pagament de mercaderies, i a Baptista Morales, de Vinaròs, també exiliat, que li n'havia donat una altra per a fer-la arribar a la seua muller, que s'havia quedat en aquella localitat del Maestrat.

A l'any següent, el 13 d'abril de 1711, era batejat en l'església dels Sants Just i Pastor de Barcelona el fill del matrimoni prohibit entre Domingo Barco, llaurador d'Alboraia, i Caterina Mundi. Barco era ni més ni menys que nebot de Joan Baptista Basset i havia estat nomenat governador militar dels voluntaris austriacistes valencians en 1705, fins que va caure en desgràcia quan Basset fou apartat dels llocs de comandament per Carles III. Finalment, Barco acabà exiliat a Barcelona i uns anys després, en 1710, fou condemnat per haver raptat a Caterina Mundi quan era una donzella i haver-se casat amb ella en contra del consentiment de la família. Havien tingut l'esmentat fill, Josep Francesc, però, abans de nàixer, Domingo Barco ingressà en presó , de manera que Caterina hagué de buscar-se la vida pel seu compte. Acabà vivint amb el seu fill a  la casa on s'havia instal·lat a Barcelona l'antic paborde de la catedral de València, Gaspar Fuster, natural d'Albocàsser. Segons deia, li havia oferit una habitació a Caterina, a canvi de la qual li cuinava un "puchero" tots els dies, a ell i al seu criat. Caterina, però, degué endeutar-se amb el paborde, ja que este li retingué dos caixes amb algunes "alaixes" com a penyora, les quals ella reclamà en 1713 davant el notari valencià Fulgenci Artich, ja que no totes eren seues, sinó que també hi havia objectes de Baptista Ros, llaurador de Meliana. Finalment hagueren de vendre algunes de les coses de les caixes per tal de saldar el deute. Poc després Gaspar Fuster embarcà cap al regne de Nàpols, on havia estat nomenat amb l'alt càrrec de bisbe de Bríndisi per Carles III, però fou rebutjat a la seua arribada pel fet de no ser nadiu del país i, aleshores, fou nomenat arquebisbe de Sàsser, a Sardenya, on el bocassí exercí des de 1714 fins a la seua mort en 1720. 

En darrer lloc, Ignasi Martí, mercader i botiguer de la ciutat de València, estigué a punt de ser assassinat a Barcelona per una qüestió d'honor familiar. S'havia exiliat amb el seu fill Josep, de 14 anys, trobant allotjament en casa de Margarida Costa, de 28 anys, i el seu fill, de 8, que vivien a soles i sense mitjans per a subsistir, ja que el seu marit els havia abandonat en 1705 per a servir a Felip V. Abans d'hostatjar-los, Margarida demanà consentiment als seus germans Pau i Marianna, que li'l concediren i fins i tot havien dinat tots plegats de quan en quan. Tanmateix, passat un temps, li digueren que no era decent que els acollira tenint ella marit i intentaren que els despatxara, fins que un dia, l'11 d'agost de 1711, Pau es presentà "aborronat ab sa capa y, sota de aquella, ab una gran carrabina" per tal de "fer saltar del cap lo cervell de Ignasi Martí", qui, segons deia, habitava "profanament ab sa germana". El mercader valencià no es trobava en la casa i isqué el seu fill, que li replicà que "se'n guardaria molt bé de fer saltar lo cervell a son pare, que son pare era un galant home que no feia mal a ell ni a ningú". Finalment, uns veïns observaren l'altercat i feren detindre a Pau, que fou processat judicialment davant la cort del veguer... Tot d'històries particulars que, en general, ens parlen de les dificultats i penúries que molts valencians hagueren de passar a causa d'una guerra civil pròpiament dita, la Guerra de Successió.

5 comentaris:

Vicent Niclòs ha dit...

Què en saps de l'Algemesinenc Josep Marco?

Vent d Cabylia ha dit...

Bo, tampoc en sé massa. Que era el cabdill d'una tropa d'irregulars valencians (a mig camí entre bandolers populars i defensors de la terra). En el 2007 es van fer unes jornades sobre ell, de les qual es van publicar les actes el 2012 i crec recordar que hi ha un article específic sobre la seua figura de Vicent Josep Escartí. La referència de l'obra és: V.J. Escartí i J.E. Estrela (eds.), Josep Marco i la Guerra de Successió, Algemesí, Ajuntament d'Algemesí, 2012.

Vicent Niclòs ha dit...

Tot això ja ho conec, també he vist webs que expliquen l'organització militar que va defensar la ciutat de Barcelona, on torna a aparèixer "el penjadet" . Moltes gràcies!!!
M'agrada molt el teu blog!

XIMO GUARCA ha dit...

I falte Josep Camañes, un valencià i paisà empressonat diverses vegades.
Un forcallà.

Vent d Cabylia ha dit...

Gràcies,Vicent. D'altra banda, Ximo, Camañes es mereix un post especial. El seu diari és una mina!!