dimarts, 4 de novembre del 2014

De la Nit de les Animetes a la de Halloween. La complexa tasca de projectar una identitat cap al futur

Amb tota la consideració a Josep Miquel Moya, pel seu bon treball i per haver incitat la següent reflexió

Estos dies he vist per les xarxes un vídeo de Josep Miquel Moya, actual membre de l'Executiva Local de Compromís per Gandia i regidor del seu Ajuntament entre 2001 i 2012, que no vaig vore en el moment de la seua publicació, en Tots Sants de 2009, ara fa cinc anys. En tot cas, el tema amb què s'inicia i a propòsit del qual volia parlar és el mateix: el progressiu costum de celebrar Halloween entre els valencians, que el mateix Moya atribueix al fet que som "un poble festiu" i un poble "permeable", la qual cosa, segons afirma, potser siga un aspecte interessant per a certes coses, però "potser també delate una espècie de complex d'inferioritat". A més a més, Moya introdueix un altre factor afegit i estretament relacionat: la globalització i la generalització d'uns mateixos costums, uns mateixos menjars i uns mateixos comportaments socials i polítics en tot el món. La cosa em va cridar l'atenció perquè tot just eixos dies estava repassant el llibre de Ferran Archilés Una singularitat amarga. Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana, que precisament fa d'eixa qüestió un tema clau de tot el discurs fusterià.

Segons explica Archilés, Fuster estava fent una profunda reflexió sobre el procés de modernització mundial en els anys anteriors a la redacció de Nosaltres, els valencians. Fins i tot es va presentar a una beca d'estudis de la Fundació March per a desenvolupar un projecte anomenat Técnica, cultura, masa, en què insistia en els efectes de la tècnica a l'hora de transformar els costums i donar pas a una societat de masses que caminava cap a la uniformitat total. Archilés arriba a apuntar que potser aquelles idees el dugueren a fer de la llengua el marcador bàsic de tota societat futura, en tant que és més difícil de transformar -requereix d'un procés més evident i notori- que altres manifestacions culturals o antropològiques. Si el món caminava cap a una uniformització global, la llengua seria l'últim reducte de la identitat pròpia. Ara bé, el tema és molt complex i amb la perspectiva del temps sabem que, d'una banda, no tot es pot uniformitzar, ja que molts aspectes propis depenen de factors locals costosament transformables, i que, d'una altra banda, el principal problema no és tant afegir-se a certs costums aliens -cada vegada més universals-, sinó perdre o deixar passar l'oportunitat de reforçar o recrear els propis.

El món, cada volta més a prop i més semblant
Tots caminem cap a la universalització de certs marcadors culturals, els principals d'ells emanats de la cultura mediàtica dominant, procedent dels Estats Units d'Amèrica. A molts ens xoca que ara celebrem Halloween -a mi el primer-, però ja quasi veiem normal la presència del Pare Noel en Nadal, fer un bon sopar la mateixa nit de Nadal o celebrar el Dia de la Mare i el de Sant Valentí, que són, igualment, costums importats. Com també són foranis, o marcats per una modernització que ens va igualant a tots, moltíssims dels nostres hàbits i actes quotidians, des de la vestimenta fins a l'entreteniment. El problema de fons no és incorporar-se a tot això (benvingut siga el menjar japonés a les nostres taules, per exemple), sinó perdre el que tenim de propi i que també podem aportar a eixa universalització (aportem la paella, sense anar més lluny, però a molts també ens agradaria aportar una literatura amb veu pròpia). En relació amb això, cal desterrar la idea que l'afegiment a la cultura particular de costums que van globalitzant-se siga resultat d'un "complex d'inferioritat". És, més prompte, una conseqüència lògica i poc evitable d'eixa uniformització progressiva de la Humanitat, que, en tot cas, difícilment mai serà global del tot (pels condicionants històrics, geogràfics, econòmics, polítics i socials de cada lloc).

