Tres píndoles sobre Podemos: esquerres, apoderament i nacionalisme espanyol castellanocèntric

"La Puerta del Sol, otra vez símbolo de futuro, de cambio, dignidad y de valor. 2 de mayo de 1808: no fueron los reyes ni los generales, ni los brillantes regimientos del Palacio Real los que se opusieron a la invasión, fue el pueblo de Madrid, ése que hoy está en la calle con nosotros, el que compró con sacrificio la dignidad frente a una invasión intolerable. Fueron los de siempre, los de abajo, los humildes, los que se enfrentaron a la vergüenza y a la cobardía de unos gobernantes que sólo defendían sus privilegios, sin importarles nada más. Esa gente humilde y valiente está en nuestro ADN y estamos orgullosos. Más de 100 años después, mirando al balcón que hay debajo de ese reloj, hubo gentes que soñaron una España moderna y democrática, en la que no hubiera diferencias entre hombres y mujeres, en la que todos los niños tuvieran una escuela pública a la que ir, en la que la oscuridad y la ignorancia fueran sustituidas para siempre por la justicia social y el progreso. Esa gente valiente está en nuestro ADN y estamos orgullosos ".

Ahir es va parlar molt de Podemos a propòsit de la seua Marcha del Cambio que va fer confluir en Madrid gent de tot Espanya i vaig voler parar-li una atenció especial als 20 minuts de discurs que va exposar per Pablo Iglesias (ací els teniu íntegres i ací una part en versió rapera, que té la seua gràcia). Al remat, no va fer més que refermar-me en allò que ja pensava anteriorment sobre ells. En primer lloc, que el nucli dur de Madrid (Iglesias, Errejón, Monedero i companyia), tot i que puguen jugar en els mitjans de comunicació a dir que no són concretament d'esquerres per a incorporar així més gent al seu projecte, ho són i molt. Malgrat que hi ha part de la mateixa esquerra que tracta de negar-ho, pense que és una evidència i els seus discursos, amb referències constants a les situacions de resistència, als valors republicans i al poder i les necessitats dels humils, de "los de abajo", ho constaten. També la majoria de gent que mobilitzen -no tant així els seus votants- provenen de les esquerres o, si s'han de situar en algun espectre polític, ho farien entre la majoria de valors de l'esquerra.    

En segon lloc, com des del primer dia que s'han presentat en societat, continue admirant la seua capacitat d'encoratjar, de fer que molta gent s'il·lusione i es mobilitze, ajudats evidentment per la crisi i la fartera generalitzada amb els partits tradicionals, però amb una proposta discursiva que és capaç d'arribar a bona part de la ciutadania, d'apoderar-la i unir-la en una mateixa causa. En eixa línia van anar els primers compassos del discurs d'Iglesias, en què va fer referència constant a què la gent humil d'Espanya ha sigut històricament valenta en els moments més difícils i ho duu en l'ADN, de manera que ara és l'hora de traure eixa valentia congènita. Es tracta d'una visió clàssica dels nacionalismes que volen reeixir: dir que el "nostre poble" és inherentment valent, o sabut, o qualsevol altre aspecte positiu, per tal que els ciutadans se senten imbuïts d'eixe valor i el facen un leitmotiv de les seues vides. Ho vaig tractar d'explicar en uns altres posts (ací i ací), indicant, precisament, que el nacionalisme valencià s'havia dedicat fins ara a intentar reproduir una visió pessimista del poble valencià, com a poble "moll i foll", la qual cosa no ha ajudat en absolut a la seua pròpia extensió social com a moviment ideològic.

En estreta relació amb açò, el tercer i darrer aspecte que el discurs d'Iglesias em va refermar completament és el seu nacionalisme espanyol de matriu historicocultural castellana, sense la més mínima atenció a la qüestió del plurinacionalisme hispànic (o només en aquells llocs on forma part del debat hegemònic establit, com a Catalunya i el País Basc). És per això que he seleccionat el vídeo de dalt i he transcrit les seues paraules, que contenen les dos úniques referències històriques del discurs i les dos es referixen a esdeveniments històrics que van passar a Madrid. El súmmum del madrilenyocentrisme del discurs és precisament el seu inici, quan Pablo Iglesias fa referència a tots els que estan allí presents com si foren "el pueblo de Madrid", equiparant-los directament amb els que van eixir al carrer el 2 de maig de 1808, com si en altres llocs d'Espanya no hi hagueren hagut moviments populars de resistència a la invasió napoleònica i com si un senyor de Lugo o una dona d'Ontinyent foren "pueblo de Madrid". El mateix amb la següent referència històrica que fa a continuació, sobre la proclamació de la Segona República, que pareix que només s'haguera proclamat a Madrid i no s'haguera fet també de manera fervorosa en altres ciutats, de Jaca a Barcelona passant per Eibar, Sahagún o València.

Poc hauria costat fer referències als moviments populars de tots els llocs d'Espanya en aquells dos fets històrics, parlar en una línia de com el poble espanyol es va alçar ací i allà o de com la República va ser una cosa volguda per la majoria de ciutats i pobles de l'Estat, però això, el madrilenyocentrisme, també sembla que el duguen en l'ADN. Evidentment no és així, però sí que és la seua cultura històrica i la seua tendència, un nacionalisme espanyol fortament centralista amb capital a Madrid, per al qual les "províncies" són simplement graners de vots per a fer i desfer segons eixa pròpia ideologia que acabe d'exposar (l'esquerra i l'apoderament, però també un centralisme quasi innat). I en el cas valencià, com bé sabem, caldrà molt més que això per a afrontar els problemes de la crisi i la nostra situació col·lectiva. Caldrà també un apoderament en clau valenciana per a acabar amb un sistema de gestió dels diners públics espanyols que ens castiga des de fa anys i anys, com explica clarament el darrer llibre de l'economista Vicent Cucarella, i amb el qual cal acabar des d'un poder valencià ferm i fort que s'enfronte al Govern de Madrid. Això, crec, no ens ho donarà Podemos.