O és que, per exemple, els valencians som l'únic poble del món que adopta la festa de Halloween, potser perquè tenim un especial complex d'inferioritat? No, també ho fan els japonesos i no direm, precisament, que tenen cap complex per sentir-se com a tals.  O els habitants de la resta de l'Estat espanyol, ja siguen de Madrid o de Sevilla, incloent també els d'aquells llocs on hi ha identitats nacionals alternatives a l'espanyola, com el País Basc o Catalunya. En tots eixos llocs molta gent es disfressa i celebra Tots Sants a la manera americana, però no per això conclourem que la celebració respon a un cert malestar o una evident confusió nacional -idea inculcada i matinguda pels nacionalistes valencians per la nostra sensació permanent de fracàs. Sí que hi ha llocs, com a Catalunya, on es tracta de contraposar a Halloween una festa pròpia, la Castanyada, però això difícilment frenarà la seua celebració: com a molt, s'hi mantindrà una dualitat. Ací, com deia, rau l'essència del problema, que no és incorporar, sinó perdre la singularització. Els catalans no deixaran de ser catalans per abocar-se al futbol -un esport importat fa poc més de d'un segle- o per celebrar el Halloween, sinó per deixar de fer una sèrie de coses que els caracteritzen a ells i a ningú més, tinguen la tradició que tinguen, i que consideren com a pròpies i singulars: des d'una llengua de fa vora 1.000 anys fins a unes tradicions de fa poc més de cent anys, com els castells, les sardanes o les calçotades. 

Japonés integrant-se en la cultura catalana. Menja calçot i seràs catalanot!
Els valencians tampoc deixarem de ser valencians per celebrar Halloween o Sant Valentí -ens agraden més o menys a alguns-, però sí que correm el risc de perdre tants elements propis que la nostra identitat acabe per desllavassar-se totalment i passe a ser una forma sense cap singularitat enriquidora ni original. El gran problema que tenim és que eixos elements estan en una situació totalment passiva i inerme davant la maquinària globalitzadora dels grans mitjans mundials. Els mecanismes que les societats amb consciència particular utilitzen per a mantindre o envigorir els trets propis són bàsicament dos: l'educació i els mitjans de comunicació locals, "nacionals". A través de l'educació transmeten la llengua pròpia i les tradicions culturals que són considerades com a pròpies; també fan el mateix a través de les televisions i ràdios, donant, per afegiment, una consciència de país a la comunitat humana de la qual formen part. I els valencians tenim un sistema educatiu que només compleix molt parcialment eixa funció, ja siga pel que fa a la llengua en les zones valencianoparlants o pel que fa als factors culturals i identitaris propis en les zones castellanoparlants. I dels mitjans públics ni en parlem, perquè ja ni en tenim... Per tant, els aspectes culturals propis i la consciència identitària particular es mantenen en les relacions socials quotidianes de certa gent, però sense cap capacitat de reproducció col·lectiva, ja que les nostres institucions no els donen cap suport. I eixa simple quotidianitat té poc a fer a la llarga, si no és posada en valor públicament de manera constant.

En definitiva, pense que cal canviar el xip i el discurs. No és que els valencians tingam complexos d'inferioritat i per això adoptem costums aliens -això ho fa tothom, també les societats amb identitats fortes-, sinó que: a) La nostra identitat està en un procés permanent de definició, en el qual caldrà trobar uns mínims comuns denominadors. Qui és valencià? El que és faller? El que diu constantment "nano"? El que és d'un equip de futbol valencià? Només aquells que parlen valencià? O només els que se senten nacionalistes valencians? La resposta haurà de ser, evidentment, oberta, plural i heterogènia, però amb certs factors comuns i inclusius, que servisquen, a més a més, per a donar base a una societat més harmònica i millor organitzada en el futur que construïm dia a dia. b) Els factors que molts considerem com a propis valencians, ja siguen culturals o de consciència, no tenen un impuls públic col·lectiu. I açò perquè els que pensem que ha de ser així no hem aconseguit convéncer la resta de valencians de la seua necessitat peremptòria, ja que és una de les poques possibilitats que ens permetrà continuar identificant-nos com a valencians arrelats a una història i unes tradicions pròpies. No es tracta, doncs, de rebutjar allò alié per sistema, sinó de mantindre i recuperar allò que ens singularitza. Podem celebrar Halloween, però també podem mantindre i renovar la nostra Nit de les Animetes. La tasca, no obstant, és complicada: cal fer país a tothora, en tots els àmbits i de manera constant. I cal, evidentment, conquerir l'espai públic, convéncer el conjunt dels valencians que val la pena, que és útil i beneficiós per a tots nosaltres mantindre i projectar cap al futur una identitat valenciana pròpia.

6 comentaris:

jortola ha dit...

Molt bona reflexió. Sobre la tendència a la globalització i la uniformitat, jo afegiria que vivim, paradoxalment, una uniformització de la diversitat. Pense, per exemple, en la gran varietat de cuines que es poden menjar en qualsevol gran, o no tan gran, ciutat del món. I això com mai no s'havia vist abans. Evidentment, no tot triomfa i no tot triomfa igual.

Anònim ha dit...

M'agrada molt el teu optimisme lúcid, que infon certa esperança i que sens dubte cal tractar d'estendre.

Però les dades són cabudes. Sempre que es tracte d'"anar a la contra", és a dir, contra tendències "naturals" (que no responen a una planificació política explícita i que la gent no sent com a imposades), la cosa no pinta molt bé.
La tendència a la desaparició dels particularismes és ben general i, com bé dius, afecta fins i tot aspectes d'identitats ben fortes. La qüestió és fins a quin punt una identitat pot ser permeable a les tendències uniformitzadores sense desaparèixer. No em sembla desenraonat dir que la llengua pot ser eixe punt límit, almenys en comunitats "precàries". Però, com veiem dia a dia, també el mur de la llengua està caent a trossos.


Una vegada vaig escoltar a un polític molt blavero dir que la llengua valenciana l'havien mantinguda durant segles els llauradors a cada pam de camp del Regne de València (era el llenguatge que emprava). La idea estava moguda per un cert conservadorisme essencialista. Però, arreglant-ho un poc, no anava desencaminat. El gran repte és la deslocalització. Quan la gent estava arrelada a un lloc i solia nàixer i viure allí durant tota sa vida, i es relacionava amb un nucli estret de persones, era molt fàcil mantenir uns costums i una llengua. Entre altres coses perquè no sabien res més (ni altres costums ni altres llengües). I, de fet, el manteniment d'eixos costums i d'eixa llengua tampoc no tenia molt de valor per a aquelles persones: era lo normal. Només comença a tindre valor per a nosaltres, que veiem que pot desaparèixer.

Amb la deslocalització, tant física com virtual, amb l'accés a un conjunt de coneixements major i alternatius, tot allò que consideràvem simplement cert o vertader, o que calia fer, perd molta importància. I l'eixamplament del coneixement i la possibilitat de saber més llengües, i de comunicar-se amb més gent, és clarament bo. Però alhora suposa arraconar allò que no és tant útil en aquest context més global.

Es pot anar resistint, però res més. I això cansa!

Sergi R.

Vent d Cabylia ha dit...

Sergi, en relació amb això, copie un comentari al post que ha fet Alexandre Serrano en les xarxes:

"La qüestió se m'ha fet especialment punyent perquè aquí em trobo en contacte amb pobles com el canac o les ètnies vanuateses on el debat es troba en un estadi anterior. I és que l'adopció d'aquestes eines -escola i mitjans de comunicació- que identifiques com a principals baluards de transmissió cultural ja representen un fort soscavament de la pròpia identitat, però el rebuig a emprar-les i admetre així un marc de vida tallat segons el patró del món occidental sembla igualment una alternativa difícil i potser suïcida. A petita escala, em passa el mateix amb les nostres identitats (valenciana o catalana). Jo detesto la instrucció pública obligatòria o la televisió, perquè em semblen que són instruments d'uniformització i que han esmorteït, mitjançant un discurs hegemònic i construït de dalt a baix, la veritable cultura popular. El meu impuls primari seria animar a prescindir-ne i dir que farem via per camins alternatius. Però entenc que és pur idealisme i que proposar una opció així és encara més perillós que acceptar el cert grau d'homogeneització que sempre implica una escola o una televisió en clau pròpia".

I jo li he contestat que: "Mous molta raó. El "món" no s'atura a fer estes disquisicions i de seguida et guanya el terreny si no bastixes una alternativa clarament identificable...".

En definitiva, no és que siga optimista, ans al contrari, almenys en el cas valencià. El que passa és que crec que sí que hi ha mecanismes per a transformar i renovar la identitat que sentim com a pròpia. Ara bé, com tracte d'explicar en el post, en el cas valencià ho tenim realment magre perquè no tenim eixa alternativa massa ben formada ni eixos mecanismes en les nostres mans...

APMB ha dit...

Archilés també deia que l'èxit nacional dels EEUU radicava en el fet de fer propi el que en un principi era al·lié i la festa de Halloween n'és un exemple. Però a més les pel·lícules i séries americanes tenen uns escenaris que exploten. Aquí a la península el 95% del que es fa té com a context la cuina d'una família urbanita de classe mitjana que viu en un espai neutre en el que no caben localismes, festes o tradicions. A la fi es qüestió d'orgull. Els nordamericans tenen tan poc, que el poc que tenen ho exhibeixen i nosaltres fem al contrari.

També és qüestió de marketing. Una festa com Halloween és molt atractiva, en canvi si parlem de processons, sants morts i persones amb capirots, això ja no atrau tant.


Anònim ha dit...

No voldria ser pesat.

Jo tendisc a ser més pesimista. Si plantegem la qüestió de manera radical, contra les tendències "naturals" no hi ha victòria possible. Però inclús respecte de la identitat espanyola, o de la musulmana (per posar un cas de reacció explosiva davant l'evidència de l'avanç d'Occident).
En termes més relatius, sí que cal fer l'esforç per trobar maneres de resistir. La força ací solen tenir-la les identitats més flexibles (com ho és l'anglosaxona o ho va ser la romana clàssica). La qüestió és, però, la del límit. Acceptar el castellà com a llengua comuna dels valencians podria descriure's com a part d'aquesta flexibilitat o capacitat d'adaptació, però a mi em sembla que seria despassar el límit i esdevenir una altra cosa. (D'altra banda, també pense que moltes de les coses que nosaltres valorem i que temem perdre no tenen perquè valorar-les les generacions futures, ni témer perdre-les.)


Un matís. T'he dit "optimista lúcid", que és molt diferent de l'optimista panglossià. Crec que gran part de l'atractiu del que escrius, almenys en aquest bloc, és la teua capacitat per a no quedar-te mai en la part roín de les dades i els fets que expliques i analitzes, sinó que saps orientar-los cap a una concepció i un programa d'acció, principalment polític, que és possibilista i que busca la concòrdia. La part optimista seria que hi ha coses a fer i que podrien fer-se amb eficàcia. Si les condicions sociopolítiques permeten fer-les, i si se sabrien fer, ja es una altra cosa.

Sergi R.

Vent d Cabylia ha dit...

APMB, és possible, però sobretot és la "potència" de la seua indústria audiovisual, que està present entre nosaltres a tothora...

Sergi R., molt interessant el que comentes. No coneixia l'exacta diferència entre "optimistes". Quant a la qüestió de "resistir", pense que no es tracta tant d'això com de "construir" des de la pròpia resistència. Si no construïm col·lectivament i projectem eixa construcció constantment, llavors sí que estem perduts (que és el que ens està passant als valencians: no és que tingam complexos, és que no tenim alternativa pròpia als estímuls uniformitzadors exteriors).